El sepulturero y el crimen de la cripta (Oliver Pötzsch)

"El sepulturero y el crimen de la cripta" és una novel·la negra de tall clàssic que beu d'autors com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle. Al pare literari de Sherlock Holmes, Oliver Pötzch (Munic, 1970) el converteix en un dels protagonistes d'aquesta història que critica l'espiritisme i els seus acèrrims seguidors. Conan Doyle hi creia fermament. El llibre té 546 pàgines, està traduït per Héctor Piquer Minguijón i l'ha publicat Planeta.

Com en els dos títols anteriors ("El libro del sepulturero" i "El sepulturero y la tierra negra"), l'acció passa a la ciutat de Viena. Hem avançat un any més i ja som al 1895. Ens trobem en els inicis de la criminalística, amb les anàlisis forenses, l'estudi de les empremtes dactilars i les fotografies de l'escena del crim encara molt embrionàries. El telèfon, l'electricitat i l'automòbil, per exemple, tot just s'estan popularitzant. Enmig d'aquest panorama, l'inspector Leopold von Herzfeldt, aristòcrata jueu, investiga l'assassinat d'un conegut metge, Theodor Lichtenstein. El troben amb la cara totalment desencaixada per la por en una cripta sota la catedral de Sant Esteve. Era un enemic declarat de l'espiritisme i dels qui el fan servir per enganyar als altres.

Al costat d'en Leopold hi tornem a trobar a la Julia Wolf, que és la seva parella. També treballa a la policia, en el seu cas com a fotògrafa. Completa aquesta estranya tripleta l'Augustin Rothmayer, l'enterramorts del Cementeri Central de Viena. L'home està escrivint el seu tercer llibre, "D'esperits i fenòmens fantasmals", després que els dos anteriors,"De reptes funeraris i cultura popular" i "Almanac de l'enterramorts", tinguessin força sortida. Un cop més, per començar alguns capítols, se'ns en serveix un tastet. La desaparició misteriosa de diversos nens de l'orfenat local és l'altre cas que ocupa a la policia. Tothom apunta al Nachtkraap, un fantasma amb forma de corb que fan servir els adults per espantar als nens. Però això és impossible, oi?

PÖTZSCH, DESCENDENT DE BOTXINS

Estem davant d'un llibre elegant i molt ben escrit que es llegeix amb voracitat. És visual, té ritme i els seus personatges cauen simpàtics des d'un primer moment. També és el cas de la Gorda Eli, la madama del bordell El Dragón Azul. Allà, la Julia hi viu amb la seva filla Sisi, a qui tothom cuida amb moltíssima estima. Com a curiositat: l'autor, Oliver Pötzsch és descendent dels Kuisl, una de les principals dinasties de botxins alemanys entre els segles XVI i XIX. La inspiració la tenia assegurada a casa! Veient l'èxit que tenen les seves novel·les és fàcil deduir que en Leopold, la Julia i companyia tindran continuïtat. Tot i que la portada convida a pensar que és un best-seller més, "El sepulturero y el crimen de la cripta" és un títol cent per cent recomanable. Molt fan.

"Todavía no podía creer que estuviera a punto de entrar en ese símbolo de la ciudad, el edificio más importante del Ring, que incluso disponía de electricidad desde hacía ya varios años. Era casi imposible conseguir una butaca para la Ópera de Viena, pues la mayoría de las entradas se repartían entre los asiduos adinerados; en todo caso se podía encontrar alguna localidad de pie en las últimas filas, pero incluso estas eran escandalosamente caras. Sin embargo, Leo había echado mano de sus contactos. Las entradas del palco eran su regalo de cumpleaños para ella. Julia se sentía halagada de que a Leo no se le hubiera olvidado la fecha, aunque en un primer momento ella se hizo un poco de rogar. No le gustaba que le hiciera grandes regalos, pues siempre había tenido muy claro que Leo y ella venían de mundos muy distintos: él, de la aristocracia, y ella, de lo más bajo. ¿Cómo podía funcionar esa relación?"

@Jordi_Sanuy

Diario de un incendio (Desirée Baudel)

Una dona que té ansietat. Un matrimoni amb una filla que s'esllavissa per moments. I silencis, molts silencis. Les paraules, si s'escau, millor escrites; per deixar constància de tot. Ens les fa arribar, en primera persona, la Lucía, protagonista del grandíssim "Diario de un incendio", de Desirée Baudel (Barcelona, 1978). El llibre té 221 pàgines i l'ha publicat Tres hermanas. És impossible que deixi indiferent ningú, sempre que no estigui mort i enterrat.

La Lucía és una dona de foc, d'estiu i de mar. I sempre ha cremat per dins. Ara ha de decidir entre carbonitzar-se del tot, o mirar d'escapar de les brases. Reconstruir-se abans no sigui massa tard. Allunyar-se de la tardor i de les pors inculcades per una mare, que van condicionar-li la infantesa, la joventut i l'avui. Espera que la baixa laboral i la psicòloga es converteixin en l''aigua' que necessita. Estem davant d'una dona fàcil de reconèixer. Podria ser la nostra parella, mare, germana o companya de feina. Pateix per les ferides del passat, per la seva maternitat present -té una nena petita-, i també pels dubtes que li ofereix un futur incert. El marit, callat com un puta, ja no li fa costat. La feina, l'asfixia. I el ressuscitat amic de quan era petita és només un pedaç.

L'escriptura de la Desirée té una força inusual. És esquinçada i directa. No té la necessitat endolcir res. Ens parla d'amor, de sexe, de llibertat, de la relació mare-filla i del que faci falta. I ho fa d'una manera exquisida i amb molta rauxa. Em sento proper a algunes referències literàries i cinematogràfiques que apareixen en aquest llibre. És el cas, per exemple, d'"El gran Gatsby", un dels títols preferits d'autors com Haruka Murakami i John Irving. M'encanten tots dos, igual que Scott Fitzgerald. Molt bon record també d'"El petit príncep", de l'actor Johny Deep -que ja ha fet immortal Tim Burton- i de la pel·lícula "Psicosis", amb un Anthony Perkins terrorífic. Em quedo amb ganes de més. Espero tornar-la a llegir ben aviat. 

"Me han enseñado que a ser feliz también se aprende. Creí que el instituto te obligaba a pretenderlo, sabía que como mucho se es feliz a momentos, a orgasmos, a postres, a risas, a besos, a lecturas, a amaneceres y mares; sin embargo, las mujeres de mi familia no saben ser felices, les hicieron creer que es peligroso. Creo que podrían redactar una tesis doctoral sobre el miedo y la infelicidad sin haber estudiado Filosofía. Saben como conseguir un blanco perfecto en la lavadora, pero no tienen ni idea de pisar la tierra descalzas y mancharse de polvo y llevarse arena entre los dedos de los pies a casa para meterla en un sobre y escribir en el reverso "recuerdo de aquella playa y de aquel verano"".

@Jordi_Sanuy

Ara, i cada demà (Glòria Gasch)

El primer amor mai no s'oblida del tot. Encara menys si queda 'capturat' en una relació epistolar que s'allarga més de set anys, del 57 al 64. De cartes, i també de mar, ens en parla la Glòria Gasch (Barcelona, 1973) a "Ara, i cada demà". És el seu debut literari. La novel·la l'ha publicada l'editorial Empúries. Són 180 pàgines delicades i plenes de sentiment, amb en Salvador i la Maria com a principals protagonistes, amb permís del nostre Mediterrani.

Coneixem la història a través de dos elements narratius. Les cartes escrites per en Salvador, i els records de qui les hereta de manera inesperada. Mentre les llegeix, se'n recorda, per exemple, del vell Kostas Khánikos, que va ensenyar-li que el mar sempre és real. Al seu costat, navegant amunt i avall, la dona fugia d'un passat que encara no ha resolt. I potser ja és massa tard... Quan comença a escriure a la Maria, a qui va conèixer un estiu a Taradell, no era més que un nen, amb les seves il·lusions i les seves pors gens amagades. Li parla del colmado dels seus pares, de futbol, de pel·lícules i cançons i, sobretot, li demana que no el deixi mai. Assegura que l'estima amb bogeria. De les cartes d'ella n'intuïm alguna cosa per les respostes que el noi li fa en la següent.

Els escrits d'en Salvador, ben simples al començament, milloren a mesura que passen els anys. Però, paral·lelament, creixen els problemes i la desconfiança. Les diferències amb la Maria i amb la seva família es fan cada cop més evidents i la distància no ajuda. Estudien en ciutats diferents i quasi no es veuen. Els costa respirar. S'angoixen, especialment ell. "Ara, i cada demà" s'ha de llegir molt a poc a poc, gaudint de cada carta i de cada viatge pels racons més bells de la Mediterrània. En Kostas, originari de l'illa de Simi, és un personatge força peculiar. El llibre és àgil, té força narrativa i es converteix en un bonic homenatge al gènere epistolar, ara que ja quasi ningú envia cartes; en plena bogeria dels WhatsApp. Un encert.

"Vaig seure en una butaca de vellut bordeus, a prop de la llar de foc freda. A l’interior de les caixes, les cartes i les agendes estaven intactes. Ordenades cronològicament, disposades a la perfecció, amb la pols i l’olor de vell incrustades. I és clar, amb les veritats ocultes, i els vestigis de valor, i la desfeta del que hauria pogut ser. N’hi havia centenars, milers. I eren totes allà, flotant. Van aparèixer les aurèoles; la migranya i les nàusees no trigarien a arribar. 

Vaig obrir la caixa marcada amb el número u. Vaig agafar la primera carta. El paper era fi i suau. Estava plegada en sis parts. La vaig desdoblegar amb poca traça, em costava obrir-la, em feia por que se’m desintegrés entre els dits. La tinta blavosa de traç nítid i una mica infantil ocultava un abisme d’incerteses."

@Jordi_Sanuy

La muntanya del tresor (Martí Gironell)

Coincidint amb el seu mil·lenari, l'amic Martí Gironell (Besalú, 1971) ens torna a portar fins a Montserrat, que ja va aparèixer fugaçment a "L'arqueòleg". La seva última novel·la, que surt a la venda avui dimecres, es titula "La muntanya del tresor". Té 260 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna. Entre altres coses, ens explica un capítol poc conegut del monestir, que es va salvar pels pèls de ser cremat i de desaparèixer per sempre més.

De fet, Montserrat va sobreviure a la Guerra Civil quan ningú pensava que seria possible. I ho va aconseguir convertint-se en hospital -amb més de tres mil llits-, en impremta i en museu. Quinze Mossos d'Esquadra, enviats per Ventura Gassol, van impedir la intervenció dels milicians i li van allargar la vida. Es va acabar transformant en un refugi únic i incomparable. El lector hi entra gràcies a l'escolanet Benet Nomdedéu, orfe de mare i de pare desconegut. Té onze anys i és de les poques persones que, l'any 36, no va fugir cames ajudeu-me, abans no fos massa tard. L'acull Carles Gerhard, el comissari del monestir, que el tracta com si fos un més de la família. La d'en Benet és una història de creixement personal, amb el primer amor i descobriments per donar i per vendre.

Com és habitual en els llibres d'en Martí, tot està molt documentat i els personatges són propers i ben dibuixats. Hi té la mà trencada. Els que són inventats, com el mateix Benet o en fra Cervera, els barreja amb d'altres de reals. És el cas del doctor Josep Trueta, el president Lluís Companys o artistes com la Bella Dorita, Manuel Altolaguirre -que també va ser soldat- i Emili Vendrell. "La muntanya del tresor", que en el seu tram final ens parla del misteri de la Moreneta, es llegeix francament bé. És visual, té ritme i reivindica aquest monestir que es va convertir en un refugi per a la supervivència d'un dels grans símbols de Catalunya. Alguna de les obres que han inspirat l'autor, segons ha explicat ell mateix, són "L'illa del tresor" i "El noi del pijama de ratlles".

"No feia ni mitja hora que els Mossos havien pres possessió del monestir quan van arribar dos camions folrats amb matalassos i carregats d’homes vestits de paisà. En van baixar uns quants, la majoria amb un mo- cador al cap per protegir-se del sol, que cremava aquell juliol. Anaven armats amb escopetes, pistoles, duien cartutxeres creuades al pit i a l’espatlla, i algun branda- va aquella mateixa bandera negra i vermella que onejava al campanar i en algun teulat de Monistrol. Quatre ho- mes van començar a descarregar bidons de benzina d’un dels camions."

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de l'autor: 

"El pont dels jueus"
"La venjança del bandoler"
"L'últim abad"
"El primer heroi"
"Strappo"
"La força d'un destí"
"Paraula de jueu"
"El fabricant de records"

El ángel vacío (Reyes Martínez)

Feia temps que una novel·la negra no em generava tant de patiment. Poques escriptores controlen la tensió com ho fa Reyes Martínez (Madrid, 1972). No necessita inventar-se situacions impossibles per intentar enganyar al lector. En té prou amb el dia a dia d'una ciutat com Gijón, que farceix de personatges aparentment normals, per aconseguir que la por ens entri fins al moll de l'os i ens deixi esmaperduts. Tensió màxima fins a l'última de les seves 381 pàgines. M'han durat 48 hores.

Bona part d"El ángel vacío" passa a urgències d'un hospital, on hi ha de guàrdia l'Alicia Prieto, una resident de primer any. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa, hi arriba una noia que, inexplicaplement, sagna sense parar. Esta a pun de morir. L'escena, que està molt ben dibuixada, posa els pèls de punta. Costarà deixar de pensar en aquest 'sagnat de llençol'. A la jove doctora la relleva en Lucas Zambrano, un company de feina amb qui manté una bona relació. El pare del noi és un prestigiós cardiòleg. L'encarregat principal de resoldre el cas, que es complica per moments, és l'inspector Jorge Cantero, conegut com a Cervantes pel fer servir constantment frases fetes, com per exemple "La suerte es loca y a cualquiera le toca".

Una noia que troben morta en un cementiri -que és qui dona títol al llibre- i la germana d'en Lucas -violada mesos enrere- són les altres dues víctimes directes d'aquesta història macabra. Totes tres havien estat amigues íntimes. Martínez, de qui ja havia llegit "Una pieza de más", dona forma al mal i ens el fa arribar d'una manera perversa i irrefutable. Ens trobem amb personatges foscos i manipuladors que són capacos de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Pel camí deixen un munt de víctimes col·laterals. És un llibre visual, cent per cent cinematogràfic, que també ens parla de l'amistat i de la venjança. Tot amb un ritme frenètic i sense pauses. Està publicat per l'editorial Grijalbo.

"Apenas podía caminar. Sus piernas se movían por pequeños impulsos que la animaban a sobrevivir. Ella solo sabía que debía llegar hasta la luz y entonces todo estaría bien. Se empeñó en dar un paso de nuevo, otro después… Solo cuando llegó hasta aquel lugar y sintió abrirse la puerta, supo que quizá tendría una posibilidad. El personal de Urgencias la contempló con horror antes de reaccionar y acudir en su ayuda. En sus rostros solo pudo intuir que algo muy grave le había pasado, pese a que no entendía por qué la miraban como si se les hubiera aparecido un muerto viviente".

@Jordi_Sanuy

La vida impossible (Matt Haig)

"El que sembla màgia és només una part de la vida que encara no entenem". Sota aquesta premissa, la Grace Winters intenta obrir la seva ment al màxim i recuperar part de l'alegria que va perdre quan va morir el seu fill. El va atropellar un camió quan anava en bicicleta. Poc podia pensar aquesta professora de matemàtiques jubilada que, a l'illa d'Eivissa, a 72 anys, trobaria l'esperança perduda i es convertiria en una persona completament nova.

La Grace, que fins ara només "existia", és la protagonista de "La vida impossible", l'última novel·la de Matt Haig (Sheffield, Regne Unit, 1975). Té 462 pàgines i l'ha publicada l'editorial Empúries. Comença amb la carta que li envia un exalumne que no ho està passant bé. Ella el contesta educadament i, tot seguit, li explica la seva llarga història de transformació vital. És la mateixa que llegim nosaltres. En primera persona. Temps enrere, la professora va heretar una petita casa rònega. Era d'una antiga coneguda, de qui quasi no se'n recordava. Feia segles que no es veien. Abans de desaparèixer, la Christina li havia demanat que no donés res per segur i que estigués oberta a canvis que potser li farien trontollar les seves conviccions.

Estem davant d'un llibre optimista, divertit i molt ben escrit. Entre altres coses, ens diu que un altre món encara és possible i que tots nosaltres podem fer alguna cosa per canviar-lo, per petita que sigui. Deixar clar que és imprescindible lluitar contra el turisme de masses i l'especulació immobiliària, abans que no sigui massa tard. Podríem dir que Haig porta la situació al límit i dona a la Grace poders sobrenaturals, com el de llegir la ment dels altres i la telecinesi. Aquesta iaia és un perill! Hi ha moments espectaculars, com quan la dona busseja amb l'Alberto -un personatge entranyable- o se'n va de festa a Amnesia, on punxa la filla de la Christina. Polítics corruptes, hippies i ecologistes diversos en una mena de faula amb una posidònia amb poders sobrenaturals. Tot molt novedós.

"La vida es veia com a poc probable perquè exigeix el contrari del desordre. La vida és ordre a partir del caos. La vida és fred que es converteix en calor. Per tant, la vida alienígena es veia com una improbabilitat científica. Però després va venir una hipòtesi que diu que no; de fet, quan s'afegeix calor a un grup d'àtoms aquests àtoms s'organitzen per rebre aquesta energia. El que es dona és ordre, i no desordre. I això vol dir que la vida és l'ordre de les coses. La vida acaba tenint lloc. La vida es considera ara la conseqüència lògica. Abans els idiotes creien en els alienígenes i els intel·lectuals ho rebutjaven. Ara és just a l'inrevés. Ho veus? La vida és indefugible si aquest procés es dona molts milions de vegades".

@Jordi_Sanuy

Les noies de Sants (Tània Juste)

Cinc heroïnes, com tantes altres, que no es van conformar amb el model patriarcal establert i van lluitar per introduir-hi petits canvis. A poc a poc. Cinc germanes, les Molina, que sempre van intentar estar unides, encara que sovint la vida les va portar pel pedregar. Elles són les protagonistes de "Les Noies de Sants", l'última novel·la de Tània Juste (Barcelona, 1972). Té 502 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna.

Seguim les vicissituds de la Julia, la Pilar -àvia de la Tània-, l'Ángeles, la Carmen i la Lola al llarg de més de trenta anys, partint de 1922. L'autora ens ho explica amb delicadesa i d'una manera pausada i molt visual. No costa gens imaginar-se la vida de les germanes, que van intentar integrar-se ràpidament al barri de Sants. Havien arribat a Barcelona des de València, al costat dels seus pares, la María i en Gregorio. L'horta ja no donava per més. Seguien el camí obert temps enrere pel tiet Miguel, un personatge, cent per cent bonhomia, que t'acaba robant el cor. Veiem com comencen a treballar -una darrera de l'altra-, s'enamoren, i lluiten amb totes les seves forces perquè els somnis que tenen es facin realitat.

A través dels ulls de les Molina se'ns expliquen episodis històrics globals, com l'arribada de la República, l'esclat de la Guerra Civil i la postguerra, però també alguns de més íntims i particulars. Per exemple, quan un grup de treballadores van fer pinya per fer fora un encarregat de l'Espanya Industrial -un bavós amb les mans massa llargues-, les dones van anar a votar per primer cop o es van manifestar en contra de les cues per comprar el pa. Tot mentre patien perquè les seves parelles estaven al front. El barri de Sants, amb el seu orfeó, els balls de festa major, les botigues de proximitat, i els seus cinemes, es transforma en un personatge més, igual o més important que la resta. Un retrat deliciós de la vida i els costums d'una època que no queda tan lluny. 

"La Pilar es va llevar a trenc d’alba, molt abans que les seves germanes sortissin dels seus somnis plàcids. Al seu costat hi dormia la Julia i ni es va moure quan ella es va desfer dels llençols i va saltar del llit amb el primer fil de llum. Descalça i de puntetes, va acostar-se a l’armari i amb molt de compte en va obrir la porta, que grinyolava. Algun dia tindré un armari per a mi sola, es va prometre, i uns vestits que sempre estrenaré jo. No m’hauré de llevar mai tan d’hora i escolliré tranquil·la les millors sabates per a cada ocasió. Va fer un badall i l’armari la va secundar amb un renec, perquè, perduda en les seves cabòries, havia obert l’altra porta sense gaire cura. Va fer una ganyota i va llambregar cap a la seva germana, que per sort seguia dormint."

@Jordi_Sanuy

Erupción (Michael Crichton - James Patterson)

Si el gran Don Winslow descriu "Erupción" com una novel·la "extraordinària; tan emocionant i sorprenent com Parc Juràssic" poc més hi puc afegir. Però ho intentaré. El llibre, que té 428 pàgines, l'ha publicat RBA, setze anys després de la mort de Michael Crichton. La seva vídua es va trobar un manuscrit inacabat, amb el títol  provisional de "La zona negra", i no va voler deixar-lo en l'oblit. Ara, finalment, ha vist la llum.

Al llarg dels anys, la Sherri es va plantejar diversos col·laboradors per acabar el llibre del seu marit, fins que es va decidir per James Patterson. D'ell ja havia llegit "El president ha desaparegut" "El president ha desaparegut", escrit conjuntament amb l'expresident dels Estats Units Bill Clinton. "Erupción" és cent per cent addictiu i molt cinematogràfic. Com que és tan visual, no costa gens imaginar-s'ho tot. Els científics tenen clar que el volcà Mauna Loa despertarà i que, quan ho faci, pot arrasar l'illa de Hawaii sencera. Cal mobilitzar-se, com més aviat millor, i evitar un desastre natural que podria ser de dimensions gegantines. La població d'Hilo corre el perill desaparèixer per complet. Ens comencen a explicar la història quan falten 116 hores, 12 minuts i 13 segons per l'erupció, en una lluita a contrarellotge.

El principal protagonista d'aquest thriller catastròfic és John MacCregor, científic responsable de l'Observatori Vulcanòleg de Hawaii. És l'heroi que tothom voldria tenir a prop. Fort, intel·ligent,  resolutiu i decidit a donar la seva vida pels altres, en cas que sigui necessari. Quan agafa el paper de salvador, poc podia imaginar-se que hi havia una amenaça pitjor que la del volcà. A l'illa, ja fa dècades que l'exèrcit hi emmagatzema un misteriós líquid letal. Si entrés en contacte amb la lava, la humanitat desapareixeria. Al costat de McCregor hi ha d'altres científics -alguns de molt mediàtics- militars, periodistes àvids d'exclusives i un munt d'innocents que no saben que s'acosta el seu final... Pura adrenalina.

"Pero, por mucho que intentaba que estuvieran atentos a lo que observaban —jardines de orquídeas, enormes bambúes, cocoteros, árboles del pan, plantas comestibles como el kukui o la piña roja, cascadas de treinta metros de altura, hibiscos por todas partes—, tenía que disputarse la atención de los niños con los dos volcanes más cercanos de los cinco que hay en la Isla Grande: el Mauna Loa, el volcán activo más grande del mundo, y el Mauna Kea, que no había entrado en erupción desde hacía más de cuatro mil años. 

Estaba claro que aquellos niños de ciudad consideraban los picos gemelos un elemento destacado de la visita, la imagen más llamativa que habían visto en aquel paraíso de postal llamado Hawái. ¿Qué niño no daría cualquier cosa por ver el Mauna Loa en erupción, escupiendo un río de lava a mil grados de temperatura?"

@Jordi_Sanuy

El Clan (Carmen Mola)

"El Clan" és el cinquè llibre de la sèrie de la inspectora Elena Blanco. Per gaudir-lo al màxim, cal haver llegit els quatre anteriors. Se'n fan un munt de referències. Diria que aquest és el més brutal i addictiu de tots. Els Carmen Mola (pseudònim de Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez) han tornat amb moltíssima força. Té 455 pàgines, plenes d'adrenalina, i està publicat per Planeta. Ho deixaran aquí o donaran a la policia una 'vida' més? És realment el desenllaç?

La Brigada d'Anàlisis de Casos (BAC) viu hores difícils. Està més morta que viva i els enemics se li multipliquen. Però l'Elena, la Mariajo, la Reyes, l'Orduño i en Buendía no s'arruguen davant de res ni ningú. Aquest cop, s'enfronten al Clan, una poderosa organització integrada per empresaris, polítics, jutges, policies i periodistes corruptes. El millor de cada casa! Els seus tentacles arriben a tot arreu i per aconseguir els seus objectius són capaços de qualsevol cosa. Busquen impunitat i, ara, la BAC els fa nosa. Amb en Zárate desaparegut (buscant qui va matar al seu pare) i la Blanco en recerca i captura -l'acusen d'assassinat-, la situació és totalment insostenible. La gran pregunta és si la nova cap de la Brigada també forma part del temut Clan. La tenen a favor o en contra?

Mola li dona a la novel·la un context espectacular. Ens parla de la cruenta guerra civil de Libèria -l'any 1993-, de venda d'armes, d'intel·ligència artificial, de tràfic d'òrgans i d'immigració il·legal. Dones i homes que paguen molts diners a les màfies per arribar a Espanya, on alguns policies subornats miren cap a un altre costat quan toca. I enmig d'aquest enrenou, la lluita a contrarellotge de l'Elena per intentar trobar al Zárate -de qui n'està perdudament enamorada- i dels seus companys al BAC per demostrar que ella no és una homicida. Ens ho expliquen amb un ritme vertiginós, acció sense aturador i uns personatges que, de tant seguir-los, els coneixes com si els haguessis parit. No falten ni la grappa ni els karaokes amb cançons italianes. M'ho he passat pipa llegint-la.

"El agua caliente de la ducha le reconforta y le despeja las ideas. En cualquier momento puede aparecer Gaynor, tiene que convencerlo de que espere hasta la llegada de Elena, prometerle que ella le conseguirá los papeles. Necesita que el africano le dé el paradero de ese Sipeeni, la forma de llegar hasta él. Está secándose cuando oye el ruido de pasos fuera, en el pasillo del edificio. No puede ser Gaynor, él está cojo, recuerda cómo arrastraba el pie derecho, y estos pisan fuerte. A continuación, un estruendo, el de alguien irrumpiendo en el apartamento. Zárate piensa y actúa lo más deprisa que puede, en el baño no tiene armas. Escribe en el vaho del espejo un mensaje para Elena: El Clan."

@Jordi_Sanuy

"La novia gitana"
"La red púrpura"
"La nena"
"Las madres"
"La bestia"
"El infierno"

El tiempo de las fieras (Víctor del Árbol)

La crueltat humana no té límits. I com més diners acumulen alguns, més convençuts estan que poden aconseguir allò que volen. Qualsevol cosa. I amb una impunitat insultant. No els importen gens ni mica els possibles danys col·laterals. D'aquests éssers menyspreables ens en parla Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) a "El tiempo de las fieras", publicat per l'editorial Destino. Per no perdre's cap detall, és important haver llegit l'anterior títol de l'autor, "Nadie en esta tierra". 

Com és habitual, ens trobem amb molt més que una novel·la negra. Al Víctor li agrada donar context històric a les seves aventures, alternant l'actualitat amb temps passats. En aquest cas, el lector acaba viatjant fins a Bòsnia, d'on és originària la Vesna. L'any 2008, a Lanzarote, aquesta jove de 19 anys va ser atropellada per un cotxe quan anava en bicicleta. El conductor va marxar sense socórre-la. I, precisament allà, hi ha desterrat l'inspector Soria, a qui la jubilació està a punt d'atrapar. Per la seva part, Julián Leal continua empitjorant del càncer que pateix i li queden quatre dies de vida. També ens retrobem amb la Virginia, que va deixar la policia per convertir-se en la mà dreta del seu pare, al capdavant d'un fosc grup financer amb seu als Estats Units.

El narrador és el sicari que ja vam conèixer a "Nadie en esta tierra". Va començar a matar quan tenia 14 anys -potser era la seva única sortida- i ja no ha parat mai més. Ara li han fet l'encàrrec de trobar a la Vesna, que té un llapis de memòria amb informació que pot comprometre a gent que té diners a cabassos i influències il·limitades. Soria i companyia intentaran posar-li les coses difícils. Del Árbol ens regala uns personatges fantàsticament treballats. Són homes i dones normals, plens de matisos, que no deixen de patir en un món on els que manen -les feres- no tenen compassió per res ni ningú. Persones a qui el poder transforma, com la mateixa Virginia, i mai per bé. Tot narrat amb elegància i un ritme altíssim, cent per cent marca de la casa. Molt recomanable.

"Pensar en su tierra resultaba cada vez más difícil para Vesna. Todavía le sorprendía lo sencillo que había sido tomar la decisión de dejarlo todo atrás. Aunque había fantaseado con ello durante mucho tiempo —de niña se encaramaba al nogal del jardín de Lejla para ver el horizonte más allá de las colinas e imaginaba que lo bueno siempre estaba ocurriendo lejos—, nunca creyó que algún día sería capaz de dar el paso. Apenas unos meses antes, si alguien le hubiera dicho que acabaría en una isla volcánica del Atlántico y trabajando como camarera de habitaciones en un hotel, se habría echado a reír".

@Jordi_Sanuy

Tots aquells mars (Laia Aguilar)

D'entrada, diria que ni l'Helena, ni la Greta, ni la Matilde dominen el Gian. És una de les expressions inventades per les dues últimes, neta i àvia, per comunicar-se en secret. Vol dir saber posar paraules al dolor, trencar el silenci. I al cor de les tres, de dolor n'hi ha molt, sobretot des que la Julieta, la germana petita de la Greta, va desaparèixer al mar sense deixar rastre. Estaven juntes, i encara no ha explicat què va passar.

Les tres dones, l'Helena és la mare de la Greta, són les protagonistes de "Tots aquells mars", de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). D'ella ja havia llegit i comentat "Pluja d'estels" i "Les altres mares". Té 256 pàgines i l'ha publicat Columna. La relació entre elles és molt complexa i han fet poc o res per millorar-la. Ara, vint anys després que la Julieta es fes fonedissa, la Greta torna a Formentera per cuidar a l'àvia. No ha estat una decisió fàcil. S'haurà d'enfrontar al passat i a la mare, que la va abandonar -a ella i al marit- quan la seva filla preferida no va tornar a casa. Va embogir i va perdre el món de vista. Ens expliquen com se senten i què els inquieta en primera persona, alternant-se una darrera de l'altra.

Com és habitual, la Laia té bona mà amb els personatges femenins. L'Helena i la Greta s'assemblen més del que elles mateixes es pensen. Totes dues opten per sortir corrents quan tenen un problema important. Sort en tenen de la Matilde, que amb les seves llegendes màgiques i la seva saviesa intenta apropar-les, abans no sigui passa tard. Ha arribat el moment d'acabar amb els silencis que s'han allargat en el temps. "Tots aquells mars" és un llibre delicat i lluminós que, un cop comences, no pots deixar. Necessites saber què li va passar a la Julieta i si les protagonistes aconsegueixen la redempció. Emoció i tendresa. Al final, com diu Gabriel García Márquez, citat per l'autora, "La vida no és la que un ha viscut, sinó la que recorda i com la recorda per explicar-la".

"Des d'aquí dalt, des del cel, observo l'illa d'Eivissa en tota la seva esplendor. Més enllà, casa meva, l'illa de Formentera, s'estén com un plomatge vell, amb taques de blau i de fosses marines. «Fa anys, moltíssims anys, era una illa deshabitada», m'explicava sempre l'àvia. «Ningú s'atrevia a venir-hi a viure, aquí. Deien que Formentera era una illa perillosa, maleïda». I jo, escoltant els relats de l'àvia amb la meva germana Julieta al costat, m'imaginava una illa decrèpita plena de veus que callaven secrets i sorgien del mar durant les nits silencioses". 

@Jordi_Sanuy

El secret de l'Alba (Jordi Matilló)

Vaig començar a llegir "El secret de l'Alba" sense saber-ne res i m'ha sorprès molt gratament. El llibre del barceloní Jordi Matilló (1959), membre de la Gran Lògia d'Espanya, enganxa des d'un primer moment. Té 502 pàgines i està publicat per Terra Ignota. Hi ha acció per donar i per vendre i uns personatges cent per cent creïbles, que es mouen majoritàriament per tota la comarca de l'Alt Empordà.

Tot comença amb un brutal assassinat, encara que d'inici es creu que podria tractar-se d'un suïcidi. El cas recau en Biel Dot, inspector dels Mossos d'Esquadra, que compta amb la col·laboració de Paula Valls, membre de la policia científica. Tenen molt bona sintonia des del mateix dia que es coneixen. Quan troben un segon mort, torturat com el primer, la situació es complica i comencen a veure clar que el culpable potser tornarà a matar. Després que el jutge Garrido doni el cas per tancat, de manera inesperada, tant en Biel com la Paula decideixen continuar investigant a títol personal, aprofitant el seu temps lliure. Comptaran amb la col·laboració d'un expert en l'Ordre del Temple i de la seva dona.

"El secret de l'Alba" és una novel·la atractiva i amb molt de ritme. Alterna l'actualitat amb temps passats, centrant-se sobretot en la maçoneria i explicant un enfrontament que, segons l'autor, va començar fa segles i encara avui persisteix. On s'amaga el secret dels Templers? Matilló reviu part de les efemèrides que van tenir lloc a Escòcia -on també envia als seus personatges- i repassa l'evolució de la societat  filantròpica i humanista formada per lògies. Crims, assassins a sou i un complot des del Vaticà salpebren una trama que es llegeix amb facilitat. També hi ha lloc per la gastronomia, amb la visita a tot un seguit de restaurants empordanesos reals que ja tinc apuntats. 

"-Com ha pogut passar una cosa així? -pregunta en Garrido ensenyant a la pantalla del seu ordinador les escabroses imatges que, en poques hores, s'han fet virals. 

-Ho desconeixem -respon la Paula intentant afluixar una mica la tensió de la reunió-. Però una cosa és certa, i és que aquestes imatges no són nostres. Els escenaris en els quals es mostren a les víctimes no són els mateixos on van aparèixer els cadàvers. A més, analitzant-les s'aprecia clarament que van ser fetes al llarg de les sessions de tortura que l'assassí va infligir als desgraciats. Fa l'efecte, en una primera anàlisi, que excepte en les últimes de cada sèrie, les víctimes encara eren vives. Això ens porta a concloure que l'única persona que va poder fer-les és el mateix assassí".  

@Jordi_Sanuy

El final de la història (A. J. Finn)

T'imagines que el teu novel·lista de misteri preferit et convida a passar uns dies a casa seva? Doncs és el cas de la Nicky Hunter, que està a punt de conèixer al seu ídol, en Sebastian Trapp. Fins ara només s'havien comunicat per carta. Li ha demanat que vagi a San Francisco i escrigui la seva vida. Assegura que d'aquí a tres mesos serà mort. Tot això ens ho explica A. J. Finn (Nova York, 1979) a "El final de la història", traduït per Mireia Alegre i Núria Parés i publicat per Rosa dels Vents.

La Nicky està il·lusionada amb el projecte que li ha encarregat en Sebastian, però no acaba d'estar tranquil·la. Hi ha capítols de la vida de l'escriptor que li generen dubtes seriosos, i té por de sortir-ne escaldada. La seva dona i el seu fill adolescent van desaparèixer misteriosament la nit de Cap d'Any del 1999 i mai més s'ha sabut res d'ells. I si els va assassinar ell i va dur a terme el crim perfecte, com en una de les seves novel·les? Amb precaució, encara que sense massa manies, la nostra convidada intentarà treure'n l'entrellat, acompanyada de la segona dona de l'escriptor, la Diana, el seu nebot Fredy i la seva filla Madeleine, que també vol guanyar-se la vida escrivint, tot i no tenir el talent del seu estimat pare.

A. J. Finn, que es va fer mundialment famós amb "La dona de la finestra", ha tornat amb un altre thriller psicològic que beu de les novel·les clàssiques de misteri, com les d'Agatha Christie. No hi ha assassinats impossibles ni focs d'artifici. Només una investigació que avança a poc a poc, que és com se'ns donen les pistes. L'autor té l'habilitat de fer-nos dubtar fins al gir final, cent per cent marca de la casa. Està ben estructurada, té acció i uns personatges ben dibuixats. Com es pot llegir a la portada, "El passat no ha passat. Només està esperant". La Nicky ha de posar llum a la foscor... sempre que en Sebastian s'hi posi bé. 543 pàgines que es llegeixen amb facilitat i que et deixen amb ganes de més. 

"-Li agraden els misteris?
La Nicky desvia la mirada i la deixa clavada al retrovisor. El taxista la mira de reüll a través d’unes ulleres rodones de cul de got.
-Veig que llegeix una novel·la de misteri -diu amb veu rogallosa.
El cotxe rodola pendent avall i passa per sobre un esvoranc; a sota, tot trontolla.
Ella agafa el llibre i l’aixeca.
-Agatha Christie. Assassinat a Mesopotàmia.
L’home té ganes de conversa, i la Nicky està disposada a donar-n’hi. La feina de taxista deu ser molt solitària.
-Que fuma?
-No. -Ben fet. -S’entafora un cigarret entre les dents-. És massa bonica per morir jove".

@Jordi_Sanuy

El huésped misterioso (Nita Prose)

"El huésped misterioso", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972), és la continuació de "La camarera", una simpàtica i curiosa novel·la negra que ja han llegit més de dos milions de persones. Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo Ediciones. Són 331 pàgines plenes de ritme, humor i misteri, de nou amb la Molly Gray com a principal protagonista. L'han ascendit i ara és la cap de cambreres de l'Hotel Regency Grand.

Com ja vaig dir quan la vaig conèixer, la Molly és un personatge adorable. Gaudeix netejant habitacions de luxe i tot el que sap li va ensenyar la seva difunta àvia, que és qui la va criar, en absència dels seus pares. Ella també era cambrera d'hotel, i de deixar les coses netes i polides. La troba a faltar. Ara viu amb en Juan Manuel, un cuiner del seu mateix establiment. La venera. La noia continua parlant amb frases fetes, com per exemple "lo bueno se hace esperar" o "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida". És llesta com una fura, però complicada en les relacions socials. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de les segones intencions ni de missatges subliminars. I són molts els qui li volen prendre el pèl.

L'estructura del llibre és similar a l'anterior, també amb una mort que posa en dubte la reputació del Regency. En aquesta ocasió, es tracta de J.D. Grimthorpe, un cèlebre autor de novel·les de suspens i misteri que fa una conferència de premsa VIP en el nou saló de te del luxós hotel. Del cas també se n'encarrega la detectiu Stark que, com a "La camarera", torna a sospitar de la Molly, que no se'n sap avenir. Sempre està en el pitjor lloc en el pitjor moment. Però la seva sang freda i la seva capacitat d'observació serà fonamental per aclarir els fets i sortir-ne indemne. L'autora salpebre l'actualitat amb capítols de la infantesa de la cambrera, que ens ajuda a entendre la història millor. Un bon entreteniment per aquest mes d'agost.

"Mi querida abuela, también conocida como Gran, trabajó toda su vida como camarera doméstica. Yo he seguido sus pasos. Es una figura retórica. Ahora no puedo seguir literalmente sus pasos porque ya no da ninguno más. Murió justo hace cuatro años, cuando yo tenía veinticinco (ergo, un cuarto de siglo), e incluso antes de eso, su capacidad de andar llegó a un final abrupto en el momento en que, muy a mi pesar, enfermó de repente. El caso es que está muerta. Se ha ido, pero no la he olvidado, eso jamás. Y aunque ahora mis pasos caminan por un sendero de proverbios totalmente propio, sigo en deuda con mi querida abuela fallecida porque ella me convirtió en lo que soy."

@Jordi_Sanuy

L'any de la llagosta (Terry Hayes)

"L'any de la llagosta", del britànic Terry Hayes (1951), és un llibre molt visual i cent per cent cinematogràfic. Són 860 pàgines, sense pauses, en què l'autor encadena una aventura darrere de l'altra, a quina més espectacular. I ho fa amb gran varietat de gèneres i poques manies. Directe al gra. Està traduït al català per Judith Raigal Aran i publicat per Columna. M'ha deixat gratament sorprès. És, sens dubte, un dels grans títols comercials d'aquest calorós estiu.

El protagonista principal d'aquesta història que comença sent geopolítica és en Kane, un espia de la CIA ja veterà i amb molt bona reputació. Els seus caps l'envien a algun lloc on s'uneixen les fronteres del Pakistan, l'Iran i l'Afganistan per intentar contactar amb un home. Aquest li ha de donar personalment una informació vital per a la seguretat d'Occident. Allà coincidirà amb un antic adversari a qui han donat dos cops per mort, tot i que ara descobreix que no ho està. Porta una llagosta tatuada a l'esquena i és qui dona títol a aquest llibre, addictiu i més negre que el carbó. Atrapar a aquest assassí aterridor, intel·ligent i cruel s'acabarà transformant en l'objectiu vital d'en Kane, pesi a qui pesi. Té clar, però, que ningú li posarà les coses fàcils.

A mesura que avancen els esdeveniments, l'autor s'envalenteix i passa de la novel·la negra d'espionatge i terrorisme a la ciència-ficció, dibuixant-nos un món distòpic i fantasiós que t'acaba posant els pèls de punta. Aquí, comença un llibre nou, amb en Kane convertit en una mena d'heroi que ha de lluitar pràcticament sol contra tot i tothom. L'episodi del submarí, claustrofòbic, està francament bé. L'únic 'però' és que li trobo a "L'any de la llagosta" és la manera de resoldre la història final, que m'ha sonat a ja llegit uns quats cops. I fins aquí puc explicar. "Soc en Pilgrim", l'anterior llibre de Hayes, també va fer la volta al món. Té un llenguatge cuidat, bons diàlegs, molt de ritme i imaginació sense límits. Per tenir-lo en compte.

"Una vegada vaig anar a matar un home. En altres temps, en dies de joventut, la meva feina em portava pels carrerons de Tòquio il·luminats per llums de neó, observava la sortida del sol per sobre de la mesquita Nou Cúpules i esperava a la riba del barri antic d’Istanbul mentre les llàgrimes d’una dona queien com la pluja. 

En aquesta ocasió em va tocar anar molt més cap a l’est, on la mar Egea es troba amb la Mediterrània i el sol turc es desfà a sobre d’una cadena d’illes diminutes. La més petita era també la més remota; un indret on les onades trencaven contra les restes d’un vaixell de càrrega que reposava entre uns esculls de corall, els corrents perillosos s’arremolinaven per les coves ocultes, i del poble pescador, on ja feia temps que no hi havia cap vaixell de fusta, només en quedaven les restes."

@Jordi_Sanuy

El último verdugo i La hora del lobo (Toni Hill)

Els dos primers llibres de la trilogia del barceloní Toni Hill (1966), "El último verdugo" i "La hora del lobo" -publicat el mes passat-, se m'han fet curts, i això que tenen 503 i 558 pàgines, respectivament. Són d'aquells que, quan els comences, ja no els pots deixar de costat, fins a saber exactament com acaben. Estan molt ben escrits i publicats per Grijalbo. Ja tinc ganes que surti el tercer. Són històries independents, però s'han de llegir en ordre per no perdre's cap detall.

L'eix vertebrador de la trilogia és la doctora Lena Mayoral, una prestigiosa criminòloga amb diversos llibres publicats. És especialista en assassins en  sèrie, i els mitjans de comunicació se la rifen. La policia li demana que col·labori amb ells quan comencen a aparèixer cadàvers amb una estranya marca a la nuca i amb una nota ben a prop. S'hi pot llegir "Alguien tiene que hacerlo". Amb el pas de la investigació, descobreixen que el culpable ajusticia les seves víctimes amb un garrot vil, un artefacte fet servir per aplicar la pena capital. A Espanya va estar vigent fins a l'any 1978. Així van matar a Salvador Puig Antich. Tant la Lena com l'assassí, de qui no puc explicar res, estan molt ben dibuixats; i el seu enfrontament, amb Barcelona com a testimoni és espectacular, a vida o mort.

"LA HORA DEL LOBO"

Quan encara no està recuperada de les seqüeles del cas del botxí, a la Lena se li torna a girar una feinada de por. A "La hora del lobo", l'acció es trasllada a la Vall de Boí, on fa set anys van assassinar una dona i va desaparèixer el seu fill Daniel, de vuit anys. Mai més ningú n'ha sabut res d'ell. La criminòloga s'instal·la a la casa on van passar els fets per buscar noves proves, contractada pels avis de la criatura. En són els actuals propietaris i tenen diners.

Paral·lelament, comencen a matar a diversos nois de quinze anys, l'edat que ara té o tindria el desaparegut. Els cadàvers apareixen a les esglésies romàniques de la Vall i tot fa pensar que al darrere hi podria haver alguna secta. O no. Tot comença després que un grup de cinc amics faci una sessió d'espiritisme a la casa on vivia en Daniel, just abans que fos rehabilitada perquè hi anés la Lena. Un d'ells queda tocat. I ja no torna a ser el mateix. Toni Hill ens torna a regalar una novel·la negra molt addictiva. Té un ritme molt alt, acció constant i uns personatges que són molt creïbles. Cent per cent recomanable. El botxí, protagonista de la primera entrega, s'ho mira des de la barrera, per tornar a matar quan cregui que sigui el moment. Per la tercera part, l'emoció està assegurada...

"En las noches sin luna el único rey del valle es el silencio. Hoy el cielo es una sábana negra y flota en el aire una neblina turbia que oculta parte de la torre de la iglesia, siempre iluminada, como un faro de montaña. Desde la ventana del comedor, Marta tiene la impresión de que la parte superior del campanario está suspendida en el aire y siente el frío que desprende el vidrio al apoyar la mano en él. Un helor recio le sube por el brazo, hasta llegar al tatuaje del hombro en el que ella prefiere no pensar. Se anunciaban nevadas para los próximos días, pero de momento solo se aprecia una tenue capa blanca en las cumbres que circundan el valle. Ahora que está a punto de partir, Marta se dice que la nieve, por hermosa que sea, supondría un obstáculo añadido."

@Jordi_Sanuy

La mestra i la Bèstia (Imma Monsó)

Imma Monsó (Lleida, 1959) mai no em deixa indiferent. "La mestra i la Bèstia" és el quart llibre seu que llegeixo, després de "Germanes", "La dona veloç" i "L'aniversari". Té 349 pàgines i està publicat per l'editorial Anagrama. La seva protagonista principal es diu Severina i és tot un descobriment. Sempre ha viscut una mica en  la inòpia, principalment per l'educació rebuda -a casa- per part de la seva mare, que va decidir no portar-la a l'escola. La va fer dubtar de tot i tothom.

El setembre de 1962, la Seve, que tot just supera la majoria d'edat, arriba a un petit poble del Pirineu Ribagorçà per cobrir la plaça de mestra. Mai no n'havien tingut cap de tan jove. Quan va acabar la carrera -ella, que és més de llegir que de parlar- va decidir exercir lluny d'on havia crescut. Volia ensenyar en un poble, tenir casa pròpia i veure caure la neu. Res més. A Dusa, nom inventat, no li posaran les coses fàcils. Ella té escassa capacitat de comunicació i els alumnes i les seves famílies són més aviat tancats. Les dues persones amb qui té més complicitat són la Justa, que l'acull els primers dies, i en Simeó, un home complicat i misteriós amb qui té una relació molt particular. Entre ells, hi ha una forta tensió sexual no resolta.

La Seve no té vocació de mestra. Diria que ho acaba sent per inèrcia, seguint les passes de la seva mare, ja morta, com el seu pare. A Dusa, la noia va descobrint coses de la seva família que sospitava però que no havia confirmat mai. Per exemple, que el seu pare i en López -un veí de casa que tenia un taller- havien participat en activitats clandestines en l'Espanya posterior a la Guerra Civil. A ulls de tothom, l'home viatjava per vendre recanvis de màquines d'escriure, però hi havia molt més. "La mestra i la Bèstia" és un llibre molt ben escrit i estructurat que reflexiona sobre la docència, el procés de marxar de casa i començar una nova vida i les mentides de que vegades es diuen per intentar protegir als qui tenim a prop. Tot amb rigorositat i un gran sentit de l'humor.

"La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la in­tenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebra­ció. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els pre­paratius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucide­sa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res». A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur".

@Jordi_Sanuy

Culpes compartides (Hjorth & Rosenfeldt)

"Culpes compartides" és el vuitè llibre de la sèrie Bergman. S'ha fet esperar molt perquè l'anterior es va publicar el novembre de 2021. Els seus autors, els suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, continuen en plena forma. La traducció al català és de Jordi Boixadós i està publicat per Columna. El Riksmord, la unitat d'homicidis d'Estocolm, està tocat i quasi enfonsat des que es va descobrir que un dels seus integrants era un perillós assassí en sèrie.

Com és habitual, en Sebastian Bergman és el centre de totes les mirades. Amb el pas dels anys ha intentat canviar, però ningú no passa per alt el seu passat de paio malparit, misogin, egoista i manipulador. Està molt lluny de ser el gendre perfecte! Una vegada més, les relacions entre els membres del Riksmord són encara més apassionants que els casos que investiguen. En Sebastian ha aconseguit apropar-se a la Vanja -tampoc no massa- i veure regularment a l'Amanda. Amb en Torkel i l'Ursula podríem dir que hi té un pacte de no-agressió que funciona força bé. L'aparició de la Cathy, que va sobreviure al tsunami del 2004, igual que ell, provoca que li vinguin al cap fantasmes del passat. Té la mateixa edat que hauria tingut la seva filla Lily, a qui mai no podrà oblidar.

En Sebastian, que havia estat el psicòleg criminal més famós de Suècia, continua treballant al Riksmord, però com a assessor extern. No volen que el seu nom s'associï a cap dels casos que investiguen, ara amb la Vanja com a cap de la unitat. El problema és que l'assassí en sèrie a qui persegueixen està obsessionat en ell; i totes i cadascuna de les víctimes hi  estan vinculades d'alguna manera. L'interpel·la de manera directa i sense complexos, buscant l'enfrontament total. "Culpes compartides" és un llibre addictiu, molt ben estructurat i amb un ritme que no decau en cap moment. Els autors ens resolen el cas, però deixen molts interrogants oberts al voltant de la vida personal d'en Bergman, a qui l'ahir no para de donar-li sorpreses. Potser és allò del karma...

"De totes les coses difícils d’acceptar, la que costava més era que un company en qui confiaven, que apreciaven i que creien que coneixien bé, hagués passat els últims anys matant gent mentre viatjava amb ells. Després de la dramàtica detenció, en què en Torkel i l’Ursula havien estat a punt de deixar-hi la pell, en Billy havia canviat. Va reconèixer sense embuts els fets, va col·laborar, va explicar els detalls de com havia procedit i on havia amagat els cossos. Al començament, en Sebastian havia tingut la sensació que només era teatre, una manera d’intentar aconseguir que li rebaixessin la condemna quan el portessin a judici; però era impossible imaginar res que no fos presó per sempre, i com més temps passava i més coses sabien, més segur estava ell que en Billy, efectivament, considerava un descans que l’haguessin descobert".

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats
Mentides consentides
Veritats enterrades

El cor del balneari (Teresa Sagrera)

Hi ha amors que queden capturats en el temps i que, encara que no arribin a bon port, duren per sempre més. Amors impossibles d'oblidar i que, des del record i la distància, poden marcar tota una vida. Una d'aquestes històries d'amor universal és l'eix vertebrador d'"El cor del balneari", escrita per Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). És el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2014. Té 304 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

Si encara no heu estat mai a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui, ja feu tard. Just allà, la primavera del 1919, la Lola es prepara per complir l'última voluntat de la seva mare. Abans de morir, va demanar-li que anés al Balneari Ventura -on havia treballat de jove- i li tornés una capseta de música a l'Ignasi, l'actual propietari de l'establiment. L'home queda trasbalsat perquè la noia és clavada a la Violeta, que fa un munt d'anys que va marxar sense ni tan sols acomiadar-se. La Lola, que demana quedar-se a treballar allà, és una dona forta i amb les idees clares. De fet, la Teresa té una gran habilitat per crear personatges femenins potents i difícils d'oblidar. D'aquells que deixen empremta, com per exemple la Blanca, la Juana o la Marta, de títols anteriors.

La Lola intenta esbrinar qui és realment l'Ignasi i la relació que va tenir amb la seva difunta mare. Ni el seu fill, en Marià, ni la major part del personal del Balneari li posen les coses fàcils. Com que la Violeta no era santa de la seva devoció, a ella també la deixen una mica de banda. A poc a poc, els secrets familiars i  les tensions personals acaben per sortir a la llum i vicien l'ambient fins a punts insospitats. Això passa coincidint amb la proclamació de la Segona República. "El cor del balneari" és un llibre àgil, visual, lluminós i amb un final rodó. Un dels missatges que queden després de llegir-lo és la necessitat de lluitar per les coses en què creus fermament, sense defallir. El poder de l'amistat, com el de l'amor, també és etern. 

"La mare havia mort de pena; encara que el metge digués que se l’havia endut aquella maleïda grip, jo sabia del cert quina havia estat la causa de la seva mort. Va ser aquella pena que l’anà devorant com una geneta amb el pas dels anys, sense treva, esmunyint-se amb una destresa endiablada per qualsevol racó dels seus pensaments davant l’esglai dels meus ulls. Cap dels meus propòsits per mantenir-la al món dels vius no va servir de res. La ràbia em consumia per no haver-la pogut salvar. La mare era la meva vida i ja no hi era".

@Jordi_Sanuy

Los nueve reinos (Santiago Díaz)

És millor morir amb dignitat que viure esclavitzats. Ho tenia molt clar Bencomo, el mencey de Taoro, un dels nou que governaven l'illa de Tenerife el 1494. Els guanxes hi van arribar el segle I aC, procedents d'Àfrica, i al llarg de mil cinc-cents anys, hi van crear una civilització aïllada de la resta del món. Tot va canviar, i de quina manera, quan els Reis Catòlics van decidir colonitzar les Illes Canàries, fos quin fos el preu a pagar.

La història de Bencomo, personatge real, la ficciona Santiago Díaz (Madrid, 1971) a "Los nueve reinos", publicada per l'editorial Alfaguara. És un llibre d'aventures extraordinari. Quan narra la Primera Batalla d'Acentejo fa posar els pèls de punta. No recordo res tan visual ni sanguinari des de "Las puertas de Atenas", de Conn Iggulden. A tots els personatges els dona una personalitat arrabassadora, començant pel mateix mencey i la seva família. També és el cas, per exemple, dels seus principals enemics: el brutal colonitzador Alonso Fernández de Lugo i Beatriz de Bobadilla, cruel i amb una fogositat sexual desmesurada. Cap dels dos es donava per vençut, per malament que anessin les coses.

Com és habitual, Díaz fa salts endavant i endarrere en el temps, fins que tot quadra a la perfecció. A la família de Bencomo la coneixem des de l'any 1452, quan el càrrec de mencey de Taoro l'ostentava el seu pare i ell encara era molt jove. Les seves vivències s'alternen amb les de la criada de Don Joaquin Lavilla, al Regne de València, l'any 1519. L'Elena, així es deia la noia, és un dels vincles d'unió entre uns i altres. També té un paper destacat una altra criada, l'Ana, maltractada per Fernádez de Lugo al llarg de dècades. Amb un ritme brutal, "Los nueve reinos"ens parla de traïcions, sacrificis i passions prohibides, ingredients que l'autor ja va fer servir a "Talión", "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Un relat de 573 pàgines extraordinari i, per a mi, força desconegut fins ara.

"El día que el joven Bencomo se enfrentó por primera vez a Guayota, el espíritu maligno que habitaba dentro del volcán, fue también el primero que mató a uno de aquellos extranjeros. Desde entonces los tuvo a ambos —a los invasores y a los demonios— como a una misma cosa. 

A pesar de que los guanches vivían principalmente de la agricultura y de la ganadería, su padre, el príncipe Imobach, aspirante al trono de la región de Taoro, llevaba a sus hijos a cazar desde que solo levantaban un par de palmos del suelo. Con nueve años, Bencomo ya podía presumir de haber cazado lagartos, ratas gigantes y todo tipo de aves, pero esa mañana, por fin, se iba a enfrentar a uno de aquellos peligrosos cerdos que habían llegado con Mitorio y los suyos quince siglos atrás".

@Jordi_Sanuy

El asesino de la montaña (Anders de la Motte)

No defallir mai. Ni quan tot està en contra i sembla quasi impossible albirar una solució. Ho té clar la inspectora de policia Leonore Asker. Si se'n va sortir quan era petita -amb un pare preparacionista i paranoic- també ho pot aconseguir ara, molt més ben preparada. La Leo és la protagonista d'"El asesino de la montaña", escrita per l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). En català, l'ha publicat Columna; i en castellà, Planeta, traduït per Pontus Sánchez.

La inspectora Asker té un currículum envejable. Quan semblava clar que es convertiria en la directora del Departament de Delictes Violents, cau en desgràcia. Desapareix una jove d'una família adinerada i tothom perd la paciència molt ràpid. L'advocada que els representa és la mare de la Leo, i  la vol com més lluny millor. Tampoc és benvinguda pel policia a qui assignen la investigació, amb qui va tenir una relació sentimental que no va acabar bé. Per això l'envien a la Unitat de Casos Perduts, instal·lada en un soterrani i amb companys de dubtosa reputació. Li presenten el canvi com un ascens -ja que la fan cap de la secció- però sap perfectament que és un càstig. Les coses que no es resolen, va a parar allà a baix. Mai no han de donar explicacions a ningú. És com si no existissin...

Ho té prohibit, però la Leo segueix treballant en el cas de la desapareguda, encara més quan troba una miniatura idèntica a la noia en una gran maqueta ferroviària. En aquell mateix moment s'adona que s'enfronta a un desequilibrat assassí en sèrie, a qui ja perseguia l'anterior cap dels Casos Perduts, que ha patit un infart i està en coma. Només pot ajudar-lo una persona: un amic de la seva infantesa, en Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. La noia i la seva parella estaven visitant una cova abandonada quan es van fer fonedissos. Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i amb un ritme trepidant que manté l'emoció fins a l'última pàgina. La sèrie tindrà continuïtat.

"Por un agujero en el suelo asoman los asideros de una escalera vertical. 

Ella ilumina el hueco con el haz de luz. 

Una corriente de aire húmedo la golpea. Arrastra consigo un olor a agua, piedra, metal. El aliento de la montaña. Había visto esta expresión en algún foro de exploración urbana y en aquel momento le pareció bonita. Como si la montaña fuera un ser vivo. Pero ahora mismo, cuando el olor la golpea desde las profundidades, la idea se le antoja mucho menos sugerente. Unos metros más abajo su linterna ilumina una estancia parecida, con otro agujero en el suelo por donde la escalera vertical sigue descendiendo en la oscuridad.

—Vamos".

@Jordi_Sanuy

Un animal salvatge (Joël Dicker)

M'agraden les històries que escriu el novel·lista suís Joël Dicker (1985) i no me n'amago. Ho he llegit tot d'ell des que vaig rebre l'exemplar en proves de "La verdad sobre el caso Harry Quebert", l'any 2013. La seva última novel·la es titula "Un animal salvatge". En castellà, l'ha publicat Alfaguara; i en català, La Campana, traduïda per Imma Falcó. Són 446 pàgines que es llegeixen amb facilitat. Capítols curts i amb molt de suspens, com ja ens té acostumats.

D'entrada, m'ha semblat que Dicker abusa menys d'aquell reguitzell de girs quasi impossibles -cent per cent marca de la casa- que, quan hi ha un assassinat, per exemple, provoca que la corrua de sospitosos no s'acabi mai. Cada certes pàgines, en tenim un  de diferent, rellevant-se de manera continuada, amb l'aparició de noves pistes. Aquí va de cara des del primer moment i, de sorpresa o canvi sobtat, només n'hi ha un de gran; i ni tan sols se'l guarda pel final. Estem davant d'una entretinguda història de lladres i serenos, que se'ns presenta en diversos temps. Anys 2007 i 2017, sobretot, i també des de vint dies abans de l'atracament que va tenir lloc, en una joieria de Ginebra, el 2 de juliol de 2022. És el centre de tot. Va descomptant fins a arribar al dia dels fets.

Què tenen a veure amb l'atracament l'Arpad i la Sofie? Són el matrimoni perfecte. Ell treballa en un banc, ella és advocada i viuen feliços, amb els seus dos fills, en una casa de disseny, tota de vidre, a la vora del llac Léman. I en Greg i la Karine? Ell és policia, ella despatxa en una botiga de roba i també tenen dos fills. Es coneixen perquè els nens juguen en el mateix equip de futbol. Casa seva és molt més modesta, però tampoc no està malament. Envegen els Braun, i de quina manera. Des del mateix dia que la coneix, en Greg s'obsessiona amb la Sofie, i no deixa d'espiar-la. L'altre personatge clau de la història és en Fera, a qui l'Arpad i la seva dona coneixen des de fa molts anys. Per cert, a una pantera mai pots tancar-la en una gàbia. La seva naturalesa és incanviable.

"Era una coreografia estudiada al mil·límetre.

Mentre el Passamuntanyes mantenia a ratlla els ostatges apuntant-los amb l'escopeta retallada, la Gorra lligava amb brides de plàstic els canells i les cames del vigilant de seguretat i del dependent. L'únic que no va acabar embridat va ser l'encarregat de la botiga. Els atracadors sabien molt bé el que feien.

La Gorra el va agafar i el va portar cap a la caixa forta principal. Mentrestant, el Passamuntanyes es va quedar allà vigilant els ostatges.

Quedaven quatre minuts".

@Jordi_Sanuy

La germandat de l'àngel caigut (Jaume Clotet)

Avís a navegants: No deixeu que NINGÚ us expliqui quin és el secret més ben guardat de la humanitat. Saber-ho abans de temps us esgarraria una bona part la lectura de "La germandat de l'àngel caigut", el títol amb què Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha guanyat l'última edició del Premi Josep Pla. És una novel·la d'aventures àgil i divertida que, quan te n'adones, ja l'has acabada. I, clar, en vols més. M'ha fet pensar en les peripècies viscudes pel bo d'Indiana Jones. 

L'any 1291, a Acre, Terra Santa, un grup de cavallers templers fuig del Regne de Jerusalem. I ho fa emportant-se el secret més ben guardat de la cristiandat. Més de set segles després, ja en l'actualitat, aquest corre perill de ser desvelat i cal impedir-ho a qualsevol preu. Si caigués en mans dels infidels, s'obriria la capsa dels trons i la humanitat estaria en perill de mort. Dos dels encarregats de custodiar-lo, quasi per casualitat, són en Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat, i la Berta Bosch, agent dels Mossos d'Esquadra. La basílica més sagrada dels catalans podria estar en perill i ells la defensaran amb la seva pròpia vida, en cas que faci falta. Són dos personatges molt ben treballats i plens de contradiccions que el destí uneix per formar un potent front comú.

"La germandat de l'àngel caigut" reflexiona sobre la bondat i la maldat, que són conjunturals i estan obligades a conviure frec a frec. Segons explica el monjo en una classe de la facultat de Filosofia, el gen de la maldat no existeix i, per tant, d'inici no hi ha persones bones o dolentes. Diuen que els nazis sempre van estar obsessionats amb Montserrat. De fet, Heinrich Himmler s'hi va desplaçar en persona perquè estava convençut que allà s'hi amagava el Sant Grial. En diverses parts d'aquesta frenètica història, l'autor fa un salt enrere en el temps per parlar-nos de les recerques de la societat Ahnenerbe, entre les quals inclou el secret dels templers. I així quadra el cercle. És un llibre visual i provocador que manté l'emoció fins a l'última pàgina. M'ho he passat pipa!

"En Bernat va sortir del despatx de l'abat Francesc Maria en un estat d'ànim que ell mateix no hauria sabut definir. Però tenia molt clara una cosa: allò que l'abat de Montserrat vivia amb evident pessimisme com un infortuni, gairebé com una maledicció, ell ho vivia amb una excitació que li costava dissimular. Era ben conscient dels riscos enormes que comportava aquella missió, i que la mateixa seguretat i continuïtat de la comunitat monàstica entrava en zona de risc, però preferia, des de sempre, veure el got mig ple. De fet, pensava que el monestir tenia una oportunitat d'or de servir Déu com mai abans no ho havia fet".

@Jordi_Sanuy

Bartleby y yo (Gay Talese)

Em declaro fan incondicional del nord-americà Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey). Té 92 anys i continua amb el cap molt clar. A aquest periodista nascut en una família d'arrels italianes, se'l considera un dels pares del que en el seu dia es va batejar com a "Nou Periodisme" o "Periodisme literari", al costat de Tom Wolfe. Mai ha escrit ficció. Vaig tenir la sort de conèixer-lo quan va ser entrevistat per Josep Cuní al programa "Els Matins" de TV3, en el qual jo feia els esports.

El seu últim títol és "Bartleby y yo", traduït de l'anglès per Antonio Lozano i publicat per l'editorial Alfaguara. Està inspirat en el personatge de "Bartleby, l'escrivent", d'Herman Melville. Després de molts anys dient a tot que sí, l'oficinista va desafiar al seu cap deixant anar un inesperat: "Preferia no fer-ho"; una frase que, amb el pas del temps, s'ha convertit en mítica. Talese ha dibuixat, millor que ningú, la ciutat de Nova York. N'és un dels cronistes per excel·lència. Per això, el llibre porta per subtítol "Retratos de Nueva York". Com és habitual, el nord-americà dona veu a les persones normal i corrents, als perdedors, als que viuen allunyats dels focus i de l'èxit. També els podríem batejar com els de la cara B; o també del costat fosc, com deia el bo de Pau Donés.

Per les pàgines de "Bartleby y yo" transiten l'encarregat del rètol electromecànic de notícies amb lletres mòbils de The New York Times, un discret noi dels encàrrecs, una actriu retirada quasi oblidada per tothom i un periodista expert en obituaris. Les dues històries més llargues, de dotze capítols cadascuna -el llibre en té 35-, són "La sombra de Sinatra" i "El brownstone del doctor Bartha". En la primera, Talese ens explica com va anar al darrere del cantant per entrevistar-lo per "Esquire", sense poder aconseguir-ho, tot i tenir-ho pactat. Segons la revista, "Frank Sinatra está resfriado", l'article que va firmar l'any 1966 explicant com havia anar tot, és el millor que ha publicat mai en les seves pàgines. L'altre és l'aventura d'un home que estimava un edifici més que la seva pròpia vida.

"Nueva York es una ciudad de cosas que pasan inadvertidas. Es una ciudad con gatos durmiendo bajo vehículos aparcados, dos armadillos de piedra que trepan por la catedral de San Patricio y miles de hormigas arrastrándose sobre la cima del Empire State Building. Probablemente las hormigas acabaran ahí transportadas por el viento o los pájaros, pero nadie lo sabe con certeza; las hormigas son tan desconocidas para la gente de Nueva York como el mendigo que coge taxis hasta el Bowery, o el hombre atildado que rebusca entre los cubos de basura de la Sexta Avenida, o el médium que ronda por los números setenta de la zona oeste asegurando: «Soy clarividente, clariaudiente y clarisensorial".

@Jordi_Sanuy

"El motel del voyeur"
"Los hijos"
"El silencio del héroe"
"Retratos y encuentros"
"Honrarás a tu padre"

Mejor muerto (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcerla Pieldelobo continua sent un maldecap pels seus superiors. Sempre va per lliure i complir ordres -si no les troba totalment lògiques- queda descartat per principis. Amb Miguel Bonachera a la 'reserva', ara qui l'ha de patir dia rere dia és el subinspector Vila. A nivell personal, la relació amb en Damen, inspector de la policia foral de Navarra, està força estancada. L'estima, però li costa comprometre's.

"Mejor muerto" és el tercer llibre protagonitzat per la Marcela, després de "Bajo la piel" i "En la sangre". Té 334 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins. Soc molt fan d'aquesta solitària i decidida inspectora creada per Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). Aquest cop, la tornem a trobar a la capital de Navarra, investigant la desaparició de Francisco Sarasola, un important promotor immobiliari. És un home poc estimat, a qui tothom preferiria veure mort, com resa el títol del llibre. Començant per la seva pròpia família. Casat dues vegades, amb tres fills, una amant fixa i diverses d'ocasionals, tothom té motius suficients per enviar-lo a l'altre barri. Qui sigui que se l'hagi emportat, demana un milió d'euros a canvi de la seva vida.

Com sol passar en aquests casos, la investigació és a contrarellotge. Tothom menteix deliberadament i la Marcela i companyia tenen molts problemes per avançar. Desapareix un soci d'en Sarasola, troben morta la seva amant, hi ha enfrontaments familiars... i res és el que sembla. Un cop més, la Susana ens regala una narració addictiva, visual i amb molt de ritme. Un thriller que reflexiona sobre les pors personals i les aliances en temps de crisis. Capítols curts (45 més l'epíleg) i un munt de situacions portades al límit que sempre deixen el lector amb l'ai al cor. Bona reflexió sobre la corrupció i la necessitat de justícia. Amb ganes de viure més aventures al costat de la Pieldelobo, si és fent equip amb el subinspector Bonachera, encara millor. 

"Tirado en el suelo, inmóvil excepto por el constante parpadeo de sus ojos. La camisa cubierta de sangre, los brazos debajo del cuerpo, las piernas estiradas, separadas una de otra en una postura que, de sentirla, resultaría sumamente incómoda. Suelo de hormigón o cemento y una pared sin enlucir muy próxima. No pudieron ver nada más en los apenas diez segundos de vídeo que acaban de recibir. El mensaje había llegado al mismo tiempo al teléfono de los tres hijos y de la esposa de Francisco Sarasola, que esperaban en el despacho del negociador de la policía, el inspector Manuel Ortega, un tipo alto, de ojos escrutadores y manos suaves".

@Jordi_Sanuy