Cisne y murciélago (Keigo Higashino)

Estic gratament sorprès amb "Cisne y murciélago", del japonès Keigo Higashino (Ikuno Ward, Osaka, 1958). Té 524 pàgines, està traduït al castellà per Francisco Barberán i l'ha publicat Ediciones B. Diuen que és un homenatge a "Crim i càstig", de Fiodor Dostoievski. Més que de novel·la negra podríem parlar de novel·la policial, addictiva i molt ben desenvolupada. Tot flueix segons el ritme previst, sense sobresalts ni girs impossibles. 

Tsutomu Godai, detectiu de la Secció de Delictes Violents de la policia, investiga l'assassinat d'un advocat de prestigi. Tothom l'apreciava i no semblava tenir enemics, però li van clavar un ganivet. Poc després d'obrir-se el cas, Tatsuro Kuraki es declara culpable. Assegura que va ajusticiar a l'advocat per tapar un segon assassinat, el que ell mateix va cometre trenta anys enrera -i que ja ha prescrit- per impedir que algú el seguís extorsionant. Ràpidament, tant en Godai com el fill del presumpte culpable i també la filla de l'advocat mort s'adonen que hi ha moltes coses que no quadren i que potser Kuraki està mentint. I tots tres, els dos segons formant un estrany equip, decideixen descobrir la veritat.

"Cisne y murciélago" és un llibre àgil, molt elegant i agradable de llegir. A poc a poc, l'autor va incloent-hi detalls del procés judicial i de la investigació paral·lela que porten a terme els familiars, molts cops amb el coneixement del detectiu Godai, que no arriba a tot arreu. És una bona reflexió sobre la culpa i la redempció i transita amb valentia sobre la fina línia que separa el bé i el mal. De vegades, fins i tot s'inverteix. On seríem capaços d'arribar per tapar un error del qual no vam preveure les conseqüències? I per protegir algú que estimem? Tot això en una societat complexa i contradictòria com la japonesa. Diuen que Higashino és l'escriptor més venut a tota Àsia gràcies als seus lectors al Japó, Xina, Taiwan i Corea del Sud. El seguiré de prop.

"Godai miró su reloj. Estaban a punto de ser las cinco de la tarde. Ya habían entrado en noviembre y el frío se dejaba sentir en la piel. Deseó que no se pusiera a llover. Eso de que los detectives de la comisaría local se vieran obligados a ejercer de recaderos le hacía sentirse incómodo.

Los dos se encontraban en las oficinas de una pequeña fábrica en el distrito de Adachi. El sitio no disponía de nada tan elegante como una sala de visitas, de modo que un sencillo espacio, acotado mediante unos simples tabiques removibles, hacía las veces de zona de recepción de invitados. En los estantes de al lado de la pared había varias muestras de productos: manguitos, válvulas, juntas... Al parecer, en aquella fábrica se dedicaban sobre todo a la producción de material de fontanería".

@Jordi_Sanuy

La promesa (Damon Galgut)

Les promeses són per complir-les. Si no penses fer-ho, millor que callis i et quedis en un discret segon pla. També pot ser que la fes algú que ja no hi és i que els hereus ho vegin diferent. És el cas dels Swart, protagonistes de "La Promesa", de Damon Galgut (Pretòria, 1963). És el Premi Booker 2021 i el Premi Llibreter Altres Literatures 2023. Està traduït per Àfrica Rubiés Mirabet i publicat per Les Hores. 315 pàgines.

Els Swart són una família sud-africana blanca propietaris d'una granja als afores de Pretòria. Abans de morir, la mare demana al seu marit que compleixi la promesa que ella mateixa li va fer a la Salomé, la dona negra que ha treballat amb ells tota la vida. Li va dir que li donaria la casa on sempre ha viscut i la terra que l'envolta. Però passen els anys, la dona es va fent vella i continua esperant, cada cop amb menys esperances. L'Amor, la petita dels tres germans, és l'única que lluita perquè algun dia s'acabi complint un dels últims desitjos de la seva mare. Swart, per cert, és negre en Afrikaans, un cognom molt habitual per aquelles contrades. No són obertament racistes, però premiar a la Salomé pels seus llargs i immaculats serveis potser és fer-ne un gra massa.

Galgut ens relata les peripècies d'una família al llarg de quasi quaranta anys, des del 1986 fins a l'actualitat. Veiem la seva evolució, com a entitat viva, i també la seva desintegració, amb l'ineludible pas del temps. De fet, arriba un moment en què només es troben en els seus propis funerals. En el rerefons hi ha l'acabament de l'apartheid, les primeres eleccions a Sud-àfrica i el final de la segregació legalitzada, amb Nelson Mandela i l'equip de rugbi dels Springboks en l'imaginari col·lectiu. La novel·la, amb tocs de Faulkner, flueix lliurement i amb molt de ritme i convida a la reflexió. La promesa incomplerta dels Swart és també la promesa incomplerta de tot un país. Una bona metàfora del passat, del present i de tot el que ha de venir.

"L'INSTANT QUE L'ALTAVEU metàl·lic pronuncia el seu nom, l'Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d'un humor crispat, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superficie. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sents les paraules en veu alta, no les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s'ha mort ningú. Només és una paraula. Contempla aquesta paraula estesa damunt la taula com un insecte potes enlaire, sense cap explicació".

@Jordi-Sanuy

El carnisser i l'ocell (Alaina Urquhart)

"El carnisser i l'ocell" és el debut literari de la nord-americana Alaina Urquhart, tècnica forense i creadora de "Morbid", el pòdcast sobre crims reals més escoltat del món. El llibre té 320 pàgines, està traduït al català per Sabina Galí i Eugènia Bertrán i l'ha publicat l'editorial Columna. A casa nostra, va sortir a la venda fa només uns dies, després de convertir-se en el thriller de l'any als Estats Units. Enganxa molt des del primer moment.

La Wren Muller, una brillant patòloga, amb un passat tortuós, afronta el gran repte de la seva vida: ajudar a atrapar al despietat assassí en sèrie que es mou sense aturador pels aiguamolls de Louisiana. Els mitjans l'han batejat com el "Carnisser del pantà". Marca de forma macabra a les seves víctimes i deixa pistes que fan dubtar a la policia. Sembla que els intenti dir alguna cosa... Però quina? L'home no parar de matar i la Wren s'obsessiona amb el cas, que vol resoldre abans que no sigui massa tard. La seva és una carrera a contrarellotge. De moment, sempre va un pas enrere, però tot pot canviar en el moment menys esperat. La partida d'escacs promet emocions fortes i només hi pot haver un guanyador.

L'Alaina aconsegueix dibuixar una novel·la fosca i absorbent, amb dos personatges amb moltíssima força. Com a tècnica forense, coneix perfectament el món de les autòpsies i la història ho agraeix. Està plena de detalls reals, que fan posar els pèls de punta al lector. Això sí, sense caure en el morbo fàcil. I tot en una inquietant Nova Orleans, l'escenari perfecte. "El carnisser i l'ocell" m'ha fet pensar en "El silenci dels anyells" (1991) -de fet, se'n parla en el llibre- i, sobretot, en "Blanco humano" (1993), la pel·lícula de John Woo, amb Jean-Claude Van Damme de protagonista principal. Queda clar, per com evoluciona tot, que hi haurà segona entrega. La sèrie de la forense promet. Haurem d'esperar.

"En Jeremy sent crits per la reixeta de la ventilació. Els sent, però no reacciona. La seva rutina nocturna és primordial. Les tasques quotidianes i mundanes que l'ocupen reforcen la seva identitat. El simple acte de fer girar amb dificultat l'aixeta antiquíssima del seu lavabo encastat, tan endreçat, li dona confiança i el centra. Cada nit acaba plantat davant d'aquest mirall. Després de sortir de la dutxa se sol regalar un afaitat lent i a consciència. Li agrada ficar-se al llit amb el cos i la ment nets. Procura que aquests preparatius tinguin lloc cada nit, per moltes que siguin les pertorbacions externes".

@Jordi_Sanuy

Els misteris de la cuina dels Kamogawa (Hisashi Kashiwai)

T'encanten les mandonguilles amb sèpia, però sempre les compares amb les que feia la teva àvia. Insuperables! Què donaries per tornar a degustar un estofat de vedella com aquell que et van portar en un restaurant quan eres petit i viatjaves amb la família? Potser algun dia tens la sort que els Kamagowa cuinin aquests plats per a tu. Però això sí, hauràs d'anar fins a Kyoto i ser capaç de trobar el seu petit i misteriós restaurant.

L'expolicia Nagare i la seva filla Koishi són els protagonistes centrals d'"Els misteris de la cuina dels Kamogawa", el llibre escrit per l'odontòleg japonès Hisashi Kashiwai (Kyoto, 1952). Són els propietaris d'un local que fa menjar casolà ben suculent. Però a més de taverna -quasi clandestina- també són una agència de detectius gastronòmica. Després de l'àpat, ofereixen als comensals l'oportunitat insòlita de recrear aquell guisat que tenen idealitzat i que no saben com fer. Potser mai no han tingut la recepta o qui sap si l'han oblidada. Un cop entrevistat el client, en Nagare comença a investigar i, en un parell de setmanes, els mostra el sorprenent resultat. La majoria acaben plorant d'alegria. 

És una novel·la negra sense assassí ni violència. Es coneix com a 'cosy crime', un subgènere del noir que guanya adeptes. Tenim detectius, casos per resoldre (les menges que es recreen) i amor per la cuina ben feta. Per les seves 206 pàgines desfilen un munt d'ingredients i de viandes orientals. És important què es degusta, però també on, amb qui i el record que deixa. "Que el cor no oblidi mai la seva primera emoció". De manera indirecta, l'autor critica la massificació de la cuina i tot allò que comporta. Ell 'amaga' el seu restaurant per evitar visites innecessàries: "Si tinguéssim rètol començarien a donar pel sac amb els comentaris i les opinions d'internet. Millor que no escriguin res i que vingui gent normal del carrer".

"Recordo que quan treballàvem de detectius, tornava a casa directe de la feina, no em molestava ni a canviar-me de roba, només em treia la jaqueta, em descordava la corbata, m'asseia al terra davant de la taula, obria el diari, encenia la tele, i de seguida notava la deliciosa bafarada del brou venint de la cuina. -Mentre en Nagare anava parlant, en Kuboyama va tancar els ulls i va dreçar el cap vers el sostre-. Aleshores m'era igual. Arribava a casa tan fet pols que no volia fer res. Ni parlar. Estava mort de gana. Sempre cridava a la Kikuko: "Vols portar el sopar d'una vegada?". En Nagare va deixar anar un sospir".

@Jordi_Sanuy 

Paranoia 68, ara també a Instagram (@paranoia_68)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, s'encamina cap als 17 anys. Com passa el temps! El primer milió de visites ja és una realitat. En aquest 2023, de moment hi he afegit 56 llibres. Des de l'inici del blog, n'he referenciat un miler. A partir d'ara, els comentaris també tindran versió vídeo a Instagram (@paranoia_68). És un repte que tenia al cap des de feia temps. Seran molt curts, de com a màxim un parell de minuts. Us hi espero.

Demà, i demà, i demà (Gabrielle Zevin)

Mai he sigut aficionat als videojocs, més enllà de fer algunes partides al Tetris o al Super Mario, quan era adolescent. Tot el contrari que en Sam i la Sadie, que comparteixen l'afició pels jocs electrònics des de ben petits. Ells són dos dels grans protagonistes de "Demà, i demà, i demà", de Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). La novel·la, que m'ha commogut, està traduïda al català per Ernest Riera, té 531 pàgines i l'ha publicada Edicions del Periscopi.

El que uneix en Sam i la Sadie són els videojocs, però estic convençut que tot hauria funcionat igual si s'haguessin dedicat a la literatura, al cinema o a qualsevol altra cosa. Més enllà dels jocs, el que funciona és la seva relació d'amistat que, malgrat els alts i baixos, és per a tota la vida. Junts són invencibles, encara més quan se'ls afegeix en Marx, que és qui posa seny quan les coses es compliquen. Són personatges cent per cent autèntics, amb moltes capes i, en la majoria dels casos, també amb importants ferides emocionals. Els videojocs són un mitjà per refugiar-se del món real, on en Sam i la Sadie no acaben d'encaixar. Jugar els permet ser més lliures i autèntics. Quan són  petits, però també quan es van fent grans. 

Combinar feina i plaer és possible i en Sam i la Sadie acaben creant una empresa de videojocs. Serà llavors quan s'adonaran que no és fàcil gestionar l'èxit, els diners, la fama i la gelosia. Igualment, han d'intentar administrar la tragèdia i la pèrdua que, sense esperar-s'ho, acaba colpejant les seves vides. "Demà, i demà, i demà" és un llibre molt amable i fàcil de llegir que s'acaba convertint en una tendra declaració d'amor. Amor a la vida, als jocs, a l'amistat, als qui són diferents i a tot allò que faci falta. També als avis. Els d'en Sam, que regenten una pizzeria, són espectaculars. Van criar-lo després de la mort de la seva mare i la veritat és que ho van fer molt bé. Tinc ganes de tornar a jugar a algun videojoc. Qui sap si m'estic perdent alguna cosa interessant...

"Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle xx, en Sam va sortir d’un vagó de metro i es va trobar que a l’artèria que duia cap a les escales mecàniques hi havia el coàgul d’una massa inerta de gent que es miraven un anunci bocabadats. En Sam feia tard. Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava, però que tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern. A en Sam no li agradaven les gentades: ni trobar-s’hi enmig, ni cap de les bajanades que a la gent li agrada celebrar en massa. Però aquella gentada no es podia evitar. Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície".

@Jordi_Sanuy

Nadie en esta tierra (Víctor del Árbol)

Si no fas net quan toca, el passat se’t pot cruspir sencer. Només fent les paus amb l'entorn més proper és possible afrontar el futur amb una mirada cristal·lina. És el que intenta fer en Julián Leal, l'inspector de policia que protagonitza "Nadie en esta tierra", l'última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Té 438 pàgines i està publicada per l'editorial Destino. L'home no passa pel seu millor moment. Té un càncer de fetge molt avançat i l'han expedientat. Els dies feliços queden enrere.

Després de trenta anys sense anar-hi, el policia, que ara viu i treballa a Barcelona, decideix visitar el poble gallec on es va criar. Mai no es va demostrar, però al seu pare, Martín Leal, el van cremar viu un grup de veïns, que l'acusaven haver-los denunciat per contraban. Just quan en Julián torna a casa, apareixen diversos cadàvers a Galícia i ell entra directament a la llista de sospitosos. Setmanes enrere, va deixar en coma a un membre de l'alta societat. No ha explicat els motius a ningú, ni tan sols a la inspectora Virginia, amb qui l'uneix una gran amistat. La idea és no implicar-la i trobar les proves que l'exculpin a ell, abans que hagi d'entrar a presó. El comissari Heredia li té jurada des de fa anys i l'interessa treure'l de circulació com més aviat millor. És capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho. 

"Nadie en esta tierra" alterna l'actualitat, l'any 2005 -amb l'inspector de protagonista-, i el 1975, quan el seu pare va perdre la vida en un incendi provocat. Les dues parts estan molt ben lligades; fins a l’últim detall. Del Árbol ens parla dels poderosos -que no s’aturen davant de res ni de ningú-, d’abusos, de tortura, de crims a sang freda, de pobresa, de consum de drogues i fins i tot de narcotràfic. Al final dels capítols, l’assassí que signa la majoria dels fets luctuosos que s’expliquen en el llibre fa de narrador i ens dona la seva versió dels fets. No intenta justificar-se. Com és habitual, l’autor fa diverses referències literàries i cinematogràfiques, amb Blade Runner, de Ridley Scott, entre elles. És una de les meves pel·lícules de capçalera. Sensacional.

“En la parte trasera del autobús los rebotes de la carretera se acentuaban y el olor del gasóleo era más penetrante. A lado y lado del pasillo los cogotes se alineban de dos en dos. El sol se estaba poniendo y a lo lejos se veían las luces de la planta petroquímica. Parecía una imagen de ciencia ficción, un mundo de Blade Runner. Harrison Ford enamorado de una replicante y Roy Batty dejando ir la paloma. La germinación de las espigas formaba nubes que viajaban a distancias increíbles. El aire respiraba productos químicos contra el hongo de la roya y el cornezuelo. Cuando se fertilizaban los campos con purines era peor. La puesta de sol teñía las torres del tendida eléctrico y los campos”.

@Jordi-Sanuy

Isla negra (Toni Montserrat)

Avui en dia, gairebé tothom coneix Eivissa amb el sobrenom de l'Illa blanca, un lema que diuen que va fer servir per primer cop Santiago Rusiñol. Al segle XIX, però, els eivissencs eren tractats de bàrbars i vàndals, encara més després del doble assassinat que hi va haver el 26 de desembre de 1863. És per això que Toni Montserrat (Eivissa, 1974) ha titulat "Isla negra" -i no blanca- el llibre en què ens parla d'aquestes morts. Té 590 pàgines i està publicat per Plaza & Janés.

El rector de l'església de Sant Jordi és brutalment assassinat, igual que el seu fidel criat. La policial local va molt perduda i no troba als culpables. Per intentar avançar en les investigacions, arriba a Eivissa Marc Guasch, un inspector molt respectat de Madrid. Amaga una sinistra vinculació amb l'illa. També té secrets el subinspector Pere Riera, amb qui haurà de formar parella. Ràpidament, s'adonen que quasi tothom calla i que no serà gens fàcil identificar i empresonar als causants dels homicidis que ho han revolucionat tot. En Sardina i en Calavera, personatges que cauen bé des d'un primer moment, són dos dels agents que més s'impliquen per portar la cerca a bon port. Cada cop que semblen a prop de resoldre el cas, apareixen nous sospitosos.

"Isla negra" és títol àgil i agraït de llegir, sense trampes ni girs impossibles. És totalment creïble. Seguim les indagacions pas a pas, convertint-nos en testimonis dels avenços i també dels contratemps, que són més dels esperats. L'autor ens presenta una Eivissa tumultuosa en què rivalitzen la pagesia i l'alta societat. Les diferències són abismals. El llibre acaba convertint-se en una novel·la policial clàssica que també inclou una bonica història d'amor, amb Guasch de protagonista. L'inspector arriba a l'illa amb rang d'estrella i es converteix en el centre de totes les mirades. Les dones el veneren. Assassinats, traïcions, enigmes i contraban salpebren l'argument del llibre, que està ben documentat. És el debut literari de Montserrat, llicenciat i màster d'ESADE.

"Jaumet sentía cómo las lágrimas calientes le resbalaban por las mejillas y le empapaban las comisuras de los labios. Pese a su respiración rápida y entrecortada, el aire parecía no bastarle. Cuando dejaba el sendero de la iglesia para tomar el camino de Vila oyó sobre su cabeza el batir de alas de un búho solitario. Debió de posarse en una higuera cercana, porque al momento lo estremeció el ulular de su canto funesto, su quejido moribundo. Aterrado, apretó los talones y logró que la mula diera un arreón. El gemido del ave se rompió en un llanto que lo acompañó durante un buen trecho. Maldijo en voz alta. ¿Podía existir peor señal de mal agüero?"

@Jordi_Sanuy

Cementerio de secretos (José Antonio Pérez Ledo)

L'any 1963, el franquisme va posar en marxa una operació secreta per desenvolupar una bomba atòmica a Espanya. El conegut com a 'Proyecto Islero' va ser cancel·lat pels nord-americans el 1981. José Antonio Pérez Ledo (Bilbao, 1979) ha novel·lat aquest desconegut i atractiu episodi a "Cementerio de secretos", publicat per l'editorial Plaza & Janés. Són 445 pàgines addictives, amb el pèrit lingüista Tirso de la Fuente com a personatge central.

De la Fuente fa temps que va deixar Madrid per anar a viure a Menorca, on comparteix pis amb la seva germana i el seu nebot. La suposada tranquil·litat que l'envoltava queda trencada de cop quan rep la trucada d'un antic conegut. Es diu Fidel Manrique i és el subdelegat de la brigada central d'investigació de delictes contra les persones. El necessita perquè l'ajudi amb l'Alba. Va desaparèixer fa 33 anys, sense deixar rastre, i ara l'han trobada al Sàhara. No parla i creu que pot ajudar-lo a esbrinar què li passa. Després d'entrevistar-se amb la noia, sense resultats aparents, en Fidel li demana  al Tirso que ho deixi i s'oblidi de tot. Ell no li fa cas i comença una aventurar sense aturador, enfrontant-se al poder establert i als seus sequaços. Està en perill constant...

"Cementerio de secretos" és un llibre elèctric, on sempre passen coses. És impossible deixar de llegir. Tot neix a la Junta d'Energia Nuclear (JEN), on l'Óscar Oribe i en Pablo Alegría treballen per crear la citada bomba atòmica espanyola. Alguna cosa no surt bé, i comencen els problemes. En Tirso ho té complicat per estirar del fil d'aquesta trama oculta. Sort en té de la germana de la desapareguda, que també es diu Alba -i és filla de la mateixa mare-, per anar avançant a poc a poc. Traïcions venjances, assassinats a sang freda... el que sigui necessari per amagar la dolorosa veritat. El pèrit lingüista farà bé d'allunyar-se d'aquest joc macabre si vol continuar amb vida. Eliminar-lo, és el més fàcil del món. I barat.

“El correo solo contenía un archivo adjunto, un PDF de tres páginas a cuerpo de microscopio. Tirso lo leyó en su despacho, todavía en bañador, en cuanto su hermana lo dejó a solas. Al terminar, volvió a leerlo y luego lo leyó otra vez. El caso, en efecto, era desconcertante y fascinante a partes iguales. 

Buscó información adicional en internet, pero no encontró ni una sola palabra. O aún no se había hecho público o, más probablemente, la familia había decidido llevarlo con la màxima discreción”.

@Jordi_Sanuy

La ronda (Francisco Bescós)

Per què els poderosos són capaços de fer coses terribles i no pagar per elles? Per dues coses. Perquè s'avorreixen i, sobretot, perquè poden. Així de clar. De poderosos i de mercenaris d'elit ens en parla Francisco Bescós (Oviedo, 1979) a "La Ronda", publicat per Reservoir Books. L'he llegit en menys de dos dies, quasi igual de ràpid que l'Skoda Octavia preparat per competició que condueix la inspectora Dulce O'Rourke. 437 pàgines adrenalítiques.

La O'Rourke ve de bona família i a la comissaria on treballa i la coneixen amb el sobrenom de "la pija". Està sense parella i, encara que és molt explosiva de caràcter, intenta no dir paraulotes ni cridar massa l'atenció. Tampoc no té parella l'inspector Luis Seito, separat i amb un fill amb paràlisis cerebral, com el mateix autor. Sense saber-ho, la Dulce i en Luis estan investigant el mateix cas, que té moltes ramificacions. En els últims mesos, a Madrid han descobert diversos cadàvers de persones executades misteriosament. Des de fora, sembla que els assassins no han seguit cap patró concret i que les víctimes han estat escollides a l'atzar. Un rodamon, un treballador de manteniment de la M-30..., persones que no sembla que puguin tenir enemics declarats.

A poc a poc, i amb el suport de la Laura Rodrigo, la O'Rourke i en Seito comencen a lligar caps i s'apropen als culpables. La Rodrigo és un personatge espectacular. Per a ella, els ordinadors no tenen secrets i aconsegueix en minuts el que altres trigarien hores o dies. No és una dona fàcil de portar. Ho sap tot sobre malalties i en parla i en parla sense deixar-se'n cap detall. "La ronda" és un llibre cent per cent addictiu, amb molt de nervi i grans dosis de cinisme i de mala llet. El mateix que ara passa a Madrid, ha succeït abans a altres grans ciutats europees i mundials, amb participació, entre altres, d'un membre de la temible mara d'El Salvador. Traïcions, cossos especials, venjances i un joc macabre que no et deixen temps ni per respirar. Una autèntica bogeria.

Negre com el carbó.

"Dulce O’Rourke había visto algunas películas de Hollywood sobre carreras ilegales en las que competían coches de ciencia ficción. Sin embargo, en el asfalto desierto del polígono La Atalayuela, al sur de Villa de Vallecas, solo podía identificar turismos sacados a escondidas del garaje de papá, o coches de car sharing que luego acabarían abandonados en un descampado. Incluso había un chico que pilotaba la furgoneta de reparto del jefe, y que en unas horas tendría que estar colocando barras de pan en los chinos de Villaverde. A O’Rourke aquello le parecía grotesco. Ella estaba acostumbrada a competir en un entorno ensordecido por los escapes sin silenciador, con el olfato saturado por la goma quemada y las fugas de carburante. Allí, en Vallecas, solo olía un poco al embrague forzado del idiota ese que se había cargado la caja de cambios de un Focus".

@Jordi_Sanuy

La llei de l'hivern (Gemma Ventura Farré)

"La llei de l'hivern", de Gemma Ventura Farré (el Vendrell, 1990), és d'aquells llibres que diuen tantes coses que no n'hi ha prou amb una sola lectura. Deixar-lo a la tauleta de nit i rellegir-lo a poc a poc em sembla una bona solució per intentar no perdre's res. És el Premi Josep Pla 2023 i està publicat per Destino. La protagonista central és una noia que vetlla al seu avi, que està a punt de morir. I, al seu costat, ella recorda i imagina...

La noia, que és qui fas de narradora -en primera persona-, està sola, però no se'n sent mai. La memòria i la imaginació l'acompanyen i li permeten fer balanç i mirar cap a un futur que ara potser se li presenta incert i qui sap si esquiu. L'avi va criar-la com va poder, després que els seus pares no se'n volguessin fer càrrec. Un dia va dir-li que "cadascú necessita una desgràcia per viure", i qui sap si la va encertar. De fet, la memòria s'acaba convertint en una màquina d'imaginació, ja que tot allò que torna del passat és probable que ens arribi d'una manera molt diferent de com ho vàrem viure. Hi ha el temps del rellotge i el temps dels records, ens explica la protagonista. I potser tot dos no acaben de quadrar mai.

Ventura converteix "La llei de l'hivern" en un homenatge al pas del temps i a tot allò que és invisible i sempre ens acompanya, com l'instint o aquelles persones que, tot i no ser-hi, sempre continuen sumant. Com aquells fantasmes coneguts que ens xiuxiuegen coses a cau d'orella. La noia no té lligams, com el captaire de qui s'enamora. Potser representa tot allò que voldria per ella. El poble de l'avi és un poble com qualsevol altre, on molts dels seus habitants només són feliços complicant-se la vida. Tothom té el seu rol, com la gitana cega que porta la botiga de queviures i també d'esperança. Estem davant d'un llibre intimista i amb una escriptura clara i lluminosa que convida a la reflexió. Poesia pura. 

"No me l’havia mirat mai, tanta estona seguida, ni a ell ni a ningú. Però me’l miro com si pogués arribar a entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les teves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu?, tot quedi interromput. Pam. Tall de destral. L’arbre cau. I que mentre amb la pala et cobreixen de terra, d’una foscor semblant, o potser de la mateixa, neixi un nen. I que d’un extrem a l’altre tot passi en un segon. I que jo ara sigui enmig d’aquest segon i d’aquí res, com tothom, pam, tall de destral. Sí, sí, això mateix: un dia viu, l’altre mort. Un dia content, l’altre al clot. Un dia un marrec, un altre cabells blancs. Corre, corre, empaita-ho tot. Tall de destral, avall. Ostres, no sabeu com m’atabala pensar aquestes coses".

@Jordi_Sanuy

Una pieza de más (Reyes Martínez)

Quan els cadàvers arriben a l'Anatòmic forense de Madrid, algú ja els hi ha fet l'autòpsia. El doctor Leal, que dirigeix l'institut, és el primer sorprès. Encara més, quan descobreix que a dins dels cossos hi ha alguna cosa que no hi hauria de ser, alguna cosa afegida de manera antinatural i amb grans dosis de mala bava. Aquest afegitó dona títol al llibre de la madrilenya resident a Gijón Reyes Martínez (1972), "Una pieza de más", de Grijalbo.

L'inspector Mario Carrasco i la subinspectora Macarena Valverde aviat s'adonen que van darrere d'un assassí en sèrie. El patró sempre és el mateix. Homes joves que apareixen en fàbriques abandonades. Primer els estrangula i després ell mateix els hi fa l'autòpsia, acurada i amb luxe de detalls. Nom i fotografia inclosa. La Reyes dibuixa als dos protagonistes francament bé. En Mario és un policia veterà que té fama d'enrotllar-se sense aturador. Acaba cansant a tothom qui l'escolta i el deixen per impossible. La Macarena és una novella solitària i amb ganes d'aprendre. El dia que s'incorpora a la unitat d'homicidis li cau el primer mort. El primer d'una llarga llista... La tripleta policial la completa l'inspector Quintana, un malcarat a qui li queda poc temps per jubilar-se.

"Una pieza de más" és una bona novel·la negra, plena de tensió i amb diverses sorpreses. No és fàcil encaixar les peces d'aquest trencaclosques macabre. Sempre en sobre alguna, com en els cossos dels joves assassinats. La Reyes sap com guanyar-se als seus lectors i gestiona la tensió amb destresa. Ens ho explica tot amb molt de ritme i d'una manera força cinematogràfica. És ben fàcil imaginar-s'ho. Són 382 pàgines que passen molt bé i que mantenen la incertesa de qui és realment l'assassí fins al final. Per a ell, sembla que matar i venjar-se dels qui li van fer mal era la seva única sortida. El títol de cada capítol és una frase que s'inclou dins d'aquest i que l'autora troba representativa.

"Intentó recordar. Se hallaba tomando una cerveza con un amigo cuando se sintió indispuesto; prefirió marcharse a casa, al día siguiente debía estar al cien por cien. El individuo le acompañó al coche, para ello tuvieron que atravesar una calle desierta. Lo siguiente que recordaba era a aquel hombre vestido de negro que le quitaba la ropa. Le resultaba familiar, pese a que su rostro permanecía oculto por la capucha. Al verlo despierto, intentó darle un golpe en su sien derecha, él evitó que le diera de lleno y gracias a eso pudo salir corriendo. A partir de ahí, solo había pensado en huir, en alejarse de aquella figura oscura que no se daba por vencida".

@Jordi_Sanuy

Un judici de pedra (Ruth Rendell)

L'Eunice Parchman assassina a quatre membres de la família Coverdade perquè no sabia llegir ni escriure i tenia por que la descobrissin. Així de senzill i de complicat. No és un espòiler. Ho descobrim a la primera pàgina d'"Un judici de pedra", de la britànica Ruth Rendell (1930-2015). El llibre està traduït al català per Carles Mengual i Sílvia Alemany i publicat per Males Herbes. Són 253 pàgines plenes de tensió, en què s'exploren els racons més foscos de la ment humana.

Quan se'ns comencen a explicar els fets, ja sabem com acabaran. Així i tot, la tensió augmenta per moments i es manté fins al final. L'Eunice, una dona soltera i de mitjana edat, entra a treballar a casa dels Coverdade. La Jacqueline no estava convençuda de contractar-la, però li urgia trobar algú que li donés un cop de mà a Lowfield Hall. Tan ella com el seu marit, en George, li veuen coses estranyes, però no li donen massa importància. Els seus fills, la Melinda i en Giles, també sospiten que hi ha quelcom que no quadra... Després d'uns quants malentesos, que l'Eunice salva pels pèls, arriba la tragèdia. Qualsevol cosa abans de reconèixer que és una analfabeta, incapaç de llegir una simple llista de la compra.

A la nostra protagonista no li fa cap bé relacionar-se amb la Joan Smith, una exprostituta que porta la botiga del poble amb en Norman, el seu marit. El local també fa les funcions d'oficina de Correus. La Joan, transformada en una fanàtica religiosa, s'enganxa a l'Eunice com una paparra i intenta aprofitar-se d'ella. Són dues ànimes solitàries i torturades. A "Un judici de pedra", Rendell ens regala una història d'intriga psicològica brutal, amb dos personatges centrals ben treballats i plens de secrets inconfessables. Amb el pas dels dies, tot es complica per moments i veus com, per molt que facin els Coverdade, la Jacqueline, en Georges, la Melinda i en Giles acabaran morts, assassinats a sang freda. S'avança cap al final amb pas ferm i molta mala bava.

"L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure. 

De motius, no en tenia, ni ho va fer amb premeditació; no va guanyar-hi res, ni diners ni seguretat. De resultes del crim, tot el país es va assabentar de com era d’ignorant, no tan sols una família o un grup d’aldeans. L’Eunice no va treure’n res, llevat de desgràcia, cosa que sabia des del principi, en algun racó de la seva estranya ment. A pesar que la seva companya i còmplice era boja, l’Eunice era normal. Posseïa la terrible i pràctica lucidesa atàvica del simi, sota una disfressa de dona del segle XX".

@Jordi_Sanuy

Una familia casi perfecta (Jane Shemilt)

 

Estàs segur que coneixes bé a la teva família? La Jenny es pensava que ho sabia pràcticament tot del seu marit i dels seus tres fills adolescents, però res més lluny de la realitat. Quan la Naomi desapareix, el seu món perfecte s'enfonsa; i comença a descobrir que res és com semblava. Ens ho explica  Jane Shemilt a "Una familia casi perfecta", publicat per Newton Compton Editores. Té 349 pàgines i està traduït al castellà  per Miguel Alpuente. És un thriller força entretingut.

La Naomi, que té 15 anys, fa dies que no parla gaire amb la Jenny, una ocupada metgessa de família. En Ted, el seu pare, famós neurocirurgià, també viu per la feina. La noia estudia i té el paper principal en una obra de teatre. Està més estressada del que és habitual. Una nit, després d'un assaig, no torna a casa i s'obre la capsa dels trons. Shemilt ens relata els fets en tres línies temporals, que van alternant-se entre ells. Des d'un any després, que s'allarga fins als 14 mesos. Des del dia posterior, fins als 21. I des de disset dies abans fins a la nit de la desaparició. D'aquesta manera, sabem com va desaparèixer la noia i que molt temps després encara no l'han trobada. L'única que no perd mai la fe és la Jenny. Això li costa el matrimoni i problemes amb els seus dos altres fills. 

"Una familia casi perfecte" ens explica del dolor d'una mare i la seva recerca de la veritat. La metgesa es pregunta què hauria pogut fer diferent perquè la Naomi hagués confiat més en ella. Potser així les coses haurien sigut diferents. En la seva fugida cap endavant, la Jenny -que és un personatge molt treballat i real- compta amb el suport d'en Michael, l'oficial d'enllaç familiar. Junts descobreixen que la família té molts 'morts a l'armari' i que la desaparició de l'adolescent podria ser fruit d'una venjança. Tampoc no es descarta que hagi pogut marxar voluntàriament... El llibre sap mantenir el suspens fins al final, amb pas ferm i sense girs innecessaris. Té molt de ritme i és força creïble. Recomanable.

"Los días se van acortando. La hierba está salpicada de manzanas con la pulpa picoteada por los cuervos. Hoy, mientras cargo troncos de la pila dispuesta bajo el voladizo, piso un globo blando que se deshace en una masa viscosa bajo mis pies.

Noviembre.

Tengo frío, siempre tengo frío, pero ella podría tener más. ¡Por qué debería vivir cómodamente? ¿Cómo podría?

Cuando anochece el perro se pone a temblar. Se oscurece la habitación. Enciendo la chimenea y las llamas me arrastran; los remordimientos empiezan a avivarse, sisean y queman en mi cabeza.

Ojalá. Ojalá la hubiera escuchado. Ojalá hubiera sabido mirar. Ojalá pudiera empezar de nuevo, volver atrás exactamente un año".

@Jordi_Sanuy

El detective salvaje (Jonathan Lethem)

En l'Amèrica traumatitzada de l'era Trump, la Phoebe Siegle deixa Nova York per intentar trobar a l'Arabella, la filla de la seva millor amiga. Sorpresa i indignada pels resultats de les eleccions, inicia un viatge desesperat per la rodalia de Los Ángeles i per l'inhòspit desert de Mojave. I ho fa amb Charles Heist, "El detective salvaje". El llibre, titulat així, el firma Jonathan Lethem (Nova York, 1964) i està publicat per Random House. La traducció és de Cruz Rodríguez Juiz.

En Charles té un passat obscur i un present poc encoratjador. Viu en una caravana i la seva mascota és una zarigüeya. La té en un calaix de l'escriptori. Hi ha poca feina i accepta de bon grat l'oferta que li fa la Phoebe, una dona exhuberant i que no calla mai. Fins fa poc, treballava com a periodista a The New York Times; i encara no ha paït que Trump sigui el nou amo d'Amèrica. De l'Anabella només sap que és fan incondicional del cantant Leonard Cohen. Ara que ho recorda, potser algun dia li havia parlat d'una comunitat budista de Califòrnia... Al llarg d'aquesta aventura salpebrada amb tocs de surrealisme, la parella s'endinsarà en tot un seguit de terres desconegudes, on coincidiran amb societats que estan fora de qualsevol llei i ordre.

"El detective salvaje" és una novel·la negra amb tocs apocalíptics. L'autor ens dibuixa una Amèrica molt fràgil, plena de personatges excèntrics, començant pel mateix president. També és el cas, per exemple, dels integrants de les llebres i dels ossos, formats per dones i homes, respectivament. Viuen mig perduts a la muntanya i estan barallats des de fa temps. En Charles, que sempre ha estat amic de les causes perdudes, els coneix bé i els demana que l'ajudin. Necessita trobar a la noia desapareguda. Lethem ens explica aquesta road movie, que es presenta coma una oportunitat de redempció, amb ironia i molt de ritme. Ni el detectiu ni la periodista tenen clar cap a on van les seves vides i decideixen viure-les al dia i sense fer-se més preguntes de les necessàries. Un llibre tant original com retorçat.

"Una voz detrás de la placa n.º 8 respondió: «Está abierto». Empujé. Regía la consabida ley del sol deslumbrante, así que me cegó la penumbra. No había vestíbulo ni sala de espera, mucho menos una secretaria que cribara las visitas. Había entrado directamente en la supuesta suite, un espacio tenebroso, amplio y atestado que todavía se oscureció más cuando la voz me pidió que cerrase la puerta y obedecí. En el instante que había tenido para adivinar contornos, había identificado un escritorio del tamaño de una barca, una persona detrás, las siluetas junto a las paredes, todos ellos objetos inanimados. Al no haber nadie más emboscándome, me sentí razonablemente segura. Podía salir por la misma puerta antes de que él rodeara el escritorio. Llevaba un espray de pimienta en el bolso y una diminuta bocina de aire comprimido. No había usado ni el uno ni la otra, y puede que la bocina fuera de broma".

@Jordi_Sanuy

Escuadrón guillotina (Guillermo Arriaga)

La guillotina mai no va arribar a la Revolució mexicana. Al seu llibre "Escuadrón guillotina", Guillermo Arriaga (1958) va reimaginar la història, com ha fet recentment a "Extrañas", i va col·locar aquest instrument de tall en mans de Pancho Villa. Es va publicar per primer cop l'any 1991. He llegit la primera edició rústica d'Atria Books, de 2007. Són 134 pàgines molt esbojarrades, amb Feliciano Velasco y Borbolla de la Fuente de protagonista central.

"Escuadrón guillotina" és la primera novel·la d'Arriaga i no s'assembla gens a cap de les posteriors. Podríem dir que és un divertimento, una comèdia amb molta mala llet. Es llegeix amb un somriure als llavis. Velasco és un advocat que ha perfeccionat la guillotina, que va viure els seus millors dies a la Revolució francesa. I té la genial idea d'intentar vendre-la a Pancho Villa, el conegut general insurgent de la Revolució mexicana. Li col·loca ràpidament, sense insistir massa, però Villa no creu convenient pagar-li l'invent amb diners. El 'premia' obligant-lo a allistar-se al seu exèrcit. A ell i als seus ajudants. Al seu voltant, crea l'esquadró que dona títol al llibre, amb tot un seguit de privilegis... fins que els deixen de tenir.

La guillotina fa fortuna per allà on passa i ningú es vol perdre les execucions ordenades per Villa. Quan arriba a una població amb el seu exèrcit fa reunir als més rics i els amenaça de matar-los. O financien la Revolució, o els talla el cap sense contemplacions. Hi ha un dia que l'enginy de Velasco falla, i cau momentàniament en desgràcia. Res que no es pugui arreglar. La seva fama el precedeix i fins i tot Emiliano Zapata, l'altre gran dirigent revolucionari mexicà, fa una comanda de guillotines. Tot és molt surrealista. M'ha agradat que l'inventor no s'atrevís a dormir. La veritat del món oníric li feia por. Arriaga em va dir fa unes setmanes que prepara la versió cinematogràfica d'"Escuadrón guillotina". Moltes ganes de veure-la.

"Es extraño pero tal parece que en los seres humanos el acto de más profunda conciencia aparece precisamente en el momento de mayor inconsciencia: el sueño. Las circunstancias se presentan de forma tan abrumadora que cuando han pasado ante nosotros apenas vislumbramos su significado. Pero en el sueño, al frenesí de la realidad se le puede diseccionar, desglosar, entender: se le domestica. Así en el interior nuestro la realidad adquiere la dimensión que verdaderamente queremos o podemos darle. La sabia y antigua conseja de consultar con la almohada se fundamenta en esto: soñando los hechos adquieren su sentido más certero".

D'Arriaga també he llegit i comentat:

"Extrañas" 

"Salvar el fuego" 

"El salvaje" 

"El búfalo de la noche" 

"Un dulce olor a muerte"

@Jordi_Sanuy

El polonès (J. M. Coetzee)

Dante Alighieri estava enamorat de Beatriz Portinari, casada amb Simone de' Bardi. No van intercanviar ni una paraula, però la dama florentina va arribar al fons del cor del poeta i va marcar la seva obra. Ara, el Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) actualitza aquesta història d'amor d'una manera moderna i provocativa. El llibre està traduït per Dolors Udina i l'ha publicat Edicions 62.

En Witold i la Beatriu es coneixen a Barcelona. A tots dos els agrada la música de Chopin. Ell és un destacat pianista polonès i s'ha desplaçat a la Ciutat Comtal per fer-hi un recital. La Beatriu és l'amfitriona i, després de tocar, el convida a sopar. Qüestió de protocol. L'home, que és molt més gran que ella, se n'enamora ràpidament. No passa res entre ells i torna cap a casa, però no l'oblida. La relació, que comença sent epistolar, és desigual. En Witold té moltes ganes de tornar-la a veure. La dona, que està casada, es deixa estimar. Fa la sensació que no sent res pel músic, però li agrada sentir-se desitjada i, quan pot, no li atura els peus. Més aviat tot el contrari.

Hi ha certa tensió entre tots dos, perquè les diferències són grans, començant per l'edat i la distància que els separa. També n'hi ha de vitals, culturals, de gènere i fins i tot lingüístiques. En Witold la venera i es conforma amb ben poc. No la força, sempre es manté a l'expectativa. En aquesta aventura d'amor, passió i desig, la Beatriu s'hi implica a poc a poc, sense deixar-se anar del tot. Convertir-se en el centre de l'univers del polonès, fa sentir-la viva. S'entén que ja fa temps que el seu marit i ella transiten per camins ben diferents... En poques pàgines, només 149, Coetze ens explica moltíssimes coses. I ho fa amb elegància i amb frases directes i sense adjectius sobrers. T'atrapa des d'un primer moment. Un encert. 

"El polonès, diu la Margarita, va obrir el camí a una nova generació d’intèrprets de Chopin al seu país. Els passa la ressenya d’un concert que va donar a Londres. Segons el crític, la moda de tocar Chopin amb duresa i percussió — Chopin com Prokófiev— ja havia tingut el seu moment. No havia estat mai res més que una reacció modernista contra la qualificació del mestre francopolonès com a esperit delicat, somiador i «femení». El Chopin emergent, històricament autèntic, és de to suau i d’estil italià. La lectura revisionista de Chopin per part del polonès, encara que sigui excessivament intel·lectual, s’ha de celebrar. 

Ella, la Beatriu, no està segura de voler sentir un Chopin històricament autèntic durant tota una vetllada, i, més important, tampoc sap si el públic més aviat formal del cercle s’hi sentirà a gust. Però la Margarita n’està molt convençuda i, com que és amiga seva, li dona suport".

@Jordi_Sanuy

El subhastador (Joan Samson)

Feia molt de temps que un llibre no em feia patir tant. "El subhastador", de la nord-americana Joan Samson (1937-1976), és una novel·la d'intriga terrorífica. Té 346 pàgines i està traduïda per Joana Castells Savall. Es va publicar l'any 1975, pocs mesos després de la mort de l'autora, i va passar força desapercebuda. L'octubre passat, l'editorial Males Herbes va decidir apostar per ella i posar-la a la venda en català. És l'únic títol de Samson, que va ser editora de la revista Daedalus.

Els Moore són una família feliç. Viuen a Harlowe, una petita localitat de New Hampshire, als Estats Units. La Mim i en John tenen una filla de quatre anys, la Hildie. La mare d'ell, amb molt de caràcter, també s'està a la granja, que va heretar del seu marit. La tranquil·litat d'aquest poble tradicional queda tallada d'arrel poc després de l'arribada de Perly Dunsmore. El foraster organitza subhastes benèfiques amb les donacions dels veïns. Diu que invertirà els guanys a posar més agents de policia i millorar la seguretat. És necessari? Si mai no hi passa res allà... Els primers cops, els Moore i la resta de famílies col·laboren voluntàriament; però a mesura que passen les setmanes s'hi veuen obligats. Els dijous, que és quan es fa la recollida, es converteixen en un veritable infern.

"El subhastador" és una història que frega l'horror, amb un personatge central, manipulador i implacable. Fa posar els pèls de punta. És fàcil emmirallar-se en els Moore i patir al seu costat. La tensió va en augment i és impossible aturar-la. Qui no col·labora, ho paga car. I ells ho saben. Dunsmore és un  especulador i no té cap mena de respecte pel món rural ni pels seus habitants. Samson aconsegueix tensar al lector sense necessitat de fer servir la violència, que s'intueix, però mai és explícita. No recordo res tan esfereïdor des de "La nit del caçador", de Davis Grubb, publicat per Viena Edicions. "El subhastador", per cert, està "temporalment exhaurit", segons el lloc web de Males Herbes.

"Els Moore seien tots quatre en silenci dins de la vella camioneta verda que sotraguejava per la carretera polsosa que duia al poble. La iaia no deia res perquè estava incòmoda, en John i la Mim, perduts en els seus pensaments, i la Hiddie, de tan entusiasmada, també callava. Les subhastes se celebraven al Passeig, com les que es feien abans en benefici dels bombers. Tot i que encara era aviat, la zona arbrada estava envoltada de cotxes aparcats a banda i banda del carrer i una munió de gent es passejava amunt i avall examinant els objectes en venda que s'amuntegaven a la tribuna dels músics".

@Jordi_Sanuy

Tothom a la meva família ha matat algú (Benjamin Stevenson)

"Tothom a la meva família ha matat algú" és una novel·la de misteri força enginyosa i divertida. Està escrita per l'humorista australià Benjamin Stevenson, traduïda al català per Cristina Sala Pujol i publicada per Columna. Són 457 pàgines que segur que no deixen indiferent ningú, amb un argument sense trampes ni grans girs i amb un protagonista central, l'Ernie Cunningham, que porta el pes de tot amb mestratge.

Avui en dia, és habitual que les novel·les negres ens presentin assassins en sèrie despietats i policies plens de vicis i complexos. Espectacles majestuosos que freguen la ciència-ficció i on quasi tot és possible. No és el cas que ens ocupa. "Tothom" m'ha recordat els llibres de tall clàssic, com els d'Agatha Christie o Ronald Knox. De fet, abans del pròleg s'inclouen "Els deu manaments de la ficció detectivesca" del citat teòleg i literat anglès. El primer és que "el delinqüent ha de ser algú que s'hagi esmentat a la part inicial de la història, però no pot ser algú de qui el lector conegui els pensaments". Just a la fusta. Seria una mena de "Deu negrets" moderna i més despreocupada.

L'Ernie és l'ovella negra de la família; sobretot després que denunciés al seu germà Michael per assassinat. Creu que havia de fer-ho, però no li han perdonat. La seva mare el considera un traïdor. Han passat tres anys. En Michel surt de la presó i els Cunningham es reuneixen en un hotel de muntanya per donar-li la benvinguda. I clar, una reunió familiar sempre és un assumpte de vida o mort. En aquesta encara més, perquè directament o indirecte, tots han matat algú. El que havia de ser una trobada per cosir ferides, n'acaba obrint unes quantes més. Apareix un cadàver a prop de l'hotel i, com la policia està sobrepassada, l'Ernie s'ocupa de la investigació. Ell es guanya la vida fent una mena de guies en què dona consells per escriure bones novel·les negres. Com aquesta.

"En Michael es va atansar al cos i va treure la tovallola. El vaig seguir i vaig veure el cos sencer per primera vegada. Li vaig veure una taca fosca i lluent sobre un maluc. «Algú li ha disparat, jo l’he atropellat després», havia dit en Michael. Jo no n’estava segur; fet i fet, només havia vist trets a les pel·lícules. Al coll de l’home hi havia un bony, talment com si s’hagués empassat una pilota de golf. Portava un passamuntanyes negre, però no li quedava gaire ben posat. La tela li feia bosses als punts equivocats. Quan era petit, un nen que m’assetjava a vegades ficava dues pilotes de criquet en un mitjó i m’intentava pegar. El passamuntanyes tenia una forma semblant. Em va fer la sensació que la tela era l’únic que impedia que el cap se li desmuntés..."

@Jordi_Sanuy

El secreto de la librera de París (Lily Graham)

L’editorial italiana Newton Compton ha aterrat a Espanya, de la mà de Duomo Ediciones, per publicar grans èxits a 12,90 euros. Un d’ells és “El secreto de la librera de París”, de la sud-africana Lily Graham. Té 256 pàgines i està traduït per Josep Escarré Reig. Història sobre l’amor i el coratge en temps de guerra, amb la Valerie com a gran protagonista. La seva tieta va treure-la de París quan tenia tres anys, per allunyar-la de la barbàrie, i ara ha decidit fer el camí invers.

La Valerie torna a casa amb una identitat falsa, per trobar respostes a les preguntes que li volten per cap des de fa molts anys. La mare és morta i no sap qui és el seu pare. L'únic familiar viu és el seu avi, que regenta una llibreria. En Vincent Dupont, sorrut i amb cara de pocs amics, l'accepta com a ajudanta i comencen a teixir una bona relació. Ella no vol dir-li qui és fins que sàpiga de quin pal va. Ni a l'avi ni a Madame Joubert, la veïna florista que va ser la millor amiga de la seva mare. Juntes les van passar de tots colors. Ja arribarà el moment de sincerar-se amb ells. L'apartament, a sobre de la botiga, és el mateix on va néixer i li venen molts records al cap. La gran pregunta és si en Vicent l'estima i per què no ha mantingut contacte amb ella des que va marxar. 

"El secreto de la librera de París"és una novel·la sobre els fills de la guerra. Entre altres coses, ens parla de la humiliació de les dones que, directament o indirecte, van tenir lligams amb els nazis. Obligades o voluntàriament. Van ser vilipendiades igualment. Elles i els seus descendents, si eren fruit de la relació amb un dels soldats invasors. En aquesta història, hi ha nazis dolents -la majoria-, i algun de menys dolent. Homes que, quan es van adonar del mal que provocaven, ja no van podien fer marxar enrere. Graham aconsegueix commoure al lector, perquè tant la Valerie com en Vincent són dos personatges atractius i amb moltes capes. El moment àlgid és quan es descobreix el secret, ocult des de la primera pàgina. El llibre és àgil i està escrit amb un estil visual i fàcil de llegir.

"Valerie estaba cansada. Era como si el peso de las últimas semanas le hubiera caído encima de golpe. Le parecía que el colchón de su exigua cama de hierro tuviera sacacorchos en vez de muelles y que cada uno de ellos sabía como vengarse de su cuerpo. De nada le servía cambiar de posición continuamente. Era incapaz de recordar cúando había podido dormir una noche entera de un tirón. Por si fuera poco, los ronquidos de Dupont resonaban a través de las paredes del minúsculo apartamento y la tenían en vela casi todas las noches acompañando sus pensamientos. Sacar la guerra a colación había conseguido que el estado de ánimo de Dupont fuera aún más agrio que de costumbre".

@Jordi_Sanuy