dijous, de març 31, 2016

El cazador de la oscuridad (Donato Carrisi)


Sabríem reconèixer el bé sense el mal? Existeixen realment tots dos? O potser tot depèn de la interpretació de cadascun de nosaltres? Fer el mal pot ser una opció de vida més o menys conscient? Del mal, i en contraposició del bé, en parla l'italià Donato Carrisi (Martina Franca, 1973) a “El cazador de la oscuridad”, una novel·la fosca com el carbó. Està publicada per Duomo Ediciones i té 475 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

Si donem credibilitat a l’epíleg i llegim la conversa amb l’autor, que serveix per posar punt final al llibre, podríem dir que la història s’ajusta, més o menys, a la realitat. És a dir, que estaria basada en fets reals. Els dos principals protagonistes són en Marcus i la Sandra. Ell és sacerdot i té facilitats per veure el mal que hi ha amagat dins de les persones. Detecta l’”anomalia” i ho fa abans que ningú. És per això que l’han batejat com el “caçador de la foscor”. La Sandra és fotògrafa de la policia. És vídua i, en l’actualitat, surt amb en Max, un professor d’història. Junts, han d’intentar atrapar un assassí en sèrie.

El llibre comença amb la troballa d’una monja esquarterada en un jardí del Vaticà. Aquest cas, que és secundari en la novel·la, no es tanca fins al final. A qui busquen la Sandra i en Marcus (ell se suposa que en nom de l’església) és a un psicòpata savi. Un psicòpata que està assassinant parelles joves. Els ataca en descampats, quan busquen una mica d’intimitat lluny de tot i de tothom. Els crims passen a Roma i rodalies i tenen atemorida la societat. La Sandra treballa a les ordres del Vicequestore Moro, amb un caràcter dur i un currículum ple d’èxits. És el típic policia estrella. Se'n sortirà aquest cop?

VIATGE A L'INTERIOR DEL MAL

El que intenta Carrisi amb aquesta novel·la, i ho aconsegueix, és endinsar-se en el cor del mal. La Policia i el caçador de la foscor intenten resoldre un cas, però el que està en joc és un problema molt més gran. I molt possiblement, mai en seran conscients del tot. “El nen de sal”, pseudònim de l’assassí de parelles, és un petit i insignificant peó en l’il·limitat tauler d’escacs que és el mal. L’han alliçonat des de petit per transgredir, per infligir càstigs, per fer de la calamitat un estil de vida. D’aquesta manera, tots sabrem millorar el bé... i, de passada, anirem a resar a l’església? A la mateixa església l’interessa que es manifesti el mal?

Segons sembla, jo no ho sabia, el Vaticà té el mal inventariat. Allà hi ha el gran Arxiu dels Pecats, basat en les confessions dels “pecadors”, recollides al llarg dels anys. La informació és poder i no cal desaprofitar-la. Quin aspecte té el mal? Existeix un gen que el propagui? Qui és l’home amb cap de llop? Sobre el mal en va parlar molt, i molt bé, el francès Franck Thilliez, amb una trilogia sensacional. A “El cazador de la oscuridad”, Donato Carrisi no es queda curt. Una novel·la recomanable.

“El niño de fuego tenía ocho años. Cuando se quemó el brazo con un petardo, sus padres pensaron que había sido un accidente, en cambio, él había querido experimentar en sí mismo el misterioso poder de la llama; había algo dulce en el fondo de se dolor. Desde hacía tiempo le había echado el ojo a un sin techo que pasaba las noches en un coche abandonado en un aparcamiento. Prendió fuego al vehículo con un bidón de gasolina robado del garaje de su padre. El sin techo sufrió quemaduras graves en el sesenta por ciento del cuerpo”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 22, 2016

Entre la paranoia i la realitat


Angoixa. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan penso en “Calle Cloverfield 10”, el debut cinematogràfic de Dan Trachtenberg. El seu thriller psicològic crispa els nervis, sobretot en l’últim quart d’hora. Vaig sortir del cinema en estat de xoc. Si recomanaria la pel·lícula? Està francament bé, però la mala estona que vaig passar al final no sé si compensa. És més pel que s’intueix que pel que s'acaba veient.

“Calle Cloverfield 10” és hereva de “Cloverfield” (2008), que aquí vam titular com “Monstruoso” i va estar produïda per J.J. Abrams, creador de la sèrie televisiva “Perdidos”. El millor de la pel·lícula és la interpretació de John Goodman, que és tota una assegurança de vida. També estan francament bé Mary Elizabeth Winstead (“Matar al mensajero”, 2014) i John Gallagher Jr. (“Si la cosa funciona”, 2009). Goodman interpreta a en Howard. En els últims anys, ha viscut obsessionat a construir un búnquer sota de la seva granja. Temia un atac químic o fins i tot una invasió extraterrestre i, segons explica, s’ha acabat produint. Diu que l’aire és irrespirable i que pràcticament no hi ha supervivents a cap lloc del món. Ell ha tingut sort; la Michelle (Winstead), també.

Amb l’argument més o menys explicat, poques coses més puc avançar. És millor anar al cinema amb les dades justes; cap que pugui fer malbé el sorprenent i claustrofòbic final. Només escriuré que la Michelle té un accident de cotxe i, quan es desperta, està encadenada en el soterrani d’en Howard. Ella se sent segrestada. L’home li explica el caos que hi ha fora, però ella no s’ho acaba de creure. El triplet protagonista el completa l’Emmett (Gallagher Jr.), que és la persona que, al llarg del temps, va construir el refugi. A diferència de la Michelle, ell hi va entrar per voluntat pròpia. És més, va agredir en Howard per aconseguir-ho, ja que no el volia deixar entrar.

“BONE TOMAHAWK”

També té moments molt desagradables “Bone Tomahawk”, un molt bon western que pica l’ullet a la comèdia més negra i fins i tot al cinema de terror. Són dues hores i quart sense treva, amb Kurt Russell (“Los odiosos ocho”, 2015) en el paper de xèrif de la petita localitat de Brigh Hope. Com sempre, Russell compleix a la perfecció. S. Craig Zahler debuta darrere de la càmera. Caldrà seguir-lo d'aprop.

Dos assassins senten sorolls de cavall a la llunyania. En el seu intent de fugida, travessen el cementiri d’una tribu d’indis caníbals. Un d’ells aconsegueix arribar a Brigh Hope, on ràpidament desperta sospita. La mateixa nit, els indis, que l’han seguit, se l’emporten. A ell, a un dels ajudants del xèrif i a dona que li treu la bala que tenia a la cama, disparada pel xèrif. Desapareixen de la presó i l’únic rastre que deixen és una fletxa. A la dona, que es diu Samantha, la interpreta Lili Simmons, coneguda per la sèrie televisiva “True detective”.

El xèrif, el marit de la Samantha (Patrick Wilson) –que té una cama trencada i quasi no pot caminar-, un vaquer molt cregut (Matthew Fox) i un ancià (Richard Jenkins) són els quatre components de la patrulla de rescat. Veient-los des de fora, tot fa pensar que les seves possibilitats d’èxit són més aviat escasses. Sembla un acudit: un xèrif, un coix, un cregut i un vell se’n van cap a la muntanya per enfrontar-se a uns indis caníbals. Al Jenkins el recordo pel seu paper a “Mátalos suavemente” (2012). Per cert, petit i insignificant paper per una desconeguda Sean Young (“No hay salida”, 1987). Té 56 anys i està pràcticament desconeguda.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, de març 19, 2016

Haru (Flavia Company)


Jo sóc la Haru. I tu. Ells també poder ser-ne. De fet, el nostre món malalt seria molt millor si tots i cadascun de nosaltres ens comportéssim com ella. Ser la Haru és acceptar. Ser la Haru és respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades pròpies per millorar com a persona. Ser la Haru també és il·lusió. La seva ha de ser la nostra filosofia. Cada dia és una vida sencera. Comparteix. Estima. No facis mal a ningú. La Haru és vida.

"Haru" és el nom de la protagonista i el títol de l'última novel·la de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Poques persones són capaces d'escriure una història tan profunda i tendra. És una autèntica lliçó de vida. Feia temps que un llibre no m'emocionava tant. Si algú l'acaba de llegir i no plora d'emoció, possiblement és que està mort. Quan traspassa la seva mare, el pare de la Haru l'envia a una petita escola perquè l'eduquin en l'art del tir en l'arc, però també en el tai-txi, la meditació i l'escriptura clàssica. Els mestres imparteixen classes als pocs alumnes que tenen amb la seguretat del traç de la ploma, amb la profunditat de la tinta amb el convenciment que la seva fletxa, tard o aviat, acabarà en el centre de la diana. Pensa, sent, actua...

Diria que estem davant de l'obra més catedralícia de la Flavia; el llibre de la seva vida. No hi ha ni una paraula sobrera. Tot té un perquè, un objectiu clar i manifest. Posar o treure una frase podria trencar l'estructura d'aquesta narració delicada i única, que respira humanitat des que comença fins que acaba. Un llibre que cavalca entre la poesia visual i el tractat de filosofia, d'una bellesa màxima. Està publicat per Catedral i té 380 pàgines. El viatge interior de la Haru és el nostre viatge i, a través dels seus ulls, aprenem a estimar, a viure i també a morir. I a rectificar. Mai no és tard per fer res, si tenim les idees clares. La supèrbia, les inseguretats i l'avarícia es poden vèncer, encara que, al llarg de molts anys, potser han estat les nostres companyes de viatge. De vegades, n'hi ha prou amb obrir els ulls.

EL YING I EL YANG

Res és blanc ni negre. És allò del ying i el yang. La vida inclou la mort. La mort la vida. Hi ha nit en el dia. Dia en la nit. "Haru" és una història viva, que camina entre el bé i el mal, que també són inseparables. Tot és molt zen, molt oriental; començant per la portada, pel tallat del paper, per la il·lustració de la Flavia, al final del llibre, o per la música del booktràiler, que també ha compost ella. És imposible retenir totes les expressions en la memòria, però cada frase convida a la reflexió, com, per exemple, "La riquesa crea enveges insospitades i enemics rabiosos. Posa un preu" o "Quan es venç, es guanya la possibilitat de perdre". És un llibre per tenir molt a prop, per rellegir quan tens un moment baix, quan vols impregnar-te d'optimisme.

"Haru" és esforç, és il·lusió, és dubte. La nostra protagonista marxa molt jove de casa -empipada amb el seu pare- i li costa trobar el moment de tornar, de recuperar les seves arrels. La vida té una direcció, però és ella mateixa la que ens porta. Quan intentem redirigir-la, de vegades, ens poden tornar de cop a la casella de sortida. "Haru" també es respecte per la famíla, pels companys, pels mestres i per la gent gan. Fins i tot respecte per aquell qui pot semblar el teu enemic... i no ho és. Brutals, per exemple, els personatges del Mestre Sabater i del Gran Genkei. De vegades, no tothom és qui sembla ser. De vegades, creiem que ens perjudiquen i ens estan ajudant, encara que sigui a través del camí més llarg, amb fermesa, duresa i determinació. Jo sóc la Haru i vull continuar sent-ho. I tu?

"Té por? La por és una opinió, Haru. És fer mal ús de la informació, de la imaginació, del temps. La por no existeix. Existeix l'alarma, l'atenció, la cura. La por és un instrument de poder. Contra els altres, contra tu mateixa. Què et fa por? Quan analitzes el que la provoca, comprens que es tracta del que no pots controlar. Només et pots dominar a tu mateixa. Per això la por no existeix: tu estàs al teu càrrec, tu pots amb tu. La por és el dibuix incorrecte, un mapa inútil. Si et deixes portar per ella et paralitzaries i, en paralitzar-te, començaries a cometre injustícies. La por és la Font de la injustícia, Haru, no pots oblidar-ho",

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de març 16, 2016

Li deien pare (Carles Porta)


La pederàstia no és un tema fàcil de tractar. Potser per això, en Carles Porta (Vila-sana, Lleida, 1963) es va animar a escriure aquest llibre, a partir d’un fet determinat. Diu que tothom va arrufar el nas quan va plantejar la idea perquè el tema era “fastigós”. “Li deien pare” ha guanyat el premi Godó de reporterisme i d’assaig periodístic 2015 i relata el cas de Castelldans. El subtítol del llibre, “Quan l’horror es disfressa d’amor i família”, ja ho diu tot.

En David Bonet tenia una casa d’acollida i, allà, sense que ningú se n’adonés, va abusar d’un munt de nens, amb en Santi -de qui estava bojament enamorat-, al capdavant de tots. En Carles, que ha fet un treball de documentació excepcional, ha aconseguit que quatre dels protagonistes d’aquesta trista història ens expliquin els fets en primera persona. Es tracta del Policia, del Nen, del Pederasta i de l'Especialista. El Policia és un Mosso d’Esquadra que es diu Héctor, casat i amb criatures petites. Arriba a Castelldans després d’estirar del fil. Es va deixar portar per la seva intuïció i va encertar de ple. Tot comença amb una denúncia i una conversa de Facebook. La seva indignació amb Bonet és total i queda molt ben retratada.

El segon en donar la seva visió és el Nen. Costa de creure, però, de primeres, la majoria dels abusats no se’n senten. És més, comencen defensant el pederasta. Fa la sensació que, inicialment, no sabien que els violava. Es pensaven que allò era el preu per tenir una família... En Santi va entrar en règim d’acollida a 11 anys i en David va començar a aprofitar-se d’ell ben aviat. D’ell i d’altres. Al llarg de 17 anys, la de Castelldans va ser la “casa dels horrors”. Violacions d’en David als nens, d’uns nens a altres, trios, escenes enregistrades en vídeo, preservatius guardats i etiquetats per fetitxisme... Imatges que fan posar els pèls de punta. Parlem d’abusos, tot i que els protagonistes s'hi refereixen com a sexe més o menys "consentit"; a canvi de regals o premis, la majoria de cops. No és el mateix?

LA CONFESSIÓ DEL PEDERASTA

El Pederasta ens explica la seva vida, des que era molt jove. Va tenir xicotes i va fer sexe amb dones, però ben aviat va adonar-se’n que era homosexual. Sembla que va intentar sortir de l’armari més d’un cop, però no en va ser capaç. Reconeix que li agraden els nois joves, mai de la seva edat, i intenta fer-nos creure que, molts cops, eren els menors els que el buscaven a ell. En el seu relat pot intuir-se un punt de penediment, però tampoc molt gran. El que sí es pregunta és perquè el van declarar apte per tenir nens en règim d’acollida si estava tan malament. Diu que no va amagar res, que mai va dissimular. L’Especialista és la Montse Juvanteny, directora de la Fundació que porta el seu nom. Explica el cas Bonet la va sorprendre-la moltíssim. Estava a Eurodisney amb un grup de nens. Que en Bonet li fallés va ser un cop molt fort. Diu que, des de llavors, els protocols s’han endurit encara més.

“Li diuen pare” està editat per Pòrtic -són 191 pàgines brutals- i em sembla un llibre de lectura obligada. De Carles Porta ja havia llegit “Tor: tretze cases i tres morts” (2005) i “Fago, Si et diuen que el teu germà és un assassí” (2012).

“Això d’acollir, mai ho he fet per tenir nens a la meva disposició, sinó perquè creia en el que feia. Les coses es van torçar i... però a la immensa majoria de nens ni els vaig tocar. Mai. No era la meva finalitat. No era el que buscava, sinó que era tenir una casa d’acollida. Els tests de les validacions els feia amb el cor obert, mai m’he amagat. No recordo que em preguntessin mai si era homosexual, suposo que si ho fan els podrien denunciar. Coses de parella sí, però ja no me’n recordo.
Amb tantes entrevistes i psicotècnics i de tot, com és que no em van trobar res? Jo tampoc no m’ho explico, suposo que no van detectar res perquè no ho buscaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi__Sanuy

dijous, de març 03, 2016

El gust per la diferència (anomalia?)


Charlie Kaufman (Nova York, 1958) em sembla un guionista excepcional. “Como ser John Malkovich” (1999), “Adaptation (El ladrón de orquídeas)”, 2002; i “Olvídate de mí” (2004) són tres de les seves obres mestres. Fent tàndem amb Duje Johnson, ara ha dirigit “Anomalisa”, candidata a l’Òscar a la millor pel·lícula d’animació, que s'ha emportat “Del revés”.

“Anomalisa”, gran premi del jurat al Festival de Venècia, és un títol d’animació per a gent gran. Inicialment, desconcerta perquè la majoria de personatges s’assemblen molt i quasi tots tenen la mateixa veu masculina, fins i tot les dones. També sorprèn la ratlla que té tothom, per sota dels ulls, com si portessin una careta. És com una “obertura” i sembla clar que la part de baix de la cara pot desencaixar-se de la de dalt, com si fos una màscara. L’única persona que es diferencia de la resta és un home que es dedica a motivar a la gent. Ha escrit uns quants llibres i té molt d’èxit. Es mou d’una punta a l’altre dels Estats Units fent conferències. Ara, en una ciutat que no trepitjava feia molts anys, intenta tornar a veure a una dona que va deixar abandonada.

El protagonista està casat i té un fill, però es veu d’una hora lluny que no és feliç. Fa la sensació que motivant als altres, perd pistonada ell. Fins que coneix a la Lisa, que li torna la il·lusió. Fins quan? Té cara i veu pròpia. Espanta la soledat i dolor que arrossega. És una anomalia (“Anoma-Lisa”) dins d’una societat malalta, en què tothom es mou en els mateixos clixés. El retrat que Kaufman fa d’aquesta dona és maquíssim. Té una cicatriu just per sobre d’un ull, està més aviat pleneta, té clar on comença el seu límit d’incompetència i li encanten les cançons de Tracy Chapman, que acaba cantant a petició d’en Michael Stone. La veu de la Lisa la posa Jennifer Jason Leigh i la de l’Stone, David Thewlis. Per reflexionar... i molt!

"THEEB"

Era la candidata de Jordània a l’Òscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Com es preveia, el premi se’l va endur l’hongaresa “El hijo de Saúl”. És el primer llargmetratge de Naji Abu Nowar, que també es va envoltar d’actors novells per explicar aquesta història que té lloc a Aràbia, l’any 1916. El seu protagonista és un nen que es diu “Theeb”.

Estem davant d’un drama en tota regla, amb una fotografia i una posada en escena espectaculars. En Theeb (que vol dir llop) viu amb la seva tribu beduïna en un racó oblidat de l’imperi otomà. El nen que l'interpreta està sensacional. El seu pare va morir fa poc i està a càrrec del seu germà Hussein. Tot va més o menys bé fins que un oficial de l’exèrcit britànic els demana que l’acompanyin pel desert, de pou en pou, per tenir aigua, sense que deixar massa clar quina és la seva missió. El camí que están fent és el de peregrinació cap a La Meca. El més fàcil hauria estat dir que no, però s’apunten a l’aventura. I quina aventura!

No puc explicar massa coses més, però en Theeb es queda sol i, tot i ser molt petit, ha de lluitar per la seva supervivència. I no ho tindrà gens fàcil. Des que va començar la Primera Guerra Mundial, el desert d’Aràbia s’ha convertit en un vedat de caça de mercenaris otomans, revolucionaris àrabs i assaltants beduïns marginats. Tot això amb el tren com a protagonista secundari, tot i que no el veiem. Només tenim constància dels rails. L'arribada d'aquest mitjà de transport canvia la tranquil·la vida de tothom i provoca enveges insalvables.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gorski (Vesna Goldsworthy)


“Gorski”, de Vesna Goldsworthy (Belgrad, 1961), és un gran homenatge a “El gran Gatsby”, publicat per F. Scott Fitzgerald, l’any 1925. És un llibre que ha influït a molts escriptors,  com Haruki Murakami i J.R. Moehringer. En Roman Borisovich Gorski té molt a veure amb en Jay Gatsby, compañero. La seva invisibilitat volguda, les seves superbes festes, la seva passió malaltissa per una dona en concret...

Publicada per Angle Editorial i amb traducció de Jordi Martín Lloret, “Gorski” és una novel·la que enganxa. Passa a la ciutat de Londres, que es converteix en un personatge més. El protagonista principal és el mateix Gorski, un oligarca rus que està restaurant una fabulosa mansió, batejada com “Els Llorers”, al costat del riu Tàmesi. Pel que sabem és solter i viu sol; això sí, envoltat de guardaespatlles i amb un munt de persones treballant per a ell. De les seves festes se’n parla a mig món, com de les que organitzava Gatsby. Moltes vegades ell no hi va. En té prou amb veure-les des de qualsevol lloc, gràcies a les imatges que donen les càmeres de seguretat. Un home gris; i molt ric.

La vida d’en Gorski, plena de diners, luxe i poder, no té res a veure amb la d'en Nikola Kimovic, un immigrant serbi que treballa a Fynch’s, una llibreria de la zona alta de la ciutat. Va arribar al Regne Unit fugint de la guerra i es va instal·lar en un petit cubicle, just al costat d’en Gorski. Necessita ben poc per viure i es passa el dia llegint. Tot canvia el dia que en Gorski entra a la llibreria i li encarrega que li faci, a mida, la millor biblioteca particular d’Europa. Que no pateixi pels diners! Vol, sobretot, llibres d’autors russos, primeres edicions, dedicats, incunables... Que sembli que ho té tot des de fa anys, comprats al llarg del temps, alguns heretats... tots llegits.

També tenen molt de protagonisme el matrimoni Summerscale, en Tom i la Natalia; i la Gery, una medallista olímpica búlgara. El personatge del llibreter s’assembla molt al Nick Carraway de “El gran Gatsby”. És "amic" d'en Gorski l’encarregat d’organitzar la primera cita entre ell i la Natalia, que també és russa. La primera en molts anys. En Tom també té molts diners. La família la completa una nena que es diu Daisy. En Tom i en Gorski se'ns presenten com a rivals. Va ser la Natalia el primer amor d'en Gorski? Que potser la vol recuperar? L'autora ens retrata un món de rics, ple de llibres, art, luxe i oportunitats; però també de perills, amants despitats i assassinats. Són 206 pàgines amb molta passió i referències constants a la literatura russa, amb Txèkhov inclòs.

“-No els pots vèncer a menys que ells ho desitgin. Són com bèsties. Moriran per milions, sense necessitar els consols d’un més enllà. No trobaràs homes i dones així enlloc més. Deixa estar als musulmans. Es fan explotar amb l’esperança que se’ls apareixeran setanta-dues verges. Els russos fan més por. Lluiten sense esperar res. Saps que la Natalia és de Stalingrad? De Volvograd, que és com es deia quan ella va néixer. El pare era una rata de Stalingrad, tenia quinze anys el 1945. Cal un zel molt especial per sobreviure a tot allò i en acabat posar-se a procrear d’una manera tan imparable. Va tenir cinc fills en un país en què la majoria de gent s’atura en el segon. I ni tan sols era religiós. A menys que el comunisme compti com a religió...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy