dijous, de juny 06, 2019

La passió (Jeanette Winterson)


La passió no es domina. És millor lliurar-s’hi de ple. Impossible nedar a contracorrent. Passió i plaer, font de felicitat. L’anglesa Jeanette Winterson (Manchester, 1959) signa “La passió”, traduïda al català per Dolors Udina. Columna va publicar-la l’any 1988, però havia quedat descatalogada. Ara viu una gran segona joventut, gràcies a Edicions del Periscopi. Té 204 pàgines.

L’Henri i la Villanelle són els dos protagonistes d’aquesta història de devoció sense límits. Tots dos creuen en l’amor vertader. L’Henri, soldat ras de l’exèrcit francès, es desviu per Napoleó Bonaparte, seguint-lo a ulls clucs en totes les seves aventures bèl·liques. Faria qualsevol cosa per satisfer-lo. Treballa a la cuina i és l’encarregat de portar-li els plats de pollastre, que és pràcticament l’únic que menja el general. La Villanelle, que treballa de crupier al casino de Venècia, s’enamora d’una misteriosa dona casada, a qui li entrega el cor, quasi físicament... La noia va néixer amb els peus palmats, com la majoria de gondolers, començant pel seu pare. Mai es treu les botes. És el seu secret inconfessable. La primera part d’aquests episodis acaben el dia de cap d’any de 1805.

Més endavant, un i altre es troben a Rússia. L’Henri continua darrere d’en Napoleó. La Villanelle hi ha anat obligada, després que el seu despietat marit l’hagi venuda a les tropes del general. El soldat, crèdul i innocent, s’enamora perdudament d’ella des el mateix moment que la veu. Amb el temps, s’adona que mai l’aconseguirà del tot, però li és impossible deixar d'intentar-ho. Es faran mal mútuament, però és inevitable. “La passió” és un llibre potent i provocador, amb l’amor i l’odi dels protagonistes viatjant de França i Itàlia cap a la freda Rússia i després desfent camí. Amb el pas del temps, el llibre de Winterson s’ha convertit en tot un clàssic de l’hedonisme. Fa uns dies, l’escriptor Alejandro Palomas va fer una piulada a Twitter dient que “La passió” era la millor novel·la que havia llegit mai.

"Penseu mai en la vostra infància?
Jo hi penso quan sento olor de farinetes. De vegades, després d'anar als molls, vaig caminant a la ciutat i busco amb el nas pa fresc i cansalada. Sempre, quan passo per davant d'una casa determinada que forma part d'una filera com les altres i és igual que les altres, sento una feble olor de civada. Dolça però amb un punt de sal. Espessa com una manta. No sé qui viu a la casa, no sé qui n'és l'amo, però m'imagino el foc groc i l'olla negra. A casa fèiem server una olla per coure que jo brunyia, m'agradava treure llustre a qualsevol cosa que pogués quedar brillant. La mare deixava la civada a la vora del foc tota la nit per fer farinetes. Al matí, quan amb la manxa feia pujar les espurnes per la xemeneia, posava a coure la civada fins que les beines marronoses quedaven a les parets de l'olla i el gra blanc de dintre s'inflava fins a vessar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

2 comentaris:

  1. Aquest llibre ha tingut la mala sort de ser el que vaig llegir durant la campanya electoral i no em vaig poder concentrar gens ni mica. Si l'hagués agafat en un altre moment estic convençut que m'hauria atrapat molt més.

    ResponElimina