dijous, de juliol 16, 2020

Las campanas gemelas (Lars Mytting)


En els llibres del noruec Lars Mytting (Fåvang, 1968), la fusta sempre hi té una importància cabdal. A “El libro de la madera”, a "Los dieciséis árboles del Somme" i ara també a “Las campanas gemelas”. De fusta és l’església de la localitat de Butangen, que és on passa una bona part d’aquesta grandíssima novel·la. Està traduïda per Lotte Katrine Tollefsen i publicada per Alfaguara. Té 397 pàgines.

La Halfrid i la Gunhild Hekne eren dues germanes siameses que es guanyaven la vida fent tapissos. Van morir pràcticament a la vegada, després d’acabar-ne un sobre la fi del món. Per agrair a Déu que se les hagués emportat alhora, el seu pare va regalar dues campanes bessones a l’església local. Mentre estaven fonent el coure, ell hi va afegir la seva coberteria de plata i unes quantes monedes. De vegades, sembla que les campanes repiquen soles, avisant de perills imminents. La llegenda ha passat de pares a fills. Les campanes són el bé més preuat que tenen a la localitat i n’estan molt orgullosos. També l’Astrid Hekne, una noia sense pèls a la llengua i amb ganes de portar la contrària. Ha tingut un parell de peticions de matrimoni, però les ha rebutjades sense pensar-s’ho dos cops. Vol fer la seva.

La tranquil·la vida de Butangen canvia quan arriba un capellà nou, en Kai Schwigaard. Molt aviat es proposa construir una església nova i enderrocar l’antiga, que considera que és massa petita. El poble ha crescut i el temple s’ha d’adequar a la nova realitat. La vella, però, la volen a Alemanya, concretament a Dresde, i l’han de desmuntar peça a peça i transportar-la amb la màxima cura. Per organitzar-ho tot arriba al poble un jove estudiant d’arquitectura, en Gerhard Schönauer. Tant ell com el capellà es trobaran amb l’oposició de l’Astrid, que no vol que s’emportin les campanes bessones, per cap concepte. Per si no n'hi hagués prou, tots dos se senten molt atrets per ella. És bonica, llesta, amb les idees clares i pensa per ella mateixa. Això últim, en aquells temps, podia arribar a ser un problema molt gros. Una bona novel·la que fa evident que les noves idees poden enfrontar-se a la memòria, a la tradició i a la llegenda. Pel meu gust, imprescindible.

“Dejó el caballete donde estaba, se aproximó a la iglesia y posó la mano sobre la pared orientada hacia el sol. Nunca antes había tocado nada de madera que fuera tan antiguo. Los troncos entrelazados estaban retorcidos y agrietados, dejaban un polvo amarillento en la piel. Completamente seco, una especie de polvo ruinoso que eran restos de brea, pero que en realidad parecían siglos pulverizados adoptando una forma sólida. La edad no dejaba huella en la piedra, para eso la piedra misma era ya demasiado vieja, pero se agarraba a la madera como lo haría a un rostro humano. Las traviesas se habían hundido sobre las piedras de los cimientos y habían adquirido su forma a presión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: