El salvaje (Guillermo Arriaga)

"El Salvaje", del mexicà Guillermo Arriaga (1958) m'ha deixat esmaperdut. M'ha impactat igual o més que "Salvar el fuego", que vaig llegir fa uns mesos. Són novel·les colpidores, plenes de força i allunyades de qualsevol convencionalisme. Els seus personatges sempre viuen al límit, amb sentiments extrems i poca por a perdre. El llibre és llarg, 694 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. En cap moment es fa pesat, perquè sempre hi passen coses interessants. En Juan Guillermo, el coneixem quan té uns 14 anys, és un protagonista impossible d'oblidar, per molt temps que passi.

Quan comença el llibre, el noi, que fa de narrador, ens diu que tota la seva família morirà en poc temps: els pares, el germà, l'àvia, el gos i els dos periquitos. La seva serà una lluita contra la mort, amb la ràbia, la venjança i la desesperació circulant a gran velocitat per l'interior de les seves venes. Sobretot la venjança, ja que el seu germà Carlos, que venia morfina i LSD de manera il·legal, va ser assassinat per un grup de joves fanàtics religiosos. Estan liderats per l'Humberto i maten en nom de Déu. En Juan Guillermo no para boig de miracle. Sort en té del suport incondicional d'un domador de lleons, l'Avilés, i de la seva xicota, la Chelo. La noia l'estima molt, però sovint se'n va al llit amb altres homes. A ell, se'l mengen els gelos.

La banda de l'Humberto està armada, són experts en arts marcials i compten amb la col·laboració inestimable d'en Zurita, comandant de la policia judicial. La corrupció en persona. Enmig de la desesperació, en Juan Guillermo adopta en Colmillo, un llop que uns veïns estaven a punt de sacrificar per la seva brutalitat. Paral·lelament, també coneixem l'Amaruq, que persegueix de manera obsessiva a un llop pels boscos del Yukón, al Canadà. L'ha batejat com Nujuaqtutuq i estan units per un fil invisible. Bogeria, mort i, com en el cas d'en Juan Guillermo, també desesperació. Al final, Arriaga farà convergir les dues històries en un final sublim, d'aquells que et deixen els ulls negats. Algunes conclusions clares: tot té un preu, l'amor i l'amistat són dos béns molt preuats i la venjança no sempre és l'única sortida. Una novel·la catedralícia. Poesia urbana d'alt voltatge.

"Me siento frente al espejo. No me veo a mí, sino a él, a Juan José, mi gemelo. Nos hablamos. Él me cuenta de la oscuridad, yo de la luz. Él me cuenta de lo que no llegó a ser, yo le cuento de lo que he sido. Él me describe el mundo desde adentro, yo se lo describo desde afuera. Él me mira desde un cuerpo sin heridas, yo le miro desde un cuerpo herido. Juan José lidia con la muerte. Yo lidio con la vida. Juan José se detuvo. Yo... ¿avancé? En Juan José permea el silencio, en mí el bullicio. Yo sueño, él es sueño". (Les desgràcies d'en Juan Guillermo van començar fins i tot abans de néixer).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Simón (Miqui Otero)

La vida dona moltes voltes. Tantes que, quan te n’adones, potser tornes a estar en el punt de sortida. Un gir total. 360 graus. Això sí, amb moltes experiències acumulades. De la vida, que de vegades és molt puta, i de llibres, de molts llibres, ens en parla Miqui Otero (Barcelona, 1980) a “Simón”, de Blackie Books. 447 pàgines monopolitzades per en Simón, sempre envoltat per novel·les de cavalleria; i a l’ombra del seu cosí idealitzat.

Coneixem en Simón quan té 8 anys, criant-se darrere de la barra d’un bar del barri de Sant Antoni de Barcelona, el “Baraja”. El porten el seu pare, la seva mare i els seus tiets. Per desgràcia, entre les dues famílies, els Rico Merlín (dues germanes casades amb dos germans) hi ha massa deutes pendents. Un dels homes és del PSOE; l’altre, franquista. Emigrants gallecs. Al seu cosí, una mica més gran, en Simón el té en un pedestal. Fins que desapareix, sense dir-li ni ase ni bèstia. La famosa nit de "las azoteas"... A partir d’aquest moment, s’obsessiona a trobar-lo. I ho fa amb el suport de la seva amiga de l’ànima, l’Estela, la noia del cabell verd. En Simón s’enamora poc i malament. Amb l’Estela mai no arriba a tenir-hi res. Gràcies a algun contacte i a les seves habilitats, el nostre antiheroi acaba en una escola de cuina i, amb el pas dels anys, prova sort en un restaurant de luxe.

Però tot el que puja acaba baixant, sobretot si et guanyes l'enemistat d'algú amb poder. “Simón” és una novel·la molt entretinguda, amb un protagonista a qui és fàcil apreciar. El veiem evolucionar al llarg de trenta anys, com també evoluciona la seva estimada Barcelona. Partint de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els llibres que llegeix el porten molt lluny, sense moure’s de casa. A ell li hauria encantat ser Scaromouche. Otero sembla voler dir-nos que les segones oportunitats existeixen i que, aquestes, no poden desaprofitar-se. Sota cap concepte. A través de la mirada més o menys neutra d’en Simón també passem pel Procés, per l’1 d’Octubre i pels atemptats de La Rambla de Barcelona. Un llibre que ens parla de llibres, també de vell, i que és una vida sencera. I una partida de billar.

"Simón, sin saber articularlo, se sentía a todo galope como ese tipo que iba mucho al cine. Un  día, la película era tan rematadamente mala que, por primera vez en su vida, decidió abandonar la sala mucho antes de los créditos finales. Salió a la luz, caminó un par de calles, vio lo que éstas le ofrecían y decidió volver a entrar en el cine. Si la película era mala, la vida era bastante peor. Y si la realidad era así, si insistía en no devolverle a su primohermano y en negarle a Estela, Simón volvería a refugiarse en los libros, aunque ya no creyera tanto en ellos como antes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo modo (Leonardo Sciascia)

Coincidint amb el centenari del naixement de Leonardo Sciascia (Agrigent, 1921 – Palerm, 1989), Edicions 62 ha publicat una de les seves novel·les més cèlebres: “Todo modo”. És curta, només 160 pàgines, i està traduïda al català per Assumpta Camps. S’ha definit com un clàssic incontestable del segle XX. Escrita el 1974, ha aguantat perfectament el pas del temps. És tota una reivindicació de l’ètica política.

Sciascia col·loca als seus personatges en un misteriós hotel-ermita, enmig d’un bosc de roures i castanyers. Allà hi ha reunida la flor i la nata de la política, l’indústria i l’església italiana. Al control de tot i tothom, Don Gaetano, un capellà amb poder il·limitat. El respecten i li fa cas. En principi, el retir no està obert a ningú que no hagi estat convidat prèviament, però hi acaba participant un nouvingut. Ho fa en qualitat d’’espectador’. Es tracta d’un cèlebre pintor i escriptor que arriba a l’hotel per casualitat i que es converteix en el narrador de la història. El que havia de ser un cap de setmana tranquil acaba esdevenint en tragèdia, amb un munt d’assassinats sense resoldre. Bona metàfora sobre el repartiment de poder i dels seus efectes corrosius. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Todo modo” ens parla de la necessitat d’equilibri en la política, on tothom calla i intenta treure’n el màxim partit. Callar abans que no et facin tancar la boca a tu. Després de la presentació dels personatges i dels fets, la novel·la es torna negra com el carbó, amb uns investigadors que no avancen massa. Sort en tenen del pintor, que posa una mica de seny en una situació que acaba sent kafkiana. De la novel·la de Sciascia se’n va fer una pel·lícula, amb Marcelo Mastronianni fent de Don Gaetano i Gian Maria Volontè com a M, el pintor. Bon ‘assaig’ sobre el repartiment del poder i les seves conseqüències.

“Vaig sortir a fora: més enllà de l’esplanada, cap al bosc. A mesura que m’allunyava de l’hotel, els arbres esdevenien més frondosos, i l’aire més fresc i amb més olor de reïna. La solitud era perfecta i m’entretenia pensant en tanta perfecció, i en la llibertat amb què en gaudia, quan entre els arbres vaig entreveure com un llac de sol i uns colors que s’hi movien. M’hi vaig acostar amb precaució. A la clariana, al sol, hi havia unes dones amb biquini. Eren sens dubte les de l’hotel, de les quals m’havia parlat el capellà jove. Cinc en total. M’hi vaig acostar més, silenciosament. Elles també callaven: quatre, estirades sobre tovalloles de rus de colors alegres; una, en canvi, asseguda, immersa en la lectura”.

Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

Tema libre (Alejandro Zambra)

Dissabte al matí, ordenant una de les llibreries de casa meva vaig trobar “Tema libre”, d’Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). No sé com ni quan hi va arribar. Però no fa massa, això segur, perquè l'editorial Anagrama el va publicar el mes de maig de l’any 2019. M’ha sorprès molt positivament. És curt, només té 135 pàgines, però hi ha molt material i de grandíssima qualitat. De lectura imprescindible per tothom que es dediqui a l'apassionant món de la traducció. Em quedo amb ganes de llegir més coses d'ell.

El xilè medita públicament sobre la creació literària, i com ha evolucionat amb l’arribada de les màquines d’escriure, les elèctriques i els ordinadors, cada cop més complets. Encara hi ha, però, autors que prefereixen seguir escrivint a mà. Ho consideren més pur. El llibre comença amb tres conferències llegides pel mateix autor a la universitat. L’última va batejar-la “Tema libre”, que acaba convertint-se en el títol global del llibre. Explica que començar a escriure des de zero és tota una aventura. El xilè també reflexiona al voltant de la paraula amb ficcions, assajos i cròniques diverses, citant sovint a l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. I ho fa passant per diversos països i ciutats, com per exemple Santiago de Xile, Nova York, Mèxic i Buenos Aires, a qui declara el seu amor incondicional.

Zambra diu que està d’acord amb l’escriptora i traductora Kate Briggs quan destaca la naturalesa novel·lesca de la traducció literària. M’ha agradat l’exemple que posa per parlar de la relació entre l’original i la traducció: “Preguntarle a un escritor qué le parece la traducción de su libro a una lengua que conoce solo parcialmente es como preguntarle a un perro qué tal estaba la comida del gato”. L’accent que mantens quan canvies d’idioma, el fet de ser estranger, l’avortament, la paternitat i l’educació –l’autor és pare recent- són altres dels temes que es tracten en aquest llibre on s’aprofita pràcticament tot. “La balada del pulpo trilingüe”, que serveix per tancar l’obra, m'ha semblat brillant.

“Hace tiempo que quería escribir un ensayo como este, virtualmente infinito, exclusivamente integrado por hilachas de pensamiento sobre palabras, acentos y traducciones. Puras historietas de sobremesa, montadas a pulso incierto de acuerdo con un criterio discutible; más o menos algo que quisiera leer a lo largo de una tarde de ocio puro, hasta con algunas pauses para dormitar entre uno y otro fragmento. ¿Por qué no lo escribí antes? ¿Por qué intento convencerme de que el impulso de escribirlo, aquí y ahora, es natural? ¿Por qué quiero terminar cuanto antes estas notes de por sí interminables, como si tuviera que leerlas mañana mismo ante no sé qué clase de audiencia?”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Copèrnic (Miquel de Palol)

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) té un estil personal i fàcil de reconèixer. No s’assembla a ningú més. Se’n riu de tot i tothom sense complexos, creant uns personatges malparits i sense pèls a la llengua. Ho va deixar molt clar a "Què!" i a "Mònica Mir" i ara repeteix a “Copèrnic”, publicat per l’editorial Proa. Són 256 pàgines molt divertides, amb en Toni Radiguet fent embogir a familiars, amics i metges. Bon experiment sobre la personalitat i el subconscient.

Estem davant d’un llibre, molt divertit, que reflexiona sobre el fet d’estar viu i les seves conseqüències. L’amor de parella, les infidelitats, les relacions amb els fills i fins i tot la malaltia i la mort passen pel sedàs de Palol, agressiu i contundent, com sempre. Una bona sàtira sobre la imbecil·litat de la naturalesa humana. En Radiguet ja està de tornada de tot. Passa de la dona, dels amics –a qui cada cop hi veu més defectes- i dels fills, que ja fan la seva, sense cap necessitat de donar-li explicacions. La vida li fa un gir radical quan li surt un gra al clatell; un gra que acaba tenint personalitat pròpia. Fins al punt de prendre el control de la situació. Aquest ‘ser sobreposat’ és capaç de fer-li fer coses que en Radiguet ni s’hauria atrevit ni a pensar.

“Copèrnic” és el nom que Miquel de Palol escull per batejar la protrusió del nostre protagonista. El que comença sent un simple gra s'acaba transforma en un problema de difícil solució. I en un cas clínic d’interès mundial. Els metges van completament perduts. Desconeixen que li pot arribar a passara al pobre home, pare de família acomodat i exemplar. Inicialment, li van dir que no es preocupés. Ara ja no saben què explicar per regalar-li una mica de falsa tranquil·litat. Tot està articulat al voltant d’un fet insòlit i totalment irreal. Per cert, l’autor fa una picada d’ull a en Dídac, el locutor de Ràdio Vilablareix que, amb el pas dels últims anys, ha entrevistat pràcticament a tots els escriptors i escriptores catalans.

“La responsabilitat és un joc que es juga en camp contrari. Sort que a mi ja no m’afecta. Triomfar situant-se per sota és la jugada de poker que permet fer imaginar als altres que no mostres quant per sobre hi estàs. No he copsat si estava obligat a agradar-me la idea que la Clara i jo pensàvem el mateix, la relació idealitzada dels temps d’estudiants (dins d’uns límits), tot i que ella diu que va ser molt al final de la carrera, i com la va liquidar, argumentant de forma (també) volgudament difícil de creure que jo li feia por, que soc massa per ella (ara deu ser al revés, amb els anys ha posat, força bé, cal reconèixer-ho, alguns quilos i foscor viril a tot el cos tret dels cabells, que s’ha enrossit, com totes en aquesta edat, per amagar els blancs), que per una experiència (ara en diríem aventura) havia estat bé, però li calia un home més tranquil i fiable, amb una certa garantia de ser un espòs equilibrat —devia voler dir «fidel» però no va gosar tant— i un bon pare pels fills”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor i no (Alba Dalmau)

Pots estimar a algú, i molt, al llarg de tota la vida. Això no vol dir que hagis d’estar amb ell/ella per sempre més. El dia a dia també passa factura a l’amor i pot arribar el moment de buscar/trobar una nova parella. Tot s’acaba, abans o després. És el cas de la Carme i l’Yngve, protagonistes principals d’”Amor i no”, l’última novel·la de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). D’ella ja havia llegit "El camí dels esbarzers". Les dues estan publicades per Angle Editorial.

La Carme i l’Yngve es coneixen a Roma i allà viuen la seva història d’amor. Fins que un dia, ella decideix posar punt i seguit a la relació i tornar a la seva Barcelona natal. Se separen, però segueixen trobant-se, periòdicament, en un munt de ciutats, com Estocolm, París, Pulla, Barcelona i la mateixa Roma, que sempre portaran al cor. Encara són importants un per l’altra i a l’inrevés, tot i no estar junts. Ella cus vestits al Liceu, gràcies a un contacte de la seva mare, amb qui té una relació molt superficial. Ell es posa a treballar en una estranya oficina que busca persones desaparegudes. Té molt bones idees i s’acabarà convertint en un artista de renom internacional. Els dos tindran altres relacions i formaran altres famílies, però mantindran un amor que podríem batejar com platònic. El foc no s’apaga mai. Hi ha moltes maneres d’estimar-se...

Com en la seva anterior novel·la, l’autora ens regala una història madura i polièdrica. Aquest cop se centra en el fet d'estimar. I ho fa trencant amb els tòpics que envolten aquest complicat sentiment. La Carme és catalana; l’Yngve, suec. L’escriptura de l’Alba, molt temperada, avança a poc a poc, sense estridències ni sorolls sobrers. En aquestes 256 pàgines ens ho explica tot d’una manera molt plàstica, amb l’òpera de banda sonora i el Liceu de fons, entre altres escenaris. És fàcil imaginar-s’ho tot perquè és molt cinematogràfic. 'Veus' la pel·lícula. El títol “Amor i no” té a veure amb l’’amorino’ que fan servir amb estima els dos protagonistes per parlar entre ells. Una molt bona proposta literària.

“El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La roda dels equívocs (Andrea Camilleri)

Com explica el mateix Andrea Camilleri al final del llibre, el cas del comissari Montalbano 

que es desenvolupa a “La roda dels equívocs” és dels pocs que no neixen inspirats en la notícia d’un diari. Està traduït per Pau Vidal i publicat per Edicions 62. Es tracta d’una novel·la negra clàssica, senzilla i quotidiana, que es llegeix pràcticament d’una tirada. Són 237 pàgines amb molts interrogants per resoldre.

Salvo Montalbano i el seu equip intenten esbrinar qui hi ha darrere del segrest i l’alliberament de tres noies. La segona és la neboda de l’Enzo, el propietari de la trattoria de Vigata on el comissari menja habitualment. El mètode és sempre el mateix: les adorm amb cloroform i es desperten soles, sense que les hagin ferit ni robat res. Això a les dues primeres. La tercera no surt tan ben parada. Després dels segrestos, també hi ha un parell d’assassinats. Pel que sembla tot està ideat i perpetrat per la mateixa persona, que va amb una boina calada al cap i una bufanda tapant-li la cara. A banda dels policies i de les noies, els tres personatges centrals d’aquesta història són el notari Virduzzo, el ‘bon vivant’ Bonfiglio i en Di Carlo, un botiguer que quan comença l’acció tot just acaba de desaparèixer.

Amb Leonardo Sciascia, Camilleri (1925-2019) és un dels escriptors italians de novel·la negra més reconeguts mundialment. La seva és una narració pausada, sense estridències, que explica històries que podrien ser perfectament reals, amb personatges propers, als qui col·loca en un dia a dia molt fàcil de reconèixer. Res de buscar girs innecessaris per despistar al lector. El sicilià aconsegueix un ritme alt esquitxant la seva prosa amb frases curtes i punyents. A banda de Montalbano, soc molt fan d’Agatino Catarella. Els seus problemes de llenguatge –sempre confon tots els noms- porten de corcoll al comissari. No podria tenir un ‘recepcionista’ més ‘original’.

“—És que estic neguitosa perquè aquest matí quan soc arribada hai trobat la casa buida, sense ningú i amb la porta del balcó oberta. I si cap pinxo que passés per aquí s’enduia ves a saber què? Després, mentre era a la cuina, hai sentit que entraven per la terrassa, i com que m’hai pensat que éreu vós, hai tret el cap. Però vet aquí que no, era un home que no sé pas què buscava. Jo que em dic aquest és un lladre, i agafo una bona paiella i torno a sortir. I com que en aquell moment estava d’esquena, pam!, jo que li clavo un cop de paiella al cap. I ja me’l tens a terra estabornit. Llavòrens l’hai lligat de peus i mans amb una corda, l’hai mordassat i l’hai ficat al quarto de les escombres”.

Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

El Graal de Montserrat (F. Xavier Hernàndez Cardona)

Està escrit que el líder de les SS, Heinrich Himmler, va visitar Montserrat, de manera accelerada, el 23 d'octubre de l'any 1940. Estava obsessionat amb trobar el Graal, que alguns col·locaven a la muntanya màgica catalana. A través de l'Ahnenerbe, entitat pseudocientífica, l'home fort de Hitler intentava recopilar els 'objectes màgics' que havien de donar poder sobrenatural al nazisme. El dictador també volia la Llança de Longinos.

De la recerca del Graal, la copa en què Jesús hauria begut en l'Últim Sopar, ens en parla l'historiador F. Xavier Hernàndez Cardona a la novella "El Graal de Montserrat", publicada per Capital Books. El buscaven els nazis -amb el suport incondicional de la policia espanyola- i també els catalans, que tenien la col·laboració dels serveis secrets britànics. Deixant de banda a Himmler, personatge de carn i ossos, l'autor ens regala tres protagonistes de ficció molt poderosos, que fa conviure amb un munt de reals. Em venen al cap, per exemple, l'escriptor Josep Pla -a qui es critica sense pèls a la llengua per col·laboracionista-, el fotògraf Pérez de Rozas -que va immortalitzar la visita dels nazis a Catalunya- o el mateix president Companys, a qui afusellen sense que ningú pugui impedir-ho.

Els tres herois de la novel·la, treballats amb molta profunditat, són l'Emili Galera, a qui li fan fer tots els papers de l'auca. La seva xicota, la Valentina García, estudiant de la Universitat de Barcelona, llesta com la gana. I la Herta Schumacher, una espia que treballa a la vegada per pràcticament tothom. En Galera, que havia fet de policia per la Generalitat, es mou amb certa llibertat sota l'auspici dels britànics. "El Graal de Montserrat", molt ben documentada històricament, guanya en emoció a mesura que avancem per les seves 331 pàgines. La recerca del suposat objecte màgic es converteix en tota una aventura, amb un ritme vertiginós, que quasi no et deixa ni respirar. Sempre passa alguna cosa i es manté l'emoció fins al final. La recerca parteix de la relació epistolar entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Tot amanit amb la música de Wagner i la seva Valquíria. Tot molt visual. Grata sorpresa.

"Just en aquell moment va marxar la llum. Apagada general. Tanmateix, l’orquestra va continuar tocant al ralentí, i en pocs segons els quinqués estaven oberts: el ball continuava, i la vida també. El swing va tornar a accelerar amb un ritme endimoniat. Van ballar una estona amb fúria, i abans de retirar-se van comprar una ampolla de xampany, de sotamà, i a preu d’or. Van pujar a peu i agafats fins a la quarta planta; els ascensors elèctrics havien quedat clavats. Ara en Jean, impacient i sense aturador, l’anava abraçant, buscant, per sota de la jaqueta i les faldilles, el contacte amb la pell tèbia de la Herta".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El hijo del padre (Víctor del Árbol)

Hi ha persones que, per les raons que sigui, acaben odiant al seu propi pare. El problema és que, sense pràcticament adonar-se'n, acaben assemblant-s'hi massa. Per no dir, que es converteixen en una còpia barata d'ell. Calcats. I si no que li preguntin a Diego Martín, el protagonista principal d'"El hijo del padre", l'última novel·la de l'escriptor Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per l'editorial Destino, amb un total de 416 pàgines. La veritat és que té moltíssima força, tant o més que "Antes de los años terribles". Recomanable.

En Diego, professor universitari, està casat i té una fillastra. Com el seu pare i el seu avi, amaga secrets inconfessables. Emigrant de l'Espanya industrial dels anys setanta, s'ha fet a ell mateix. Ara viu en la bonança, a Gavà Mar, però mai no ha pogut deixar enrere l'ombra de la seva família extremenya, amb un enfrontament ancestral amb els seus terratinents, els Patriota. Un enfrontament que encara segueix viu a la memòria de molts. L'avi d'en Diego va lluitar a la Unió Soviètica; i el pare al Sàhara. Ell contra tot i tothom. En el centre del seu punt de mira hi ha en Martin Pearce, l'infermer que cuida a la seva germana Liria. Amb un historial clínic llarguíssim, està ingressada des de fa anys en un centre psiquiàtric.

A Del Árbol sempre li ha agradat donar context històric a les seves novel·les, que tenen un punt noir que les fa addictives. En aquest cas, opta per col·locar a l'avi Simón en terres soviètiques, en plena Segona Guerra Mundial, i al pare Antonio al Sàhara Oriental, des de mitjans dels 50, amb un altre conflicte armat inclòs. Allà, s'hi va tirar un munt d'anys. En aquesta novel·la, reflexiona sobre moltes coses, com per exemple l'amor, el dolor, l'abús, el remordiment i la dificultat de passar pàgina. El narrador ens ho explica en tercera persona, canviant sovint de lloc i fent salts constants en el temps. D'aquesta manera, aconsegueix donar un ritme vertiginós. També podem llegir les reflexions d'en Diego en primera persona, gràcies a les seves notes, trobades en una cel·la de la presó.

"—Recuerdas que esta noche tenemos cena, ¿verdad? Vienen Orlando y su nueva novia. Diego lo había olvidado, la maldita cena de cada mes. —Llegaré a tiempo, tranquila. Dejó el teléfono sobre la cama y entró en el baño. Contempló su reflejo en el espejo manchado de salpicaduras de agua y jabón y tuvo la sensación de estar ante un rostro solo vagamente familiar. No se sentía concernido por esa boca, esa nariz o esos pómulos, no atribuía ninguna cualidad a sus rasgos. Un hombre que podría ser cualquier otro, sin nada destacable. Se lavó los dientes frotando con fuerza para quitarse el sabor de un coño que ahora estaba en las encías, en la lengua y en la garganta, acusándole. No paró de cepillar hasta escupir sangre. Después se arañó la piel con una esponja bajo la ducha fría durante media hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No escriuré la teva història (Laia Fàbregas)

Els Pont no han tingut una vida fàcil. Ni els que a començaments del segle XX van anar des de Califòrnia a Oklahoma buscant una terra fèrtil per guanyar-se un jornal. Ni tampoc en Dylan, l'última baula d'una cadena que mai no ha greixat massa bé. La relació amb la seva mare podia haver estat cent vegades millor. De famílies complicades i de preguntes amb difícils respostes ens en parla la Laia Fàbregas (Barcelona, 1973) a "No escriuré la teva història".

Les 276 pàgines d'aquest llibre, publicat per Empúries, estan plenes de sorra, de pols i de patiment. En una Amèrica profunda i desconeguda, en John Pont es casa amb la Shirley, la pubilla dels Elephant. Els dos tenen una voluntat de ferro, però la natura i les circumstàncies sempre els són alienes. Si els pot passar alguna cosa dolenta, segur que encara serà pitjor. Tenen una mica de tranquil·litat al Salton Sea, que als anys seixanta era un bon destí enmig del desert. Però una flor no fa estiu i, sense aigua ni l'adob adequat, s'acaba pansint. Al final, no hi ha tanta distància entre el paradís i l'apocalipsi. I qui ho sap més bé que ningú és l'enigmàtica Patsy Pont. És una dona complexa, que sempre ha anat a la seva.

A la Patsy saber els seus orígens no li va fer massa gràcia. Per contra, en  Dylan els busca, però no els acaba de trobar. Segur que hauria canviat a la seva mare per qualsevol altra, però es va haver de conformar i espavilar-se ben sol d'ençà que era només un marrec. La Patsy, amb qui no fa massa ha recuperat el contacte, el va deixar abandonat sense cap explicació. A en Dylan el lector el descobreix quan recupera el coneixement després d'un accident de moto en una carretera del desert californià. A prop seu hi ha un gat mort (qui recull els animals de la carretera quan els atropellen?), però no la Sarah, que anava de paquet. Per tancar el cercle haurà de retrocedir gairebé cent anys. Tot va començar en una granja d'Oklahoma... 

Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i de ritme pausat -protagonitzada per uns personatges força singulars- que reflexiona sobre la necessitat de tenir un objectiu vital per tirar endavant. Sigui quin sigui, encara que a altres els pugui semblar inútil. Qui no el trobi i el tenalli la por (tenim un parell d'exemples) pot optar per una d'aquestes dues 'solucions' ràpides: fugir corrents o penjar-te. Una novel·la, molt recomanable, que convida a la reflexió.

"Sento un cotxe, em sembla que sento un cotxe que s’apropa. He de fer alguna cosa. Intento arrossegar la mà per treure-la de sota la panxa però no me’n surto. Potser primer he de tombar tot el cos. Ho intento, però tampoc no me’n surto. Les cames no m’ajuden ni un pèl. El soroll s’acosta. Ha de ser un cotxe, segur que és un cotxe. El brunzit no és gaire fort, però què vols, cada dia els fan més silenciosos. Ha de ser un cotxe. No sé encara per quin costat ve. Intento moure el cap per buscar-lo al fons de la carretera. No el veig venir de cara. El soroll s’apropa. M’he de tombar, he de mirar cap a l’altre costat! Ho he d’aconseguir..." 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy