dijous, d’octubre 14, 2021

Primera persona del singular (Haruki Murakami)


Amb “Primera persona del singular” ja he llegit vint-i-quatre llibres d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Crec que l’escriptor japonès comença a tenir-ho complicat per sorprendre als seus lectors. Aquest últim, publicat per l'editorial Empúries, està traduït al català per Albert Nolla i té 210 pàgines. Són vuit contes curts, reflexius, descriptius i plens de records. Estan narrats, com diu el títol, en primera persona. Només recomanable pels seus fans fidels, com jo.

Fa la sensació que totes les històries són força autobiogràfiques, ja que estan protagonitzades per persones que escriuen i que estimen la música, com ell mateix. La música sempre ha estat molt present en les seves novel·les. De jove, havia tingut un club de jazz. El seu anterior llibre –l’únic que encara no he llegit- es titula “Quan la música ho és tot”. En un dels relats, de l'actual, “Charlie Parker Plays Bossa Nova”, fa el seu particulat homenatge al gran saxofonista nord-americà, conegut amb el sobrenom de Bird. A “Carnaval” ens parla de la famosa composició per a piano de Robert Schumann i d’una dona més lletja que un pecat. Encara hi ha un tercer títol musical “With the Beatles”, amb antic amor i suïcidi inclòs. Llevar-se la vida és una de les constants en l’obra del japonès. De vegades estar acompanyat és fins i tot pitjor que estar sol...

Murakami aprofita records de joventut, sovint vinculats a alguna noia, per barrejar el dia a dia dels protagonistes amb fets difícils d’explicar. És aquell ‘realisme màgic’ que l'ha fet mundialment famós. La seva prosa torna a caminar amb pas ferm (i reiteratiu) per aquells ‘mons paral·lels’ en què la ficció no es diferencia de la veritat. Si haig de triar un relat d’aquest llibre em quedo amb “La confessió del mico de Shinagawa”. L’animal, que té la capacitat de parlar amb els humans, s’ha especialitzat a robar el nom de les dones a qui estima. Absurd i apassionant a la vegada. Completen el llibre “El coixí de pedra”, “Crema”, “El recull poètic dels Yakult Swallows” –ens parla de derrotes i de beisbol- i “Primera persona del singular”, que dona títol al llibre. El protagonista és un escriptor, aquella nit molt ben vestit, que rep l’esbroncada d’una desconeguda. O potser coneixia a la dona i no se’n recordava? Un llibre cent per cent Murakami. Sense trampa ni cartró. Ni novetats.

“Hi havia una noia que m’agradava, però les circumstàncies ens impedien avançar en la relació, i quan va ser el moment no em va sortir de cridar el seu nom. M’ho vaig plantejar, però a mig fer em va semblar estúpid i vaig ejacular dins d’aquella altra noia sense dir res. Ella sí que va estar a punt de cridar el nom d’un altre home, tal com havia anunciat, de manera que em vaig haver d’afanyar a posar-li la tovallola entre les dents. Tenia una dentadura sana i forta. Els dentistes en devien quedar impressionats. No recordo el nom que va cridar. Només que era un nom d’allò més corrent, un de tants. I que em va sorprendre que un nom tan banal com aquell pogués tenir un significat tan important per a ella. De vegades un sol nom pot trasbalsar el cor d’una persona”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark