Lluitar contra l'entorn... i contra un mateix

És veritat que el gènere del cinema carcerari està força esgotat, però sempre hi ha sorpreses positives. Molt de tant en tant. Ho acaba de demostrar David Mackenzie amb “Starred Up (Convicto)”. La pel·lícula és de l’any 2013, però a casa nostra tot just es va estrenar divendres passat. Té tot l’aire de títol independent, amb un grandíssim Jack O’Connell en el paper principal. Dura 106 minuts.

O’Conell és un dels actors revelació dels darrers mesos. Després de “Starred Up”, ja ha participat en tres cintes més, “300: El origen del imperio”, “Invencible” i “71” (en parlava no fa gaire al blog); i té pendent l’estrena de “Money Monster”, a les ordres de Jodie Foster. Pel seu paper en la pel·lícula de Mackenzie va ser reconegut per la “National Board of Review” i pels Crítics de Chicago. Interpreta francament bé a un adolescent molt violent i amb problemes de droga. El mateix dia que entra a la presó, que es quan comencen a explicar-nos la història, està a punt de matar a un home que havia anat a veure’l a la cel·la, diria que sense cap mala intenció. L’Eric Love, que és el nom del jove, estava dormint i, com que es desperta de cop, s’espanta i comença a colpejar al visitant sense fer-li cap pregunta. Per què parlar? Les coses no podien començar pitjor.

Més enllà dels tòpics de les pel·lícules de presons (la corrupció de l’alcaide i dels vigilants, els clans de reclusos, les venjances, les drogues...), Mackenzie encerta explicant, per sobre de tot, la relació d’amor-odi entre l’Eric i el seu pare, que està tancat en el mateix centre. En Neville Love, que té molt de poder, intenta facilitar-li les coses, però fa la sensació que encara ho complica tot una mica més. Li dóna vida en Ben Mendelsohn, a qui recordava pel seu paper a la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Com a pare, fora de la presó va fracassar. A veure si a dins aconsegueix centrar al noi i salvar-li la pell. En Neville ho controla tot i tothom, però l’Eric no li posarà les coses fàcils. El primer que intentarà é que vagi a teràpia, en un grup difícil de definir.

"MOMMY"

L’Steve també és un adolescent molt violent i amb problemes de droga. Ell és un dels personatges centrals de “Mommy”, de Xavier Dolan. L’interpreta Antoine-Olivier Pilon, que ja va treballar a les ordres del director canadenc a “Laurance Anyways” (2012). L’any passat, “Mommy” va rebre el Premi del Jurat al Festival de Cannes i el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera.

Després d’intentar cremar la cafeteria del centre on està internat –i ferir a un dels seus companys-, l’Steve és expulsat. La seva mare es veu obligada a acollir-lo a casa seva, tot i que no entrava en els seus plans. A la Diane li dóna vida una gran Anne Dorval, la mussa de Dolan. És molt atractiva! Ja van treballar plegats a “Los amores imaginarios” (2010) i a “Yo maté a mi madre” (2009). La “Die” fa tot el que pot, però l’Steve és violent, malparlat i imprevisible. Fa la sensació que té un bon cor, però molt amagat. El triangle el completa la Kyla (Suzanne Clément), una professora que s’ha pres un any sabàtic. Tartamudeja molt i s’intueix que pateix algun problema psicològic important.

La Kyla és veïna de la “Die” i l’Steve, als qui ajuda com pot. A les ordres de Dolan, Clément havia coincidit amb l’Antoine-Olivier a “Laurance Anyways” (2012); i amb l’Anne a “Yo maté a mi madre” (2009). “Mommy” és una pel·lícula l larga –dura dues hores i quart- però no es fa pesada. Està molt ben interpretada i té una banda sonora espectacular. L'escena del ball entre mare, fill i amiga paga molt la pena. La història és transgressora i té profunditat emocional. Dolan centra l’acció en un Canadà fictici, però molt proper. L’acció passa aquest any, el 2015. Ens explica que hi ha una nova llei que permet als pares internar als seus fills problemàtics en un centre especial, beneficiant-se d'un programa pilot. La “Die” intentarà fer-se’n càrrec ella sola, ja que el seu marit és mort. Aquest centre és l’última opció...

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy