No dormiràs (Oriol Canals)

Diuen que el passat sempre torna i, sovint, quan menys t'ho esperes. Ho viuen en primera persona els integrants del nucli dur de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. En un tancar i obrir d'ulls, passen de manegar-ho tot al seu gust -moltes vegades saltant-se la llei- a patir per les seves vides. Un fet delictiu que ja tenien pràcticament oblidat, comès anys enrere, és ressuscitat per algú disposat a fer justícia a qualsevol preu. La venjança se serveix freda.

"No dormiràs", d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), comença de manera espectacular, amb la lluerna modernista de la sala simfònica del Palau de la Música volant pels aires. És un toc d'atenció a Víctor Alemany, el prestigiós director de l'orquestra barcelonina, i als seus subordinats. O confessen el pecat pel qual encara no han pagat; o ells i els seus familiars tindran seriosos problemes. És irrebatible. El que podríem batejar com a 'cas Palau' -en vam tenir un de ben real destapat l'any 2009- recau en la sergent dels Mossos d'Esquadra Martina Roca. La seva xicota, víctima de violència sexual, passa per dies difícils i ella fa el que pot per ajudar-la, encara que no sempre és fàcil. El seu equip el completen l'Aran Bosch i en Fede Marín, amb els qui té una molt bona sintonia.

Estem davant d'una novel·la negra que aguanta molt bé fins al final, ja que no és fàcil endevinar qui hi ha al darrere de les amenaces. Té ritme, és molt visual i els seus personatges estan ben dibuixats. Començant per en Víctor, un egòlatra de manual. Fa ràbia des del mateix moment en què el coneixes. Està convençut que és el número u en tot i que res ni ningú el pot aturar. La resta, només compleixen les seves ordres. Dirigeix dins i fora dels escenaris. "No dormiràs" -364 pàgines- l'ha publicat Rosa dels Vents. Ens parla de corrupció, tràfic d'influències, narcotràfic, pactes de silenci, violència sexual i també de lleialtats que perduren fins després de la mort. L'acció passa majoritàriament a Barcelona, però també a altres ciutats on l'orquestra es desplaça per complir amb els seus preuadíssims compromisos musicals.

"Creada per Antoni Rigalt i Blanch, el que un dia va ser la peça modernista més famosa de la història ara era un cràter de vidre cap per avall del qual penjava un home amb una soga al coll. 

Una espurna pot desencadenar el caos; de la resta ja se n’encarrega el pànic humà. Una estampida de públic enfollit va córrer cap a la sortida principal de la sala simfònica del Palau de la Música Catalana. La gentada, tota alhora, va provocar un cul d’ampolla que va obstaculitzar la porta. La bandada, que mai atén raons, va envestir tot el que va trobar per davant: ancians, nens, gent amb problemes de mobilitat, ciutadans de bona fe; tots van ser engolits pel tsunami. Atrapats sota els cabestres desbocats. La claustrofòbia els encapsulava i els robava un oxigen que no sabien d’on treure."

@Jordi_Sanuy

A l'altra banda de la por (Marta Orriols)

Quan s'arriba a una certa edat, potser toca fer balanç i reflexionar qui som i cap a on anem. Les pors són inevitables, tot i que la majoria dels mals pensaments que sovint ens tenallen són absurds i mai no es faran realitat. Ho té clar la Joana que, separada i amb dos fills, es fa un munt de preguntes per les quals no sempre té respostes. Encara més després que el seu exmarit, que està a punt de tornar a ser pare -amb una dona més jove-, li demani que firmi els papers del divorci.

La Joana, responsable de la restauració i conservació de les obres d'art del MNAC, és la gran protagonista de "A l'altra banda de la por", l'últim llibre de Marta Orriols (Sabadell, 1975). Té 282 pàgines i l'ha publicat Proa. Encara estima al Biel -amb qui va arribar a ser molt feliç-, pateix pels seus fills adolescents i es mou amb cautela pel seu cercle d'amistats, que és més aviat reduït. Quan se sent més perduda, va a la piscina i neda sense aturador. De jove, va arribar a competir, amb unes marques més que acceptables. La futura paternitat d'en Biel fa que li torni a la ment una aventura que va tenir amb un català al Japó, quatre anys enrere. Ell viu als Estats Units i mai més n'ha sabut res. En el seu dia, no es van arribar ni a donar els telèfons, encara que semblaven fets l'una per l'altre.

En aquesta novel·la, delicada i intimista, l'autora reflexiona sobre l'amor, els fills, les casualitats i també sobre les renúncies. La major part de vegades es fan pensant més en els altres que en nosaltres mateixos. Orriols també ens parla d'art i de la passió de la restauradora per les obres del romànic en què treballa. "A l'altra banda de la por" és un títol ple de colors i de passió per la vida, encara que les coses no sempre surten com s'imaginen inicialment. La Joana, introvertida i observadora, m'ha semblat força propera. Tot sembla escrit amb calma i maduresa, intentant crear l'efecte mirall en el lector. És una dona fàcil de reconèixer, ja que podria ser algú proper a nosaltres. L'incident que té amb un dels guardes de seguretat del museu també dona per reflexionar molt.

"Li costava decidir per ella mateixa si l’estabilitat del seu present era un valor o restava punts a la personalitat més intrèpida del passat. Enyorava la manera de ser de la seva joventut: la competició, l’amistat amb les de l’equip de natació que havia de durar per sempre més, les primeres vegades de tot el que acaba configurant una vida, amors, viatges, feines, errors, inquietuds apassionades. Potser només la glorificava, aquella època sense brides. Qui no ho feia?, es va preguntar mentre s’eixugava una gota d’aigua que li regalimava per la cara. El que temia de l’ordre i el control és que eren fàcilment traduïbles en un panorama monòton que ja no donava pas a l’acte següent."

@Jordi_Sanuy