Instruccions per viure sense ella (Empar Moliner)

És possible continuar facturant després de morir? Doncs diria que sí. Com a mínim així es desprèn de la novel·la "Instruccions per viure sense ella", d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Té 219 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. La seva protagonista, que té moltes semblances amb l'autora, es diu Clàudia Pruna -un nom divertit- i li acaben de donar la notícia que només li queden uns mesos de vida. El primer que ha de fer és explicar-ho a la seva família...

La Clàudia, instal·lada en una masia al Montseny, sap que tots els qui viuen sota el seu sostre depenen econòmicament d'ella. Mengen i beuen gràcies als llibres que ha escrit, als seus articles i a les col·laboracions que fa a la ràdio i a la televisió. Com que se'n fa càrrec de tot, vol acumular el màxim material possible abans de traspassar. Ho fa amb la col·laboració d'un fan que treballa en una biblioteca. L'home, a qui va modelant a poc a poc, l'acaba coneixent com si l'hagués parit. Passen els últims mesos junts. L'Empar dibuixa uns parents divertits, que sempre van a la seva. Són paràsits. Abans d'anunciar que moriria aviat, era quasi invisible per a ells. Sempre li deien que era boja. Ara comencen a mirar-la amb un cert respecte. Aviat, ella no hi serà. Tempus fugit. 

Com és habitual en la seva obra, l'Empar és molt respectuosa amb el llenguatge i la seva prosa és fresca i punyent alhora, dotant-la d'un gran sentit de l'humor. Aquest cop, el narrador és el bibliotecari, que viu la davallada de la Clàudia des de la primera fila. La dona té necessitat de deixar empremta o només es mou per motius econòmics? Ella està convençuda que el que deixarà en 'herència' agradarà als seus incondicionals. Com que la vida és cíclica i els temes sovint es repeteixen fins a l'avorriment, ni notaran que és morta. O això espera, pel bé dels seus. El vi, l'amor per la natura i els texans ajustats són alguns temes que apareixen sovint en els seus títols i que també tenen cabuda en aquesta novel·la honesta i madura. Aquest cop i he trobat a faltar el fet de córrer!

"Aviam com t’ho explico: m’haig de morir. Em queda, com a molt, com a molt, mig any, però ja m’han dit que segurament serà menys. Tres mesos, sis, dos... Em puc morir demà, sí, la setmana que ve, puc perdre el coneixement demà passat (i aquest cop no perquè hagi begut). Tot és molt urgent. El cas és que no es pot saber que m’he mort, ha de semblar que estic viva, perquè s’han d’anar publicant els meus articles, han d’anar sortint les meves seccions de la ràdio, el meu pòdcast, vivim d’això, a casa, soc autònoma, si no facturo no cobro, no tenim estalvis, no els puc deixar així, sense res, tots depenen de mi, ho tinc tot pensat i tu m’has d’ajudar, ja veuràs que ens divertirem i tot, ara et dic com ho farem".

Altres llibres llegits i comentats de l'autora:

"Benvolguda"

"És que abans no érem així"
"De que fuges, qui et persegueix?"
"Tot això ho faig perquè tinc molta por"
"La col·laboradora"
"No hi ha terceres persones"
"T'estimo si he begut"

@Jordi_Sanuy

El amo (Santiago Díaz)

La palabra de Jotadé "va a misa", aunque el subinspector gitano no sea muy de curas ni de iglesias. Cuando le promete algo a alguien, no hay marcha atrás. Su cabezonería está a prueba de bombas y es imposible acongojarle. Juan de Dios Cortés, que estudia para convertirse en inspector, es el gran protagonista de "El amo", el segundo libro de la trilogía que Santiago Díaz le ha dedicado. Tiene 385 páginas y lo ha publicado Alfaguara.

Recomiendo leer "Jotadé" antes de sumergirse en esta nueva novela, que también tiene un ritmo endiablado y una escritura nueva y renovadora. Juan de Dios es muy amigo de sus amigos y se hace querer, aunque sus métodos sean un tanto estrafalarios. Su idea de la justicia, muy particular, lo convierte en dinamita pura. Esta vez su equipo va detrás de un asesino en serie que rapta a chicas menores de edad. Las tiene encerradas hasta que le dan un hijo, y luego se deshace de ellas. Y hasta aquí puedo explicar. Paralelamente, el policía caló intenta ayudar a su amiga Lucía, que arruinó su carrera con un doble asesinato. En el centro de menores donde ahora reside los problemas se multiplican sin que ella pueda hacer nada...

Para mí, uno de los grandes méritos de Santiago es crear personajes con una humanidad rebosante. Y eso, en novelas negras llenas de asesinatos, sangre y vísceras, siempre se agradece. Con él, es fácil emocionarse en el momento menos pensado. Jotadé tiene un corazón gigante y el pentágono que forman el inspector Iván Romero, su hija Alba, la abuela Carmen, James -el chaval medio español, medio colombiano- y el perro Gremlin tiene unos ángulos inquebrantables. Magia pura. Entre otras cosas, "El amo" nos habla de la necesidad que tienen algunos de matar para sentirse poderosos, de enfermedades mentales, de las difíciles relaciones entre gitanos y payos, del tráfico de drogas y de la necesidad de redención. Una joya.

Iván, por cierto, era el marido de Indira, protagonista de la trilogía que forman "El buen padre", "Las otras niñas" i "Indira". Como ya dije en su día, apartar de la circulación a la inspectora me pareció un pecado mortal. Después de conocer a Jotadé, lo rebajé a venial. De este autor también he leído y comentado "Talión" y "Los nueve reinos". ¡Quiero más!

"El Cadillac Eldorado del 89 se detiene con un frenazo junto a la barrera policial levantada en torno a la marquesina de autobús, donde trabajan el equipo del forense y varios miembros de la Policía Científica, frustrados por la contaminación que la escena del crimen ha sufrido a lo largo de la mañana. El subinspector Jotadé Cortés se baja del coche y llega desabrochándose la cazadora de cuero hasta la oficial Verónica Arganza, que escruta uno a uno al medio centenar de curiosos que se agolpan en los alrededores, esperando que se cumpla la máxima y entre ellos se encuentre el asesino."

@Jordi_Sanuy