Les meves lectures de 2019 (83)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 13 anys. En aquest 2019 hi he afegit 83 llibres. Des de l'inici del blog, n'he referenciat un total de 631. En aquest post incloc la llista de lectures de 2019, per ordre alfabètic i amb el comentari corresponent. Quatre encara s'estan 'cuinant'. El 2020, més. Salut i llibres!

Per cert, els que no surten a la foto els tinc deixats.

1-. 100 històries del córrer (Xavier Bonastre)
2-. 14 de juliol (Éric Vuillard)
3-. A plena luz (J. R. Moehringer)
4-. Antes de los años terribles (Víctor del Árbol)
5-. Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)
6-. Banderes dels altres (J.N. Santeulàlia)
7-. Benedicció (Kent Haruf)
8-. Caminant pas a pas (Erling Kagge)
9-. Cançó de la plana (Kent Haruf)
10-. Capvespre (Kent Haruf)
11-. Ciutat de Mal (Jaume C. Pons Alorda)
12-. Consciència (Teresa Colom)
13-. Dies temibles (A. H. Homes)
14-. Digues un desig (Jordi Cabré)
15-. Dos amics (Ivan Turneguév)
16-. El blat tendre (Colette)
17-. El buen hijo (You-Jeong Jeong)
18-. El camí dels esbarzers (Alba Dalmau)
19-. El club dels sibarites (Junichiro Tanizaki)
20-. El coro de medianoche (Gene Kerrigan)
21-. El crit (Blanca Busquets)
22-. El fibló (Sílvia Soler)
23-. El fill de l’italià (Rafel Nadal)
24-. El poder del perro (Don Winslow)
25-. El regne de les dones (Anton Txèkhov)
26-. El salze cec i la dona adormida (Haruki Murakami)
27-. El secret de l'om (Tana French)
28-. Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)
29-. Ganivet (Jo Nesbø)
30-. Habana Réquiem (Vladimir Hernández)
31-. Ichigo Ichie (Héctor García i Francesc Miralles)
32-. L’arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)
33-. L’enigma rus (Xavier Roig)
34-. L’esperit del temps (Martí Domínguez)
35-. L’expedient de la meva mare (András Forgách)
36-. L’home llop i altres contes (Boris Vian)
37-. L’olor del desig (David Cirici)
38-. L’últim vaixell (Domingo Villar)
39-. L’única història (Julian Barnes)
40-. La batalla d'Occident (Éric Vuillard)
41-. La cara nord del cor (Dolores Redondo)
42-. La dependienta (Sayaka Murata)
43-. La filla de la neu (Núria Esponellà)
44-. La filla de la tempesta (Santi Baró)
45-. La fuga de l’home cranc (Guillem Sala)
46-. La Jana i el desig invisible (Georgina Esteva i Montse Buñuel)
47-. La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)
48-. La nedadora (Francesc Puigpelat)
49-. La noia de la botiga 24 hores (Sayaka Murata)
50-. La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)
51-. La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)
52-. La passió (Jeanette Winterson)
53-. La primera víctima (Jens Henrik Jensen)
54-. La sospita (Fiona Barton)
55-. La teva ombra (Jordi Nopca)
56-. La vida dels cossos (Guillem Frontera)
57-. La vigília (Marc Artigau i Queralt)
58-. Les fúries invisibles del cor (John Boyne)
59-. Les millors vacances de la meva vida (Neus Canyelles)
60-. Los asquerosos (Santiago Lorenzo)
61-. Los crímenes de Alicia (Guillermo Martínez)
62-. Magokoro (Flavia Company)
63-. Mare (Ada Castells)
64-. Me quedo aquí (Marco Balzano)
65-. Mentides consentides (Hjorth & Rosenfeldt)
66-. Míster Folch (Adrià Pujol Cruells)
67-. No hi ha llum sota la neu (Jordi Llobregat)
68-. Notre-Dame de París (Victor Hugo)
69-. On Air (Carmen Pastora)
70-. Paraules que tu entendràs (Xavier Bosch)
71-. Persecució (Toni Sala)
72-. Poder contar-ho (Ferran Torrent)
73-. Problemes d’identitat (Carlos Zanón)
74-. Retrat de Shunkin (Junichirõ Tanizaki)
75-. Sota un cel escarlata (Mark Williams)
76-. Totes les bèsties, petites i grosses (James Herriot)
77-. Tres pisos (Eshkol Nevo)
78-. Un afer massa familiar (Rosa Ribas)
79-. Un circ al pati de casa (Damià Bardera)
80-. Un home decent (John le Carré)
81-. Un secret (Alejando Palomas)
82-. Una jaula de oro (Camila Läckberg)
83-. Viatges amb el Charley (John Steinbeck)

Bones Festes a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un home decent (John le Carré)

Contrari al Brexit i enemic declarat de Donald Trump i del populisme de dretes. Ho té clar i ho diu en veu alta. El seu és un crit ple d’impotència política. Aquest és l’Ed, un jove solitari que diu que treballa en una agència de notícies. És un dels protagonistes d’”Un home decent”, de l’incombustible John le Carré (Poole, Regne Unit, 1931). El llibre està traduït al català per Núria Parés Sellarès i està publicat per Edicions 62. Té 336 pàgines.

L’Ed juga al bàdminton, i no ho fa gens malament. És per això que es desplaça fins al club d’en Nat, al centre de Londres. Vol jugar un partit amb ell. O molts, arribat el cas. Diu que s’hi ha fixat perquè sap que fa anys que és el campió local. En Nat, que es descriu com un home de negocis, accepta la proposta i queden per més endavant. En realitat, és un veterà agent del Servei d’Intel·ligència britànic, especialitzat en Rússia. La seva carrera s’acaba i ell ho sap. De fet, està esperant que l’acomiadin; però abans encara li encarreguen una última missió. L’Ed i en Nat juguen a bàdminton, i parlen de política; el primer d’ells apassionadament.

“Un home decent” és una novel·la d’espies, d’agents dobles, de fidelitats i, sobretot, de traïcions. Ningú és qui sembla que és; i les sorpreses estan a l’ordre del dia. A més a més de l’Ed i d’en Nat, també té molt pes específic la dona de l’agent, que es diu Prue. És una famosa advocada que lluita aferrissadament a favor dels drets socials. La parella no passa pel seu millor moment, després d’un temps separats un de l’altra. La impulsiva Steff, la filla de tots dos -que desconeix a què es dedica el seu pare realment-, completa la unitat familiar. El llibre és amè, àgil, amb un gran final i molt visual. No costa imaginar-se la pel·lícula que se’n podria fer. Le Carrré continua en plena forma.

“—Miri —continua, i comença a donar-me explicacions encara que jo no hagi contestat—. Jo no conec el protocol del Club, sap? —Se li alça la veu amb indignació—. Però no és culpa meva. Jo només ho he preguntat a l’Alice. I ella m’ha dit: Demana-l’hi tu mateix, no et mossegarà pas. O sigui que per això l’hi pregunto. —I per si de cas fes falta alguna explicació més—: L’he vist jugar, sap? I he guanyat un parell de persones a qui vostè ha guanyat. I un parell més que l’han guanyat a vostè. Estic força convençut que puc fer un bon partit. Sí. Un molt bon partit, de fet”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Consciència (Teresa Colom)

Any 2070. El món, tal com el coneixem, ha desaparegut. Ja pràcticament ningú surt de casa. Ni per treballar. Ni per comprar. Quasi ni per relacionar-se. Tot és virtual. Aquest futur, dibuixat en un escenari versemblant, potser no està tant lluny del temps que ens ha tocat viure: però fa una mica de por... El converteix en real Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973), autora de “Consciència”, publicat per Empúries. Té 206 pàgines.

Una catàstrofe ecològica deixa el món en una situació precària. És per això que la humanitat s’ha hagut de jugar reorganitzar. Nous reptes. Noves mires. Tecnològicament s’ha evolucionat molt. Fins al punt que és possible comprar la immortalitat. El cos desapareix, però la consciència es traspassa a un sistema informàtic. S’allarga la vida cerebral, indefinidament. El llibre se centra en l’experiència de la Laura Verns que, un cop morta, gaudirà (o no) d’una d’aquestes experiències de continuació. Hi ha tres empreses que ofereixen aquest servei, amb tot un seguit de clàusules addicionals. Molts conflictes ètics i morals sobre la taula.

2090. Vint anys després del seu decés físic, alguna cosa amenaça la virtualitat de la Laura. El sistema la té controlada, però haurà d’espavilar-se per esbrinar què la fa perillosa. Estudien desconnectar-la de la xarxa de manera unilateral. Ella creia que tenia tots els seus records controlats, però s'adona hi ha un munt de coses que se li escapen. Colom crea un món angoixant on els objectes quotidians han desaparegut. Només queden quatre relíquies. Tot són hologrames i recreacions. Els ordinadors manen, tot i que al darrere sempre hi ha una ment humana que dona les ordres. Un llibre que fa pensar i plantejar-te moltes coses.

“Davant la mort i la incertesa que suposava, la percepció de risc de les persones queia en picat. El pitjor que li podia passar a qui era traspassat a una computadora era tornar a morir o, més aviat, morir definitivament. O embogir. I, qui podia assegurar que la ment no li fallaria mentre vivia en el seu cos de sempre, com a conseqüència d’una malaltia degenerativa, o de l’estrès, o pel mateix desgast de l’edat? Les persones interessades en la vida de continuació escoltaven amb atenció als comercials i es llegien amb calma les informacions que els facilitaven, però posaven gairebé tot l’interès en allò que les empreses els podien assegurar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El blat tendre (Colette)

Diuen que el primer amor no s’oblida mai. Que perdura per sempre més. Podria ser el cas de la Vinca i en Phil, protagonistes d’”El blat tendre”, de la francesa Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954). El llibre es va publicar per primer cop l’any 1923. Ara el podem llegir en català, gràcies a la traducció de Ramon Folch i Camarasa. Forma part de la nova col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. És curt. Només 191 pàgines.

La Vinca té quinze anys i mig; en Phil, setze i mig. Fa molts estius que les seves famílies comparteixen casa en un poblet de la Bretanya. Han crescut junts i es coneixen molt bé. No són parella, però podrien ser-ho. Ella està profundament enamorada d’ell. Al noi li agrada tenir-la controlada (en termes de possessió), però no s’acaba de comprometre amb ella. Ni viu ni deixar viure. L’autora ens dibuixa una història d’amor adolescent entre un noi amb una actitud dominant i una noia a qui, a estones, ja li va bé que la controlin. Cal tenir en compte que va escriure aquest llibre fa quasi un segle. Per fortuna, les coses han canviat molt en aquest temps.

Colette ens regala una Bretanya idíl·lica, on la Vinca i en Phil han crescut en paral·lel. Els seus cossos han passat de la infantesa a la joventut i s’han fet més complets i atractius als ulls dels altres. També han canviat els sentiments que, per la noia, cada cop són més grans. El problema és que, en aquests moments, el vailet té una altra ocupació major, que el marcarà profundament. L’estiu passa dia a dia amb banys al mar, pesca i excursions. Les vacances s'acaben i la vida rutinària agafarà protagonisme la resta de l’any. Al mes d’octubre, quan tothom marxi cap a casa seva, tornaran a estar allunyats l’una de l’altre. Un llibre interessant sobre l’enamorament i les ganes de viure.

“Potser serà l’any que ve que la Vinca caurà als seus peus i li dirà paraules de dona: «Phil!, no siguis dolent... T’estimo, Phil, fes el que vulguis de mi... Parla’m, Phil...». Però aquest any la Vinca encara conserva la dignitat esquerpa dels infants, resisteix, i a en Phil no li agrada, aquesta resistència. En Philippe mirava la noia esvelta i graciosa, que baixava cap al mar, a aquella hora. No tenia pas més ganes d’acariciar-la que de pegar-li, però la volia confiada, promesa a ell, només, i disponible com aquells tresors que el feien envermellir: pètals secs, bales d’àgata, petxines i granes, estampetes, el rellotget de plata...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La teva ombra (Jordi Nopca)

Infidelitats. Venjances. Amor i odi entre germans. En Pere i en Joan. En Joan i en Pere. Dues persones inquietes, amb gustos força similars. Patidors de mena. Reservats i enigmàtics. Vides que transcorren en paral·lel. Ells dos són els protagonistes principals de “La teva ombra”, de Jordi Nopca (Barcelona, 1983), Primer Premi Proa de Novel·la. Drama i ironia a parts iguals. 511 pàgines plenes de secrets inconfessables.

En Pere és el narrador de la primera part del llibre, titulada “Diòxid de carboni”. Té 25 anys, és el germà petit, i viu amb els seus pares a Barcelona. Li agraden els videojocs, la música electrònica; i col·labora en el projecte d’una pàgina web d’oci i cultura que tot fa pensar que no arribarà enlloc. Troba a faltar a la Laura, que l’ha deixat i no vol saber res més d’ell. La Kate, una 'moguda' violinista anglesa, també ha acabat desapareixent de la seva vida. Nopca data la història a l’estiu del 2010. El narrador de la segona i de la tercera parts, “Una nit romàntica” i “Els amors morts”, és en Joan, el germà gran. Té 28 anys i ja s’ha independitzat. Fa de mestre i és un lector voraç. De la seva vida sentimental se’n sabien poques coses... fins que acaba buidant el pap; i de quina manera.

És impossible explicar més coses sense esguerrar l’argument ni perjudicar els possibles lectors, que segur que en seran molts. L’únic que es pot afegir és que, gràcies al relat d’en Joan, descobrim les ombres ocultes de la vida d’en Pere i comencem a entendre-ho tot. No hi ha casualitats. Des d’un primer moment, tots dos han jugat amb les cartes marcades; sense valorar massa les possibles conseqüències envers l’altre. L’egoisme elevat a la màxima potència. La Kate i la seva amiga Holly poden ser vitals en aquest xoc de trens entre germans. Als dos els agrada escriure, com a la Laura. Per cert, té molta gràcia el ‘saló de bellesa’ del pis de solter d’en Joan. El troba en una habitació quan el lloga (abans hi havia una petita perruqueria) i el deixa tal qual.

Nopca ens apropa una història fresca, amb algun toc lleuger de novel·la negra, i un munt de referències musicals. Em quedo amb “Don’t You Want Me”, de The Human League, que és un dels primers discs que em vaig comprar quan era una criatura. La novel·la està escrita amb un estil àgil, directe, visual i amb un munt de diàlegs -ben treballats- entre els protagonistes. El fet que estigui narrada en primera persona la fa molt propera. També és important que l’autor mantingui algunes incògnites fins a la darrera pàgina. Al final, tot quadra.

“Aquell vespre vaig tornar a començar de zero el llibre que volia escriure. Abans de tancar-me a l’habitació vaig poder esquivar la senyora Noggins, i això potser va acabar incentivant la connexió de sentiments i memòria. Per explicar què havia estat la Kate per a mi vaig haver de recular fins a la monotonia de la vida amb els pares i el projecte frustrat de la pàgina web, la metamorfosi de la cuina, les trucades a Islàndia, les pizzes congelades i la relació difícil amb el senyor Solozábal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy