Els morts també mereixen respecte

Eddie Marsan ha trigat 15 anys en fer el seu primer paper protagonista. Ha estat a “Still life”, que aquí s’ha traduït com “Nunca es demasiado tarde”. Està dirigida per Umberto Pasolini, que no té cap vincle familiar amb Pierre Paolo. De fet, és nebot de Luchino Visconti. És una obra petita, però encantadora. Va estar nominada, com a millor pel·lícula europea, als David di Donatello.

Marsan, que està sensacional, interpreta a John May, que s’encarrega d’intentar trobar als familiars de les persones que moren soles. El seu càrrec depèn de l’Ajuntament. No tenen res a veure, però pel respecte que té la pel·lícula amb la mort m’ha recordat la japonesa “Okuribito”, de Yojiro Takita. May és un home solitari, com la majoria de les persones a les quals visita un cop li han comunicat la seva defunció. Podria fer un parell o tres de trucades i, en cas de no poder contactar amb ningú, demanar que incinerin el cadàver i oblidar-se de tot. Però ell no és així. S’esforça per trobar algun parent o amic, intenta escriure un rèquiem més o menys acurat (a partir dels objectes que recull a casa del difunt) i fins i tot buscar-li un lloc còmode al cementiri perquè l’enterri. La seva feina té un valor incalculable, fins que li canvien el cap i el fa fora. Els morts no necessiten tantes atencions!

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Marsan, a qui no fa massa vaig veure a “Filth, el sucio”. Té tres títols més pendents d’estrena, un al costat del desaparegut Philip Seymour Hoffman. La resta d’actors que treballen a “Still life” també ho fan francament bé, tot i que els seus són papers petits. Hi destaca Joanne Froggatt, que fa de Kelly, relacionada amb l’últim cas que li encarreguen. És dóna la circumstància que Froggat ja havia coincidit amb Marsan a la mencionada “Filth, el sucio”. Estem davant d’una història honesta, molt ben rodada i gens tramposa. Si pogués modificar-la un pèl, li trauria l’últim minut. Només això. Estic convençut que durarà poc a les cartelleres.

"EL SUEÑO DE ELLIS"


Añadir leyenda

Encara no havia tingut temps de veure-la, però, finalment, aquest cap de setmana ha caigut. Parlo de “El sueño de Ellis”, de James Gray (“Two lovers”, 2008). Està interpretada per Marion Cotillard i Joaquin Phoenix en els papers principals. Pel meu gust, és massa llarga (dues hores clavades) i un pèl freda. La Ewa (Cotillard) pateix moltíssim, però no t’acabes d’identificar amb ella. Falta alguna cosa.

L’Illa d’Ellis està situada en el port de Nova York, a prop de la badia de Nova Jersey. L’escriptor Gay Talese en parla molt a “Los hijos”. Quan els emigrants arribaven, el triatge es feia en aquesta illa. Els que estaven sans i tenien els papers en regla, embarcaven cap a la gran ciutat. Els que estaven malalts, s’hi quedaven sis mesos i, en cas que no es curessin, eren deportats. A Ellis hi arriben l’Ewa i la seva germana Magda, que pateix tuberculosis. Són poloneses i escapen de la guerra, a la recerca d’un món millor. Després de molts problemes, l’Ewa aconsegueix arribar a Nova York. La Magda, no. Des d’aquest moment, farà tot el que calgui per treure-la d’allà i pagar-li el tractament mèdic que necessita.

“La isla de Ellis” ens parla de moltíssimes coses. Sobretot, de la manca d’escrúpols d’algunes persones, que prioritzen els diners per sobre de les persones. És el cas d’en Bruno (Phoenix). Li promet que li farà costat i que l’ajudarà en tot, però la seva suposada feina de modista es transforma en una de prostituta, en contra de la seva voluntat. Diuen que sempre hi ha una alternativa. En el seu cas també? El triplet protagonista el completa el cosí d’en Bruno, que fa de mag. Li dóna vida Jeremy Renner (“La gran estafa americana”, 2013). La història no està malament, però no és rodona, ni molt menys. En Gray tot és massa evident, amb llagrimetes incloses.
 
"EL LLEOPARD" (JO NESBO)

 

El detectiu Harry Hole, alcohòlic i drogoaddicte, enganxa! No sempre actua emparat per la llei, però té un sisè sentit que el fa únic i irrepetible. Ho torna a demostrar a “El Lleopard”, publicat per Proa. M’he polit les 705 pàgines en menys d’una setmana. El noruec Jo Nesbo (Oslo, 1949) l’ha tornada a encertar. És una de les novel·les negres més rodones que he llegit darrerament.

Per entrar de ple en “El lleopard”, no cal haver llegit “El ninot de neu”, l’últim llibre de Nesbo protagonitzat per Hole. Ho dic perquè s’hi refereix unes quantes vegades. Però només ho fa perquè era l’anterior cas en què havia treballat el detectiu i per intentar trobar similituds entre aquell boig arrogant i al que persegueix ara. A més a més, “El lleopard” és infinitament millor. Podríem dir que amb aquest llibre frega la perfecció. Sé que pot sonar a tòpic, però les trames principals i les secundàries estan tan ben lligades que mantenen l’emoció fins a l’última pàgina. Nesbo sempre deixa portes obertes, possibles candidats a assassí en sèrie... i sense trampes. Ho dic, perquè, de vegades, hi ha autors que, quan menys t’ho esperes, es treuen un personatge de la butxaca, que fins al moment no existia o havia sortit poc, per acabar de lligar-ho tot. No és el seu cas.

Quan comença la novel·la, a Hole el tenim a Hong Kong, malvivint, lluitant contra els seus fantasmes interiors, com sempre. No té ni la més mínima intenció de tornar a Oslo per recuperar la seva feina de policia. Però ho acaba fent. Qui el convenç, no direm com ni perquè, és la detectiu Kaja Solness. Dues dones han aparegut assassinades a la ciutat i no hi ha ni una pista. L’únic capaç de lligar caps, ja ho ha fet altres vegades, és ell. I, per si fos poc, aquest cop en Hole també haurà de lluitar amb altres policies, els de la Kripos -amb el desagradable Mikael Bellman al capdavant-, que volen apoderar-se del ‘negoci del crim’ i desplaçar al departament d’homicidis. Ho aconseguiran?

L’acció passa a Hong Kong, a Oslo i a l’Àfrica negra, amb el Congo al capdavant. L’assassí fa servir una crueltat màxima. Un dels estris que utilitza per torturar a les seves víctimes és la Poma de Leopold, una espècie de bola de billar petita que, quan algú estira el cordill que hi penja, surten disparades de l'interior vint-i-quatre agulles de set centímetres. No és difícil imaginar com queda la víctima quan li explota dins de la boca. “El lleopard” és un llibre imprescindible. Serà difícil que Hole li regali una altra història tan sensacional. La traducció de "El lleopard" és de Laia Font i Mateu.

"En Harry va entrar a la sala. Feia olor d'amoníac. Va enfocar la llanterna a les parets. La sala, que va calcular que feia tres metres per tres, no tenia finestres. El feix de llum va passar per una cadira negra plegable, una taula amb un llum i un monitor d'ordinador de la marca Dell. El teclat encara tenia la "e" i la "n" intactes, o sigui que no l'havien fet servir gaire. La taula, de fusta, estaba endreçada, sense taques blaves. A la paperera hi havia tires de paper, com si algú hagués retallat fotos. I, exacte, un Dagbladet amb la primera página retallada. En Harry va llegar el titular de sobre la foto que hi faltava i va saber que havien vingut al lloc adequat. Havien arribat. Era allà".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sobre l'amor, la por al futur i el penediment

Ja que haig de parlar de l’espai, em ve de gust dir que “Interstellar” està a anys llum de l’oscaritzada i sobrevalorada “Gravity” (2013), que em va deixar més aviat fred. Anys llum al davant, que quedi clar! Un cop més, Christopher Nolan (“Memento”, 2000) la torna a encertar. Són quasi tres hores de poesia pura, amb imatges espectaculars i un repartiment de luxe. Imprescindible.

Entendre “Interestellar” pot ser més o menys fàcil, sempre que no ens plantegem la lògica de la relació espai-temps-gravetat. Per posar-nos-hi, potser sí que necessitaríem ser físics. Cas contrari, cauríem en un forat negre del qual seria difícil sortir. Però més enllà de l’espai, i de si els humans podríem viure o no en un altre planeta, Nolan ens parla, sobretot, d’amor. D’amor, però també de la por al futur i del penediment. Tot, amb molt de sentiment i espiritualitat. Estem davant d’una pel·lícula amb molta ànima i molt oberta. Qui no vulgui trencar-se al cap, té la possibilitat de plantejar-se-la com un títol d’aventures, perquè el seu protagonista no s'atura mai.

En Cooper està interpretat per Matthew McConaughey, que ha fet un gir de 180 graus en la seva carrera. És la seva quarta pel·lícula de qualitat, després de “Mud” (2012) –on va començar a ressuscitar-, “El lobo de Wall Street” i “Dallas Buyers Club”, les dues del 2013. Aquí interpreta a un pilot de naus espacials, ja retirat, que es guanya la vida fent de granger. És vidu i té dos fills, un noi i una noia. De grans els interpreten Cassey Affleck (“Adiós pequeña, adiós”, 2007) i Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012). També brillen amb llum pròpia Anne Hathaway (la científica Amelia), Michael Caine (el Professor Brand, pare de l’Amelia) i Matt Damon (el Doctor Mann).

A grans trets, “Interstellar” ens explica que la Terra cada cop és menys habitable. Fa molta calor i es cremen la majoria de les collites. És per això que la NASA, d’amagat, està buscant solucions a curt termini. S’acaba el temps. Continuar al nostre planeta, com fins ara, està totalment descartat. L’única sortida depèn de trobar un lloc, més enllà de la nostra galàxia, per intentar tornar a començar de zero i preservar el futur de la humanitat. El pilot escollit per aquesta missió salvadora és en Cooper. El problema és que, per assegurar el demà dels seus fills, els ha de deixar amb l'avi, sense saber si els tornarà a veure algun dia.

"EXIT TROUGH THE GIFT SHOP"

Sempre m’han agradat els grafits de Bansky, coneguts a escala mundial. És dels que pensa que, per una persona com ell, “l’èxit comercial és un fracàs”. No sé si acabar-m’ho de creure! Tampoc tinc clar si de Bansky n’hi ha un o més d’un, perquè les seves obres poden aparèixer com bolets, quasi alhora, als cinc continents. De vegades, diria que és impossible que viatgi tan ràpid. Bons col·laboradors?

De Bansky en parla el documental “Exit Trough the Gift Shop” (2010), dirigit per ell mateix. Té un to molt sarcàstic i dura 87 minuts. Va guanyar l’Independent Spirit Awards i va estar nominat als Oscar. Com era d’esperar, Bansky intenta mantenir l’anonimat. Sempre que parla a càmera ho fa amb la dessuadora amb la caputxa posada i amb la veu distorsionada. Però, més que de la seva vida d’artista, Bansky ens explica la de Thierry Guetta, un francès que viu a Los Ángeles. Jo diria que no hi és del tot! Comença a enregistrar artistes de carrer, amb l’objectiu de fer un documental, i acaba convertint-se en un d’ells. De fet, la seva vida canvia quan coneix Bansky. El buscava des de feia temps i no el trobava. Fins que un dia, per un cúmul de casualitats, és el geni de Bristol qui el truca per telèfon a ell.

Bansky li proposa a Guetta que visioni els milers de cintes que té enregistrades i que, finalment, faci el documental que havia promès a tothom. No tenia ni la més mínima intenció. Però clar, li demana qui li demana i no li pot dir que no. El resultat és un fracàs absolut. És llavors quan Bansky li diu que li deixi tot el material i que es relaxi uns mesos. Ja el farà ell. Dit i fet. Guetta acaba de perdre el cap (o no) i es converteix en “Mister Brain Wash”. Es sap vendre tan bé que, com per art de màgia, es converteix en el rei del grafit del moment, davant de la desesperació dels altres artistes, Bansky inclòs. Estem davant d’una pel·lícula, francament bona, que reflexiona sobre l’art i la fama o l’engany. Subversiva, provocativa i necessària.

"OPEN" (ANDRE AGASSI)

Si t’agrada el tenis, “Open”, les memòries d’Andre Agassi, són el teu llibre. Si no t’agrada o no t'acaba de fer el pes, també! El geni de Las Vegas l’ha escrit amb l’ajut del premi Pulitzer J.R. Moehringer. Té 475 pàgines i està publicat per Duomo Nefelibata. Avís per a navegants: Quan el comencis no podràs parar de llegir fins que te l’acabis. És absorbent i hipnotitzant a parts iguals. Tot un manual de supervivència.

Agassi, que en l’actualitat té 44 anys, ha estat un dels millors tenistes de tots els temps. Amb vuit títols, és el sisè jugador amb més tornejos guanyats del “Gran Slam” (4 Open d’Austràlia, 1 Roland Garros, 1 Wimbledon i 2 US Open). És més; només ell, Rod Laver, Roger Federer i Rafael Nadal han aconseguit conquerir-los tots quatre. En el seu palmarès també hi ha dues Copes Davis i la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta. Es va retirar el 3 de setembre de l’any 2006, als 36 anys. Va estar 101 setmanes com a número 1 del món, en etapes diferents. La primera l’any 94 (amb 24 anys); i la segona el 2003, amb 33 anys, 3 mesos i 9 dies. És el tenista més gran que s’ha coronat com a Top 1 del rànking mundial. I això que havia caigut avall, molt avall.

Com definiria Agassi després de llegir “Open”? Doncs com passió pura. Com un home perfeccionista que, després d’abandonar els estudis molt aviat, no va tenir cap més opció que jugar a tenis. Era l’únic que sabia fer bé, tot i que assegura que odia aquest esport fins a punts insospitats. Diu que el detesta “amb una obscura i secreta passió”. Va continuar jugant, conclou, “perquè no tenia cap altra alternativa”. La passió que posa Agassi al llibre és la que fa que el devoris, sense perdre’n ni un sol detall. És un home ferit, amb moltes contradiccions interiors, sobretot per culpa del seu pare, que sempre el va dirigir amb mà de ferro. Què es pot esperar d’un home que porta pebre i sorra a les butxaques per si s’ha de barallar amb algú i ha d’intentar cegar-lo al llarg de la batalla? No parla massa bé d’ell, ni de la seva àvia materna. El seu pare l’obligava a tornar més de 2.500 pilotes al dia.

Desconec si Agassi s’agradava massa en els seus primers anys com a tenista, quan, per sorpresa de molts, es va convertir en un ídol de masses. Arracada a l’orella, cresta de Mohicà, jugar partits amb texans i maquillat, de rosa, sense calçotets, amb un postís quan es resistia a quedar-se calb... Molts asseguraven que Agassi només era imatge... i es van haver d’empassar les seves pròpies paraules! La majoria, periodistes, amb qui sempre ha tingut una relació complicada. Agassi també era tenis en estat pur. I si no que li preguntin a Nike, que va invertir un munt de milions de dòlars en ell. Llegint “Open”, també t’adones que l’Andre és una bona persona, familiar i amic dels seus amics, a qui no falla mai.

En el llibre, explica uns quants exemples de la seva generositat com, per exemple, la creació de l’Andre Agassi Charitable Foundation, on molts nens i nenes tenen les facilitats per estudiar que li va faltar a ell. En el seu cas, facilitats i més aviat ganes, per ser exactes. Els llibres mai li van agradar massa.

STEFANIE, LA DONA DE LA SEVA VIDA

Dos apunts per acabar, perquè podria estar parlant hores i hores d’aquest  gran llibre. Un sobre la seva vida sentimental, amb tres dones molt diferents. La Wendy, amb qui anava quan era molt jove, l’actriu Brooke Shields i la també tenista Stefanie –ell mai li diu Stefi- Graf, la millor jugadora de la història. Amb la Brooke s’hi va casar, però diria que no n'estava enamorat. L’Stefanie és, sens dubte, la dona perfecta per a ell. La seva història d’amor, que ens explica des del minut zero, és espectacular. No havia dit que Agassi és passió pura?

La mateixa passió també la fa servir quan explica totes i cadascuna de les seves victòries i derrotes, quasi punt a punt. Ets capaç de passar pàgines ràpidament per saber si acaba guanyant o perdent aquell torneig, en cas que no ho sàpigues o no ho recordis. Cada partit és una batalla, cada torneig una guerra. Apassionant! “Open” és la radiografia de l’èxit i també del fracàs, d’aquelles persones que, per un motiu o altra, van perdre la infantesa i una part de la joventut. Com ell. Com l’Stefanie...

“En el primer torneo, yo destrozo a mi rival y mi herrmano es destrozado por el suyo. Después, ya en la furgoneta alquilada, en el estacionamiento contiguo al estadio, Philly permanece inmóvil, con la vista clavada en el volante, con cara de asombro. Por algún motivo que ignoro, esta derrota le duele más que otras. Aprieta con fuerza el puño y golpea el volante. Muy duro. Lo hace otra vez. Empieza a hablar solo, en voz tan baja que no oigo lo que dice. Ahora habla más alto. Ahora está gritando, se llama a si mismo perdedor nato, golpea sin parar el volante. Lo golpea con tanta fuerza que estoy seguro de que va a romperes algún hueso de la mano. Pienso en nuestro padre golpeando el volante después de dejar inconsciente a aquel camionero”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

En Bruce és un altre “tinent” corrupte!

Salvant les distàncies, “Filth, el sucio” m’ha recordat “Teniente corrupto” (1992), dirigida per Abel Ferrara i interpretada magistralment per Harvey Keitel. El protagonista és en Bruce Robertson, un detectiu d’Edimburg capaç de qualsevol cosa per aconseguir un ascens. Li dóna vida el polifacètic James McAvoy (“La última estación”, 2009). Ho fa francament bé.

En condicions normals, en Bruce no hauria de tenir cap problema per imposar-se a la resta dels seus rivals, que estan molt menys preparats que ell. El problema és que les condicions no són les normals: és addicte a la droga, a l’alcohol i al sexe; i corrupte fins a punts insospitats. “¿Per què et vas fer policia?”, li pregunten en un moment de la pel·lícula. “Per la repressió policial”, contesta “Volies combatre-la des de dins?”, afegeix el seu company. “No, volia formar-ne part”. Més clar, impossible. La lluita per l’ascens arriba en un mal moment pel cos de policia, que ha d’investigar l’assassinat d’un estudiant asiàtic.

En Bruce cada cop està pitjor. Castiga el seu cos i no descansa. Veu visions i pren un munt de pastilles, receptades pel Dr. Rossi, interpretat per un divertidíssim Jim Broadbent (“Another year”, 2010). Del repartiment també destaquen Eddie Marsen i la guapíssima Imogen Poots. Tots dos també fan de policies. Estem davant d’un thriller violent, àgil i molt mal parlat, amb alguns tocs d’humor negre. Està dirigit per Jon S. Baird, que es basa en un llibre d’Irvine Welsh, l’autor de “Trainspotting”.

"EL HOMBRE MÁS BUSCADO"

Una pel·lícula d’espies molt ben feta, com les d’abans. Té el segell de la “vella escola”. El mateix segell que ha representat, i de quina manera, Phillip Seymour Hoffman, mort el 2 de febrer. Interpreta a Günther Bachman, el cap d’una xarxa d’espionatge a Hamburg. Van darrere d’un líder islàmic que es diu Abdullah. Consideren que, darrere de la seva imatge de persona respectable, s’amaga alguna cosa.

Intentaran arribar a Abdullah a través d’un immigrant txetxè que arriba a Alemanya per cobrar una milionària herència. A la seva advocada la interpreta Rachel McAdams (“Una cuestión de tiempo”, 2013). El banquer que li ha d’entregar els diners és Willem Dafoe. També té un petit paper Daniel Brühl, que fa d’un dels joves investigadors. La pel·lícula està basada en una novel·la de John le Carré i ens explica la complicada trama d’espionatge i la lluita de poder que manté el grup d'en Günther amb la policia alemanya i els observadors nord-americans. Tothom vol posar-se la medalla, encara que això impliqui acabar traint un col·laborador. Ningú pot refiar-se de ningú.

“El hombre más buscado està dirigida” per Anton Corbjin (“El americano”, 2010). Pel meu gust, aquesta última és força millor. Podríem parlar d’una adaptació intel·ligent i molt ben portada. Les negociacions i el raonament estan molt per sobre de l’acció, que és més aviat poca. La pel·lícula dura dues hores i un minut, però passa francament bé. La presència de Seymour Hoffman, sobretot si n’ets fan, la fa totalment imprescindible.

"EL BIGOTI" (EMMANUEL CARRÈRE)

Des que vaig llegir l’excepcional “Limónov”, vaig quedar atrapat per l’escriptura del francès Emmanuel Carrère (París, 1957). D’ell, La Breu Edicions acaba de publicar “El bigoti”, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Només té 157 pàgines i és una petita meravella. A França es va editar l’any 1986. Mai havia pensat que un simple bigoti (o no tan simple) pogués donar per tant. Brutal!

El primer que em ve al cap quan penso en aquest “assaig de ficció” són dues coses: que tornar-se boig potser no és tan difícil com pot semblar i que Carrère transmet perfectament l’angoixa creixent del protagonista. El que comença com una petita broma, corre el risc d’acabar en tragèdia. El protagonista del llibre, que fa molts anys que porta bigoti, se’l treu per sorprendre a la seva dona i als seus amics. Se’l treu si ens el creiem a ell, està clar. Amb Carrère entrem a la dimensió desconeguda. Ningú li menciona el seu sobtat canvi d’aspecte i, com que creu que ho fan per prendre-li el número, decideix seguir-los el joc. Fins que se’n cansa! Inicialment, està convençut que tot és una juguesca de la seva dona, l’Agnès (hi ha precedents), però comença a dubtar i ja no sap què pensar. Estar boig ell? Ella? Cap dels dos? Potser tots dos? Per què li diu que mai ha portat bigoti?

Entre altres coses, a “El bigoti” Carrère ens parla de la falta de confiança de les persones normals, del canvi de perspectiva que podem patir els humans quan ens canvien la base que aguanta el nostre món més petit i individual. Els dubtes assalten al protagonista, que arriba a pensar que potser ha perdut els papers, ha parat boig. O tot és un muntatge del seu entorn, on ell n’és la víctima perfecta? Com sempre, l’escriptura de Carrère és àgil, directa i d’una subtilesa excepcional.

“Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, encara que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. Quan la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Matar per evitar que et matin abans

“Blue Ruin” és una altra pel·lícula de venjances? Sí i no. La venjança és el tema central, això és molt evident, però l’únic que persegueix el protagonista és protegir a la seva germana, mare de bessones. Matar perquè no la matin a ella! Quan surt de la presó l’assassí dels seus pares, en Dwight sap que anirà per ell i per la seva família. El van denunciar i segur que voldrà que ho paguin molt car.

En Dwight vivia en un cotxe, allunyat de tot i de tothom, fins que la policia li diu que el cap del clan Cleland torna a estar en llibertat. Llavors, recupera la força perduda i visita a la seva germana, que feia uns quants anys que no sabia res d’ell. Li diu que cal estar preparats; la venjança s’apropa. Al Dwight l’interpreta Macon Blair, nominat al millor actor als Premis Gotham. Està francament bé. Transmet molt bé l’ansietat que pateix el protagonista, que es troba en un entorn de violència que no és el seu. A Cannes, “Blue Ruin” va guanyar el Premi FIPRESCI (Quinzena de realitzadors) i, a Gijón, Jeremy Saulnier se’n va emportar el de millor director.

Estem davant d’un thriller sobri, profund i ben ambientat, que comença i acaba de manera violenta, amb imatges contundents i molt reals. El director no fa cap esforç per amagar la sang, que en un parell o tres d’ocasions surt a raig fet. També cal destacar la qualitat de tots els actors secundaris, que estan molt ben trobats. Hi ha qui ha comparat la pel·lícula amb “Pulp Fiction” (1994), de Quentin Tarantino; i amb “Blood simple” (1984), dels germans Coen, però no hi estic d’acord. “Blue ruin” té molta qualitat, però no és una obra mestra. Li falta el punt de genialitat. Això sí, a Jeremy Saulnier, aquesta és tot just la seva segona aventura cinematogràfica, caldrà tenir-lo en compte.

"FRANCES HA"

Noah Baumach i Greta Gerwig fan l’equip perfecte. A “Frances Ha” es reparteixen la feina. La Noah la dirigeix i la Greta la interpreta molt bé. El guió és de totes dues. Als Independent Spirit Awards del 2013, va ser nominada a la millor pel·lícula i al millor muntatge; i als Globus d’Or la Greta va estar entre les candidates a millor actriu. Un drama, amb punts de comèdia, que s'ha de veure. Dura 86 minuts.

La vida de la Frances (Gerwig) no és fàcil, però tampoc molt difícil. Té una amiga íntima, un xicot que suposadament l'estima i una feina que no l’acaba d’omplir del tot. Sempre ha somiat a ser una gran ballarina, però de moment l’únic que ha aconseguit és fer de reserva en una petita companyia. Als seus 27 anys, ja hauria d’haver arribat a algun lloc concret, però continua a mig camí. Malgrat tot, se la veu feliç. Segur que és molt fàcil enamorar-se d’ella! Amb el pas del temps s’ha convertit en tota una supervivent, obligada a canviar de pis molt sovint, per falta de recursos econòmics. Això sí, sempre amb un somriure als llavis.

“Frances Ha”, rodada en un poderós blanc i negre, és una història de superació molt maca. En la societat actual, els joves no ho tenen fàcil per independitzar-se i fer una vida més o menys normal. Hi ha qui es dóna per vençut i qui, malgrat les dificultats, intenta sortir-se’n perseguint els seus somnis. Podríem dir que, amb un to molt optimista, la Noah i la Greta, ens regalen un retrat molt interessant sobre el pas de la joventut a la vida adulta.

"LA MÚSICA DEL SILENCI"

Tenia moltes ganes de llegir la tercera part de la sensacional trilogia de Patrick Rothfuss, després de devorar les dues primeres: “El nombre del viento” i El temor del hombre sabio”. Quan em vaig assabentar que l’autor nord-americà tornava a publicar, vaig pensar que estava a punt. Però no! “La música del silenci” no té res a veure amb el personatge de Kvothe... com a mínim directament. Encara caldrà esperar una miqueta més.

La principal i única protagonista d’aquest llibre, molt curt, només 143 pàgines, és l’Auri, la noia que viu a sota de la Universitat de Imre, allunyada de la resta d’estudiants. A sota o en una realitat paral·lela, on sobreviu gràcies a tot allò que recol·lecta amb les seves petites mans. L’única companyia que té és el Foxen, el llum amb vida pròpia que li permet moure’s, amb més o menys encert, per un subsòl ple de tubs, fustes i coses realment estranyes. La gran obsessió de l’Auri, esprimatxada i amb el cabell molt llarg, és que les coses reposin sempre en el lloc adequat. Podríem dir que, gràcies al seu sisè sentit, ella sap si es troben còmodes o incòmodes, quan les posa en un costat o en un altre. Aquesta és la seva principal i quasi única obsessió, a més a més de fer sabó.

“La música del silenci” és un llibre estrany, com reconeix el mateix autor en el pròleg. De fet, passen ben poques coses. Rothfusss ens explica la vida de l’Auri al llarg d’una setmana, els set dies que falten perquè vagi a veure-la algú. En Kvothe? Jo diria que sí! El llibre és descriptiu, poètic i fins i tot carinyós. M’imagino que s’ha de llegir més d’una vegada per treure’n més profit, però jo, de moment, no ho faré. En català està publicat per la Rosa dels Vents. En castellà per Plaza & Janés. Ara que està de moda, podríem dir que estem davant de l’spin off de l’Auri, que vam conèixer en el seu dia a través d’en Kvothe.

"Mentre treballava, l'Auri es va adonar que el sabó no era ben be blanc. Era del rosa més pàl·lid, del color de la nata fresca amb una gota de sang. L'Auri va agafar una pastilla, amb molta cura, se la va acostar a la cara i la va tocar lleugerament amb la llengua.
Va somriure davant de la seva perfecció. Era sabó petoner. Suau i ferm. Misteriós i dolç. No hi havia res igual a tot Temerant. Res per sota la terra; res sota la capa del cel.
L'Auri no podia esperar ni un moment més. Se'n va anar de pressa a la seva bacina. Es va rentar la cara, les mans i els peus. Va deixar anar una rialla tan dolça, tan forta i tan llarga que va sonar com si fos una campana, com si fos un arpa, com si fos una cançó".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy