dilluns, de desembre 30, 2013

Vides buides o plenes de res


Normalment, quan acaba una pel·lícula tens clar com explicar-la i per on començar. Com que tota regla té excepcions, crec que una seria "La grande bellezza", de l'italià Paolo Sorrentino, amb moltíssim material. Quan surten els crèdits finals encara estava aclaparat, en estat de xoc. Són dues hores i quart de bogeria contínua on res sembla tenir límits.

Després de fer-hi unes quantes voltes, potser podria dir que Sorrentino ("Il divo", 2008) fa un extraordinari retrat de l'alta societat romana, amb festes esborrajades, on la buidor i la superficialitat serien el vincle d'unió de tot un seguit de personatges extrems i d'allò més variats. Són persones amb vides buides o plenes de res, més preocupades d'intentar (i dic intentar) passar-s'ho bé que de qualsevol altra cosa. La seva única obsessió és viure cada nit com si fos l'última, sense pensar ni un segon en l'endemà. Per què no fer-ho? La filmació de la festa amb què comença la pel·lícula, en una discoteca atapaïda, és  de matrícula d'honor. Hi sona "Far l'amore" de Raffaela Carrà.

Jep Gambardella és el capocannoinere d'aquesta fauna nocturna encantada de coneixèr-se. És un periodista que va escriure un bon llibre, quan era molt jove, i que mai més ha trobat un tema suficientment interessant per fer-ne un segon. Ens explica que segueix a la recerca de la gran bellesa, tot i viure a Roma, envoltat d'obres d'art. Com pot ser que no sigui capaç de trobar-la? En Jep està interpretat per un extraordinari Toni Servillo, que també va treballar amb Sorrentino a "Il divo". El seu somriure captiva des que apareix per primer cop en pantalla. Tot i anar a dormir quan s'aixequen la majoria dels mortals, en Jep és una persona força reflexiva. El moment en què llegeix la cartilla a una escriptora amiga seva fa posar els pèls de punta.

En definitiva, estem davant d'un títol únic i irrepetible, amb material suficient com per estar-hi pensant uns quants dies. Tinc clar que no és d'aquelles pel·lícules que es consumeix i s'oblida. El missatge més clar que ens deixa és que intentem viure amb dignitat, si pot ser ajudant als altres, perquè és l'únic que ens emportarem a l'altre món. Per moltes festes que acabem fent, a la vida... sempre la segueix la mort! Correm el risc que la nostra existència s'acabi convertint en un insípid truc de màgia. Cal veure "La grande bellezza" sí o sí.

"LA VIDA SECRETA DE WALTER MITTY"

També ens intenta dir que és millor viure de veritat que en somnis "La vida secreta de Walter Mitty", dirigida i interpretada per Ben Stiller. És un tio que em cau bé; sobretot des que el vaig veure a "Zoolander" (2001). Se n'està rodant la segona part, per cert. Una primera lectura? Que la pel·lícula decepciona completament. No es por agafar per enlloc. Un dels grans fiascos de la temporada.

En Walter Mitty dirigeix el departament de negatius de la revista Life. Diria que disfruta amb la seva feina, tot i que no l'omple del tot, com la seva vida. És per això que es passa una bona part del dia viatjant amb la imaginació. Podríem defirnir-lo com una persona tímida, sense parella i amb pocs amics. Fa un temps que està apuntat a una agència de contactes, tot i que la dona que li agrada -a qui pràcticament coneix- és una companya de feina. Es diu Cheril Melhoff i està interpretada per Kristen Wiig ("Adventureland", 2009). Tots dos poden quedar-se a l'atur ben aviat. Un grup inversor acaba de comprar la revista i, entre d'altres coses, ha decidit tancar l'edició en paper. Només sortirà un número més. Llavors es convertirà en digital. I ho deixo aquí...

No queda clar què vol fer Stiller amb aquesta pel·lícula, que és un remake de la que va estrenar Norman Z. McLeod l'any 1947. Aquesta no l'he vista. Hi ha una miqueta d'humor -no massa-, bons efectes especials (sobretot en els seus somnis esbojarrats), una història d'amor més aviat sosa, personatges poc dibuixats, una miqueta d'autoajuda i una recerca tan estúpida com increïble, tot i que l'haguem de llegir com si fos un conte. El còctel és variat, però el gust que deixa la mescla d'ingredients, molt diferents, és més aviat agre. Com a molt per veure en DVD a casa.

"BUTCHER'S CROSSING"

Ha estat un bon any de lectures; en qualitat i en quantitat. "Butcher's crossing", de John Williams (1922-1994), és el seixantè llibre que he llegit en els últims dotze mesos. Em servirà per acomiadar el 2013 al blog. D'aquest autor ja havia llegit "August" i quan vaig rebre aquest el vaig posar al capdavant de la llista de pendents. Està publicat per Edicions 62 i té 379 pàgines. És una joia de lectura obligada.

Com en les dues pel·lícules comentades anteriorment, podríem parlar d'una altra història vital, d'un altre home que intenta trobar-se a ell mateix i, sobretot, saber quin és el seu lloc en aquest món que ens ha tocat viure. Es diu William Andrews i l'any 1873, després de reunir uns quants diners d'una herència, deixa el seu Boston natal per anar a parar a un poble de mala mort que es diu Butcher's Crossing. Està enmig de l'Oest, només hi ha quatre cases i la poca gent que hi viu resisteix gràcies a la caça de bisó. El problema és que cada cop n'hi ha menys. S'estan acabant i, possiblement, la vila caurà al darrere. En William mai s'havia imaginat caçant però sense saber massa perquè, decideix finançar l'expedició d'un home anomenat Miller.

"Butcher's Crossing" és una novel·la èpica que ens explica el viatge d'en William (al costat d'en Miller, en Charley Hoge i l'Schneider) cap a un lloc pràcticament desconegut. Van a la recerca de la reserva més gran de bisons que mai no ha vist ningú. Bé, per ser més exactes hauria de dir que en Miller sí que l'ha vista... però ja fa deu anys! Recordarà el lloc exacte? Segur que ningú més en sap res? Williams aconsegueix que pateixis amb els protagonistes, quan es queden sense aigua, quan han de dormir al ras, morint-se de fred. També acabes entenent els objectius de cadascun dels quatre, que són molt diferents. Un dels missatges que ens deixa la novel·la, fent justícia a un refrany popular, és que qui molt abraça poc estreny. Avís per a navegants: al llarg de les pàgines del llibre maten molts bisons. Moltíssims! Recordem que l'acció passa a l'Oest, l'any 1873.  Ho dic per si algú pot arribar a trobar-se incòmode.

"La nit va arribar de seguida. Sota el clar de lluna, en Miller, al capdavant del grup, era una figura encorbada i frenètica que es balancejava sobre la cella. L'Andrews i l'Scheneider deixaven el pas a la discreció del cavall, mentre que en Miller es llançava a un zig-zag erràtic a través de la terra, que semblava que resplendís de nit. Sense cap objectiu aparent, en Miller es desviava de cop del camí que havien agafat i seguia el nou aproximadament durant mitja hora, fins que el descartava i trencava en una altra direcció".

Bon any 2014 a totes i a tots.
 

dilluns, de desembre 23, 2013

Si t'ho proposes, res és impossible (Segur?)


Quatre anys després de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb "El secreto de sus ojos", l'argentí Juan José Campanella ha estrenat "Futbolín" (Mete-gol). Es tracta d'una distreta història de superació personal amb el futbol com a eix vertebrador. Millor tècnicament -l'animació dels personatges és força bona- que de contingut. Potser és un pèl pobra?

El protagonista indiscutible és l'Amadeo, un noi que es passa la vida jugant al futbolí. Mai ha perdut cap partida. El problema és que la seva timidesa no li permet destacar en res més. Entre les seves víctimes esportives hi ha el Crack, que en l'actualitat és jugador de futbol de Primera Divisió. La derrota es va produir quan tots dos eren petits, però no ha pogut oblidar-la. La imatge del Crack és pastada a la que dóna Cristiano Ronaldo: cregut, envejós, individualista, possessiu... I com que mai ha sabut perdre, un dia torna al seu poble i repta a l'Amadeu a un nou partit... però de futbol! Abans destrueix el futbolí que tants mals records li porta.

El que té més gràcia és veure com els jugadors del futbolí, històricament immòbils, aclobats a una barra horitzontal, agafen vida i començant a actuar sols. Que macos que eren quan estaven callats! Ara parlen pels descosits i fins i tot es barallen. Són molt divertits el golejador del Metegol, en Beto, el Loco (un filòsof de pa sucat amb oli) i el Capi, que intenta posar una miqueta d'ordre en tot aquest sarau. Dels Lisos, l'equip rival, també em quedo amb el seu capità, que no perd la professionalitat, tot i encaixar una derrota darrere d'una altra. La veritat és que la composició de les dues formacions, amb un coreà, un bielorús, dos bessons italians i fins i tot un cordobès, està molt ben pensada.

No estem davant d'una gran pel·lícula, ni molt menys, però "Futbolín" passa força bé. Personalment, això sí, prefereixo al Campanella de sempre.

"LA SIMETRÍA DE LOS DESEOS"

Me la va recomanar en Sergi Pàmies i m'ha semblat una novel·la extraordinària, molt per sobre de la mitjana actual. Em refereixo a "La simetría de los deseos, d'Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971). Està publicada per Duomo i té 360 pàgines. No és una novel·la de futbol, ni molt menys, però els quatre amics protagonistes són seguidors del Maccabi Haifa i es reuneixen a casa d'un d'ells per veure els partits. Mai perden el contacte.

"Suerte que hay Mundiales, dije. Así el tiempo no se convierte en un gran bloque y cada cuatra años uno puede deternerse para ver qué ha cambiado". Com deia abans, el llibre no és esportiu, però aquest període de quatre anys, entre campionat i campionat, serveix per acotar l'acció. Un dia, després d'un partit, l'Amijai, l'Ofir, en Churchill i en Yuval decideixen escriure tres desitjos en uns papers -no deixar llegir-los a ningú- i guardar-los quatre anys. Serà llavors quan s'obrirà la caixa que custodiarà la Ilana, la dona de l'Amijai, i, tots junts, veuran quins s'han complert i quins no. N'hi ha un que vol casar-se amb la seva xicota, un altre fer alguna cosa important per a la societat, un tercer obrir una clínica de teràpies altternatives i l'altre escriure un llibre o dirigir una pel·lícula. No s'han estat de res.

"La simetría de los deseos" és un llibre encisador, un assaig sobre l'amistat, diria que realista i amb uns personatges molt ben dibuixats. A través de la mirada de Nevo, coneixem les esperances, els desitjos -com no- i també les pors d'aquests quatre amics. Parlem d'una amistat duradora, alguns potser podrien dir que fins i tot malaltissa, perquè està per sobre de tot i de tothom. No es fa malbé ni quan la xicota d'un ells el deixa per anar-se'n amb un altre del grup. Aixecar-li la parella a un amic? Trencar una de les regles d'or de l'amistat? Doncs sí, encara que potser no va ser de manera voluntària. Alguna culpa en devia tenir ella, no? Segur que l'afectat també va calibrar aquesta opció abans de començar qa pujar-se per les parets. En definitiva, un llibre sensacional, amb un final a l'alçada de la resta.

"Aquella boda me cayó encima como un sonido supersónico en un día claro. Por lo general, aquellas cosas se llevaban a cabo en un orden determinado: se conocen, van a visitar a los padres para la cena del viernes, van a un alberge en Amirim los fines de semana. Se van a vivir juntos. Tienen un perro o un gato pelirrojo. Consideran seriamente separarse. Vuelven loco a todo el mundo con dudas imaginarias. Sólo entonces empiezan a ponerse en contacto con salas y empresas de catering y a reñir por la lista de invitados. Y todo, allí, había ocurrido demasiado rápido".

"SUEÑO" (HARUKI MURAKAMI")

Incondicional d'Haruki Murakami com sóc, m'ha faltat temps per comprar i llegir l'últim llibre de l'escriptor japonès per excel·lència. Es titula "Sueño" i està publicat per Libros del Zorro Rojo. És curtet, només vuitanta pàgines, i està il·lustrat per l'alemanya Kat Menschik. Ha fet una feina sensacional. La traducció és de Lourdes Porta. L'únic que no m'ha acabat de convèncer és el final.

A "Sueño", Murakami ens explica la història d'una dona que no pot dormir. I quan dic que no pot dormir és que no descansa ni un minut. I un dia darrere d'un altra. La lògica preocupació inicial acaba transformant-se en pur plaer. Les suposades hores de son, mentre el seu marit i el seu fill dormen plàcidament, ara se les dedica a ella mateixa. Gràcies a aquest inesperat imsomni comença a fer coses que abans no estaven al seu abast. En pocs dies, pe exemple, es llegeix dos cops "Anna Karenina". També neda el doble de temps; i es cansa la meitat que abans. Hauria d'anar al metge, però no té ni la més mínima intenció de fer-ho. Malgrat no dormir, el seu cos es recupera miraculosament.

Esperava que "Sueño" tingués un final cent per cent Murakami, obert o tancat, això és el menys important, però hauria preferit que no acabés d'una manera tan simple. Com a mínim, no sé si és equivocada, aquesta és la impressió que m'he acabat emportant jo. Al gran Murakami, però, se li perdona tot; i més veient que és un conte curt.

"Recuerdo con claridad la primera noche en que no puede dormir. había tenido una pesadilla hoorrible. Un sueño muy oscuro, viscoso. No me acuerdo del contenido. Lo único que recuerdo es aquella sensación aciaga. Y en el punto álgido del sueño, desperté. Desperté en un momento a partir del cual, de haber permanecido solo un instante más sumergido en el sueño, quizás ya no hubiese podido retroceder".

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 17, 2013

Ser lliures (més o menys) no té preu


"Doce años de esclavitud" és un cop de puny directe a l'estómac. Amb set nominacions als Globus d'Or, la darrera pel·lícula d'Steve McQueen (“Shame”, 2011), és una punyent història sobre l'esclavitud. Totes les travesses dels Oscar la col·loquen com a una de les grans favorites, al costat de “La gran estafa americana”, de David O. Russell. Dura dues hores i quart i no es fa llarga ni pesada.

Chiwetel Ejiofor, que és qui fa de Solomon Northup, brilla moltíssim, però encara més Michael Fassbender, que interpreta a l’amo de la plantació que el compra com esclau després que dos desconeguts el raptessin. En Salomon era un violinista de prestigi, en plena progressió. És per això que es trasllada de Nova York a Washington on, suposadament, l’esperen tot un seguit de grans concerts. Allà el droguen i, en només unes hores, les que passa inconscient, perd la seva condició d’home lliure. El cas d’en Salomon està basat en fets reals. El daten en l’any 1850.

La pel·lícula és molt dura, pel tema que tracta i per com ho explica. En alguns moments posa els pèls de punta, amb primers plans de les fuetades que reben els esclaus. McQueen no té cap problema en ensenyar-nos les seves esquenes massegades, plenes de ferides, amb la sang rajant sense aturador. També veiem al personatge de Fassbender humiliant i fins i tot violant a una de les negres que té sota les seves ordres. “Amb les coses que són de la meva possessió faig el que vull. No li haig de donar explicacions a ningú”, assegura.

Des del primer dia que en Salomon es converteix en esclau, comença a pensar com deixar de ser-ho. Passarà per coses que mai no s’hauria imaginat, ni en els seus pitjors malsons. A més a més, mentre ell intenta viure enlloc de sobreviure, la seva família també treballa durament per oblidar la seva pèrdua. Dotze anys són molt de temps; sent esclau... i sent lliure. Ejiofor i Fassbender fan grans papers, però també alguns dels secundaris, com el grandíssim Paul Giamatti (que és qui ven els esclaus) o Brad Pitt, un canadenc contrari a l’esclavitud. En definitiva, una gran història de superació. Molt recomanable.

INFORME DE L’INTERIOR (PAUL AUSTER)

Suposo que per ser un gran escriptor has de tenir una memòria privilegiada; o saber inventar i que no es noti, sobretot quan parles de tu. És el que fa Paul Auster (Nova Jersey, 1947) a “Informe de l’interior”, d'Edicions 62. Té 304 pàgines. Si a “Diari d’hivern” Auster escrivia sobre el que havia suposat per a ell viure en el seu propi cos, des d’un punt de vista físic, ara intenta explicar-nos el despertar del seu jo intern.

Auster intenta sortir de dins seu, de fet escriu el llibre en tercera persona, i explicar al lector, des de fora, com ha estat la seva vida, des que era molt petit; de que va tenir consciència de tot, per dir-ho d’alguna manera. Descobrim quan va poder vestir-se sol, quan va pensar per ell mateix, quan va tenir el primer desig sexual, els seus viatges d’aprenentatge... Podríem parlar d’una biografia cinematogràfica (ara explicarem perquè) i de fotografies. De fet, al final inclou un àlbum de setanta pàgines amb les imatges que han marcat la seva vida. Gràcies a aquest llibre sabem més coses sobre la seva moral, les seves tendències polítiques i les persones que l’envolten, amb els seus pares al capdavant.

Abans m’he referit a “Informe de l’interior” com a biografia cinematogràfica perquè es passa pàgines i pàgines parlant de dues pel·lícules que l’han marcat: “L’increïble home minvant” (1957) i “El fugitiu” (1932). També ens parla d’hores entre llibres i d’hores perdudes sense fer res en concret. Suposo que per els incondicionals d’Auster, aquestes revelacions han de ser un regal inigualable. A mi m’agrada força, però no el col·locaria entre els meus escriptors preferits.

“El Déu que era omnipresent i regnava sobre totes les coses no era una força de bondat i amor sinó de por. Déu era culpa. Déu era el comandant de la policia mental celestial, l’invisible i totpoderós que podia entrar dins el teu cap i escoltar els teus pensaments, que podia sentir com et parlaves a tu mateix i traduir el silenci en paraules. Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no, et caurien a sobre càstigs horribles, turments insuportables, series fet presoner a la masmorra més fosca, estaries condemnat a viure a pa i aigua la resta de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de desembre 08, 2013

No canviïs les coses que funcionen!


Poden semblar obvietats, però quan vaig acabar de veure "Like father, like son", la darrera pel·lícula d'Hirozaku Koreeda, em van venir al cap dos missatges clars: no s'han de canviar les coses que funcionen i cal dedicar tot el temps possible als fills. Koreeda és un dels meus directors japonesos preferits amb títols com "After life" (1998), "Nadie sabe" (2004) o també "Kiseki" (2011).

Jo diria que no hauria tingut cap dubte, però els protagonistes de la pel·lícula, sí! M'explico. Dues famílies. Una benestant. L'altra se'n surt força bé. La primera té només un fill. La segona, tres. No es coneixen de res... fins que un dia els seus destins es creuen; i de quina manera. L'hospital on van néixer els nens els va canviar (accidentalment?) en el moment de néixer. Ara els seus responsables proposen que se'ls canviïn i esmenar l'errada. Això sí; s'hauria de fer a poc a poc, perquè tant els nens, que ja tenen sis anys, com els pares pateixin el mínim possible. I fins aquí puc explicar. Koreeda ens regala un altre títol intimista, pausat i amb molts elements per reflexionar.

"CARRIE"

La nova "Carrie", clara víctima del bullying, és més trista, real i creïble que la que en el seu dia va interpretar Sissy Spacek en la versió que Brian de Palma va fer d'aquesta novel·la de Stephen King. Li dóna vida Chloë Grace Moretz, la Hit Girl de la nissaga "Kick-Ass". La Chloë, amb sis títols pendents d'estrena, també va fer de vampira a "Déjame entrar" (2010) i de nena excèntrica a "La invención de Hugo" (2011).

A "Carrie", el duel interpretatiu d'aquesta noieta de 16 anys amb la gran Julianne More és espectacular. A nivell argumental, la historia és ben coneguda per tothom. A l'escola la humilien constantment. A casa, també. La seva progenitora, obsessionada amb la religió, la fa resar i la pica, quasi bé alhora. Però, compte amb posar-la nerviosa: els seus poders telecinèsics poden provocar efectes devastadors. I qui no s'ho cregui, que li pregunti als companys que li arruïnen la festa del ball de graduació. Per passar l'estona i gaudir de la feina d'una actriu que promet i d'una altra que ja ho ha demostrat tot.

"LOS CORRUPTORES" (JORGE ZEPEDA PATTERSON)

Publicar una notícia sense contrastar-la pot portar-te a la misèria. Encara més si ho fas en un país com Mèxic i et trobes enmig d'una guerra entre partits polítics i, per si fos poc, bandes de narcotraficans. L'actriu Pamela Dosantos ha estat esquarterada i en Tomás, un periodista que no passa pel seu millor moment, escriu on, suposadament, van trobar el seu cos. Algú li va passar la dada i no va comprovar que, molt a prop, hi vivia un dels homes més temuts del nou règim.

Aquest incident fa que "Los Azules", que de joves eren inseparables, tornin a reunir-se: En Tomás, l'Amelia (dirigent d'un partit de l'oposició), en Jaime (relacionat amb els serveis d'intel·ligència del país) i en Mario, que fa una mica de tot. L'Amelia és la dona que tots desitjaven i que dos dels tres encara no han oblidat. Fa la sensació que ella sempre va de cara. Tot al contrari que en Jaime, que no saps ben bé ni qui és ni cap a on va. Està barallat amb el seu influent pare des de fa molts anys. Són quatre personatges molt ben dibuixats, amb les seves pors ben definides, com els seus objectius. Ara no poden ternir-lo més clar: descubrir que va assassinar la Pamela i salvar en Tomás.

"Los corruptores", escrita per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952), és una novel·la completíssima, amb un munt de temes sobre la taula; i bons recursos de periodisme d'investigació. Per començar l'amistat de "Los azules", tot i que alguns dels seus integrants potser no són el tipus de persona que poden semblar en un primer moment. Per continuar, l'autor reflexiona sobre la política del seu país i els suborns que, segons assegura, són constants. Allà tampoc no hi ha un pam de net! I per acabar-ho d'adobar, hi ha una bona reflexió sobre les noves tecnologies, amb internet i els telèfons mòbils al capdavant. Zepeda Patterson deixa clar i, sempre ha estat així, que qui domina la informació sempre té el poder.

Els fets explicats fins ara estan envoltats d'una bonica historia d'amor, que ho impregna pràcticament tot. A més a més, s'acaba la lectura i  ni t'imagines com pot acabar tot. El llibre, ple d'aventures, té 412 pàgines i està publicat per Destino. Al final queda clar -és més, l'escriptor ho ha confirmat- que "Los Azules" tindran continuïtat. Me n'alegro!

"Era un buen arreglo, Joaquín suministraba más dinero en efectivo del que podía necesitar para sus caprichos y un par de veces le habían eliminado obstáculos en su carrera. Pero la visita del primo del día anterior era para modificar las reglas; por vez primera, el cártel le hacía una asignación específica: convertirse en la amante de Augusto Salazar, a la sazón el hombre de confianza de Prida, gobernador del Estado de México y serio precandidato a la presidencia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


diumenge, de desembre 01, 2013

Un equívoc darrere d'un altre (sense aturador)


Quim Gutiérrez creix com a actor cada dia que passa. A "¿Quién mató a Bambi", fa un paperàs. És tracta d'una divertida comèdia d'equívocs, amb cameo del futbolista Andrés Iniesta inclòs. La pel·lícula està dirigida per Santi Amodeo i al Quim l'acompanyen, entre d'altres, Ernesto Alterio, Julián Vilagrán, Clara Lago i Úrsula Corberó. Un projecte amb molta energia i un resultat clarament satisfactori.

Amodeo ens explica la història d'en David (Gutiérrez) que surt amb la filla del cap de l'empresa on treballa. Està clar que, en el seu dia, el va col·locar ell. Però li fa por que s'hi casi i hereti l'imperi familiar... com va fer ell en el seu dia! A la xicota, que es diu Paula, la interpreta l'Úrsula. Aquesta parella, d'un costat. I de l'altre la que formen l'Edu (Alterio) i la Mati (Lago), que segresten un home (equivocat?) per intentar eixugar els seus deutes. En David també acaba amb algú en el maleter del seu cotxe, però no explicaré ni qui ni perquè. L'ajut d'en Mudo (Vilagrán) tampoc no li serveix de massa cosa. És una pel·lícula divertida, sense tòpics, i molt gamberra. Recomanable.

"EL ÚLTIMO CONCIERTO"

Un quartet de corda porta vint-i-cinc anys tocant junts. Fins que un dia, de manera inesperada, el violoncel·lista comença a fallar més del què és habitual. Ja no és el mateix d'abans. Una doctora li diagnostica la malaltia de Parkinson. Aquest músic l'interpreta francament bé Christopher Walken. Els altres tres son Philip Seymour Hoffman, Catherine Keener i Mark Ivanir, que també fan un grandíssim treball.

"El último concierto", dirigida per Yaron Zilberman, és una pel·lícula sòbria i amb uns diàlegs de moltíssima qualitat. La malaltia d'en Peter Mitchell obre molts interrogants sobre el futur del quartet de Nova York. Potser no és el moment més adequat, però els altres components, sobretot en Robert Gelbart (Seymour Hoffman), aprofiten per fer-se retrets del passat i deixar sortir egoismes que potser no estaven tan amagats. Vint-i-cinc anys de feina i amistat que podrien desaparèixer com per art de màgia. A la Catherine Keener sempre la recordo pel seu paper a "Como ser John Malkovich" (1999). Una bona proposta per veure en DVD.

"CAFÈ BARCELONA" (JOAN CARRERAS)

Segur que tots coneixem persones perdudes, que no se senten de cap lloc en concret. Parlo de persones que ho han passat malament, que no ho han pogut o volgut compartir amb els seus i que -potser per això- no se n'han pogut sortir. Persones com l'Arjen o fins i tot la seva germanastra Annabel. Ells són dos dels personatges de "Cafè Barcelona", de Joan Carreras (Barcelona, 1962). Té 287 pàgines i està publicat per Proa.

La novel·la, àgil i amb moltíssima informació, passa majoritàriament a Amsterdam, on la Greetje -que havia estat casada amb un català- i la seva parella, la Roos, porten el Cafè Barcelona, que és converteix en un personatge més. Amsterdam en un primer pla; i en el rerefons la terrible guerra de Bòsnia, on els cascos blaus holandesos no van estar massa encertats, per dir-ho de passada i sense donar detalls. Un d'aquests soldats era l'Arjen, fill de la Greetje. La seva història, i tota la resta, ens l'apropa un narrador que no descobrim qui és fins que el llibre està molt avançat. Un llibre que reflexiona sobre les relacions humanes, amb l'amor i l'amistat al capdavant.

En les pàgines d'aquesta novel·la amb alegries i tragèdies -diria que a parts iguals- trobem persones amb un cor molt gran, d'aquelles que tenen "àngel", amb la Greetje i el "pare adoptiu" d'en Hersony al capdavant. Això sí, potser fan més pels de fora de casa que pels que tenen dins que, de vegades, queden massa oblidats. "Cafè Barcelona", per cert, fa molta olor de menjar. Són un munt els professionals que passen per la seva cuina per intentar fer un menú més menys mediterrani, amb la paella i les tapes espanyoles al capdavant. Un local amb olor de menjar i molta música, comandada per la de l'holandès André Hazes, que va tenir els seus anys de glòria, als finals dels setanta, amb cançons com "Eenzame kerst".

"Costava d'entendre si els bàndols eren realment faccions religioses o si les creences només serveixen d'excuses per matar-se els uns als altres, però pel que havíem entès, més aviat feia l'efecte que es tractava de gent embogida, enduta per un odi visceral fins al punt d'empaitar i matar antics veïns de carrer i companys d'escola com si haguessin sigut des de sempre enemics irreconciliables".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy