dimecres, de juliol 31, 2024

El último verdugo i La hora del lobo (Toni Hill)

Els dos primers llibres de la trilogia del barceloní Toni Hill (1966), "El último verdugo" i "La hora del lobo" -publicat el mes passat-, se m'han fet curts, i això que tenen 503 i 558 pàgines, respectivament. Són d'aquells que, quan els comences, ja no els pots deixar de costat, fins a saber exactament com acaben. Estan molt ben escrits i publicats per Grijalbo. Ja tinc ganes que surti el tercer. Són històries independents, però s'han de llegir en ordre per no perdre's cap detall.

L'eix vertebrador de la trilogia és la doctora Lena Mayoral, una prestigiosa criminòloga amb diversos llibres publicats. És especialista en assassins en  sèrie, i els mitjans de comunicació se la rifen. La policia li demana que col·labori amb ells quan comencen a aparèixer cadàvers amb una estranya marca a la nuca i amb una nota ben a prop. S'hi pot llegir "Alguien tiene que hacerlo". Amb el pas de la investigació, descobreixen que el culpable ajusticia les seves víctimes amb un garrot vil, un artefacte fet servir per aplicar la pena capital. A Espanya va estar vigent fins a l'any 1978. Així van matar a Salvador Puig Antich. Tant la Lena com l'assassí, de qui no puc explicar res, estan molt ben dibuixats; i el seu enfrontament, amb Barcelona com a testimoni és espectacular, a vida o mort.

"LA HORA DEL LOBO"

Quan encara no està recuperada de les seqüeles del cas del botxí, a la Lena se li torna a girar una feinada de por. A "La hora del lobo", l'acció es trasllada a la Vall de Boí, on fa set anys van assassinar una dona i va desaparèixer el seu fill Daniel, de vuit anys. Mai més ningú n'ha sabut res d'ell. La criminòloga s'instal·la a la casa on van passar els fets per buscar noves proves, contractada pels avis de la criatura. En són els actuals propietaris i tenen diners.

Paral·lelament, comencen a matar a diversos nois de quinze anys, l'edat que ara té o tindria el desaparegut. Els cadàvers apareixen a les esglésies romàniques de la Vall i tot fa pensar que al darrere hi podria haver alguna secta. O no. Tot comença després que un grup de cinc amics faci una sessió d'espiritisme a la casa on vivia en Daniel, just abans que fos rehabilitada perquè hi anés la Lena. Un d'ells queda tocat. I ja no torna a ser el mateix. Toni Hill ens torna a regalar una novel·la negra molt addictiva. Té un ritme molt alt, acció constant i uns personatges que són molt creïbles. Cent per cent recomanable. El botxí, protagonista de la primera entrega, s'ho mira des de la barrera, per tornar a matar quan cregui que sigui el moment. Per la tercera part, l'emoció està assegurada...

"En las noches sin luna el único rey del valle es el silencio. Hoy el cielo es una sábana negra y flota en el aire una neblina turbia que oculta parte de la torre de la iglesia, siempre iluminada, como un faro de montaña. Desde la ventana del comedor, Marta tiene la impresión de que la parte superior del campanario está suspendida en el aire y siente el frío que desprende el vidrio al apoyar la mano en él. Un helor recio le sube por el brazo, hasta llegar al tatuaje del hombro en el que ella prefiere no pensar. Se anunciaban nevadas para los próximos días, pero de momento solo se aprecia una tenue capa blanca en las cumbres que circundan el valle. Ahora que está a punto de partir, Marta se dice que la nieve, por hermosa que sea, supondría un obstáculo añadido."

@Jordi_Sanuy

dissabte, de juliol 27, 2024

La mestra i la Bèstia (Imma Monsó)

Imma Monsó (Lleida, 1959) mai no em deixa indiferent. "La mestra i la Bèstia" és el quart llibre seu que llegeixo, després de "Germanes", "La dona veloç" i "L'aniversari". Té 349 pàgines i està publicat per l'editorial Anagrama. La seva protagonista principal es diu Severina i és tot un descobriment. Sempre ha viscut una mica en  la inòpia, principalment per l'educació rebuda -a casa- per part de la seva mare, que va decidir no portar-la a l'escola. La va fer dubtar de tot i tothom.

El setembre de 1962, la Seve, que tot just supera la majoria d'edat, arriba a un petit poble del Pirineu Ribagorçà per cobrir la plaça de mestra. Mai no n'havien tingut cap de tan jove. Quan va acabar la carrera -ella, que és més de llegir que de parlar- va decidir exercir lluny d'on havia crescut. Volia ensenyar en un poble, tenir casa pròpia i veure caure la neu. Res més. A Dusa, nom inventat, no li posaran les coses fàcils. Ella té escassa capacitat de comunicació i els alumnes i les seves famílies són més aviat tancats. Les dues persones amb qui té més complicitat són la Justa, que l'acull els primers dies, i en Simeó, un home complicat i misteriós amb qui té una relació molt particular. Entre ells, hi ha una forta tensió sexual no resolta.

La Seve no té vocació de mestra. Diria que ho acaba sent per inèrcia, seguint les passes de la seva mare, ja morta, com el seu pare. A Dusa, la noia va descobrint coses de la seva família que sospitava però que no havia confirmat mai. Per exemple, que el seu pare i en López -un veí de casa que tenia un taller- havien participat en activitats clandestines en l'Espanya posterior a la Guerra Civil. A ulls de tothom, l'home viatjava per vendre recanvis de màquines d'escriure, però hi havia molt més. "La mestra i la Bèstia" és un llibre molt ben escrit i estructurat que reflexiona sobre la docència, el procés de marxar de casa i començar una nova vida i les mentides de que vegades es diuen per intentar protegir als qui tenim a prop. Tot amb rigorositat i un gran sentit de l'humor.

"La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la in­tenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebra­ció. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els pre­paratius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucide­sa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res». A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur".

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juliol 21, 2024

Culpes compartides (Hjorth & Rosenfeldt)

"Culpes compartides" és el vuitè llibre de la sèrie Bergman. S'ha fet esperar molt perquè l'anterior es va publicar el novembre de 2021. Els seus autors, els suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, continuen en plena forma. La traducció al català és de Jordi Boixadós i està publicat per Columna. El Riksmord, la unitat d'homicidis d'Estocolm, està tocat i quasi enfonsat des que es va descobrir que un dels seus integrants era un perillós assassí en sèrie.

Com és habitual, en Sebastian Bergman és el centre de totes les mirades. Amb el pas dels anys ha intentat canviar, però ningú no passa per alt el seu passat de paio malparit, misogin, egoista i manipulador. Està molt lluny de ser el gendre perfecte! Una vegada més, les relacions entre els membres del Riksmord són encara més apassionants que els casos que investiguen. En Sebastian ha aconseguit apropar-se a la Vanja -tampoc no massa- i veure regularment a l'Amanda. Amb en Torkel i l'Ursula podríem dir que hi té un pacte de no-agressió que funciona força bé. L'aparició de la Cathy, que va sobreviure al tsunami del 2004, igual que ell, provoca que li vinguin al cap fantasmes del passat. Té la mateixa edat que hauria tingut la seva filla Lily, a qui mai no podrà oblidar.

En Sebastian, que havia estat el psicòleg criminal més famós de Suècia, continua treballant al Riksmord, però com a assessor extern. No volen que el seu nom s'associï a cap dels casos que investiguen, ara amb la Vanja com a cap de la unitat. El problema és que l'assassí en sèrie a qui persegueixen està obsessionat en ell; i totes i cadascuna de les víctimes hi  estan vinculades d'alguna manera. L'interpel·la de manera directa i sense complexos, buscant l'enfrontament total. "Culpes compartides" és un llibre addictiu, molt ben estructurat i amb un ritme que no decau en cap moment. Els autors ens resolen el cas, però deixen molts interrogants oberts al voltant de la vida personal d'en Bergman, a qui l'ahir no para de donar-li sorpreses. Potser és allò del karma...

"De totes les coses difícils d’acceptar, la que costava més era que un company en qui confiaven, que apreciaven i que creien que coneixien bé, hagués passat els últims anys matant gent mentre viatjava amb ells. Després de la dramàtica detenció, en què en Torkel i l’Ursula havien estat a punt de deixar-hi la pell, en Billy havia canviat. Va reconèixer sense embuts els fets, va col·laborar, va explicar els detalls de com havia procedit i on havia amagat els cossos. Al començament, en Sebastian havia tingut la sensació que només era teatre, una manera d’intentar aconseguir que li rebaixessin la condemna quan el portessin a judici; però era impossible imaginar res que no fos presó per sempre, i com més temps passava i més coses sabien, més segur estava ell que en Billy, efectivament, considerava un descans que l’haguessin descobert".

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats
Mentides consentides
Veritats enterrades