dimecres, de febrer 06, 2019

Cançó de la plana (Kent Haruf)


“Cançó de la plana”, del nord-americà Kent Haruf (Colorado, 1942-2014), és el primer llibre de l’anomenada Trilogia de Holt. Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Edicions del Periscopi. Té 380 pàgines i ja se n’han fet tres edicions. El segon, que es titula “Capvespre”, està a la venda des de fa dies. Holt és el petit poble de Colorado en què l’autor col·loca tota l’acció.

Haruf té bona mà per crear personatges càlids i molt propers. Ho va fer a “Nosaltres en la nit” i en aquest llibre ho torna a aconseguir brillantment. Els McPeron, per exemple, m’han robat el cor. Són dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Els seus pares van morir quan ells eren joves i sempre s’han hagut d’espavilar sols. Mai han tingut parella i només s’han preocupat dels seus camps i del seu bestiar. Fins que tot canvia... L’adaptació d’en Harold i d’en Raymond a una nova situació, amb la Maggie Jones de ‘negociadora’, fa emocionar. I de quina manera. Tinc ganes de saber com els va la vida a “Capvespre”. Espero que bé. Ho donen tot sense esperar res a canvi. Bondat absoluta, tot i l’agror dels seus caràcters. L’enfrontament amb el metge és sensacional, com el regal que li fan al final de la història.

També té un caràcter difícil en Guthrie, un professor que està tenint força problemes amb un dels seus alumnes. L’home no passa pel seu millor moment, després que la seva dona l’hagi deixat. S’ha hagut de fer càrrec dels seus dos fills. Tot sol. L’Ike i en Bobby, que tampoc acaben d’assumir la marxa la seva mare, són dos nens molt llestos, amb una gran capacitat d’observació. Volen saber-ho tot. Mai volen perdre’s res. El moment en què miren amb atenció com li fan l’autòpsia a un dels seus cavalls, amb el permís del seu pare, posa els pèls de punta. Arriba a ser desagradable. Haruf té una gran capacitat increïble per descriure coses. L’autòpsia del cavall, un cel, unes plantes, unes flors, tot ho defineix amb molta cura i passió. Hi té la mà trencada.

Aquest reguitzell de personatges que desprenen amor i esperança el completa la Victoria Roubideaux, una adolescent embarassada. La seva mare l’ha rebutjat vilment i ha de buscar-se la vida. El pare de la criatura no vol saber-ne res, ni d’ella ni de la futura nena, i li calen solucions imaginatives per sortir del pou. La prosa de Haruf és senzilla i plena de detalls; àgil i amb molts diàlegs. Els seus llibres es llegeixen de manera pausada i tranquil·la. Quan te’ls acabes penses que el temps invertit no ha estat en va. “Cançó de la plana” va de menys a més. Lògicament, té un final obert, encarat per la continuació de la trilogia: “Capvespre”. No me’l perdré.

“Tres hores després de la posta van aparcar la camioneta al carrer, davant de casa Maggie Jones, van sortir al fred i van anar cap al porxo. Quan va obrir la porta encara portava la roba de la feina, faldilla llarga i jersei, però s’havia tret les sabates i anava amb mitges. Què passa?, va dir. Voleu passar?
No van passar del rebedor. Llavors van començar a parlar gairebé alhora.
No ha tornat a casa, va dir en Harold. Hem recorregut tots els carrers buscant-la.
No sabem ni per on començar a buscar, va dir en Raymond.
Fa més de tres hores que voltem amb cotxe pels carrers, mirant a tot arreu on se’ns ha acudit que podria ser.
Parlem de la Victoria, suposo, va dir la Maggie Jones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

jaume ha dit...

Al meu parer, tant "Cançó de la plana" com "Capvespre" són una autèntica delícia. Són delicatessen literàries.