El guardián invisible arriba divendres als cinemes

Sí, però no. Fernando González Molina sap traslladar al cinema l’atmosfera angoixant d’”El guardián invisible”. El problema és que no tots els actors treballen igual. La pel·lícula està basada en el primer llibre de la trilogia del Baztan, de Dolores Redondo. S’estrena divendres. Vaig veure-la dijous passat, als Cinemes Texas, en una preestrena pels mitjans de comunicació.

La posada en escena és sensacional. Les imatges del riu Baztan i dels seus marges, emboirats, amb pluja, inundats per un silenci malaltís, recreen a la perfecció el que Redondo va escriure negre sobre blanc. La imatge que ens donen del poble d’Elizondo també és molt potent. La gran protagonista de la pel·lícula és la inspectora Amaia Salazar, interpretada per Marta Etura. Diria que va de menys a més. Al començament, fa la sensació que no s’acaba de creure tot el que diu; i costa d’imaginar-se-la com una dona dura i amb un passat difícil, maltractada per la seva mare. A mida que avança l’acció, t’hi vas acostumant... L’Amaia, nascuda a Elizondo, torna a casa per investigar les morts de tot un seguit de nenes que apareixen despullades als marges del riu Baztan. Potser estem davant d'un assassí en sèrie?

De la família em quedo amb la grandíssima interpretació d’Elvira Mínguez, que fa de Flora, una de les germanes de l’Amaia. Està marcada per l’odi i el tracte amb ella és pràcticament impossible. També treballa força bé Miquel Fernández, que es posa en la pell d’en Víctor, exmarit de la Flora. Per contra, no em va acabar de convèncer Itziar Aizpuru, la tieta Engrasi, que és un personatge clau. Va cuidar a l’Amaia quan era petita i, ara que ha tornat a la vall, intenta portar-la pel millor camí. Domina el tarot i creu en les tradicions celtes i en el Basajaun, un personatge de la mitologia basca, amb forma humana, el cos cobert de pèl i una cabellera molt llarga. Un dels grans reptes de l’Amaia, que intenta sobreviure en un món ple d’homes, és diferenciar tot allò que és tangible del que no ho és.

Al costat de l’Amaia hi tenim l’inspector Montes –gran Francesc Orella- i a Juan Carlos Librado “Nene”, que interpreta a Jonan Etxaide, un dels seus ajudants. També em genera dubtes. No sembla molt convençut de les grans dissertacions que fa. Em genera dubtes. Molt divertit el personatge d’Alfonso Álvarez de Toledo, comissari i escriptor. L’interpreta Ramón Varea, a qui sempre recordaré pel seu paper a “Negociador” (2014), de Borja Cobeaga. Publica a Destino, l'editorial de Redondo en castellà! Un bon gag. Entre tots ells, emprenen una lluita desesperada per intentar atrapar a l’assassí, que s’està fent fonedís. “El guardián invisible” obre la trilogia de Baztan, que completen “Legado en los huesos” i “Ofrenda a la tormenta”. A veure si aquesta primera agrada al gran públic i se’n fa la segona. El seu director, Fernando González Molina, venia de dirigir “Palmeras en la nieve” (2015).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

De què fuges, qui et persegueix? (Empar Moliner)

A l’Empar Moliner les coses que li agraden, li agraden molt. I les que detesta, les detesta fins a l’infinit. Diria que és de blancs o negres, i de pocs grisos. Recordo el dia que em va explicar que havia començat a córrer, ja fa més de quatre anys. L’Empar (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) acaba de publicar “De què fuges, qui et persegueix?”, on explica les seves sensacions com a corredora. El llibre és de Columna i té 174 pàgines.

Poques coses diré sobre el llibre, perquè s’ha de llegir. Tan si es corre com si no. La passió amb què s’explica s’encomana i la pots tenir pel running, el ciclisme o qualsevol altre esport o faceta de la vida. Jo m’hi sento totalment identificat. Fa dos anys que corro i somric i m’emociono amb les seves reflexions. Ho he viscut tot d’una manera semblant, amb una emoció encomanadissa. Diu l’Empar que la gent que corre riu més, i hi estic completament d’acord. També subscric que no et planteges quedar-te a casa, tan si fa molta calor, plou o fa molt fred. En el meu cas, els dilluns, els dimecres i els divendres toca sortida. I punt. I diumenge, si hi ha una cursa a prop, tirada llarga. Si diluvia o neva, està clar, potser és millor descansar.

L’Empar va escriure aquest llibre perquè li va demanar l’editorial Columna. No ho veia gens clar, però van convèncer-la amb un dorsal i el desplaçament pagat a la Marató de Nova York, diuen que la millor del món. A “De què fuges, qui et persegueix” explica les sensacions que va tenir fent aquesta multitudinària cursa. Ho complementa amb les cròniques que en el seu dia ja va publicar al diari Ara. També dóna informació sobre les maratons que ha fet a Barcelona i les mitges de Barcelona i Granollers, la de la meva ciutat, que jo ja he fet dos cops. Per instruir-nos sobre els seus inicis també fa referència a “Dos anys en la vida de la Flora Camí”, un dels comptes inclosos en el seu anterior llibre, “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. Força autobiogràfic.

Després de llegir aquest llibre coneixem una mica més a l’Empar. La seva passió pel vi, per la música, per la poesia... Com diu ella mateixa, són coses que poden emocionar-la fins a punts insospitats. També descobrim quins són els seus companys i companyes d’entrenament –tot i que molts cops prefereix córrer sola- i les rutes que fa habitualment. És veritat que les persones que correm som molt pesades i que, sense adonar-nos, parlem pels descosits. Que si tinc aquesta cursa, que si intentaré baixar d’aquest temps, que si estic encantat amb les meves vambes i no canviaria de marca per res del món (ella New Balance, jo Brooks), que si el rellotge m’ha marcat un temps mínim de 3:11 en una sèrie, que si prenc aquest gel recuperador... Només ho entén qui ho pateix, qui ho viu intensament. Jo no sé si fujo d’algú ni si em persegueixen o no, però tinc la sana intenció de continuar corrent.

“Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas. Si corro per un camí, el camí és meu, és una cosa semblant a la possessió física. Al canibalisme (ho dic teòricament)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El amor que te mereces (Daria Bignardi)

L’Antonia té 30 anys i està embarassada. La seva mare, l’Alma, li ha explicat poques coses sobre el seu passat. Ara que espera la criatura, li fa saber que qui hauria estat el seu tiet va morir de jove -en estranyes circumstàncies- i que el seu avi es va suïcidar. Després, la seva àvia va morir de malaltia. L’Alma, que se sent culpable, mai no ho ha superat. Decideix parlar amb la seva filla perquè creu que les embarassades són del tot invulnerables.

Bona part de l’acció d'“El amor que te mereces”, de Daria Bignardi (1961), té lloc a Ferrara, el lloc de naixement de l’autora. En aquesta localitat d’Emília-Romanya hi vivia l’Alma quan era petita, abans de marxar cap a Bolonya. Ara l’Antonia hi anirà uns dies per intentar descobrir els tenebrosos secrets de la família Sorani. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata i té 321 pàgines. La traducció al castellà és de Montse Triviño. L’Antonia escriu llibres de novel·la negra, en una petita editorial, i viu amb un comissari de policia. El va conèixer en una de les seves entrevistes de feina per documentar-se. En Franco no veu massa clar que la seva xicota vagi a Ferrara, però li dóna el seu suport.

No donaré massa dades sobre el passat dels Sorani, tot i que són moltes les sorpreses amb què es trobarà l’Antonia, amb el suport del comissari de la localitat, el seductor D’Avalos, i amb una amiga de la seva mare, la Michela, que havia sortit amb en Maio abans que desaparegués. La novel·lista descobreix coses que ni la seva mare sabia. Els hi haurà d’explicar? O potser no cal? Per intentar comprendre tots aquests fets que desconeixia també compte amb el suport d’una veïna de l’Alma, la Lia, que vivia just davant de casa seva. En les pàgines d'“El amor que te mereces” conviuen històries de drogues, assassinats, traïcions i fins i tot el genocidi nazi. Mentre investiga, l’Antonia es fa un fart de menjar pastissos de macarrons, molt típics de la zona.

REFLEXIONS DE MARE I FILLA
La Daria intercala les reflexions de la mare amb els de la filla, totes dues en primera persona. Un capítol una, un capítol l’altra, fins que l’Antonia va agafant protagonisme i parla una miqueta més. Estem davant d’un llibre amè, escrit amb una prosa àgil i directe i, sobretot, molt visual. L’escriptora cau bé des del primer moment i de seguida et converteixes en un còmplice de les seves investigacions. Vols que tot li surti més o menys bé. El final l’intueixes, però no per això el trobes menys interessant. Segur que les seves novel·les negres, si no fossin de ficció, també serien apassionants. “El amor que te mereces” és un bon llibre. Molt recomanable.

“Los primeros años después de la muerte de mis padres, cuando ya vivía en Bolonia, cogíamos de vez en cuando el tren y nos íbamos a Ferrara a arreglar algo: reparar tuberías, contratar operarios que vaciasen la casa o tapiaran las puertas... Pero desde que Antonia cumplió tres años, no he vuelto a pisar Ferrara. Sólo para ir alguna que otra vez al cementerio. Y, con el tiempo, hasta eso dejé de hacer. Al caserío junto al dique, donde murió mi padre, no he vuelto jamás. Administra la finca el campesino que, en el pasado, fue nuestro masovero. Dice que con lo que cultiva le llega justo para pagar los gastos de la casa y a mí ya me parece bien. Ahora se lo venderemos todo a él, que me lo está proponiendo desde hace años”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El motel del voyeur (Gay Talese)

El diccionari defineix “voyeur” com “persona que gaudeix contemplant actituds íntimes o eròtiques d’altres persones”. Un voyeur, Gerald Foos, és el protagonista del darrer i polèmic llibre de Gay Talese (Ocean City, New Jersey, 1932). Es titula “El motel del voyeur”, té 227 pàgines i està publicat per Alfaguara. Ell sempre explica la realitat, mai ficció. Va rebre un cop fort quan The Washington Post va dubtar de la font.

Al final, però, l’escriptor nord-americà d’origen italià va tirar pel dret i va donar com a bones les increïbles revelacions de Foos. Qui era aquest home? Doncs el propietari del motel Manor House d’Aurora, a Colorado. Tenia 21 habitacions. En unes quantes, va instal·lar una “plataforma per observar”, aprofitant els conductes de ventilació. D’aquesta manera, va poder satisfer les seves necessitats de voyeur. Es va comprar un motel per poder mirar d’amagat als seus clients. Malaltís, oi? Gerald Foos feia de voyeur des que era un nen i espiava a la seva tieta. Ho tenia clar i en feia bandera. Explica Talese que els voyeurs tenen la necessitat d’explicar allò que fan, per gaudir-ne encara més.

El primer contacte entre Foos i Talese va ser per carta, l’any 1980. Li explica que fa dècades que observa als seus clients i que porta un registre secret dels costums socials i sexuals del país. L’escriptor no s’ho acaba de creure. Finalment, un dia decideix anar a Colorado i trobar-se amb el voyeur. És més, segons explica, fan servir junts una d’aquestes plataformes d’observació per veure com funcionen. Comet un delicte? De fet, el llibre apareix molts anys després, quan les possibles infraccions ja han prescrit. Foss explica que sempre va fer d’espectador i que mai va intervenir en res. El problema és que en una de les habitacions sembla ser que va presenciar un assassinat i no va informar a la policia. Tenia clar que la seva única funció era observar i escriure el que veia. No va ser l’únic incident remarcable...

TRACTAT SOBRE ELS COSTUMS SEXUALS

És veritat que “El motel del voyeur” pot definir-se com un tractat sobre els costums sexuals dels nord-americans. A través del diari de Foos, que Talese reprodueix, sabem quines persones s’instal·laven a l’hotel i què feien quan tancaven la porta. Explica quan mesuren i pesen aproximadament; si són blancs o negres i què fan al llit. Quan va començar a detallar-ho tot, normalment descrivia a parelles blanques heterosexuals. Amb el pas dels anys, també va observar parelles de lesbianes i gais, interracials, trios i sexe en grup. El què fa Talese en el llibre és explicar com va començar tot i introduir les pàgines del diari de Foos. És important dir que tant la primera com la segona dona del voyeur sempre havien estat d’acord amb aquestes observacions. De fet, més d’un cop s’havien masturbat amb ell o havien tingut sexe mentre miraven.

“El motel del voyeur” és un reportatge brutal que, per si fos poc, obre un gran debat ètic. Gay Talese no jutja a Foos. Com sempre, es limita a explicar allò que veu. Que sigui el lector, a qui també converteix en voyeur, qui decideixi què està bé i què està malament. Gay Talese és un dels meus escriptors preferits. Vaig a comprar els seus llibres el mateix dia que surten. D’ell ja he llegit “Retratos y encuentros”, “El silencio del héroe”, “Honrarás a tu padre”, ”Los hijos” i “Vida de un escritor”.

“Hoy se ha cumplido un Sueño que ha ocupado sin descanso mi mente y todo mi ser. Hoy he comprado el motel Manor House, y ese Sueño se ha consumado. Por fin podré satisfacer mi constante anhelo e incontrolable deseo de asomarme a la vida de los demás. Mis impulsos de voyeur ahora se podrán llevar a cabo en un grado que nadie había contemplado hasta hoy. Mis contemporáneos tendrán que conformarse con soñar lo que yo voy a realitzar en el edificio del motel Maner House”.

Bona setmana i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tots tenim la necessitat de comunicar-nos

Des que vaig veure “Incendies” (2010), em va quedar clar que el canadenc Denis Villeneuve (Gentilly, 1967) arribaria lluny en el món del cinema. També em van agradar força “Enemy” i “Prisoners”, totes dues de l’any 2013, i “Sicario” (2015). Aviat estrenarà “Blade Runner 2049”, que situa l’acció 30 anys després de la mítica pel·lícula de Ridley Scott. També prepara un remake de “Dune”, de David Lynch.

El seu darrer títol, “La llegada”, té vuit nominacions als Òscars, com “Moonlight”. Les més destacades són les de millor pel·lícula, director i guió adaptat. Per davant, només hi té el musical “La La Land”, amb catorze. A la “Llegada”, com a mínim n’hi trobo a faltar una, la de millor actriu principal per a Amy Adams, que està espectacular. Ja em va encantar, per exemple, a “La gran estafa americana” (2013). Ara interpreta a una experta lingüista que ha de comunicar-se amb uns alienígenes que arriben a la Terra amb unes misterioses naus que queden suspeses al cel, sense moure’s ni un mil·límetre. Quines intencions tenen? Volen la pau o la guerra? La Louise Banks treballa en un equip on també hi ha el científic Ian Donnelly, interpretat per Jeremy Renner (“Matar al mensajero”, 2014). Bona química entre tots dos.

L’altre actor que destaca és Forest Whitaker, a qui no fa massa vam veure a “Rogue One: Una historia de Star Wars”. Sempre el recordaré pel seu paper a “The Crying game” (1992). Aquí és el militar que dirigeix l’equip de “negociacions”. “La Llegada” és una pel·lícula brillant, hipnòtica i també poètica, amb un final espectacular, dels millors que recordo. Ens parla de la necessitat de parlar abans d’actuar, de la por a tot allò que és desconegut, de la importància de les relacions humanes i del temps, que no sempre és lineal. “La La Land” em va agradar, i no seré jo qui li tregui mèrits -en té molts-, però “La llegada” és més rodona. Remou consciències i et fa confiar una miqueta més en la humanitat... encara que només sigui una estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'home de les 23 personalitats (com a mínim)

“Split”, que aquí s’ha titulat com a “Múltiple”, enganxa! Això sí, sense buscar-li la lògica ni fer-se gaires preguntes. El fet que hi hagi un home amb 23 (o 24) personalitats costa d’interioritzar. Dues? Tres? No, en Kevin en té un mínim de 23, tot i que a la pantalla només en veiem unes quantes. Veritat? Mite? La pel·lícula està dirigida per M. Night Shyamalan, que feia uns quants anys que no l’encertava.

Aquest cop, el director indi, molt hàbil per crear suspens, ens explica una història força atractiva. No és que et deixi a la butaca sense alè, però se segueix amb molt d’interès. L’emoció i les ganes de saber com acaba tot fan que les dues hores de metratge no es facin llargues. Possiblement, sigui el millor títol de Shyamalan des d’”El Protegido” (2000), a qui fa una picada d’ull en l’últim minut, amb els crèdits a punt d’aparèixer en pantalla. S’ha d’haver vist la pel·lícula interpretada per Samuel L. Jackson i Bruce Willis per trobar-li sentit. En cas contrari, el gag pot passar desapercebut. En sortir del cinema vaig comentar la situació amb el al grup de persones amb qui anava i ningú havia estat al cas.

A en Kevin (i les seves múltiples personalitats) l’interpreta James McAvoy, el Professor X dels “X-Men”. Està molt convincent, tot i que em quedo amb l’Anya Taylor Joy, una de les tres adolescents que, sense voler-ho, es creuen en la vida del protagonista. A la noia la recordava pel seu gran paper a “La bruja” (2015). A “Múltiple” torna a brillar amb llum pròpia. Amb el suport de la Dra. Fletcher, la psiquiatra interpretada per Betty Buckley, coneixem una mica més a en Kevin i les seves personalitats derivades. Tampoc no massa. Aquesta actriu ja havia treballat amb Shyamalan a “El incidente” (2008).

En definitiva, una bona pel·lícula per passar l’estona. Se l'aprecia encara més després dels fracassos de títols com “Airbender, el último guerrero” o “After earth” (2013). Shyamalan ha tornat!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy