Las madres (Carmen Mola)

Com ja vaig dir en el seu dia, m'és indiferent que Carmen Mola sigui una dona, tres homes o quatre rinoceronts. Les seves novel·les enganxen i estan ben escrites. No acostumo a escollir les meves lectures en funció del gènere. Intento basar-me en la qualitat. I no entenc l'odi cap a Mola des que es va saber que al darrere del pseudònim hi havia Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez. Polèmica de fireta! Continuaré fent-los costat si m'entretenen com fins ara.

"La madres" és el quart volum de la sèrie que protagonitza la inspectora Elena Blanco, després de "La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena". No té res a envejar a cap de les anteriors. Totalment imprescindible pels amants de la novel·la negra. La imaginació de Mola -li diré com firma- no té límits. Aquest cop, la BAC (Brigada de Análisis de casos) intenta esbrinar qui hi ha al darrere dels dos homes que han trobat brutalment assassinats, en dies i llocs diferents. Els obren de viu en viu, els hi arrenquen alguns òrgans i en el lloc que queda buit hi col·loquen un fetus mort. Els cusen de manera matussera i els deixen abandonats a la seva sort. Quin és el seu pecat? I de les mares de les criatures que se n'ha fet? Són mortes també? Mala peça al teler.

Crec que "Las madres" ho toca pràcticament tot: la corrupció policial (compta amb la Reyes i la seva entrada com a agent infiltrada a la Sección), els favors judicials interessats, la prostitució, els ventres de lloguer, el culte a la fetilleria, els processos d'adopció... Hi ha temes per donar i per vendre, tots addictius al màxim. L'Elena i en Zárate continuen intentant-ho, però tenen massa temes pendents. Per cert, la Chesca no apareix en aquest quart llibre. Ens haurem de creure que és morta, definitivament, encara que costi. Quan vaig acabar "La nena", tenia l'esperança que tornés a aparèixer. No ha estat així. La cinquena entrega està assegurada, perquè el final, amb el cas resolt, és totalment obert. Em quedo amb ganes de més. Llarga vida a Carmen Mola, hi hagi qui hi hagi al darrere. 

"Ella tuvo suerte, nada más que eso. El día en que desaparecieron sus tres amigas, habían quedado para ir a las rebajas en Las Misiones Mall, pero Violeta les puso un mensaje excusándose: tenía algo de fiebre, no se veía con fuerzas para salir de casa. Encogida bajo una manta en su sofá, las imaginó eufóricas por los pasillos del mall, cacareando de alegría. Nunca más las volvió a ver. Lloró su ausencia, pero no con sorpresa, tan habituada estaba a las desapariciones de mujeres en Ciudad Juárez. Pensaba en la suerte, en ese factor caprichoso que marca las vidas de todas y cada una por encima de cualquier afán humano, cuando, semanas más tarde, una compañera le susurró algo al oído en la cadena de la maquiladora. 

 —Las encontraron... 

 No se planteó preguntar si estaban vivas. 

 —En el cerro del Cristo Negro. Muertas y vacías por dentro..."

 Com a curiositat, dels 77 llibres que he llegit aquest any, 28 han estat escrits per dones, 44 per homes, tres a quatre mans (una dona i un home) i els altres dos per una suposada dona, que han acabat sent tres homes, autors del llibre que ens ocupa i  de "La bestia", l'últim premi Planeta.

@Jordi_Sanuy