“Amanece en Edimburgo” et desperta segur!

No sóc massa fan dels musicals, però “Amanece en Edimburgo” m’ha agradat molt. Està dirigida per Dexter Fletcher (“Wild Bill”, 2011) i ens parla de la importància de la confiança en la parella i de les segones oportunitats. Veure cantar Peter Mullan (“My name is job”, 1998) és tot un luxe. Ell i la Jane Horrocks, que a la pel·lícula són parella, estan espectaculars.

En Rab (Mullan) i la Jean (Horrocks) compleixen vint-i-cinc anys de casats. Aquest aniversari coincideix en el temps amb el retorn del seu fill Davy de l’Afganistan. Torna acompanyat d’un altre soldat, l’Ally, que és el xicot de la Liz, la seva germana. En Davy acaba aparellat amb la Ivonne, interpretada per la guapíssima Antonia Thomas. És una bona amiga de la Liz. Per fets que no explicaré, completament independents, les tres parelles entren en crisi alhora. Seran capaços de sortir-se’n? Podríem definir la pel·lícula com una comèdia romàntica, amb un punt d’il·lusió i d’optimisme.

La banda sonora d’”Amanece en Edimburgo” és francament bona. Les cançons de “The proclamers” són molt properes, amb el famosíssim “I Gonna Be (500 milles)” al capdavant. L’escena final, amb un munt de gent ballant-la alhora, vaig trobar-la molt divertida. No m’importaria tornar a veure-la més endavant. Sortir del cinema amb un somriure als llavis mai no ha estat fàcil.

JUAN PERRO AL JAMBOREE

Sempre que actua a prop de casa, intento veure Juan Perro, el nom amb què actua Santiago Auserón des de fa un munt d’anys. Divendres va tocar al Jamboreee de Barcelona, amb un so brutal. Com sempre, va estar espectacular. La sala és petita (ben assegudes hi caben unes vuitanta persones) i la proximitat amb els músics és total. I jo estava a primera fila!

Juan Perro va tornar a estar acompanyat, com és habitual, pel mestre Joan Vinyals, un monstre de la guitarra. Aquest cop, a més a més, al Joan el vaig sentir cantar en solitari, concretament “El papelito” (“La huella sonora”, 1997). També va tornar a rappejar “Perla oscura” (“Raíces al viento”, 1996), al més pur estil George Benson o Al Jarreau. Amb aquesta cançó es va acabar el concert, que va durar una hora i quart, aproximadament. Enric Palomar va tocar el piano a “Yo te cito” i “El carro”, totes dues incloses a “Mr. Hambre” (2000). Van teatralitzar-les al màxim.

Santiago Auserón, que fa unes grans presentacions de tots els temes, va explicar que, avui en dia, “hacer álbumes es la arqueología del mañana”. Qui sap si “En la frontera”, una cançó amb arrels mexicanes, “Caetano” (en homenatge al sensacional compositor brasiler) o “Ambar” poden arribar a formar part del seu proper treball, que espero amb moltes ganes. Va començar el concert amb un tema en anglès i, a poc a poc, va anar desgranant uns quants temes de “Río negro”: entre ells el mateix “Río negro”, “El forastero”, “El Mirlo del pruno” i “Pies en el barro”. Espero tornar a veure’l ben aviat, perquè m’encanta. Llarga vida a Juan Perro, que el 25 de juliol fa seixanta anys!

"ECONOMIA PRÀCTICA PER SER FELIÇ"

Vaig conèixer Ferran Martínez (Barcelona, 1968) quan estava al Joventut. També va jugar amb el Barça i al Panathinaikos. Es va retirar, per culpa d’una lesió, quan estava a punt de fitxar per un equip italià. Té un munt de títols, amb una Copa d’Europa i vuit lligues al capdavant. Quan jo treballava a COMRàdio vam cantar junts la primera Eurolliga del Barça, la de la temprada 2002-2003. Ell era el comentarista tècnic.

Tot i que medeix 2’13,  l’expresident Josep Lluís Núñez va batejar-lo com “El nen”. En Ferra mai va abandonar els estudis, tot i triomfar en el món de l’esport. Es va especialitzar en economia i, actualment, és consultor financer, empresari, conseller d’empreses, conferenciant i escriptor. El seu últim llibre és “Economia pràctica per ser feliç”, que arriba després de l’èxit de “Zen 305”. Està publicat per Columna i té 184. És fàcil de llegir i molt amè. De fet, no és necessari tenir formació econòmica per poder entendre-l a la perfecció. Basant-se en la seva experiència de grans fortunes, en Ferran ens planteja estratègies pràctiques per sanejar l’economia domèstica i empresarial. També reflexiona sobre la riquesa en el món actual.

En la part final del llibre, compara els negocis amb el bàsquet i ens ho explica amb tot un seguit de gràfics, dividits en tàctica defensiva i tàctica ofensiva. Als annexos hi inclou una fitxa d’economia personal, que pot ser-nos molt útil. “Economia pràctica per ser feliç” és un llibre ple d’enumeracions com, per exemple, els deu punts de Bill Gates, els set consells d’Steve Jobs, l’estratègia d’Amazon, els consells dels milionaris o la tàctica de l’estalvi.

“És important saber quants diners guanyem cada mes, cada setmana, cada dia i cada hora. Són quatre dades que cal tenir en compte per fer qualsevol càlcul relacionat amb l’economia domèstica. Abans que qualsevol persona es plantegi canviar d’ocupació, de manera de vida, o fins i tot de lloc de residència, o per descomptat, intenti muntar qualsevol tipus d’empresa o de negoci, és necessari fer aquest càlcul”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els somnis no sempre es fan realitat

“Días de vinilo”, de l’argentí Gabriel Nesci, és de les pel·lícules més divertides dels últims mesos. Explica la història de quatre amics, enamorats de la música, que no tenen ni la feina ni la dona que havien somiat. Comença amb el “The best friend” de The Queen i, això, ja és garantia de qualitat. M’ha recordat “La simetria de los deseos”, la sensacional novel·la de l’escriptor de Jerusalem Eshkol Nevo.

The Queen és una de les moltes referències musicals, al costat de Morrisey (“Suedehead”), Marvin Gaye (“Lets get in on), Rod Stewart (“Handbag”) o Inx (“Mistify”). També veiem les caràtules de discos de The Police, Supertramp, Pink Floyd, The Beatles i The Rollings Stones, alguns dels grups amb què he crescut. “The Blues Brothers” (1980), “E.T, El extraterrestre” (1982), “Back to the future” (1985) i “The breakfast club” (1985) són els cartells de les pel·lícules que surten en pantalla.

En Luciano (Fernán Mirás) treballa de locutor musical en una petita emissora de ràdio. Surt amb la Lila, una cantant que no li fa massa cas. Està interpretada per la guapíssima model argentina Emilia Attias. En Marcelo (Ignacio Toselli) és el John Lennon d’una banda de tribut als Beatles. Està convençut que algun dia triomfarà. Qui sap si fins i tot hi haurà un grup, en un futur no molt llunyà, que l’homenatjaran a ell. Està com una regadora! El persegueix una colombiana que es diu Yenny. Amb ell li agrada força, però de moment només hi ha parlat per telèfon. Es queda de pedra quan veu que és filla de pares japonesos... com la Yoko Ono, que diu que va acabar amb els Beatles. I el seu nom comença amb "Y". Serà una premonició? A la Yenny li dóna vida una altra model, l’Akemi Nakamura.

El grup d’amics, que se’n surten com poden, el completen en Facundo (Rafael Spregelburd) i en Damián (Gastón Pauls). En Facundo, que és el que està a punt de casar-se, treballa en un cementiri, intentant personalitzar els enterraments. En un moment assegura que “Un casament és com un enterrament , però amb el càtering més car”. També estudia que a la làpida s’hi pugui incorporar un dispositiu amb les deu cançons preferides del difunt. Tot gira al voltant de la música. A la seva xicota, la interpreta la Maricel Álvarez. Finalment, en Damián és un guionista que tampoc no acaba de trobar el camí de l’èxit. Està sense parella, després que l’abandonés l’Ana, la crítica d’art amb què sortia. Acaba de conèixer a la dolcíssima Vera (Inés Efrón).

La pel·lícula reflexiona sobre les relacions personals, la por al compromís i, sobretot, de la dificultat d’avançar, en l’amor, en la feina i en la vida, quan ens quedem estancats i ni tan sols ens n’adonem. Qui es mereix un capítol a part és el gran Leonardo Sbaraglia, que té tres o quatre aparicions estel·lars. Fa d’ell mateix, més perdut encara que la resta dels protagonistes. “Días de vinilo” és divertida, àgil i molt ben interpretada. Tot un encert.

"ENOUGH SAID"

Encara no havia tingut l’oportunitat de veure-la i m’ha agradat molt. Parlo d’”Enough said” (“Sobran las palabras”), la pel·lícula pòstuma del gran James “Tony Soprano” Gandolfini. Està dirigida per Nicole Holofcener, guinosta de sèries televisives com “Sexo en Nueva York” i “A dos metros bajo tierra”. Julia Louis-Dreyfus va estar nominada al Globus d’Or, premi que va guanyar Amy Adams.

La química entre la Louis-Dreyfus (Eva) i Gandolfini (Albert) és brutal. Tots dos estan fantàstics. Els seus personatges són dues ànimes bessones, amb moltes coses en comú. Estan separats, tenen una filla a punt de començar la universitat i han perdut la confiança en el sexe oposat, després d’unes quantes relacions fallides. Des del dia que es coneixen queda clar que, abans o després, acabaran sortint junts. Estem davant d’una comèdia rodona, que té molt més del què sembla a primera vista. “Enough said” ens parla de l’amor, de les segones oportunitats i de la importància de dir sempre la veritat, encara que de vegades costi.

Del repartiment també cal destacar la presència d’una primíssima Toni Collette (que fa d’amiga de l’Eva) i de la sempre elegant Catherine Keener (Marianne), una de les seves clientes. L’Eva fa de massatgista, sempre amb la llitera portàtil penjada a l’esquena. “Enough said” és la història d’un malentès, amb l’Eva, la Marianne i un sorprès Albert com a protagonistes. A Collette sempre la recordaré per “La boda de Muriel” (1994) i a Keener per “Cómo ser John Malkovich” (1999). Molt recomanable.

"SEDA" (ALESSANDRO BARICCO)

L’altre dia vaig veure que feien la pel·lícula per TV3 (amb Michael Pitt i Keira Knightley en els papers principals) i em van entrar ganes de llegir el llibre. “Seda”, de l’italià Alessandro Baricco (Torí, 1958), es va publicar l’any 1996. L’edició que tinc és d’Anagrama i té 125 pàgines. Es llegeix en un parell d’hores. No m’ha fet el pes. Sé que va tenir un èxit brutal i que el van traduir a un munt de llengües, però l’he trobat massa bàsic.

La història que ens expliquen és la d’Hervé Joncour, que es dedica al pròsper negoci de la seda. Quan les coses es compliquen al seu país se’n va al Japó a comprar els ous dels cucs de seda. És un desplaçamet llarguíssim, quasi fins a la fi del món. Marxa deixant sola a la seva esposa, l’Hélène, que té moltíssima paciència. En un dels seus viatges coneix una dona que, tot i viure al país del sol naixent, diu que "no té els ulls ametllats". Ho recalca uns quants cops. Podríem dir que s’enamora bojament d’ella i que mai més no la podrà oblidar. Quin és el missatge de la novel·la? Doncs que no és necessari anar tan lluny per trobar l’amor vertader. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Tot passa per analitzar les coses amb la ment ben oberta.

“Hervé Joncour sintió resbalar el agua por su cuerpo, primero sobre las piernas, y después a lo largo de los brazos, y sobre el pecho. Agua como aceite. Y un silencio extraño a su alrededor. Sintió la ligereza de un velo de seda que descendia sobre él. Y la mano de una mujer –una mujer- que lo secaba acariciando su piel por todas partes: aquelles manos y aquel paño tejido de nada. El no se movió en ningún momento, ni siquiera cuando sintió que las manos subían por los hombros hasta el cuello y los dedos –la seda y los dedos-, subían hasta sus labios, y los rozaban, una vez, lentamente, y desaparecían”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'eternitat pot fer-nos més pacients (o no)

Suposo que si saps que la teva vida serà eterna, pots prendre’t les coses amb molta més calma. No és el cas de l’Adam, el músic vampir que protagonitza l’última pel·lícula de Jim Jarmusch ("Coffee and cigarettes", 2003). Està empipat amb tot i tothom i no entén, per exemple, que els zombis (com bateja als humans) contaminin l’aigua i fins i tot la sang.

Visualment, “Only lovers left alive” (“Sólo los amantes sobreviven”) és una pel·lícula sublim. La música, firmada pel grup SQÜRL, també l’he trobada espectacular. Tot sembla anar a càmera lenta, però queda clar que Jarmusch ho fa amb tota la intenció del món. Com deia abans, l’Adam, a qui podríem definir com un romàntic molt disgustat, no té cap pressa -i moltes vegades ni ganes- de fer res. Es limita a compondre música, a beure la sang que aconsegueix de manera il·legal i a dormir de dia. Dura una miqueta més de dues hores, però en cap moment es fa pesada.

L’Adam viu a Detroit, en una casa aïllada i plena de trastos vells. Trastos vells i peces clàssiques, com una gran col·lecció de guitarres. La seva dona, l’Eve, està instal·lada a Tànger. La interpreta una extraordinària Tilda Swinton, que s’està especialitzant en personatges extrems: el de la vellíssima Madame M. a “El gran hotel Budapest” (2014), el de la dentuda Mason a “Snowpiercer” (2013) o el de Bruixa Blanca a la nissaga de “Las crónicas de Narnia”. No he conegut mai cap vampir però, si existissin, estic segur que serien com ella. L’última escena de la pel·lícula és sensacional!

L’Adam és en Tom Hiddleston, el Loki de “Thor” (2011). El repartiment el completen actors veterans com John Hurt (que dóna vida al dramaturg, poeta i traductor anglès Christopher Marlowe) i la jove Mia Wasikowska (“Stoker”, 2013). Té gràcia que Marlowe encara estigui viu... i sigui un vampir! Ella és la germana de l’Eve, que es diu Ava. Els portarà els problemes que ja esperaven quan, després de 87 anys, torna a aparèixer en les seves vides. Com que ja viscut un munt d’anys, l’Adam s’ha relacionat, i molt, amb personatges històrics de la talla d’en Lord Byron, Mary Shelley, Franz Schubert o el mateix Marlowe. Quan es fa passar per metge, fa servir el nom de Dr. Faust, tot i que també l’anomenen Dr. Strangelove o Dr. Caligari, que són dues clares referències cinematogràfiques.

En definitiva, estem davant d’una de les millors pel·lícules de Jarmusch, tot un festival pels sentits. Atenció amb la cançó final de la libanesa Jasmine, un festival pels sentits. “Only lovers left alive” reflexiona sobre la vida, la mort, però també de la importància de les relacions personals. Se'n va emportar el premi especial del jurat en l'últim Festival de Sitges. Molt recomanable.

"L'ÚLTIM BALL DE CARMEN AMAYA"

“L’últim ball de Carmen Amaya”, de Judith Colell, és un fantàstic homenatge a la bailaora del Somorrostro, que va morir el 19 de novembre de 1963. Tenia 43 anys. S’està celebrant el centenari del seu naixement. Va morir per problemes renals. Tenia “rinyons infantils”. La pel·lícula es va estrenar la setmana passada i dissabte la va emetre TV3 en prime time.

La Nora Navas fa de Candela, que està muntant un espectacle sobre Carmen Amaya. Està espectacular, com sempre. La Candela m’ha fet pensar en la Geni, el personatge a qui interpretava la Nora en la seva anterior pel·lícula, “Todos queremos lo mejor para ella” (2013). Les dues intenten recuperar-se, físicament i psíquica, d’un fet desgraciat. La Candela d’una caiguda a l’escenari. La Geni, d’un accident de cotxe. Des d’un punt de vista visual, “L’últim ball de Carmen Amaya” té tres potes molt ben diferenciades: Les imatges de l’actualitat -preparant el citat homenatge-, les recreades de l’època de la Carmen Amaya (en un espectacular blanc i negre, plenes de clars i obscurs) i les històriques, moltes menys, sobretot del Somorrostro barceloní.

La pel·lícula és un homenatge a la bailaora, però també a les dones que lluiten per aconseguir els seus objectius, per difícils que siguin. És el cas de la Candela que, amb moltes mancances físiques, li està costant molt ballar. M’han encantat les dues escenes de la Candela amb la fotògrafa Colita, que li explica quina era la seva relació amb la Amaya. Aquestes escenes tenen un to de documental, amb un personatge de ficció entrevistant a un de ben real. El paper del suposat Chano, palmero de la Amaya, li dóna a la pel·lícula un punt de misteri que acaba d’arrodonir-ho tot. Un cop més, ha quedat clar que Judith Colell és una experta en explicar històries humanes properes, com ja va demostrar a “El domini dels sentits”, “Nosaltres”, “53 dies d’hivern” i “Elisa K”.

"EL DO" (MAI JIA)

Sempre m’ha agradat molt la literatura oriental, amb els japonesos Haruki Murakami i Harumi Kawakami al capdavant. Del xinès Mai Jia no en sabia res. De fet, és el pseudònim de Jiang Benhu (Fuyang, 1964). És ell qui ha escrit “El do”, traduït per Núria Parés i Ernest Riera. La novel·la, una de les més addictives que he llegit en els darrers mesos, està publicada per Edicions 62 i té 414 pàgines. Ja tinc ganes de llegir més coses d'ell!

Com Murakami, Jia també ens parla dels somnis; això sí, de manera superficial, només per referir-se a les habilitats d’alguns dels seus personatges per interpretar-los. El llibre tampoc té l’intimisme de Kawakami perquè Rong Jinzhen, geni de les matemàtiques, és poc intel·ligent, des d’un punt de vista emocional. De fet, aquesta sempre ha estat la seva principal mancança, per haver estat criat lluny del seu pare i de la seva mare. Un vell mestre és qui va tenir cura d’ell, fins que algú s’adona de les seves grans possibilitats. Com que porta molts anys apartat de tot i tothom, en Jinzhen és autodidacte. Sempre havia descobert les coses per si sol. Segur que podia haver-les après més ràpidament, en un ordre lògic, sense perdre tant de temps. Ningú l’havia ajudat mai.

La vida d’en Rong Jinzhen canvia, i no em queda massa clar si realment és per bé, quan el recluta la Unitat 701, una agència d’intel·ligència dels serveis secrets xinesos. El seu problema de relacionar-se amb els altres augmenta encara més, després que no pugui parlar amb ningú de la seva feina. Ni amb la seva família. Com a matemàtic brillant, amb un sisè sentit espectacular, el fan servir per desxifrar pictogrames, cada cop més complicats. L’últim, el NEGRE, exposa el seu difícil món interior fins a límits insospitats. “El do” té una miqueta de tot: sobretot la història d’en Jinzhen explicada directament pel narrador i fragments de les entrevistes que ha fet amb alguns personatges clau, que li han permès aproximar-se a la figura del matemàtic estrella amb tot luxe de detalls.

En la novel·la també ens queda clara la pressió del comunisme xinès cap als seus habitants, vigilats de nit i de dia, per dir-ho d’alguna manera. En Mai Jia és molt bo explicant-nos històries de persones normals. Per a molts, en Rong Jinzhen és un heroi; per altres un fracassat que no sap ni relacionar-se amb la gent. Sap traslladar-nos perfectament al seu difícil món interior i parlar-nos del seu desarrelament i de la solitud que sent, fins i tot després de casar-se... en un enllaç per interessos.

"A la Xina tenim una expressió: el ferro necessita temps i esforç per convertir-se en acer. El noi és inusualment llest, és veritat, però també li manquen coneixements bàsics ordinaris. Com vostè mateix ha dit, hi ha un munt d’eines que es poden utilitzar per il·luminar el camí, i les tenim al nostre voltant, però ell no n’agafa cap... trobarà una manera estranya i poc habitual d’assolir una cosa ben senzilla. Jo penso que no ho fa pas intencionadament; és perquè no té alternativa. La seva manca de coneixements bàsics l’obliga a ser inventiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dermatòloga i el "ménage à trois"

Encara no havia tingut temps de veure-la i m’ha agradat força. Ho dic perquè totes les crítiques que havia llegit la destrossaven. Parlo d'”Aprendiz de gigoló”, de John Turturro. La pel·lícula està dirigida per ell, però m’ha recordat, i molt, el cinema de Woody Allen, que fa un dels papers principals. Es va estrenar al Festival de Toronto. És curta; tot just dura una hora i mitja.

De fet, Turturro regala a Allen un paper que diria que va escriure expressament per a ell. Li va com anell al dit! El geni de Nova York fa de proxeneta. No és un professional, però, amb una mica de pràctica, se’n surt força bé. Tot comença quan la seva dermatòloga (la salut dels personatges d’Allen sempre ha estat molt dèbil) li demana si coneix algú per fer un trio. A la dermatòloga la interpreta Sharon Stone. I la dona escollida per aquest singular ménage à trois és l’escultural Sofía Vergara. “Aprendiz de gigoló” ens parla del desig, però també de la soledat. En aquest cas, representada en la persona d’Avigal (Vanessa Paradís), una vídua jueva a qui ningú ha tocat en molts anys.

En Murray, casat amb una dona negra i amb un munt de fills, viu en un pis minúscul. No té massa recursos, després de tancar la llibreria familiar. És per això que busca una sortida d’emergència, que arriba, per casualitat, amb la boja petició de la dermatòloga. L’home escollit per fer de prostitut és un bon amic seu, en Fioravante, interpretat per Turturro. Tots dos són jueus i, lògicament, la seva nova professió topa amb els principis de la comunitat. La pel·lícula no és res de l’altre món, però és divertida i passa bé. Possiblement, el fet d’haver llegit tantes crítiques negatives, ha provocat que li hagi trobat moltes coses bones.

“UNA VIDA SENCILLA”

117 minuts d’humanitat total! “Tao jie” (“Una vida sencilla”), de la directora de Hong Kong Ann Hui, és un potent drama sobre la vellesa. Deanie Yip, que està fantàstica, va guanyar el premi de millor actriu a Venècia, l'any 2011. La vaig veure diumenge passat, dins del cicle de l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta semana han projectat "Dallas Buyers Club".

Estem davant d’una història d’amor en tota regla. De l’Ah Tao cap a la família per qui ha fet de serventa els últims seixanta anys. I de la família cap a ella, personalitzat en la figura d’en Roger, l’únic que encara viu a Hong Kong. La resta va emigrar als Estats Units. L’Ah Tao l’ha cuidat des que va néixer i l’estima com si fos un fill. Ell mai s’ha hagut de preocupar de res! No té cap noció de cuina i ni tan sols sap posar una rentadora! Tot canvia quan la dona pateix un vessament cerebral i s’ha de jubilar. En Roger podria haver-la deixada de banda, però la porta a una residència i va a veure-la força sovint, quan la seva feina de director de cinema li permet.

“Una vida sencilla” reflexiona sobre la vellesa, però també sobre les residències d’avis, on moltes persones queden pràcticament abandonades pels seus familiars. La majoria de companyes de l’Ah Tao no es poden valer per elles mateixes, donant una imatge molt trista. És per això que en Roger voldria treure la seva antiga cuidadora del centre i portar-la a viure amb ell. El problema és que potser no serà a temps d’aconseguir-ho. Podríem parlar d’una pel·lícula de visió quasi obligada.

"100 VINS CATALANS QUE HAURIES DE CONÈIXER"

“100 vins catalans que has de conèixer” és un llibre que cal tenir molt a prop, per poder consultar sempre que calgui. La tria està feta pel sociòleg i escriptor Lluís Tolosa (amb una llarga trajectòria en la divulgació de la cultura del vi) i la sommelier i professora d’enologia i tast Clara Antúnez. El seu objectiu implica demostrar que els vins catalans estan entre els millors del món. Les 100 ampolles que han seleccionat en Lluís i la Clara van dels 7 als 975 euros.

Tres quartes parts dels vins inclosos al llibre estan per sota dels 50 euros, amb molta varietat entre els 15 i els 30. Per preu, el “Top 3” el formen el Clos Erasmus (Clos i Terrasses, DOQ Priorat, 975 euros), L’Ermita (Álvaro Palacios, DOQ Priorat, 800 euros) i el Maryamm (Tempus Mare, DO Cava, 400 euros). Quatre euros és el preu recomanat del Torres de Casta (Torres, DO Catalunya) i set euros el del Pansa Blanca (Alta Alella, DO Alella) i el del Magenc (Cellers d’en Guilla, DP Empordà). Enmig vins de la qualitat del Clos Martinet, Les Terrasses, Les Manyes, Ferrer Bobet, Sot Lefriec, Masia Carreras, El Quintà o Pedra de Guix.

Cada fitxa ocupa dues pàgines. A l’esquerra hi ha una fotografia, o de les vinyes o d’algun responsable de la bodega. A la dreta, els autors fan un retrat de la mateixa bodega, de les persones que la porten i del vi recomanat, amb foto inclosa. El llibre ens aporta una dada molt interessant: a Catalunya només consumim un trenta per cent dels vins catalans, tot i que tenim una dotzena de denominacions d’origen. A casa nostra continua imposant-se la riojitis, amb quasi un quaranta per cent. La sentència d’en Lluís i la Clara, en la presentació del llibre, no pot ser més contundent: “La majoria de catalans no coneixem els vins catalans. I no es pot estimar allò que no es coneix”.

El pròleg de “100 vins catalans que has de conèixer” és de Salvador Cardús, que assegura que “Hem de conèixer aquests vins, i no pas limitar-nos a tastar-los”. Doncs això, ja triguem!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Més sobre l'addició al sexe!

Les pel·lícules sobre d’addició al sexe estan de moda. “Thanks for Sharing” (aquí s’ha traduït com “Amor sin control”) està entre la duresa de “Shame” (2011) i la benevolència simpàtica de “Don Jon” (2013). El debutant Stuart Blumberg no tracta el tema amb massa profunditat, però en marca les línies. Són quasi dues hores de bones intencions.

Els personatges que lluiten contra l’addicció al sexe són quatre; tres homes i una dona. Ells estan interpretats per Tim Robbins (un actor que sempre m’ha agradat molt), Mark Ruffalo (més convincent del què és habitual), Josh Gad i ella una espectacular Pink. El repartiment el completen Joely Richardson, Gwyneth Paltrow (sofertes parelles dels dos primers) i Patrick Fugit, fill del matrimoni que formen Robbins i Richardson.

En Mike i l’Adam (Robbins i Ruffalo) són dos dels alumnes avantatjats (o quasi professors) d’un grup de teràpia per deixar enrere l’addició al sexe. Ells ja porten molts anys amb el problema més o menys solucionat; i ara se n’encarreguen d’ajudar als més joves, com en Neil (Gad) i la Dede (Pink). Però fa la sensació, tot i les seves bones intencions, en Mike i l’Adam haurien de pensar menys en els altres i tallar d’arrel les mancances que encara no han estat capaços de deixar enrere. En Mike segueix barallat amb el seu fill (amb un passat tortuós) i l’Adam continua tenint problemes per relacionar-se amb les dones. Sempre creu que, si torna a practicar sexe, pot tornar a caure al fons del pou, ara definitivament.

M’imagino que l’addicció al sexe ha de ser terrible. Els malalts no van en transport públic (la perdició quan més lluny millor), no miren la televisió, no llegeixen revistes... qualsevol preocupació és poca. Si realment és així, ho desconec, ha de ser duríssim. En el personatge d’en Neil és on queda més clar. El seu cas és espectacular. La pel·lícula no és res de l’altre món, però et fa reflexionar una mica, que sempre és interessant.

"EN UN LUGAR SIN LEY"

Millor fotografia a Sundance i integrant del “Top 10” de pel·lícules independents del National Board of Review. Parlo d’”Ain’t Them Bodies Saints” (“En un lugar sin ley”). Es tracta del primer llargmetratge de David Lowery, amb Rooney Mara, Casey Affleck, Ben Foster i Keith Carradine en els papers principals. Està datat als anys 70, a Texas, als Estats Units.

Amb una fotografia espectacular, firmada per Bradford Young, Lowery ens explica la trista història d’un fugitiu. Es diu Bob Muldoon i s’escapa de la presó per veure a la seva dona i a la seva filla, que encara no coneix. El van tancar després d’un atracament, en què va sortir ferit un policia, accidentalment. El tret no el va disparar ell. Va ser la seva xicota, la Ruth Gutrie, a qui va decidir cobrir les espatlles. Ja estava embarassada i va creure oportú incriminar-se ell.

El seu retorn no serà fàcil. Els anys han passat i són molts els que creuen que el millor és que en Bob deixi a la seva família tranquil·la. Ha fet tard per donar marxa enrere. Els personatges de la parella estan molt ben dibuixats perquè el patiment de tots dos travessa la pantalla. És una història molt visual, plena de silencis, que et desperta tots els sentits. Una història de perdedors que no renuncien a res mentre poden. Molt recomanable.

"STELLA CADENTE"

Definir aquesta pel·lícula no és gens fàcil. Podríem dir que és un divertimento en tota regla? Parlo d'"Stella cadente", que aquí s'ha traduït com "Estel fugaç". Està dirigida per Luis Miñarro, que ha fet el guió amb Sergi Belbel. Ens explica el breu regnat d'Amadeu de Saboya a Espanya, l'any 1870. Al monarca l'interpreta un gran Àlex Brendemühl. I no era un paper gens fàcil!

He arribat a la conclusió que és una pel·lícula per veure amb la ment oberta. És històrica, sí, però interessa més la personalitat del rei que el seu mandat, que queda en un segon pla. Amadeu de Saboya tenia les idees clares i moltes ganes d'imposar-les, però no va poder-ho aconseguir. Sota el pretext que acabaven de matar al General Prim, no el van ni deixar sortir de Palau. Visualment, la pel·lícula és molt potent, amb música, sobretot francesa, dels anys 1960 i 70. També té un alt contingut sexual, destacant l'escena en què l'ajudant del rei (a qui dóna vida Lorenzo Balducci) es masturba amb un meló.

Del repartiment també destaquen Lola Dueñas (que fa de cuinera del Rei) i Bárbara Lennie, la reina Maria Victoria. Des d'un punt de vista del contingut, la pel·lícula és força avorrida, ja que passen ben poques coses destacades. Potser és la idea de Miñarro, traslladar a l'espectador com va ser, d'avorrida, l'estança d'Amadeu de Saboya en terres espanyoles.


"FRANCISCA DA FÁTIMA" (ROSA MARÍA CALAF")

“Vidas en progreso” és una col·lecció de biografies que ens apropa la vida de dones asiàtiques perserverants i entusiastes, amb esperit de superació i un lideratge clar. De moment, n’hi ha cinc d’editades. Les autores són Carmen Posadas, Ángeles Caso, Mara Torres, Almudena Grandes i Rosa María Calaf. Se'n busquen més! Els llibres, fets amb fins solidaris, només tenen unes 25 pàgines escrites i unes quantes fotografies, en la part central.

Ho dic perquè, aparentment, el llibre és molt gruixut. El què passa és que la majoria de les pàgines estan en blanc. Segons Rosa Maria Calaf, amb qui vaig coincidir fa uns dies, el 25 aniversari de la revista “Garbuix”, estan en blanc perquè cadascú hi escrigui allò que cregui convenient, la seva vida fins i tot. Calaf (és la que he llegit jo) ha fet la biografia de Francisca de Fátima, del Timor Oriental. Hi va néixer quan encara era colònia portuguesa i va viure, en primera persona, la invasió d’Indonèsia. També va ser testimoni de la declaració d’independència, que es va cobrar un munt de víctimes.

Per sobreviure, després que el seu pare quedés impedit, va cultivar arròs i va recollir cacauets. La veritable història de la Francisca comença quan, després de 34 anys en el poder, cau el dictador indonesi. És en aquest moment quan s’intensifica la seva lluita, a través dels fets i les paraules, per intentar acabar amb les desigualtats socials. Rosa María Calaf ha visitat la majoria de països del món. Si no recordo malament, 172 dels 184. I, com a corresponsal o enviada especial de Televisió Espanyola, ha informat des de quasi 100. Va néixer a Barcelona, és llicenciada en Dret i Periodisme i té un màster en Institucions Europees i Ciències Polítiques.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy