dimarts, d’abril 13, 2021

T'agrada Brahms? (Françoise Sagan)


Diuen que l’amor és cec i que, en qualsevol parella, encara que estigui ben avinguda, una de les parts sempre ofereix més que l’altra. En el cas que ens ocupa, qui s’hi esforça amb determinació és la Paula, una dissenyadora d’interiors de 39 anys; divorciada, bonica i independent. Té una relació especial amb en Roger, un empresari del transport que sempre va a la seva. Viuen separats, sovint sopen junts i, posteriorment, ell la deixa a casa per passar la nit amb qualsevol dona de la vida. L’esquema es reprodueix massa sovint...

La Paula i en Roger són dos dels protagonistes de “T’agrada Brahms?”, de Françoise Sagan (Cajarc, 1935 – Honfleur, 2004). El llibre és el número 17 de la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. Està traduït al català per Josep Maria Pinto i té 175 pàgines. Es va publicar per primer cop el 1959. Nomé dos anys més tard, al 61, se’n va estrenar la pel·lícula, titulada “No me digas adiós”, amb Ingrid Bergman (Paula), Yves Montand (Roger) i un jove Anthony Hopkins completant el triangle amorós. Al cinema el seu personatge es va acabar dient Philip. Al llibre, Sagan l’havia batejat com a Simon. El Petit Plaer número 9, l’apassionant "Bon dia, tristesa", també el signava Sagan. En Simon és un jove advocat, fill de bona família, que s’enamora perdudament de la Paula, a qui coneix a casa de la seva mare.

Desenganyada i farta dels menyspreus d’en Roger -de qui no deixa d’estar enamorada-, un dia la Paula decideix obrir-se a en Simon, catorze anys més jove que ella. Només en té 25 i el cap ple de pardals. El dia que la convida a un concert de Brahms –d’aquí el títol del llibre- l’aventura comença a prendre forma. Una aventura en què ella no confia massa i que, per contra, es converteix en l’únic al·licient en la vida d’ell. És un llibre entretingut i amb sentit de l’humor, escrit amb un llenguatge que el fa molt proper al lector. Bona història sobre amors, desamors, desig, gelosia, entrega i uns quants sentiments més. No em considero visionari, però des d’un primer moment vaig intuir per on aniria la història i com acabaria tot. Grandíssim final, per cert. La novel·la aguanta el pas del temps, però avui en dia potser acabaria d’una altra manera. O no?

“En Simon va trigar un quart d’hora a trobar lloc i va acabar aparcant a cinc-cents metres del despatx. Treballava amb un amic de la seva mare, un advocat molt conegut i del tot odiós que, per raons que en Simon temia comprendre, suportava les seves ximpleries. Hi havia moments en què li venia de gust provocar-lo fins al límit, però la seva peresa l’hi impedia. Pujant a la vorera, va ensopegar i immediatament va començar a caminar coix, amb aire dolç i resignat. Les dones es giraven quan passava, i en Simon sentia com els seus pensaments li tustaven l’esquena: ‘Tan jove, tan guapo i esguerrat, quina llàstima’. I això que el seu físic no li reportava cap mena de seguretat, solament un alleujament: ‘No hauria tingut mai la força de ser lleig’. I, davant d’aquesta idea. Es veia menant una vida d’asceta, ara com a pintor maleït, ara com a pastor a les Landes”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Com que 'Bon dia, tristesa' em va agradar prou, és probable que acabi llegint també aquest Petit Plaer. Quina gran col·lecció, i quantes bones descobertes estic fent!

Jordicine ha dit...

Jo crec que aquest és una mica millor, pel meu gust. Fins aviat, XEXU.