La dona del Cadillac (Joan Carreras)

Fer de mitjancer, quan no tens tota la informació, pot acabar sent un problema. I si no, que li preguntin a Estanislau Guiu, que es desplaça al poble imaginari de Mompuig per intentar comprar un Cadillac Eldorado. El cotxe era del pare de l'Helena Bau. Ella pràcticament no el fa servir. El té tapat amb una lona en un cobert, just al costat de casa seva. Tot el seu temps el dedica al centre de meditació i ioga que dirigeix.

L'Estanislau i l'Helena són dos dels personatges de "La dona del Cadillac", la darrera novel·la del barceloní Joan Carreras (1962). D'ell ja havia llegit "Cafè Barcelona" i "L'àguila negra". També està publicat per Proa. De l'home, sabem poques coses. Que ve de la ciutat, les seves sabates el delaten, i que actua en nom d'una tercera persona. Ella no fa la impressió d'estar massa relaxada, tot i que la gent de la ciutat va a veure-la amb la idea de trobar una mica de pau interior. Quatre exercicis  mirant pel finestral del centre -amb vistes al bosc-, una amanideta i cap a casa! Aquests pixapins... L'aproximació d'un cap a l'altra és lenta i calculada. És allò de dir sense dir, de fer sense fer, de saber què sap el teu interlocutor abans de revelar que saps tu. En Carreras deixa anar les pistes a poc a poc, donant a la història tocs de surrealisme.

Aquest Cadillac Eldorado amaga grans secrets. L'Helena en sap algun, no tots. L'Estanislau sospita que li han encarregat la compra per un motiu ocult. Massa molèsties i diners per un cotxe, per molt clàssic que sigui. Està convençut que hi ha gat amagat. A més a més, la seva presència a Mompuig incomoda a més d'un veí, i tampoc no és normal. És el cas d'en Francesc, el noi que porta la benzinera; i d'en Nico i l'Angeleta, que regenten el bar del poble. Un bar que és i no és una fonda. No té els papers en regla, però si cal, de tant en tant, s'hi pot quedar a dormir algú. Per tenir-lo controlat, potser? I fins aquí puc explicar. Carreras aconsegueix atrapar al lector des del primer moment, amb un llibre (324 pàgines) que creix mentre avança. "La dona del Cadillac" té un final apoteòsic. De la simple venda d'un cotxe a l'origen del mal, amb dos personatges que s'acaben obrint com un meló. Moltes coses amagades anys i anys que acaben veient la llum per purificar un ambient irrespirable.

"Jo sé que és important i em pregunto per què és tan important una carraca dels anys setanta que algú ha perdut en una partida de cartes. "Qüestió d'honor", em diuen. I no m'ho crec. Saps per què? Perquè pel Mel, pel Lerma, l'honor és una bola del món comprimida entre la cadira del despatx i el seu cul. També em va dir: "És una capsa oberta que s'ha de tancar". Qui necessita tancar una partida de cartes tants anys després?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'acusació (Bandi)

Por extrema. Els personatges de "L'acusació" viuen (o sobreviuen) en un fosquíssim totalitarisme. Està escrit per Bandi (pseudònim d'un escriptor que viu a Corea del Nord) i publicat per Edicions del Periscopi. Té 232 pàgines i està traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu, de Corea del Sud. Són 7 relats prohibits, escrits sota els règims de Kim Il-Sung i Kim Jong-Il, que es van treure clandestinament del país.

A "La fugida del Nord", l'autor ens explica que el Partit ho sap tot. Ho veu tot. I ho castiga tot. Deixar morir una taula amb brots d'arròs en un hivernacle (i segur que no voluntàriament) pot provocar l'escarni de generació en generació. És un crim familiar que s'hereta. Posar una doble cortina en una finestra, afegint-la a l'aprovada pel Partit, de niló blanc, també pot ser un pecat mortal. És l'eix central de "La ciutat fantasma", on la dona protagonista l'únic que intenta és que el seu fill no s'espanti amb dos retrats gegantins que hi ha als edificis de davant de casa seva.
El tercer relat de Bandi es titula "La vida del cavaller tresor", on se'ns explica que el Partit vol talar un enorme om perquè a prop hi passa el cable del telèfon. El seu propietari creu que tot el que ha aconseguit a la vida -que tampoc no ha estat massa- ha estat gràcies a l'om i no vol que el mutilin.

LA MARE, EN EL SEU LLIT DE MORT

A "Tan a prop, tan lluny", el Partit impedeix que un bon home es traslladi al poble de la seva mare per acomiadar-se d'ella, que està a punt de morir. Li és impossible obtenir l'autorització que es necessita per poder viatjar. El Gran Líder ho és tot i l'anomenat Esdeveniment número 1 (és a dir, la presència del dictador en un lloc concret) fa que la resta del país s'hagi d'espavilar com pugui. Parlo de "La capital de l'infern", en què hi ha un munt de gent amuntegada en una estació de tren per culpa del citat esdeveniment. Una àvia que anava caminant per la carretera és recollida pel Gran Líder, que aprofita la situació per demostrar que ell sempre fa la vida més fàcil a la gent. Propaganda pura i dura. Completen el llibre "L'escenari" (fins i tot actuar malament en una funció pot ser motiu de càstig) i "El bolet vermell", en el qual es condemna al seu protagonista perquè s'atura la producció de pasta de soja. El bolet, vermell i verinós, és la metàfora de l'edifici on estava instal·lat aquest govern que ridiculitza a l'individu fins a punts sospitats. Imprescindible.

"Qualsevol pertorbació de la cerimònia, fos petita com la punta d'una agulla o gran, era castigada. La pena més gran era l'expulsió. S'executava com si llencessin piles de brutícia a cops de pala. Les persones condemnades no podien ni fer ells mateixos la maleta. Una vegada se sentenciava a "Camarada, que ha alterat el curs de la festa nacional a causa d'"X", el Partit ha decidit enviar-los a viure a la provincia...", la sanció era immediatament aplicada".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy