La muntanya del tresor (Martí Gironell)

Coincidint amb el seu mil·lenari, l'amic Martí Gironell (Besalú, 1971) ens torna a portar fins a Montserrat, que ja va aparèixer fugaçment a "L'arqueòleg". La seva última novel·la, que surt a la venda avui dimecres, es titula "La muntanya del tresor". Té 260 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna. Entre altres coses, ens explica un capítol poc conegut del monestir, que es va salvar pels pèls de ser cremat i de desaparèixer per sempre més.

De fet, Montserrat va sobreviure a la Guerra Civil quan ningú pensava que seria possible. I ho va aconseguir convertint-se en hospital -amb més de tres mil llits-, en impremta i en museu. Quinze Mossos d'Esquadra, enviats per Ventura Gassol, van impedir la intervenció dels milicians i li van allargar la vida. Es va acabar transformant en un refugi únic i incomparable. El lector hi entra gràcies a l'escolanet Benet Nomdedéu, orfe de mare i de pare desconegut. Té onze anys i és de les poques persones que, l'any 36, no va fugir cames ajudeu-me, abans no fos massa tard. L'acull Carles Gerhard, el comissari del monestir, que el tracta com si fos un més de la família. La d'en Benet és una història de creixement personal, amb el primer amor i descobriments per donar i per vendre.

Com és habitual en els llibres d'en Martí, tot està molt documentat i els personatges són propers i ben dibuixats. Hi té la mà trencada. Els que són inventats, com el mateix Benet o en fra Cervera, els barreja amb d'altres de reals. És el cas del doctor Josep Trueta, el president Lluís Companys o artistes com la Bella Dorita, Manuel Altolaguirre -que també va ser soldat- i Emili Vendrell. "La muntanya del tresor", que en el seu tram final ens parla del misteri de la Moreneta, es llegeix francament bé. És visual, té ritme i reivindica aquest monestir que es va convertir en un refugi per a la supervivència d'un dels grans símbols de Catalunya. Alguna de les obres que han inspirat l'autor, segons ha explicat ell mateix, són "L'illa del tresor" i "El noi del pijama de ratlles".

"No feia ni mitja hora que els Mossos havien pres possessió del monestir quan van arribar dos camions folrats amb matalassos i carregats d’homes vestits de paisà. En van baixar uns quants, la majoria amb un mo- cador al cap per protegir-se del sol, que cremava aquell juliol. Anaven armats amb escopetes, pistoles, duien cartutxeres creuades al pit i a l’espatlla, i algun branda- va aquella mateixa bandera negra i vermella que onejava al campanar i en algun teulat de Monistrol. Quatre ho- mes van començar a descarregar bidons de benzina d’un dels camions."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de l'autor: 

"El pont dels jueus"
"La venjança del bandoler"
"L'últim abad"
"El primer heroi"
"Strappo"
"La força d'un destí"
"Paraula de jueu"
"El fabricant de records"

El ángel vacío (Reyes Martínez)

Feia temps que una novel·la negra no em generava tant de patiment. Poques escriptores controlen la tensió com ho fa Reyes Martínez (Madrid, 1972). No necessita inventar-se situacions impossibles per intentar enganyar al lector. En té prou amb el dia a dia d'una ciutat com Gijón, que farceix de personatges aparentment normals, per aconseguir que la por ens entri fins al moll de l'os i ens deixi esmaperduts. Tensió màxima fins a l'última de les seves 381 pàgines. M'han durat 48 hores.

Bona part d"El ángel vacío" passa a urgències d'un hospital, on hi ha de guàrdia l'Alicia Prieto, una resident de primer any. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa, hi arriba una noia que, inexplicaplement, sagna sense parar. Esta a pun de morir. L'escena, que està molt ben dibuixada, posa els pèls de punta. Costarà deixar de pensar en aquest 'sagnat de llençol'. A la jove doctora la relleva en Lucas Zambrano, un company de feina amb qui manté una bona relació. El pare del noi és un prestigiós cardiòleg. L'encarregat principal de resoldre el cas, que es complica per moments, és l'inspector Jorge Cantero, conegut com a Cervantes pel fer servir constantment frases fetes, com per exemple "La suerte es loca y a cualquiera le toca".

Una noia que troben morta en un cementiri -que és qui dona títol al llibre- i la germana d'en Lucas -violada mesos enrere- són les altres dues víctimes directes d'aquesta història macabra. Totes tres havien estat amigues íntimes. Martínez, de qui ja havia llegit "Una pieza de más", dona forma al mal i ens el fa arribar d'una manera perversa i irrefutable. Ens trobem amb personatges foscos i manipuladors que són capacos de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Pel camí deixen un munt de víctimes col·laterals. És un llibre visual, cent per cent cinematogràfic, que també ens parla de l'amistat i de la venjança. Tot amb un ritme frenètic i sense pauses. Està publicat per l'editorial Grijalbo.

"Apenas podía caminar. Sus piernas se movían por pequeños impulsos que la animaban a sobrevivir. Ella solo sabía que debía llegar hasta la luz y entonces todo estaría bien. Se empeñó en dar un paso de nuevo, otro después… Solo cuando llegó hasta aquel lugar y sintió abrirse la puerta, supo que quizá tendría una posibilidad. El personal de Urgencias la contempló con horror antes de reaccionar y acudir en su ayuda. En sus rostros solo pudo intuir que algo muy grave le había pasado, pese a que no entendía por qué la miraban como si se les hubiera aparecido un muerto viviente".

@Jordi_Sanuy