divendres, d’octubre 23, 2020

Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà)


La vida passa sense que ens n'adonem. La terra queda. Són moltes les coses que la natura ens explicaria si pogués parlar... N’ha vist a l’alçada d’un campanar. És la conseqüència de ser trepitjada i ben trepitjada per moltes generacions. Fins a l’eternitat. A “Canto jo i la muntanya balla”, Irene Solà (Malla, 1990) dóna veu a núvols, llamps, bolets i a qui faci falta. Es tracta de mirar el món des de totes les perspectives possibles. Original i inquietant.

Aquesta història, amb tocs de realisme màgic, passa al Prepirineu català, entre Camprodon i Prats de Molló. Allà, fantasmes, morts i dones d’aigua també es dirigeixen al lector, explicant les seves experiències en primera persona. S'hi afegeixen un cabirol (que fuig dels caçadors i es perd al bosc) i un gos, que reflexiona sobre la seva vida submisa a recer de la mestressa. Interessant quan relata les relacions sexuals de la dona amb un nouvingut. A dalt de la muntanya, hi ha dues morts, en la mateixa família, que acaben condicionant-ho tot. Primer, la d’en Domènec, el poeta pagès, del qual en podem llegir algun dels seus versos. Un llamp se l’emporta a l’altre món en un tancar i obrir d’ulls De la segona, millor no dir-ne res, per mantenir la intriga. Sense en Domènec, la Sió ha de pujar la Mia i l’Hilari tota sola, allà a Matavaques.

En les 189 pàgines de “Canto jo i la muntanya balla” també hi caben les històries de la Dolceta, que no pot parar de riure quan ens parla de les aventures de quatre dones penjades per bruixeria. Estem davant d’un llibre ple d'espectres, de persecucions, de retrobaments i de la lluita per una supervivència que, de vegades, s’escola entre els dits. Res és fàcil a la muntanya. És el Premi Anagrama de novel·la i el Premi Cálamo, en la categoria “Otra mirada”. També ha estat reconegut amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. És un llibre diferent i ple de llegendes, escrit amb un estil molt personal, que és impossible que et deixi indiferent.

“I na Margarida plorava. Plorava i negava totes les coses, i plorava i plorava de la injustícia i a vegades xisclava, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, tancades a la mateixa cel·la fosca, totes quatre, que no era ni una cel·la, que allí abans hi guardaven bestiar. I fèiem una bona parella, jo i na Margarida, perquè jo reia que reia, i ella plora que plora, i a voltes com més plorava ella, i més ganyotes feia, i més mocs i saliva treia, amb la cara tota vermella i tota inflada i tota lletja, més reia jo, i llavors com més reia jo, més plorava ella, i jo li deia, dona no ploris, Margarida, i fèiem una bona parella. Na Margarida negava totes les coses, les unes darrere les altres, i l’única cosa que va confessar va ser haver parat taula a les nits. Posar estovalles i pa i vi i viandes i aigua i un mirall, perquè s’hi miressin els mals esperits, i s’hi trobessin en menjar i en beure, i així no li matessin els infants. Però per una sola cosa petita també et poden penjar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Una novel·la que no deixa indiferent, però la manca d'entusiasme que mostres en la teva ressenya em fa sospitar que no t'ha acabat d'agradar, i això que hi ha hagut un gran esforç de publicitat perquè tothom la deixi pels núvols. Tranquil, a mi tampoc no em va impressionar.

Botika ha dit...

M'ha passat el mateix que diu en Xexu, està bé però crec que no n'hi ha per tant.

Jordicine ha dit...

D'acord amb tos dos, XEXU i BOTIKA.