dimecres, d’agost 18, 2021

Per què ser feliç quan podries ser normal (Jeanette Winterson)


“Per què ser feliç quan podries ser normal” és el títol de l’últim llibre de Jeanette Winterson (Manchester, 1959); i ve de la soprenent pregunta que li va fer la seva mare adoptiva després de dir-li que s’havia enamorat perdudament d’una dona. No volia que la tornés a veure mai més. Per cap concepte. Aquestes memòries -amb un total de 257 pàgines- estan traduïdes al català per Dolors Udina i publicades per Periscopi. Gràfiques i reveladores. 

La senyora Winterson era una dona autoritària i cruel. Impossible ser més negativa. L’apocalipsi arribava cada cinc minuts i res podia impedir-ho. Tot havia de sortir malament o encara pitjor. Res bé. El pare pintava poc o gens. La Jeanette es va passar mitja adolescència castigada, a la carbonera o a l’escala de fora de casa. Sense explicacions. Fins que va decidir marxar i refugiar-se en els llibres. Anava constantment a la biblioteca. S'havia proposat llegir tota la literatura anglesa, per ordre alfabètic d'autores i autors, de la A a la Z. Sort en va tenir. Per no parar boja. Tot i faltar-li l’amor dels seus pares adoptius, va poder sortir endavant. Mai no va rendir-se. Se sentia un esperit lliure i buscava fora tot allò que no trobava a casa. En un moment determinat, va acabar vivint dins d’un cotxe, envoltada de llibres i de les quatre coses estrictament necessàries.

Estem davant d’unes memòries entretingudes, colpidores i molt emocionants, que giren al voltant del poder dels llibres. Diu que sempre ens consolen i ens fan una mica més savis. Amb literatura i amor, tot és possible. Per molt que es compliqui. Algunes parts d’aquesta obra són molt divertides, com quan l’autora explica una de les històries d’horror preferides de la seva mare, amb un nen que mor congelat dins d’una nevera. Es pregunta per què l’ajuntament se’n va emportar als altres fills de la família enlloc de l’electrodomèstic. Humor negre en estat pur. També és molt interessant quan comença a buscar a la seva mare biològica i topa, una vegada i una altra, amb un munt d’obstacles burocràtics. De Winterson ja havia llegit "La passió" i “Frankisstein”. Estaré pendent als seus propers llibres.

“Crec en la ficció i en el poder de les històries perquè ens permet parlar noves llengües. No se’ns silencia. Tots nosaltres, quan patim un trauma greu, vacil·lem, tartamudegem; el nostre discurs té pauses llargues. Queda encallat. Recuperem la llengua a través de la llengua d’altres. Podem recórrer al poema. Podem obrir el llibre. Algú ha estat allà en nom nostre i n’ha explotat les paraules.
Necessitava paraules perquè les famílies infelices són conspiracions en silenci. Qui trenca el silenci no serà mai perdonat. Ell i ella ha d’aprendre a perdonar-se”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. Fa molts anys vaig llegir "La passió", de la mateixa autora.

    ResponElimina
  2. A mi també em va agradar, però de riure no me'n va fer gaire. Com a molt, somriure. L'autora troba humor allà on no n'hi ha, però tot és com molt tragicòmic. És l'exemple més clar del 'val més riure que plorar'. M'ha agradat més aquí que a 'la Passió', em sembla que la prefereixo biògrafa que novel·lista.

    ResponElimina