dijous, d’agost 22, 2024

El secret de l'Alba (Jordi Matilló)

Vaig començar a llegir "El secret de l'Alba" sense saber-ne res i m'ha sorprès molt gratament. El llibre del barceloní Jordi Matilló (1959), membre de la Gran Lògia d'Espanya, enganxa des d'un primer moment. Té 502 pàgines i està publicat per Terra Ignota. Hi ha acció per donar i per vendre i uns personatges cent per cent creïbles, que es mouen majoritàriament per tota la comarca de l'Alt Empordà.

Tot comença amb un brutal assassinat, encara que d'inici es creu que podria tractar-se d'un suïcidi. El cas recau en Biel Dot, inspector dels Mossos d'Esquadra, que compta amb la col·laboració de Paula Valls, membre de la policia científica. Tenen molt bona sintonia des del mateix dia que es coneixen. Quan troben un segon mort, torturat com el primer, la situació es complica i comencen a veure clar que el culpable potser tornarà a matar. Després que el jutge Garrido doni el cas per tancat, de manera inesperada, tant en Biel com la Paula decideixen continuar investigant a títol personal, aprofitant el seu temps lliure. Comptaran amb la col·laboració d'un expert en l'Ordre del Temple i de la seva dona.

"El secret de l'Alba" és una novel·la atractiva i amb molt de ritme. Alterna l'actualitat amb temps passats, centrant-se sobretot en la maçoneria i explicant un enfrontament que, segons l'autor, va començar fa segles i encara avui persisteix. On s'amaga el secret dels Templers? Matilló reviu part de les efemèrides que van tenir lloc a Escòcia -on també envia als seus personatges- i repassa l'evolució de la societat  filantròpica i humanista formada per lògies. Crims, assassins a sou i un complot des del Vaticà salpebren una trama que es llegeix amb facilitat. També hi ha lloc per la gastronomia, amb la visita a tot un seguit de restaurants empordanesos reals que ja tinc apuntats. 

"-Com ha pogut passar una cosa així? -pregunta en Garrido ensenyant a la pantalla del seu ordinador les escabroses imatges que, en poques hores, s'han fet virals. 
-Ho desconeixem -respon la Paula intentant afluixar una mica la tensió de la reunió-. Però una cosa és certa, i és que aquestes imatges no són nostres. Els escenaris en els quals es mostren a les víctimes no són els mateixos on van aparèixer els cadàvers. A més, analitzant-les s'aprecia clarament que van ser fetes al llarg de les sessions de tortura que l'assassí va infligir als desgraciats. Fa l'efecte, en una primera anàlisi, que excepte en les últimes de cada sèrie, les víctimes encara eren vives. Això ens porta a concloure que l'única persona que va poder fer-les és el mateix assassí".  

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’agost 13, 2024

El final de la història (A. J. Finn)

T'imagines que el teu novel·lista de misteri preferit et convida a passar uns dies a casa seva? Doncs és el cas de la Nicky Hunter, que està a punt de conèixer al seu ídol, en Sebastian Trapp. Fins ara només s'havien comunicat per carta. Li ha demanat que vagi a San Francisco i escrigui la seva vida. Assegura que d'aquí a tres mesos serà mort. Tot això ens ho explica A. J. Finn (Nova York, 1979) a "El final de la història", traduït per Mireia Alegre i Núria Parés i publicat per Rosa dels Vents.

La Nicky està il·lusionada amb el projecte que li ha encarregat en Sebastian, però no acaba d'estar tranquil·la. Hi ha capítols de la vida de l'escriptor que li generen dubtes seriosos, i té por de sortir-ne escaldada. La seva dona i el seu fill adolescent van desaparèixer misteriosament la nit de Cap d'Any del 1999 i mai més s'ha sabut res d'ells. I si els va assassinar ell i va dur a terme el crim perfecte, com en una de les seves novel·les? Amb precaució, encara que sense massa manies, la nostra convidada intentarà treure'n l'entrellat, acompanyada de la segona dona de l'escriptor, la Diana, el seu nebot Fredy i la seva filla Madeleine, que també vol guanyar-se la vida escrivint, tot i no tenir el talent del seu estimat pare.

A. J. Finn, que es va fer mundialment famós amb "La dona de la finestra", ha tornat amb un altre thriller psicològic que beu de les novel·les clàssiques de misteri, com les d'Agatha Christie. No hi ha assassinats impossibles ni focs d'artifici. Només una investigació que avança a poc a poc, que és com se'ns donen les pistes. L'autor té l'habilitat de fer-nos dubtar fins al gir final, cent per cent marca de la casa. Està ben estructurada, té acció i uns personatges ben dibuixats. Com es pot llegir a la portada, "El passat no ha passat. Només està esperant". La Nicky ha de posar llum a la foscor... sempre que en Sebastian s'hi posi bé. 543 pàgines que es llegeixen amb facilitat i que et deixen amb ganes de més. 

"-Li agraden els misteris?
La Nicky desvia la mirada i la deixa clavada al retrovisor. El taxista la mira de reüll a través d’unes ulleres rodones de cul de got.
-Veig que llegeix una novel·la de misteri -diu amb veu rogallosa.
El cotxe rodola pendent avall i passa per sobre un esvoranc; a sota, tot trontolla.
Ella agafa el llibre i l’aixeca.
-Agatha Christie. Assassinat a Mesopotàmia.
L’home té ganes de conversa, i la Nicky està disposada a donar-n’hi. La feina de taxista deu ser molt solitària.
-Que fuma?
-No. -Ben fet. -S’entafora un cigarret entre les dents-. És massa bonica per morir jove".

@Jordi_Sanuy

divendres, d’agost 09, 2024

El huésped misterioso (Nita Prose)

"El huésped misterioso", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972), és la continuació de "La camarera", una simpàtica i curiosa novel·la negra que ja han llegit més de dos milions de persones. Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo Ediciones. Són 331 pàgines plenes de ritme, humor i misteri, de nou amb la Molly Gray com a principal protagonista. L'han ascendit i ara és la cap de cambreres de l'Hotel Regency Grand.

Com ja vaig dir quan la vaig conèixer, la Molly és un personatge adorable. Gaudeix netejant habitacions de luxe i tot el que sap li va ensenyar la seva difunta àvia, que és qui la va criar, en absència dels seus pares. Ella també era cambrera d'hotel, i de deixar les coses netes i polides. La troba a faltar. Ara viu amb en Juan Manuel, un cuiner del seu mateix establiment. La venera. La noia continua parlant amb frases fetes, com per exemple "lo bueno se hace esperar" "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida". És llesta com una fura, però complicada en les relacions socials. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de les segones intencions ni de missatges subliminars. I són molts els qui li volen prendre el pèl.

L'estructura del llibre és similar a l'anterior, també amb una mort que posa en dubte la reputació del Regency. En aquesta ocasió, es tracta de J.D. Grimthorpe, un cèlebre autor de novel·les de suspens i misteri que fa una conferència de premsa VIP en el nou saló de te del luxós hotel. Del cas també se n'encarrega la detectiu Stark que, com a "La camarera", torna a sospitar de la Molly, que no se'n sap avenir. Sempre està en el pitjor lloc en el pitjor moment. Però la seva sang freda i la seva capacitat d'observació serà fonamental per aclarir els fets i sortir-ne indemne. L'autora salpebre l'actualitat amb capítols de la infantesa de la cambrera, que ens ajuda a entendre la història millor. Un bon entreteniment per aquest mes d'agost.

"Mi querida abuela, también conocida como Gran, trabajó toda su vida como camarera doméstica. Yo he seguido sus pasos. Es una figura retórica. Ahora no puedo seguir literalmente sus pasos porque ya no da ninguno más. Murió justo hace cuatro años, cuando yo tenía veinticinco (ergo, un cuarto de siglo), e incluso antes de eso, su capacidad de andar llegó a un final abrupto en el momento en que, muy a mi pesar, enfermó de repente. El caso es que está muerta. Se ha ido, pero no la he olvidado, eso jamás. Y aunque ahora mis pasos caminan por un sendero de proverbios totalmente propio, sigo en deuda con mi querida abuela fallecida porque ella me convirtió en lo que soy."

@Jordi_Sanuy

dijous, d’agost 01, 2024

L'any de la llagosta (Terry Hayes)

"L'any de la llagosta", del britànic Terry Hayes (1951), és un llibre molt visual i cent per cent cinematogràfic. Són 860 pàgines, sense pauses, en què l'autor encadena una aventura darrere de l'altra, a quina més espectacular. I ho fa amb gran varietat de gèneres i poques manies. Directe al gra. Està traduït al català per Judith Raigal Aran i publicat per Columna. M'ha deixat gratament sorprès. És, sens dubte, un dels grans títols comercials d'aquest calorós estiu.

El protagonista principal d'aquesta història que comença sent geopolítica és en Kane, un espia de la CIA ja veterà i amb molt bona reputació. Els seus caps l'envien a algun lloc on s'uneixen les fronteres del Pakistan, l'Iran i l'Afganistan per intentar contactar amb un home. Aquest li ha de donar personalment una informació vital per a la seguretat d'Occident. Allà coincidirà amb un antic adversari a qui han donat dos cops per mort, tot i que ara descobreix que no ho està. Porta una llagosta tatuada a l'esquena i és qui dona títol a aquest llibre, addictiu i més negre que el carbó. Atrapar a aquest assassí aterridor, intel·ligent i cruel s'acabarà transformant en l'objectiu vital d'en Kane, pesi a qui pesi. Té clar, però, que ningú li posarà les coses fàcils.

A mesura que avancen els esdeveniments, l'autor s'envalenteix i passa de la novel·la negra d'espionatge i terrorisme a la ciència-ficció, dibuixant-nos un món distòpic i fantasiós que t'acaba posant els pèls de punta. Aquí, comença un llibre nou, amb en Kane convertit en una mena d'heroi que ha de lluitar pràcticament sol contra tot i tothom. L'episodi del submarí, claustrofòbic, està francament bé. L'únic 'però' és que li trobo a "L'any de la llagosta" és la manera de resoldre la història final, que m'ha sonat a ja llegit uns quats cops. I fins aquí puc explicar. "Soc en Pilgrim", l'anterior llibre de Hayes, també va fer la volta al món. Té un llenguatge cuidat, bons diàlegs, molt de ritme i imaginació sense límits. Per tenir-lo en compte.

"Una vegada vaig anar a matar un home. En altres temps, en dies de joventut, la meva feina em portava pels carrerons de Tòquio il·luminats per llums de neó, observava la sortida del sol per sobre de la mesquita Nou Cúpules i esperava a la riba del barri antic d’Istanbul mentre les llàgrimes d’una dona queien com la pluja. 

En aquesta ocasió em va tocar anar molt més cap a l’est, on la mar Egea es troba amb la Mediterrània i el sol turc es desfà a sobre d’una cadena d’illes diminutes. La més petita era també la més remota; un indret on les onades trencaven contra les restes d’un vaixell de càrrega que reposava entre uns esculls de corall, els corrents perillosos s’arremolinaven per les coves ocultes, i del poble pescador, on ja feia temps que no hi havia cap vaixell de fusta, només en quedaven les restes."

@Jordi_Sanuy