La història està dividida en set parts. La que més m’ha agradat és la quarta, que és la que dona títol al llibre. En el petit poble on passa tot -i de retruc en la seva àrea d’influència- no es mor ningú al llarg de tres dies, que és el que dura l’esperat banquet anual dels enterramorts. És un pacte tàcit, i irreversible, entre la mort i els professionals del sector. Mengen i beuen sense estar-se'n de res: carn, peix, marisc, formatge, fruites, pastissos... i molt d’alcohol. Ningú els molestarà. La llista de plats, que acaba provocant repulsió, és infinita. Segur que més d’un i de dos comensals no rebenten per ben poc. Gula en estat pur. En aquest banquet tot és exagerat i descomunal. Greixós. La grotesca festa de la vida enmig de la mort, que acompanya als encarregats de les sepultures, dia darrere dia. Un parèntesi merescut. Bona tesi sobre l’ànima humana en un ambient rural.
El banquet es fa en un imaginari poble de l’oest de França. Estaria situat molt a prop de Niort, on va néixer l’autor. Actualment, viu a Barcelona. Allà s’hi instal·la un jove antropòleg, en David, que prepara una tesi sobre la vida al camp. És per això que s’entrevista amb un munt de persones que va coneixent. Bateja la seva nova residència com a “El pensament salvatge”. Avís per navegants. Però més que preparar una tesi, el que fa és escriure un diari, que és el que llegim nosaltres. La seva xicota, la Lara, s’ha quedat a París, esperant-lo. Al poble sempre hi passen coses interessants. Qui li havia de dir! A mesura que passa el temps, s’adona que potser tenia massa prejudicis amb la gent del camp i que ‘vincular-se’ amb la natura és vital per avançar. Les dues parts del diari també m’han agradat molt.
Abans parlava d’excessos. De menjar i beure, els tres dies del banquet dels enterramorts, i també de reencarnacions. Enard s’encaparra a explicar-nos les mil i una vides d’un munt de personatges, que al llarg de la història ho han estat pràcticament tot: homes, dones, capellans, ocells, guineus... El procés és llarg i dens. He de reconèixer que, en algun moment, he estat a punt de perdre’m. Això sí, les reencarnacions són l’excusa perfecta per anar amunt i avall de la tumultuosa història de França del segle XX. Molt probablement, sense passar per aquestes diverses existències, l'autor no hauria pogut 'viatjar' amb tanta llibertat. Estem davant d’un llibre diferent, en algunes fases divertit i amb un punt de simpàtica bogeria.
“Els enllardadors comprovaven periòdicament els ressorts dels asters giratoris, arrosaven els garrins, els xais, les llebres (quasi cuites, les llebres), i ben enllardades, untades generosament amb una salsa d’agrella i de serpoll, les llebres perfumaven com una gespa anglesa, com un bosquet cors, com un aiguamoll dessecat: la força, la suavitat, la bogeria de la Natura. Les llebres provenien de la caça furtiva, és clar, perquè estava prohibit disparar-los a la primavera; es permetien la llibertat de matar-ne algunes de velles, d’orelles llargues, consumides, astutes, respectables i libinidoses, rodones i llanoses, i haurien capturat mascles si els haguessin sabut reconèixer...”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
2 comentaris:
No cal dir que amb un títol així crida l'atenció, cada cop que l'he vist a la llibreria me l'he mirat de reull. El que n'expliques em sembla interessant, així que potser m'hi animi, però esperaré a que surti en butxaca.
Se m'ha fet molt ferragós, XEXU.
Publica un comentari a l'entrada