Paranoia 68: L'incendi

Un cotxe caminava poc a poc per una carretera comarcal. Era de nit. La ràdio sonava trencant el silenci que ho envaia tot. Però, de sobte, en Vicenç i la Marta van veure foc al marge. No era un incendi salvatge, però hi havia foc. Un foc sense flames, només es veien guspires, però aquestes ho arrasaven tot. Sense presa, sense pauses, sense excés de llum, sense excés de so. Ara el 'crec crec' de la fusta dels abres cremant competia amb el so de la ràdio. A en Vicenç se li va ocórrer treure la mà esquerra per la finestra, no sabia per quin motiu, i una guspira li va saltar a la pulsera. Va quedar calcinada immediatament. Més amb força que amb traça se la va treure de sobre com va poder i la va llençar a la carretera. No podia empitjorar el panorama. L'incendi creixia per moments, però seguia sense haver-hi flames.

En Vicenç i la Marta van arribar a una casa com van poder. Potser era la seva? No la reconeixien, però diuen que ho era. Com a mínim, hi havia la seva família. Era gran, de dos pisos, tota de vidre. Era un avantatge, perquè permetria veure, sense cap mena esforç, per on arribaria el foc, si és que finalment deixava la carretera i s'enfilava cap al poble. Era com un rèptil, com una serp que s'arrossegava lentament sense que res ni ningú que pogués aturar-la. I, malauradament, va arribar. Quan es van adonar les guspires ja s'estaven menjant la barana del balcó, que es va desfer com si fos de xocolata. Estaven pendents del foc, però no del seu fill, que, innocentment feia equilibris a peu de la façana sense entendre el doble perill que l'envoltava: l'alçada i el maleït foc, que semblava obra del mateix diable. D'on havia sortit? i quan s'aturaria?

Amb el nen sota control, la família ja no estava segura a casa i, tots junts, van decidir sortir al carrer, on el caos s'havia apoderat de tot i de tothom. Un avió que havia intentat sobrevolar el poble també va ser capturat per les guspires assasines. Per sort, l'aparell no va explotar al cel. Va tenir temps d'aterrar, però es va acabar desintegrant al mig del carrer major, davant de la mirada incrèdula dels vilatans. En Vicenç, que semblava haver perdut el cap, va intentar apagar les guspires a títol individual, amb una canonada que va arrencar de la paret d'una casa propera. Cóm podia neutralitzar un incendi amb un artilugi com aquell? L'havia d'omplir cada deu segons, tapant la part inferior amb la mà i posant l'aigua per dalt. Una idea desesperada, sens dubte, però com a mínim intentava fer alguna cosa! La resta de persones estaven petrificades. Ell corria amunt i avall, perdent més aigua de la que destinava a l'incendi. Quina bogeria!

Al final, i qui sap si per obre de màgia, les guspires va quedar totalment extingides. Ja era hora de tornar a casa. Quan temps havia passat? Hores? Dies? Ningú ho sap, però quan en Vicenç i la Marta van arribar-hi, aquesta estava totalment buida, sense mobles. S'havia salvat de l'incendi, però no semblava la mateixa. On estava tot? Crec que mai ho sabrem. Potser en Marc, l'home que va arribar poc després, en tenia alguna dada, segur que sí, però no va contestar cap de les preguntes que li va fer en Vicenç. L'únic que va dir-li en Marc és que la casa era seva. L'home que els hi havia llogat a ells fa anys, en Ramón, era un gran impostor. Va creure que en Marc havia mort en un incendi anterior, provocat per ell, i s'havia apropiat de tots els seus béns. Ara volia recuperar la casa, tot i que abans calia desemmascarar en Ramón. Si l'ajudaven a fer-ho, prometia al Vicenç i a la Marta que els donaria aixopluc, que els ajudaria a tirar endavant.

Gràcies a la traició i a les riqueses d'en Ramón, en Marc s'havia convertit en un prestigiós director de cinema. De fet, actualment estava en una illa paradisíaca rodant una película d'èxit assegurat. En Vicenç i la Marta van decidir participar en el càsting d'extres i, d'aquesta manera, informar en Ramón de tot el què feia el seu íntim enemic. Tots dos van veure com un dia rebia un paquet amb un regal misteriós. Un regal que li va glaçar la sang: un vaixell de fusta que, davant la sorpresa de tothom, va començar a desintegrar-se per culpa d'unes guspires assassines quan va obrir el paquet. Li havia enviat en Ramón. Les mateixes guspires de l'incendi de la carretera, les mateixes guspires que van acabar reunint en Marc amb el Vicenç i la Marta. Les mateixes guspires que un dia en Ramón pensava que havien acabat amb en Marc.

Ara en Ramón ja sap que en Marc és viu i que no pararà fins que el foc que no s'atura mai acabi amb ell. I se n'assegurarà que no en surti viu. Se n'assegurarà. Ramón tremola, ara venen a per tu. L'incendi et persegueix. I no perdona!