La vida impossible (Matt Haig)

"El que sembla màgia és només una part de la vida que encara no entenem". Sota aquesta premissa, la Grace Winters intenta obrir la seva ment al màxim i recuperar part de l'alegria que va perdre quan va morir el seu fill. El va atropellar un camió quan anava en bicicleta. Poc podia pensar aquesta professora de matemàtiques jubilada que, a l'illa d'Eivissa, a 72 anys, trobaria l'esperança perduda i es convertiria en una persona completament nova.

La Grace, que fins ara només "existia", és la protagonista de "La vida impossible", l'última novel·la de Matt Haig (Sheffield, Regne Unit, 1975). Té 462 pàgines i l'ha publicada l'editorial Empúries. Comença amb la carta que li envia un exalumne que no ho està passant bé. Ella el contesta educadament i, tot seguit, li explica la seva llarga història de transformació vital. És la mateixa que llegim nosaltres. En primera persona. Temps enrere, la professora va heretar una petita casa rònega. Era d'una antiga coneguda, de qui quasi no se'n recordava. Feia segles que no es veien. Abans de desaparèixer, la Christina li havia demanat que no donés res per segur i que estigués oberta a canvis que potser li farien trontollar les seves conviccions.

Estem davant d'un llibre optimista, divertit i molt ben escrit. Entre altres coses, ens diu que un altre món encara és possible i que tots nosaltres podem fer alguna cosa per canviar-lo, per petita que sigui. Deixar clar que és imprescindible lluitar contra el turisme de masses i l'especulació immobiliària, abans que no sigui massa tard. Podríem dir que Haig porta la situació al límit i dona a la Grace poders sobrenaturals, com el de llegir la ment dels altres i la telecinesi. Aquesta iaia és un perill! Hi ha moments espectaculars, com quan la dona busseja amb l'Alberto -un personatge entranyable- o se'n va de festa a Amnesia, on punxa la filla de la Christina. Polítics corruptes, hippies i ecologistes diversos en una mena de faula amb una posidònia amb poders sobrenaturals. Tot molt novedós.

"La vida es veia com a poc probable perquè exigeix el contrari del desordre. La vida és ordre a partir del caos. La vida és fred que es converteix en calor. Per tant, la vida alienígena es veia com una improbabilitat científica. Però després va venir una hipòtesi que diu que no; de fet, quan s'afegeix calor a un grup d'àtoms aquests àtoms s'organitzen per rebre aquesta energia. El que es dona és ordre, i no desordre. I això vol dir que la vida és l'ordre de les coses. La vida acaba tenint lloc. La vida es considera ara la conseqüència lògica. Abans els idiotes creien en els alienígenes i els intel·lectuals ho rebutjaven. Ara és just a l'inrevés. Ho veus? La vida és indefugible si aquest procés es dona molts milions de vegades".

@Jordi_Sanuy

Les noies de Sants (Tània Juste)

Cinc heroïnes, com tantes altres, que no es van conformar amb el model patriarcal establert i van lluitar per introduir-hi petits canvis. A poc a poc. Cinc germanes, les Molina, que sempre van intentar estar unides, encara que sovint la vida les va portar pel pedregar. Elles són les protagonistes de "Les Noies de Sants", l'última novel·la de Tània Juste (Barcelona, 1972). Té 502 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna.

Seguim les vicissituds de la Julia, la Pilar -àvia de la Tània-, l'Ángeles, la Carmen i la Lola al llarg de més de trenta anys, partint de 1922. L'autora ens ho explica amb delicadesa i d'una manera pausada i molt visual. No costa gens imaginar-se la vida de les germanes, que van intentar integrar-se ràpidament al barri de Sants. Havien arribat a Barcelona des de València, al costat dels seus pares, la María i en Gregorio. L'horta ja no donava per més. Seguien el camí obert temps enrere pel tiet Miguel, un personatge, cent per cent bonhomia, que t'acaba robant el cor. Veiem com comencen a treballar -una darrera de l'altra-, s'enamoren, i lluiten amb totes les seves forces perquè els somnis que tenen es facin realitat.

A través dels ulls de les Molina se'ns expliquen episodis històrics globals, com l'arribada de la República, l'esclat de la Guerra Civil i la postguerra, però també alguns de més íntims i particulars. Per exemple, quan un grup de treballadores van fer pinya per fer fora un encarregat de l'Espanya Industrial -un bavós amb les mans massa llargues-, les dones van anar a votar per primer cop o es van manifestar en contra de les cues per comprar el pa. Tot mentre patien perquè les seves parelles estaven al front. El barri de Sants, amb el seu orfeó, els balls de festa major, les botigues de proximitat, i els seus cinemes, es transforma en un personatge més, igual o més important que la resta. Un retrat deliciós de la vida i els costums d'una època que no queda tan lluny. 

"La Pilar es va llevar a trenc d’alba, molt abans que les seves germanes sortissin dels seus somnis plàcids. Al seu costat hi dormia la Julia i ni es va moure quan ella es va desfer dels llençols i va saltar del llit amb el primer fil de llum. Descalça i de puntetes, va acostar-se a l’armari i amb molt de compte en va obrir la porta, que grinyolava. Algun dia tindré un armari per a mi sola, es va prometre, i uns vestits que sempre estrenaré jo. No m’hauré de llevar mai tan d’hora i escolliré tranquil·la les millors sabates per a cada ocasió. Va fer un badall i l’armari la va secundar amb un renec, perquè, perduda en les seves cabòries, havia obert l’altra porta sense gaire cura. Va fer una ganyota i va llambregar cap a la seva germana, que per sort seguia dormint."

@Jordi_Sanuy

Erupción (Michael Crichton - James Patterson)

Si el gran Don Winslow descriu "Erupción" com una novel·la "extraordinària; tan emocionant i sorprenent com Parc Juràssic" poc més hi puc afegir. Però ho intentaré. El llibre, que té 428 pàgines, l'ha publicat RBA, setze anys després de la mort de Michael Crichton. La seva vídua es va trobar un manuscrit inacabat, amb el títol  provisional de "La zona negra", i no va voler deixar-lo en l'oblit. Ara, finalment, ha vist la llum.

Al llarg dels anys, la Sherri es va plantejar diversos col·laboradors per acabar el llibre del seu marit, fins que es va decidir per James Patterson. D'ell ja havia llegit "El president ha desaparegut" "El president ha desaparegut", escrit conjuntament amb l'expresident dels Estats Units Bill Clinton. "Erupción" és cent per cent addictiu i molt cinematogràfic. Com que és tan visual, no costa gens imaginar-s'ho tot. Els científics tenen clar que el volcà Mauna Loa despertarà i que, quan ho faci, pot arrasar l'illa de Hawaii sencera. Cal mobilitzar-se, com més aviat millor, i evitar un desastre natural que podria ser de dimensions gegantines. La població d'Hilo corre el perill desaparèixer per complet. Ens comencen a explicar la història quan falten 116 hores, 12 minuts i 13 segons per l'erupció, en una lluita a contrarellotge.

El principal protagonista d'aquest thriller catastròfic és John MacCregor, científic responsable de l'Observatori Vulcanòleg de Hawaii. És l'heroi que tothom voldria tenir a prop. Fort, intel·ligent,  resolutiu i decidit a donar la seva vida pels altres, en cas que sigui necessari. Quan agafa el paper de salvador, poc podia imaginar-se que hi havia una amenaça pitjor que la del volcà. A l'illa, ja fa dècades que l'exèrcit hi emmagatzema un misteriós líquid letal. Si entrés en contacte amb la lava, la humanitat desapareixeria. Al costat de McCregor hi ha d'altres científics -alguns de molt mediàtics- militars, periodistes àvids d'exclusives i un munt d'innocents que no saben que s'acosta el seu final... Pura adrenalina.

"Pero, por mucho que intentaba que estuvieran atentos a lo que observaban —jardines de orquídeas, enormes bambúes, cocoteros, árboles del pan, plantas comestibles como el kukui o la piña roja, cascadas de treinta metros de altura, hibiscos por todas partes—, tenía que disputarse la atención de los niños con los dos volcanes más cercanos de los cinco que hay en la Isla Grande: el Mauna Loa, el volcán activo más grande del mundo, y el Mauna Kea, que no había entrado en erupción desde hacía más de cuatro mil años. 

Estaba claro que aquellos niños de ciudad consideraban los picos gemelos un elemento destacado de la visita, la imagen más llamativa que habían visto en aquel paraíso de postal llamado Hawái. ¿Qué niño no daría cualquier cosa por ver el Mauna Loa en erupción, escupiendo un río de lava a mil grados de temperatura?"

@Jordi_Sanuy

El Clan (Carmen Mola)

"El Clan" és el cinquè llibre de la sèrie de la inspectora Elena Blanco. Per gaudir-lo al màxim, cal haver llegit els quatre anteriors. Se'n fan un munt de referències. Diria que aquest és el més brutal i addictiu de tots. Els Carmen Mola (pseudònim de Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez) han tornat amb moltíssima força. Té 455 pàgines, plenes d'adrenalina, i està publicat per Planeta. Ho deixaran aquí o donaran a la policia una 'vida' més? És realment el desenllaç?

La Brigada d'Anàlisis de Casos (BAC) viu hores difícils. Està més morta que viva i els enemics se li multipliquen. Però l'Elena, la Mariajo, la Reyes, l'Orduño i en Buendía no s'arruguen davant de res ni ningú. Aquest cop, s'enfronten al Clan, una poderosa organització integrada per empresaris, polítics, jutges, policies i periodistes corruptes. El millor de cada casa! Els seus tentacles arriben a tot arreu i per aconseguir els seus objectius són capaços de qualsevol cosa. Busquen impunitat i, ara, la BAC els fa nosa. Amb en Zárate desaparegut (buscant qui va matar al seu pare) i la Blanco en recerca i captura -l'acusen d'assassinat-, la situació és totalment insostenible. La gran pregunta és si la nova cap de la Brigada també forma part del temut Clan. La tenen a favor o en contra?

Mola li dona a la novel·la un context espectacular. Ens parla de la cruenta guerra civil de Libèria -l'any 1993-, de venda d'armes, d'intel·ligència artificial, de tràfic d'òrgans i d'immigració il·legal. Dones i homes que paguen molts diners a les màfies per arribar a Espanya, on alguns policies subornats miren cap a un altre costat quan toca. I enmig d'aquest enrenou, la lluita a contrarellotge de l'Elena per intentar trobar al Zárate -de qui n'està perdudament enamorada- i dels seus companys al BAC per demostrar que ella no és una homicida. Ens ho expliquen amb un ritme vertiginós, acció sense aturador i uns personatges que, de tant seguir-los, els coneixes com si els haguessis parit. No falten ni la grappa ni els karaokes amb cançons italianes. M'ho he passat pipa llegint-la.

"El agua caliente de la ducha le reconforta y le despeja las ideas. En cualquier momento puede aparecer Gaynor, tiene que convencerlo de que espere hasta la llegada de Elena, prometerle que ella le conseguirá los papeles. Necesita que el africano le dé el paradero de ese Sipeeni, la forma de llegar hasta él. Está secándose cuando oye el ruido de pasos fuera, en el pasillo del edificio. No puede ser Gaynor, él está cojo, recuerda cómo arrastraba el pie derecho, y estos pisan fuerte. A continuación, un estruendo, el de alguien irrumpiendo en el apartamento. Zárate piensa y actúa lo más deprisa que puede, en el baño no tiene armas. Escribe en el vaho del espejo un mensaje para Elena: El Clan."

@Jordi_Sanuy

"La novia gitana"
"La red púrpura"
"La nena"
"Las madres"
"La bestia"
"El infierno"

El tiempo de las fieras (Víctor del Árbol)

La crueltat humana no té límits. I com més diners acumulen alguns, més convençuts estan que poden aconseguir allò que volen. Qualsevol cosa. I amb una impunitat insultant. No els importen gens ni mica els possibles danys col·laterals. D'aquests éssers menyspreables ens en parla Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) a "El tiempo de las fieras", publicat per l'editorial Destino. Per no perdre's cap detall, és important haver llegit l'anterior títol de l'autor, "Nadie en esta tierra". 

Com és habitual, ens trobem amb molt més que una novel·la negra. Al Víctor li agrada donar context històric a les seves aventures, alternant l'actualitat amb temps passats. En aquest cas, el lector acaba viatjant fins a Bòsnia, d'on és originària la Vesna. L'any 2008, a Lanzarote, aquesta jove de 19 anys va ser atropellada per un cotxe quan anava en bicicleta. El conductor va marxar sense socórre-la. I, precisament allà, hi ha desterrat l'inspector Soria, a qui la jubilació està a punt d'atrapar. Per la seva part, Julián Leal continua empitjorant del càncer que pateix i li queden quatre dies de vida. També ens retrobem amb la Virginia, que va deixar la policia per convertir-se en la mà dreta del seu pare, al capdavant d'un fosc grup financer amb seu als Estats Units.

El narrador és el sicari que ja vam conèixer a "Nadie en esta tierra". Va començar a matar quan tenia 14 anys -potser era la seva única sortida- i ja no ha parat mai més. Ara li han fet l'encàrrec de trobar a la Vesna, que té un llapis de memòria amb informació que pot comprometre a gent que té diners a cabassos i influències il·limitades. Soria i companyia intentaran posar-li les coses difícils. Del Árbol ens regala uns personatges fantàsticament treballats. Són homes i dones normals, plens de matisos, que no deixen de patir en un món on els que manen -les feres- no tenen compassió per res ni ningú. Persones a qui el poder transforma, com la mateixa Virginia, i mai per bé. Tot narrat amb elegància i un ritme altíssim, cent per cent marca de la casa. Molt recomanable.

"Pensar en su tierra resultaba cada vez más difícil para Vesna. Todavía le sorprendía lo sencillo que había sido tomar la decisión de dejarlo todo atrás. Aunque había fantaseado con ello durante mucho tiempo —de niña se encaramaba al nogal del jardín de Lejla para ver el horizonte más allá de las colinas e imaginaba que lo bueno siempre estaba ocurriendo lejos—, nunca creyó que algún día sería capaz de dar el paso. Apenas unos meses antes, si alguien le hubiera dicho que acabaría en una isla volcánica del Atlántico y trabajando como camarera de habitaciones en un hotel, se habría echado a reír".

@Jordi_Sanuy

Tots aquells mars (Laia Aguilar)

D'entrada, diria que ni l'Helena, ni la Greta, ni la Matilde dominen el Gian. És una de les expressions inventades per les dues últimes, neta i àvia, per comunicar-se en secret. Vol dir saber posar paraules al dolor, trencar el silenci. I al cor de les tres, de dolor n'hi ha molt, sobretot des que la Julieta, la germana petita de la Greta, va desaparèixer al mar sense deixar rastre. Estaven juntes, i encara no ha explicat què va passar.

Les tres dones, l'Helena és la mare de la Greta, són les protagonistes de "Tots aquells mars", de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). D'ella ja havia llegit i comentat "Pluja d'estels" i "Les altres mares". Té 256 pàgines i l'ha publicat Columna. La relació entre elles és molt complexa i han fet poc o res per millorar-la. Ara, vint anys després que la Julieta es fes fonedissa, la Greta torna a Formentera per cuidar a l'àvia. No ha estat una decisió fàcil. S'haurà d'enfrontar al passat i a la mare, que la va abandonar -a ella i al marit- quan la seva filla preferida no va tornar a casa. Va embogir i va perdre el món de vista. Ens expliquen com se senten i què els inquieta en primera persona, alternant-se una darrera de l'altra.

Com és habitual, la Laia té bona mà amb els personatges femenins. L'Helena i la Greta s'assemblen més del que elles mateixes es pensen. Totes dues opten per sortir corrents quan tenen un problema important. Sort en tenen de la Matilde, que amb les seves llegendes màgiques i la seva saviesa intenta apropar-les, abans no sigui passa tard. Ha arribat el moment d'acabar amb els silencis que s'han allargat en el temps. "Tots aquells mars" és un llibre delicat i lluminós que, un cop comences, no pots deixar. Necessites saber què li va passar a la Julieta i si les protagonistes aconsegueixen la redempció. Emoció i tendresa. Al final, com diu Gabriel García Márquez, citat per l'autora, "La vida no és la que un ha viscut, sinó la que recorda i com la recorda per explicar-la".

"Des d'aquí dalt, des del cel, observo l'illa d'Eivissa en tota la seva esplendor. Més enllà, casa meva, l'illa de Formentera, s'estén com un plomatge vell, amb taques de blau i de fosses marines. «Fa anys, moltíssims anys, era una illa deshabitada», m'explicava sempre l'àvia. «Ningú s'atrevia a venir-hi a viure, aquí. Deien que Formentera era una illa perillosa, maleïda». I jo, escoltant els relats de l'àvia amb la meva germana Julieta al costat, m'imaginava una illa decrèpita plena de veus que callaven secrets i sorgien del mar durant les nits silencioses". 

@Jordi_Sanuy