dimecres, de setembre 16, 2020

Ja no necessito ser real (Haru)


A veure com ho explico. "Haru", de Flavia Company (Buenos Aires, 1963), és un dels llibres més profunds i purs que he llegit en els últims temps. La història va tenir continuïtat a "Magokoro", que reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. Va trigar anys a llegir-la. Ara el cercle es tanca amb “Ja no necessito ser real”, firmat per la Haru, personatge de ficció que s’ha fusionat amb la Flavia per compartir aventures sense límits.

Definir aquesta novel·la és complicat. Ho és tot i res a la vegada. Ens ensenya la cara i la creu de les coses. Mirades d’Orient i d’Occident. Aventures que són reals com la vida mateixa... o potser no. I, per sobre de tot, la necessitat de donar i de compartir. De fer-se gran i millor. D’assimilar. De canviar. De començar un viatge sent d’una manera i d’acabar-lo d’una altra totalment diferent. Ni millor ni pitjor. Els llocs i les persones se’ns empelten a la pell i es mouen amb nosaltres. Som aventura. Som aprenentatge. Som la Haru. Som la Flavia. Som allò que volem ser. O el que ens deixen. Aprendre per sobre de tot. Respectar per ser respectats. Entendre els contrastos. En definitiva, viure i deixar viure. Centrar-se en el present. Deixar escapar un passat que ja no existeix i un futur que ja vindrà quan toqui.

“Ja no necessito ser real” podria qualificar-se com un llibre de viatges, però també és una novel·la d’aventures sense aturador. Està dividida en quatre parts: Oest, Nord, Est i Sud, i ens explica les experiències viscudes per la protagonista en un munt de països, com Cuba, Panamà, Colòmbia, Argentina, Xile, Nova Zelanda o el Japó. Només la tercera part, Est, està narrada en primera persona. De fet, el nom de la Flavia només apareix un cop en tot el llibre. Està difuminat. Aquesta part està basada en els articles que ella va escriure a La Vanguardia. La resta ens arriben en tercera persona. Entenc que és la Haru qui explica les aventures de la Flavia, que em fan sentit enveja sana. Saníssima. Ja ha perdut el compte del temps que porta fent la volta al món. Ja hauria d’haver tornat a casa –tot i que per ella casa és a tot arreu- però la pandèmia del Coronavirus l’ha aturada a Buenos Aires.

Al llarg d’aquest viatge quasi etern, la seva protagonista ha patit mal d’altura, ha vist baralles de galls, ha escrit en un diari peruà, l’ha mossegada un gos, ha entrevistat una monja de clausura, ha compartit tot-terreny al desert amb desconeguts i l’han fet padrina d’una noia que acabava de conèixer, entre altres coses. Ha fet amistat amb taxistes (sempre se n'aprenen coses), amb propietaris de restaurants i fins i tot amb un sabater, que li va fer forats a un cinturó de manera desinteressada. Tot està explicat de manera clara, amb frases curtes i concises, sense paraules sobreres. Cent per cent marca de la casa. “Ja no necessito ser real” és un llibre diferent i, en part, inqualificable. Per gaudir i reflexionar. 294 pàgines. Publicat per Univers.

“Que és el primer que pensa tothom quan, d’algú, sent que diuen que no fa res? Probablement li venen al cap paraules com mandra, deixadesa, irresponsabilitat. I de ben segur que en molts casos el no fer res respon a aquests conceptes, sobretot si no es fa res amb bona predisposició, si no costa, si no hi ha consciència. Si no es fa res perquè no es vol fer el que és evident que s’ha de fer. En canvi, hi ha una altra manera de no fer res. Una manera que costa esforç i disciplina. Que reclama de part nostra control i serenitat. I és, encara que sembli un joc de paraules, exercint l’acció de no fer res”.

"Por mis muertos"
"Segona pell"
"Que ningú no et salvi la vida"
"L'illa de l'última veritat"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: