La força d'un destí (Martí Gironell)

Dimecres surt a la venda “La força d’un destí”, de l'amic Martí Gironell (Besalú, 1971). És el Premi Ramon Llull. Està publicat per Columna i té 371 pàgines. El seu protagonista és Ceferino Carrión (Santander, 1928). Amb 21 anys, va agafar un vaixell al port francès de Le Havre amb destí a Nova York. Ho va fer com a polissó, fugint de l’Espanya franquista. Carrión es converteix en Jean Leon, restaurador d’èxit i viticultor.

La seva és una vida de pel·lícula. Una bona part de la mateixa la viu envoltada d’actors, el seu somni frustrat. Des que un dia porta Frank Sinatra i Ava Gardner en el seu taxi, la seva sort canvia. Mai va arribar a ser un bon amic del cantant, però hi va tenir una relació molt cordial. “La Veu” va contractar-lo de cambrer al Villa Capri i, des d’aquell mateix moment, va adonar-se que seria feliç entre plats i copes. Per aquest luxós restaurant hi passaven actor i actrius de la talla de James Dean, Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe i Elizabeth Taylor. Amb Dean es van convertir en pràcticament ‘germans’, planificant l’obertura d’un restaurant junts. Va morir en un accident de cotxe poc abans. La Scala, però, va acabar sent una realitat.

Em dona la sensació que Jean Leon va ser una persona egoista. Només mirava per a ell... i pels seus famosos. Marxa de Barcelona de ben jove i només es posa en contacte amb la seva família  d'allà un parell de cops en un munt d’anys. Nos sabien si era viu o mort. La Katie, que va ser la dona de la seva vida, el va ajudar moltíssim, donant forma a tots els seus projectes. Malgrat això, ell sempre la deixava en un segon pla. Va haver de pujar els seus dos fills pràcticament sola. En Jean sempre té coses més importants que fer. A La Scala o a les vinyes del Penedès treballava de valent per fer un vi que meravellés al món. Volia aconseguir tot allò que somiava, encara que pel camí hi deixés les persones que estimava. Danys col·laterals! La seva màxima sempre va ser: "Pots rondinar, però ho has de fer".

La relació del nostre protagonista amb polítics de nivell també va ser espectacular, amb els Kennedy i Ronald Reagan al capdavant. “La força d’un destí” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. El fet que la majoria de protagonistes siguin prou coneguts per tothom, amb actrius i actors al capdavant, el fan molt proper. Està escrit amb un llenguatge àgil i directe, amb força diàleg, i és molt visual. És com si estiguessis dins d'una pel·lícula dels anys daurats de Hollywood. Molt recomanable. Segur que serà un dels grans èxits d’aquest Sant Jordi que ja tenim a tocar dels dits.

“El camí traçat des del Villa Capri fins a La Scala no només va ser ascendent per a en Jean Leon. Els actors del grupet que el freqüentava ja havien deixat de ser eternes promeses. Molts ja eren considerats estrelles de Hollywood. L’absència d’en Dean va permetre en Leon obrir-se més i establir una relació d’amistat amb altres membres del grup d’actors que, com ell, també enyoraven en Jimmy. Va ser el cas de la Nat –la Natalie Wood-, l’única noia de la colla de qui tots, poc o molt, estaven enamorats. Però no eren correspostos, ja que el seu cor estava ocupat des de feia anys per L’RJ, en Robert Jhon Wagner”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluís)

Amb “Jo soc aquell que va matar Franco”, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi 2017. El llibre té 299 pàgines i està editat per Proa. El protagonista d’aquesta arrauxada història és l’Agustí Vilamat, nascut a Solsona l’any 1916. De ben petit, va perdre un ull en un accident absurd, però se’n va sortir prou bé. La seva vida canvia del tot quan un client del seu pare li regala una revista infantil en català.

En aquell mateix moment, l’Agustí s’adona que està enamorat de la seva llengua, que mai havia vist escrita. És per això que intenta descobrir tots i cadascun dels seus secrets. Comença a treballar de corrector lingüístic i sempre porta a sobre el seu diccionari. Fins i tot es planteja escriure’n un de sinònims. Com deia Pere Quart, “Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la”. I això és el que fa Lluís. Col·loca a Vilamat a Barcelona abans que esclati la guerra; i posteriorment al camp d’Argelers, bombardejat per Franco. No li perdonarà mai aquesta gosadia. El seu odi cap al dictador l’acompanyarà per sempre més. Allà on vagi.

L’únic que té clar l’Agustí Vilamat és que vol matar franquistes, tants com pugui. Però amb només un ull i, com a conseqüència, poca punteria, no té massa recorregut per davant. Però és molt persistent i s’enrola amb els maquis, junt amb l’Esteve. El coneix quasi per casualitat i acaben sent grans amics. El punt de partida d’aquest llibre, molt recomanable, és del tot imaginari: Franco declara la guerra als aliats, l’any 1940, i travessa els Pirineus. És més, el general acaba refugiant-se a Catalunya. L’Agustí diu que va ser ell qui va matar Franco, com queda clar en el títol de l’obra. A la novel·la, Lluís també aprofita per carregar amb duresa contra la marginació del català en l’ensenyament francès.

“Jo soc aquell que va matar Franco” és un llibre provocador, amb una profunda càrrega política. És una ucronia que també podria ser interpretada en clau d’actualitat, ja que són molts els paral·lelismes amb la difícil situació que ens ha tocat viure. En una entrevista recent, Joan-Lluís Lluis assegurava que “el franquisme no va morir. Perviu, actua i es consolida amb força i arrogància”. Més clar i català, impossible. La història passa francament bé. Està escrita amb un estil àgil, directe i molt visual.

“Dos homes d’aquests maquis, d’actituds amistoses, em parlen, separadament, en català. Però l’un a l’altre es parlen sempre en francès. El primer és de Ceret, el segon de Perpinyà. No estic segur que l’origen geogràfic importi, però podria ser que aquesta estranya malaltia moral que fa considerar el francès com a sempre superior al català sigui més estesa i més forta a Perpinyà, pel fet de ser la capital. I si és el cas, es pot suposar que, des de Perpinyà, l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ell tan sols el Département de Pyrénnes-Orientales. Ens separa que la llengua catalana sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)

França s’està morint; com la resta d’Europa. És un país pobre, racista i violent. I a més a més, discrimina. A “Vernon Subutex 3”, Virginie Despentes (Nancy, 1969) ens torna a retratar una societat malalta i egoista. Vernon i el seu grup d’al·lucinats en viuen al marge. No necessiten res més que la música per ser feliços. Els diners ja no els preocupen. Tampoc les drogues. El llibre està publicat per Literatura Random House. Feia temps que no llegia res tan punyent. Inigualable.

Amb el pas del temps, Vernon Subutex s’ha convertit en tot un guru, en un messies. Les seves convergències, ja no se’n diuen raves (el terme ha evolucionat), s’han fet molt famoses i cada cop són més els seus fidels seguidors. Arriben a l’èxtasi sense prendre’s res, només amb la música. Les playlists d’en Vernon, barrejades amb les cintes de l’ex estrella del rock Alex Bleach –mort de sobredosi en el primer volum de la trilogia-, fan meravelles. La gent balla sense parar i arriba a la felicitat total. Enveja pura. Subutex es va veure al carrer, com un sense sostre més, després que la seva botiga de discos, Revolver, acabés fent fallida. Pensava que no ho podria suportar, però es va fer impermeable a tot i, quan no estava estirat a terra, punxava amb una força animal.

La mort d’un dels seguidors d’en Vernon marca el principi del final. Apareixen els diners en la seva vida, o la possibilitat de tenir-ne, i el grup es corromp. A més a més, el productor Laurent Dopalet segueix buscant a la Celeste i a l’Aisha per venjar-se d’elles. Van atacar-lo brutalment en el segon volum i no ho oblidarà mai. Les perseguirà fins on calgui. Despentes tanca la trilogia introduint elements reals, com la mort de David Bowie –un dels referents musicals del grup- i els atemptats terroristes de París, el mes de novembre del 2015. La Pamela, l’Olga i en Xavier segueixen al costat d’en Vernon, tot i que alguna de les relacions s’espatlla inesperadament.

“Vernon Subutex 3”, que té 346 pàgines, és un llibre cru i descarnat, com els dos anteriors. Aquest cop, els personatges també passen per Barcelona, Frankfurt i Dublín. S’amplia el radi d'acció, després que fins fa poc només es moguessin per París i els seus voltants. Les cinc últimes pàgines? La veritat és que m’han sorprès molt. No m’esperava que, amb la història acabada, Despentes convertís les convergències de Subutex en tota una religió i s’atrevís a avançar en el temps fins a l’any 2186. Una frivolité, sens dubte. La trilogia és brutal i altament recomanable.

“Está en contra de frenar el racismo. De que al parecer procede del miedo al otro, de que no lo conocemos lo suficiente... ¿A qué payaso se le ocurrió esta idea? A un universitario, sin duda... en cualquier caso, a alguien que no tenía la menor idea de lo que decía. El odio es contacto. Solo se odia cordialmente a aquellos con los que se convive. ¿Acaso se han visto en Francia movimientos racistas antiperuanos? Nunca. Ni hay bastantes peruanos. Los peruanos nos la sudan, no los conocemos. ¿A qué parisino cabreado se le revolverían las tripas por cruzarse con un sudmanericano? Mientras que los musulmanes... La única pega es que todo el mundo se ha subido al carro. Los blancos quieren tener derecho a humillar a los árabes. Siempre lo han hecho. Es raro pensar que ahora es al revés. Que puedan aparecer donde sea y aterrorizarnos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_