dilluns, de novembre 05, 2018

El far (Maria Carme Roca)


Totes les famílies tenen secrets. Pocs o molts, però en tenen. Sobretot secrets d’alcova, amagats al llarg de generacions. I algunes, fins i tot, morts a l’armari. Amor i odi per donar i per vendre. I enveja, una enveja descontrolada que pot acabar menjant-te per dins. Ho saben, i de quina manera, els components de la família Vidal, protagonistes d’”El far”, la darrera novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955).

El llibre està publicat per Columna i té 333 pàgines. És el Premi Prudenci Bertrana d’aquest any. Surt a la venda demà passat. Els Vidal, amb l’Agustí com a pater familias, vivien a l’illa de Buda, a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre. Pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià. En aquesta illa, i sobretot, al seu far, hi passen els fets més rellevants de la història que ens explica la Maria Carme, que t’enganxa des del primer moment. Quan es va construir, el 1864, era el més alt del món. Feia 51 metres i mig. La nit de Nadal del 1961 es va ensorrar dins del mar.

Poques coses es poden explicar sobre els secrets que amaguen els Vidal. Per descobrir-los, s’ha de llegir el llibre. Cal arribar-hi verge i sense córrer riscos. Tot comença el dia que l’Agustí, vidu de l’Antònia Santandreu, compleix cent anys. És un home dur, malcarat i desagraït, que viu a la casa familiar amb la seva filla Tònia, a qui no li posa les coses fàcils. Ni a ella ni a ningú que se li apropi a menys de deu metres. Tampoc no li agrada la Cinta, que és la petita. La festa acaba aviat i sense massa èxit. L’homenatjat passa de tot i de tothom. El seu egoisme no té límits. Les dues dones, que superen la setantena, són vídues i només la Cinta té fills: en Carles i la Diana, que és la més interessada a descobrir els misteris que s’amaguen des de temps immemorials. La seva mare, amb qui té una mala relació, li tancarà totes les portes que pugui. Juga amb les cartes marcades.

“El far” és una novel·la sobre ‘allò que és i el que podia haver estat’ una família malavinguda, amb la gelosia com a detonant de tots els seus mals. Amors no correspostos, desaparicions, falses morts i molta traïdoria. Els personatges que ens presenta la Maria Carme són del tot creïbles. Els dibuixa amb molt de traç i profunditat. Em quedo amb la Diana, que és la que sembla tenir el cor més pur. També va de cara en Daniel Cabrera Monteagudo, besnét de l’Agustí Vidal. L’illa de Buda i els seus voltants es converteixen en un protagonista més; com el mateix far que, si pogués parlar, podria explicar un munt d’històries d’amor furtives. I si els morts parlessin.... De fet, l’autora es pren una llicència narrativa i els hi dona veu. Fantàstic.

“Li feia una certa mandra, però la Cinta havia decidit que proposaria a la Diana passar el dissabte només amb ella. Les circumstàncies ho afavorien: En Carles i la Joana eren fora, i en Maurici estaria tot el dia en remull fent immersió. Sabia que no podrien tenir una relació fluida, la que seria desitjable entre una mare i una filla, però no volia acabar de trencar el vincle. Havia tibat massa la corda i volia suavitzar la situació. Tal vegada se n’adonava ara, en ser conscient que la distància, distància que ella havia marcat, era massa gran”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: