La virgen negra (Ilaria Tuti)

Faig una mirada enrere, i arribo a la conclusió que “La virgen negra” és la novel·la negra més complexa que he llegit darrerament. Està escrita per la italiana Ilaria Tuti (Gemona del Friuli, 1976) i publicada per Alfaguara. La traducció al castellà és de Carlos Gumpert. Complexa perquè al llarg de les seves 500 pàgines hi ha trames, subtrames i un munt d’informació; molta d’ella vinculada amb els habitants de Val Resia.

Els dos principals protagonistes són la comissaria Teresa Battaglia i un dels seus ajudants, Massimo Marini. Battaglia, que té uns seixanta anys, pateix una malaltia que li està fent perdre la memòria, a marxes forçades. Ho ha ocultat al seu equip i als seus superiors. Per tenir una idea de qui és i què fa, s’ho apunta tot en un petit diari que mai no deixa enlloc. En un dels canells, porta una polsera amb el seu nom, per si se n’oblida. En Massimo té un difícil món interior, sobretot per culpa dels maltractaments del seu pare. L’apallissava a ell i també a la seva mare, quan era petit. Els dos policies fan una gran parella. Completament diferents, però units per un fil invisible impossible de trencar. El seu últim cas és el de “La ninfa durmiente”, un quadre de l’any 1945 pintat amb sang humana. El seu autor, l’aclamat Alessio Andrian, no ha tornat a parlar des de llavors. És un mort en vida.

El quadre de “La ninfa durmiente” el troba un parent de l’Alessio, que és la persona que té cura de l’home des de fa temps. La peça no està firmada. És per això que el porta a un galerista, per confirmar-ne l’autenticitat. Després d’estudiar-lo detingudament, arriben a la conclusió que, per pintar-lo, el seu autor va sucar els dits en el cor d’una dona que encara bategava. Va assassinar-la l’Alessio? El cas acaba sobre la taula de la comissaria Battaglia, que farà tot el que està a les seves mans per resoldre’l com abans millor. Té un sisè sentit que la fa única i irrepetible. Setanta anys després, caldrà remoure consciències; i obrir ferides que semblaven tancades per sempre més. Una bona part de la investigació se centra a Val de Resia, a la frontera entre Itàlia i Iugoslàvia. Un poble, dominat per un fort matriarcat, que lluita per la seva supervivència. Amagant un munt de secrets. Fred, boira, boscos espessos i una pregunta clau: existeix el gen del mal? 

“Teresa observaba el mundo sin sentirse ya parte de él, pero lo miraba desde una ventana diferente, sus ojos estaban clavados en otro patio y la luz era la de un día recién horneado.
También el miedo que sentia era nuevo: se había pasado toda la noche preguntándose si su sospecha de estar siendo seguida no sería en realidad un efecto de la enfermedad que la estaba transformando en una persona desconocida para sí misma”. Fobias, paranoias, manías: ¿era eso lo que quedava de su futuro antes de que el alzhéimer borrase toda emoción y todo recuerdo?
No había sido capaz de darse una respuesta y, mientras tanto, el miedo parecía haberse convertido en un bolo de carne: presionaba en su interior, deformando la percepción que tenía de ella misma”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Atlàntic (Josep Lorman)

Amb “Atlàntic”, el geògraf Josep Lorman (Barcelona, 1948) fa un gran homenatge als escriptors de novel·les d’aventures que el van enlluernar quan era jove, com és el cas de Charles Dickens, Herman Melville, Alejandro Dumas, Mark Twain, Jack London o l'irrepetible Robert Louis Stevenson. El seu també és un bon llibre d’aventures, amb el qual es va convertir en finalista del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica. Són 671 pàgines d'acció, sense pauses, publicades per l'editorial Columna.

Tot comença a la costa occidental d’Àfrica, l’any 1842. Allà coneixem a l’abominable Emili Ferrer, un mataroní que capitaneja el Tritón, un vaixell negrer. Ha comprat esclaus i els porta cap a l’Havana, on espera vendre’ls a bon preu. Remordiments, cap ni un. Un d’aquests esclaus, en Djembo, de l’ètnia fang, s’ho mira tot amb resignació. Està convençut que el seu futur està escrit i que el guien els seus ancestres. Potser un d’aquests avantpassats és qui el connecta amb el grumet Marc Badía, també de Mataró. S’ha enrolat amb vaixell sense saber massa bé per què. El que té clar és que serà la primera i l’última vegada... si aconsegueix tornar a trepitjar port. La tripleta principal la completa en Simon Flaherty, el jove alferes d’origen irlandès que navega amb el Charleston. És la fragata de guerra anglesa que aborda el Tritón i porta a la majoria de la tripulació a Sierra Leone, acusats de tràfic d’esclaus.

“Atlàntic” té un ritme frenètic. Sempre passen coses interessants, que vius amb emoció al costat dels seus intrèpids protagonistes. És un bon llibre d’entreteniment, amb l’amistat com a eix vertebrador. Poden passar els anys, però la relació que mantenen en Djembo, en Marc i en Simon és inalterable. A prova de bombes. Siguin on siguin. Independentment dels quilòmetres que els separin. La novel·la és un cant a la llibertat i a l’amor, amb la Roser i la Cynthia robant el cor del grumet i de l’alferes, respectivament. En Djembo, que té molt èxit amb les dones, tampoc no para quiet. Les viu de tots els colors, perdent la llibertat cada dos per tres. Poc s'ho podia esperar quan va arribar, de rebot, al Saint George's School... Esclaus, abordatges, traïcions, intents de comprar silencis, suborns, escapades, caçadors de recompenses, penediment... en aquesta obra amb olor de salnitre hi ha una mica de tot.

 
“Engrillonats de dos en dos, els van treure del tancat a trenc d’alba i els van conduir a l’embarcador de la factoria. Allí els esperaven dos bots i, entre crits, malediccions, cops i fuetades, els van anar traslladant al vaixell, que fondejava a una milla de distància. Djembo i Ekala anaven junts, quaranta centímetres de cadena els unien pels turmells, tots dos mantenien una actitud conformada; havien tingut temps d’aprendre que era millor callar i obeir que resistir-se. L’única cosa que se’n treia, de resistir-se, era ser apallissat fins a l’extenuació, com aquell wòlof estès sobre les posts de l’embarcador amb una bretxa al cap i l’esquena ensangonada pels cops de tralla”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las doncellas (Alex Michaelides)

“Las doncellas” és una novel·la negra d’alta volada; esquitxada de filosofia clàssica i convertida en una tragèdia grega de grandíssimes dimensions. La firma el xipriota Alex Michaelides (1977), que també és autor de “La paciente silenciosa”. Està traduïda al castellà, a quatre mans, per Laura Manero Jiménez i Laura Martín de Dios i publicada per l'editorial Alfaguara. Són 321 pàgines apassionants, amb molta emoció i un munt

de girs inesperats. Addictiva.

La Mariana, terapeuta especialitzada en grups, té 36 anys, és d’origen grec i viu a Londres. Catorze mesos enrere, va perdre al gran amor de la seva vida. En Sebastian va morir ofegat en una platja de l’illa de Naxos. Hi havien anat a descansar i a intentar engendrar un fill, que mai no acabava d’arribar. La Mariana mira d’ajudar als altres, però no està en pau amb ella mateixa. Encara arrossega els fantasmes d’un passat que costa d’assumir, amb la difícil relació amb el seu pare i la inesperada marxa d’en Sebastian al capdavant. Tot empitjora amb la trucada de la seva neboda. La Zoe és l’única família que li queda. Li explica que acaben d’assassinar brutalment a la Tara, la seva millor amiga a la universitat de Cambridge. No s’ho pensa dues vegades i se’n va cap allà per donar-li el seu suport incondicional.

Però la Tara no és l’única noia morta a ganivetades... N'hi haurà més. Les víctimes pertanyen a “Las doncellas”, el selecte grup d’alumnes d’Edward Fosca, professor de filosofia clàssica i molt interessat en les tragèdies gregues. Totes són guapes, riques i de bona família. Des d’un primer moment, la Mariana sospita de l'acadèmic; sobretot després de trobar postals escrites en grec clàssic, exigint sacrificis, entre els objectes personals de les mortes. Està convençuda que va sere ell qui va enviar-les. Estem davant d’una novel·la molt agraïda, de fàcil lectura i que avança amb seguretat, sense trampes innecessàries. La narració és molt àgil, amb un munt de personatges torturats pel seu complicat món interior. L'autora cita sovint a Alfred Tennyson, poeta real de l’era victoriana que va estudiar a Cambridge, com la Tara i la mateixa Mariana. Després d’alguns capítols, s’inclouen les interessants reflexions de l’assassí, que va tenir una infància terrorífica. Tot està molt ben estructurat. Gran encert.

“Habían pasado casi catorce meses desde entonces, desde la muerte de Sebastian, pero en muchos aspectos Mariana seguía allí, atrapada todavía en la playa de Naxos, y allí estaría para siempre.
Se encontraba atascada, paralitzada. Igual que lo estuvo Démeter cuando Hades secuestró a su querida hija, Perséfone, y se la llevó al inframundo para que fuera su esposa. Superada por la pena, Démeter se derrumbó. Se negó a moverse, o incluso a que la movieran. Permaneció inmóvil sin hacer nada más que llorar, y a su alrededor el mundo natural lloró con ella: el verano se convirtió en invierno, el día se convirtió en noche. La tierra cayó en un duelo, o mejor dicho, en la melancolía”.

Bona setmana de totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sal (Emma Riverola)

En Manuel Lomas era el ‘periodista total’. Estava enamorat de la seva professió. Vivia per ella. La feina sempre passava per davant de tot. Però res dura per sempre. En hores baixes, ara malviu fent de community manager. Decebut amb tot i tothom. Resignat i escèptic. A l’expectativa... En Manuel és un dels grans protagonistes de “Sal”, d’Emma Riverola (Barcelona, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 208 pàgines.

La novel·la, molt interessant, reflexiona sobre el periodisme i com ha evolucionat (o degenerat) en les últimes dècades; sobretot des de la sobreexplotació de les xarxes socials. En l’actualitat, qualsevol té la possibilitat d’’informar’, encara que no tingui els coneixements necessaris. La suposada immediatesa, per sobre de qualsevol altra cosa. Les fonts, sagrades en el passat, passen a ser secundàries. La cultura del rumor, al poder. Però per sort, queda gent amb ganes de fer bé le seves tasques, si algú sap tocar-li el voraviu. És el cas d’en Manuel, a qui la irrupció de la Núria a la seva vida el fa ressuscitar, periodísticament parlant. Es tracta d’una professora de filosofia i activista mediambiental amb ganes de canviar el món. El problema és que no pot fer-ho sola. Necessita ajuda de professionals i no de xitxarel·los.

“Sal” ens parla de periodisme, però també de corrupció política i mediambiental. Parar la mà... i tancar la boca. Mirar cap a un altre costat. La Núria investiga el ‘negoci’ de les mines de potassa del Bages, amb un rerefons fosc com el carbó. Per treure’n l’entrellat, demana la col·laboració d’en Manuel, a qui contagia de la seva vitalitat i idealisme. Ell té dubtes, però el fet de poder redimir-se personalment el motiva força. Periodisme, corrupció i amistat. En Manel compta amb la col·laboració d’alguns dels amics d'aquells de 'tota la vida', com en Sergi i la Pepa, casats fins fa poc. Ara, el periodista s’allita amb ella, perjudicant notablement la relació amb ell. Però tot es pot arreglar, si se’n té ganes. “Sal” és un llibre viu, amb els ingredients de la novel·la negra, que es llegeix amb celeritat. Personatges reals, molt ben treballats, que cauen simpàtics des d’un primer moment. Recomanable.

“El Manuel repassa els missatges rebuts els darrers dies, només un parell de la Pepa. En el primer li pregunta com està. Vint-i-quatre hores després el convida a respondre quan li vingui de gust. Una manera elegant d’anunciar que no li escriurà més fins que doni senyals de vida. Just li entra un missatge del Sergi. Només una imatge: el cartell d’una escola de boxa amb matrícula gratuïta. La broma li desperta el primer somriure del dia. Una esquerda. S’inicia el desgel”.

Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

Per què ser feliç quan podries ser normal (Jeanette Winterson)

“Per què ser feliç quan podries ser normal” és el títol de l’últim llibre de Jeanette Winterson (Manchester, 1959); i ve de la soprenent pregunta que li va fer la seva mare adoptiva després de dir-li que s’havia enamorat perdudament d’una dona. No volia que la tornés a veure mai més. Per cap concepte. Aquestes memòries -amb un total de 257 pàgines- estan traduïdes al català per Dolors Udina i publicades per Periscopi. Gràfiques i reveladores. 

La senyora Winterson era una dona autoritària i cruel. Impossible ser més negativa. L’apocalipsi arribava cada cinc minuts i res podia impedir-ho. Tot havia de sortir malament o encara pitjor. Res bé. El pare pintava poc o gens. La Jeanette es va passar mitja adolescència castigada, a la carbonera o a l’escala de fora de casa. Sense explicacions. Fins que va decidir marxar i refugiar-se en els llibres. Anava constantment a la biblioteca. S'havia proposat llegir tota la literatura anglesa, per ordre alfabètic d'autores i autors, de la A a la Z. Sort en va tenir. Per no parar boja. Tot i faltar-li l’amor dels seus pares adoptius, va poder sortir endavant. Mai no va rendir-se. Se sentia un esperit lliure i buscava fora tot allò que no trobava a casa. En un moment determinat, va acabar vivint dins d’un cotxe, envoltada de llibres i de les quatre coses estrictament necessàries.

Estem davant d’unes memòries entretingudes, colpidores i molt emocionants, que giren al voltant del poder dels llibres. Diu que sempre ens consolen i ens fan una mica més savis. Amb literatura i amor, tot és possible. Per molt que es compliqui. Algunes parts d’aquesta obra són molt divertides, com quan l’autora explica una de les històries d’horror preferides de la seva mare, amb un nen que mor congelat dins d’una nevera. Es pregunta per què l’ajuntament se’n va emportar als altres fills de la família enlloc de l’electrodomèstic. Humor negre en estat pur. També és molt interessant quan comença a buscar a la seva mare biològica i topa, una vegada i una altra, amb un munt d’obstacles burocràtics. De Winterson ja havia llegit "La passió" i “Frankisstein”. Estaré pendent als seus propers llibres.

“Crec en la ficció i en el poder de les històries perquè ens permet parlar noves llengües. No se’ns silencia. Tots nosaltres, quan patim un trauma greu, vacil·lem, tartamudegem; el nostre discurs té pauses llargues. Queda encallat. Recuperem la llengua a través de la llengua d’altres. Podem recórrer al poema. Podem obrir el llibre. Algú ha estat allà en nom nostre i n’ha explotat les paraules.
Necessitava paraules perquè les famílies infelices són conspiracions en silenci. Qui trenca el silenci no serà mai perdonat. Ell i ella ha d’aprendre a perdonar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lo que la marea esconde (María Oruña)

Amb “Lo que la marea esconde”, María Oruña (Vigo, 1976) fa el seu particular homenatge a les novel·les d’assassinats d’’habitació tancada”, que van tenir molt èxit, sobretot, a principis del segle XX. L’escriptora gallega comença tots els capítols amb el paràgraf d’una d’elles, la majoria escrites per la inoblidable Agatha Christie. El llibre, d’una gran qualitat, té 414 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. Addictiu de la primera a l’última pàgina. Molt recomanable.

La víctima és la presidenta del Real Club de Tenis Santander, Judith Pombo. Era una dona poderosa, admirada i odiada a parts iguals. Una mica més odiada que admirada, per ser fidels a la realitat. De fet, la nit que la van matar, totes les persones que estaven amb ella a la goleta “La Giralda” tenien algun motiu per fer-ho. Estava a punt de compartir sopar amb la seva secretària, un extenista de fama internacional, un jugador en la modalitat de cadira de rodes, el president i una vocal de la federació càntabre, el president de la confederació d’empresaris locals i dos socis d’honor del club santanderí, l’italià Marco Fiore i la seva dona, l’adinerada Rosana Novoa. Tots són sospitosos. Però no els únics. Pombo apareix morta dins d’una cabina del vaixell, amb la porta tancada per dins. Ningú ha pogut entrar ni sortir-hi...

L’encarregada d’intentar resoldre aquest assassinat d’’habitació tancada” és la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo, a qui ja coneixem de la trilogia “Puerto Escondido”. Encara està superant la pèrdua del seu fill i la separació de l’Oliver, la seva parella. Aquest és un cas complicadíssim. Entrevista als possibles culpables un munt de cops, al principi sense treure’n res en clar. Per tancar alguns dels capítols, l’autora ens explica l’última conversa de la Judith amb cadascun d’ells i els motius personals que podrien tenir per eliminar-la. Estem davant d’un thriller elegant i molt ben estructurat que sembla voler dir-nos que l’assassinat perfecte no existeix i que, en una investigació, qualsevol petit detall pot acabar sent decisiu. Oruña ens ho explica tot d’una manera molt gràfica i un ritme frenètic, amb el món del tenis, la Copa Davis i el Gran Slam der rerefons. Un encert majúscul.

“La mayoría de los días del mundo transcurren solo para ser olvidados, pero hay instantes que lo cambian todo, que desdibujan lo que somos para obligarnos a ir por otros caminos. Tal vez, quién sabe, estos momentos reveladores sean cosas del destino y resulte completamente imposible esquivar el hachazo que ha de romper lo que éramos. ¿Cómo saber si podríamos haber evitado los giros drásticos que han volcado nuestras vidas? Llegar tarde a una cita, llegar demasiado pronto, cruzar la calle en el peor momento, tomar una mala decisión, tomar una buena. ¿Cómo saber si somos nosotros los que decidimos nuestro destino o si éste, independiente a nuestra tenacidad, ya está inexorablemente marcado? Porque ¿es posible evitar una tragedia? Cuando le sucedió a Valentina no hubo señales previas, y tampoco amaneció entre sombríos y pegajosos presagios”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'abisme (Carla Gracia)

"Tots tenim un motiu per caure" resa el subtítol de "L'abisme", l'últim llibre de Carla Gracia (Barcelona, 1980). Pel cap baix, l'Octavi Fontseca en té tres: el seu matrimoni s'ensorra, la seva filla l'ignora i ell es troba en plena sequera creativa, incapaç d'escriure res. El temps se li escola entre els dits i el seu passat gloriós comença a quedar massa lluny. La caiguda de la seva mare, que el va abandonar quan era petit, és literal; des de dalt d'un penya-segat.

L'Octavi es va fer a ell mateix. Sense mare. Sobrevivint a la porteria amb olor de resclosit que regentava el seu pare. Amargat. Malgrat tot, va aconseguir  convertir-se en un escriptor d'èxit, en la veu de tota una generació. Sol. Sense ajudes externes. Però tot el que puja acaba baixant i ara és al fons del pou. El salvavides li arriba de mans del seu editor, que li fa una proposta temptadora. Li ofereix publicar amb el seu nom el manuscrit d'un altre autor, amb premi literari inclòs. Li assegura que el secret quedarà entre tots dos i que mai ningú no en sabrà res. Ha de renunciar a tots els seus principis i acceptar-ho? O és millor seguir esperant una inspiració que se li està fent esquiva de manera indefinida? Aquesta és una pregunta que, lògicament, també es fa el lector... De nou l'èxit i els diners, o seguir el camí d'un més que possible oblit?

Però el llibre no és l'únic tema que amoïna a l'Octavi. La tornada a escena de la seva mare, que es va empassar una pedra abans de morir, també el treu de polleguera. Aquesta maleïda pedra amaga secrets d'una vida que creia oblidada i que, aquest cop sí, intentarà desentrellar. Mai no és massa tard. "L'abisme", publicada per Univers -248 pàgines-, ens parla de la fina línia que separa l'èxit del fracàs, de les relacions personals difícils i de la capacitat d'alguns per aconseguir allò que volen a qualsevol preu, sense preocupar-se dels danys col·laterals. És una novel·la que també fa una interessant critica del món editorial. Rep una mica

tothom: escriptors, editors, premis 

i també una crítica literària vinculada al nostre protagonista des de petita. La nena

rica i el pobre fill del porter. Una narració àgil i visual que t'atrapa des d'un primer moment. Recomanable.

"La seva mare havia arribat a ocupar tant espai a la seva vida que ara, mentre trepitja l'asfalt del carrer cap a l'hotel, mentre es posa a lloc la corbata i es tanca una mica l'abric perquè fa fred de tardor, sent que ha recuperat un espai propi, conquerit amb valentia. Es diu que ha fet bé, que ha donat la seva herència i l'ha invertit. Té les mans buides i no sent passos darrere seu, ningú el busca ni el persegueix. Per un moment es pregunta com havia pogut viure la seva mare amagada, entre secrets. Se li fa estrany pensar que aquella dona dels ulls verds va morir per una pedra, per la tossuderia de mentir al seu amant, a tothom".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy