Reina Esther (John Irving)

Trenta anys després, John Irving (New Hampshire, 1942) ens torna a portar a l'orfenat St. Cloud's, escenari de "Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra", novel·la que va arribar als cinemes sota el títol de "Les normes de la casa de la sidra". Encara hi treballa el doctor Wilbur Larch. Si llavors era Homer Wells a qui no adoptaven mai, ara és l'Esther Nacht qui busca família per intentar començar una nova vida. 

"Reina Esther" (499 pàgines) està traduïda al català per Imma Estany i Ernest Riera i l'ha publicada Edicions 62. L'any 1908 deixen l'Esther abandonada al porxo de l'orfenat. Té gairebé quatre anys. Una dècada després, encara viu allà. Fins que els Winslow decideixen acollir-la. Farà de mainadera de la seva quarta filla, que es diu Honor, i no li faltarà de res. L'Esther és jueva i lluita obertament contra l'antisemitisme. En algunes entrevistes, Irving ha explicat que el llibre dona suport al dret d'Israel d'existir com a nació i a defensar-se de les amenaces externes. L'autor tampoc no entén que el feixisme estigui agafant tanta volada a Europa. La seva Esther acaba a Jerusalem convertida en una líder dels jueus.

L'altre gran personatge d'aquesta gran novel·la és en James Winslow, fill de la Honor i de l'Esther. El va tenir aquesta última amb un lluitador, de qui ell no n'ha sabut mai res. En Jimmy intenta convertir-se en un bon escriptor. Ho fa influenciat pel seu avi, professor de literatura i gran amant de "Grans esperances", de Charles Dickens. Precisament, el llibre que està escrivint en Jimmy es titula "L'home Dickens", en homenatge al geni anglès. A través dels Winslow, a "Reina Esther" vivim l'agitada segona meitat del segle XX, passant per Maine, Viena i Jerusalem. Queda clar que els Winslow sempre van a contracorrent, enfrontant-se a la rigidesa de les normes vigents. Una de les obsessions de les mares d'en Jimmy és que deixi una noia embarassada per evitar-se d'anar a la guerra en un entorn geopolític hostil.

"Les relacions, ja siguin reals o hipotètiques, et marquen. No és només el que passa entre dues persones, sinó també el que hauria pogut passar. En James Winslow es va enamorar de Fraulein Eissler. Mentrestant, en Jimmy i els seus companys de pis tenien una relació difícil amb en Dagmar, la vídua encarregada de Kasffeechaus Nachtmusik. Compartir una gossa no era l'únic aspecte complicat. No va ajudar gaire la manera en què en Claude va preguntar a la Dagmar si no s'havia plantejat mai "fer-ho amb un home més jove... fins i tot tenir-hi un fill". D'entrada, la Dagmar no es va adonar que en Claude ho preguntava en nom d'en Jimmy".

Altres llibres llegits i comentats de John Irving: 

"L'últim telecadira" 

"Avenida de los misterios" 

"En una sola persona" 

"L'última nit a Twister River"

@Jordi-Sanuy

La maledicció dels Stensson (Niklas Natt och Dag)

Entre Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979) i Måns Bengtsson hi ha una línia ininterrompuda de quinze generacions de pares i fills. En Måns és el protagonista principal de "La maledicció dels Stensson", l'última novel·la negra històrica d'en Niklas. Està traduïda al català per Jordi Boixadós i publicada per Proa. D'ell ja havia llegit la brutal trilogia que formen "1793. El llop i el vigilant", "1794. El foc i el minotaure" i "1795. La germandat".

Tot passa a Suècia, entre els anys 1434 i 1436. És una època molt convulsa, amb el rei Èric de Pomerània manant des de lluny, delegant part del seu poder a governadors alemanys i danesos. És per això que el miner Engelbrekt Engelbrektsson se li acaba la paciència i busca la revolució total. Ja n'està fart que el poble pagui un munt d'impostos i cada cop tingui menys drets. Són molts els que es posen al seu costat i recorren el país assaltant castells i fent fora als seus senyors. Amb la mínima violència possible. Al seu costat hi cavalca el jove Måns. La seva família, noble i d'antic llinatge, va enviar-lo a l'Engelbrekt per guanyar-se la confiança del líder rebel i saber cap on decantar-se quan la guerra total sigui inevitable. És fill d'en Bengt Stensson, de l'escut d'or i atzur. 

"La maledicció dels Stensson" no és una novel·la fàcil de llegir. Requereix molta atenció. Hi ha un munt de personatges, infinitat de bàndols i aliances que es trenquen poc després de prendre forma i començar a caminar. Un dels pocs que sembla tenir les idees clares és en Måns, que acaba sent més fidel a l'Engelbrekt que a la seva pròpia família. Cal destacar també el paper de la Stina, la mare d'en Måns, a qui la marxa del seu fill la deixa en estat de xoc, tot i tenir una voluntat de ferro. L'autor ens explica la història d'una manera molt crua i sense miraments. Un cop més, descriu ambients foscos i carregats i ho fa amb un ritme i una força descomunal. 580 pàgines per fer un retrat èpic de la Suècia de l'època medieval. I sí, hi ha una maledicció que pocs coneixien...

"He de reconèixer que quan el teu oncle Nils va dir per primera vegada d'enviar-te amb l'Engelbrekt m'hi vaig oposar. Els meus altres germans i jo tenim l'experiència de tota una vida d'intrigues d'en Nils, i Déu sap que no sempre han portat fruit. Però, tot i així ens ha anat bé. Ara el feu de Taljehus és meu, en Knut és a Stegeborg, en Nils comanda l'Smaland, en Bo hauria pogut prendre possessió de Stakeholm si el seu destí li hagués estat favorable. Aviat no quedarà ni un alguatzir danès i alemany en tot el regne i, finalment, serem nosaltres els amos dels nostres castells. Cap altrfa família n'ha sortit tan ben parada".

@Jordi_Sanuy