dijous, de novembre 08, 2018

Com aturar el temps (Matt Haig)


Hi ha llibres bons i menys bons. I de dolents. Hi ha llibres que et fan pensar i d’altres que els tanques i els oblides per sempre més. I n’hi ha alguns, pocs, que et canvien la vida. És el cas de “Com aturar el temps”, de Matt Haig (Sheffield, Anglaterra, 1975). Està publicat per l’editorial Empúries i té 366 pàgines. El vaig començar i no podia deixar-lo. Me’l vaig emportar a tot arreu, fins que va caure l’última paraula.

L’home sempre ha perseguit la immortalitat, que, per sort o per desgràcia, s’acaba escapant. De moment, es conforma a intentar allargar la vida el màxim possible. El protagonista del llibre es diu Tom Hazard. En el passat havia tingut altres noms. En el futur, possiblement, també. Avui dia té 439 anys i podria arribar als 900, com tots els ‘albatros’. Envelleixen molt a poc a poc, de manera quasi imperceptible. No sé sap ben bé per què. En Tom va treballar per la companyia de William Shakespeare. Va parlar amb Scott Fitzgerald a la barra d’una cocteleria, on li va dir que “El gran Gatsby” li havia agradat molt. Va veure i sentir en directe a Piotr Ilitx Txaikovski... Ha tingut temps per fer moltes coses interessants, i les continuarà fent. En un costat de la balança hi ha els ‘albatros’, les grans aus marines que viuen molts anys. En l’altre els ‘efèmeres’, insectes que tenen un ‘recorregut’ molt i molt curt.

La pregunta del milió de dòlars és aquesta: Acceptaries viure nou-cents anys si la a canvi et demanessin que no t’enamoressis mai i haguessis de canviar sovint de país i de feina? En Tom va perdre el cap per la Grace en temps pretèrits, però encara no l’ha oblidada. I sap que l’amor fa mal. És per això que no vol tornar a passar per una experiència similar. Hi ha un únic motiu pel qual ha decidit seguir en vida. No l’explicaré. Ell és immune a les malalties, però podria optar per engegar-se un tret. En l’actualitat, el nostre protagonista viu a Londres i fa classes d’història en un institut. Moltes de les coses que explica les ha viscut en primera persona. Mantenir-se en l’anonimat, sense revelar d’on ve ni què ha fet, cada cop sembla més complicat. Sobretot des de l’aparició d’en Hendrich, l’albatros més vell de tots. Aquest home està convençut que els volen capturar per fer experiments mèdics i que no han de cridar l’atenció.

“Com aturar el temps” és un llibre preciós, un tractat a favor de l’avui i de l’amor en lletres majúscules. AVUI I AMOR. Ens diu que no ens hem d’obsessionar amb el temps. Hem de viure al límit, sense perdre ni un segon pensant en el futur. El que hagi de passar, acabarà passant. Preocupant-nos, no canviarem res. Pensar, assumir, actuar. De què serveix viure molts anys si no pots estimar? Perquè deixem que el temps se’ns escapi fent plans que potser mai no podrem complir? Quin sentit té viure quan no tens ningú per a qui viure? En la societat actual, individualista i amb un gran pes de la virtualitat, resistir l'embestida no és fàcil. Les depressions i l’ansietat cada cop són més habituals. Estan a l'ordre del dia. És la por a tot allò desconegut, al forat negre que representa el futur. Matt Haig ens ho explica tot amb solvència i un gran sentit de l’humor. Al Tom el col·loca en un munt d’anys diferents, al llarg de la seva vida, que combina amb l’actualitat. Un llibre diferent, dels que deixen petjada. Molt recomanable.

“Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy