Hi ha qui diu que busca la felicitat desesperadament, tot i que jo crec que 'felicitat' i 'desesperadament' són dues paraules antònimes. Em dóna la sensació que si estem desesperats no podem ser feliços. Si agafem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que el 'desesperat' està en un "estat greu de pertorbació de l'ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació". Per tant, si no tenim esperança mai podrem aconseguir "un estat de l'ànim plenament satisfet", que és com ens defineix 'felicitat' el mateix diccionari.
De tota manera, estic convençut que la felicitat vertadera no s'ha de buscar, al final s'acaba trobant. Crec que moltes vegades ja ho som de feliços, però estem tan cecs que no ens n'adonem. I és que perdem tant temps buscant-la, que potser un dia ens passa per davant i no som capaços de veure-la. Jo crec que la felicitat la trobem en les petites coses de cada dia (en la família, en els amics, en el menjar, en la lectura, en el cinema, en el ioga, en la natació...); en tot un seguit de coses que conformen la nostra vida habitual. La felicitat no la fa una cosa en concret, és la suma de moltes. Una bona feina, un bon amor o un bon amic són coses que ens poden ajudar a ser feliços, però mai ens ompliran del tot si no estem bé amb nosaltres mateixos.
La felicitat s'aconsegueix des de l'interior. Un s'ha de trobar a un mateix per estar bé i, a partir d'aquí, complementar-se amb altres persones i coses de l'exterior. Si no sabem qui som ni cap a on anem, no podem trobar la felicitat, encara que la busquem desesperadament. Allò que hem de buscar, i sense desesperació, són les nostres arrels, marcar-nos uns objectius vitals, al marge de la resta del món. Ja hi haurà temps d'ampliar fronteres i trobar una felicitat global.
L'altre dia vaig veure una pel·lícula 'Llamando a las puertas del cielo', on el protagonista, un actor de cinema d'èxit vingut a menys, feia un 'viatge iniciàtic'. S'havia passat tota la vida pensant que era feliç (tenia èxit, noies, diners, drogues, alcohol...), i ara, en la seva vellesa, s'adonava que havia escollit el camí equivocat i que, malauradament, no tenia res. Ell estava convençut que anava pel bon camí, però s'havia estat enganyant. La felicitat la tenia molt a prop, apropíssim, però mai se n'havia adonat. Així de complicat i així de senzill. Tothom té dret a ser feliç, però sense desesperació.
Estic molt d'acorda amb tu... Qui ha encontrat la felicitat quan la buscava??? Crec que ningú. Meravellosa la foto :)
ResponEliminaNoemí
Gràcies pel comentari. Sempre he pensat que troba qui no busca. Això sí, cal estar atent, no sigui que passi de llarg.
ResponEliminaLa felicitat...déu n'hi do, quin tema. Jo crec que de felicitat n'hi ha tantes com apreciacions de la mateixa, el que em fa feliç a mí no sempre ho fa a un altra, així doncs és més un estat d'ànim o de l'ànima que rès més...en tot cas, sempre hi haurà algun cinema en el que refugiar-nos dels dalts i baixos de la fortuna. O la televisió...sembla mentida que, als Estats Units, on sense dubte s'ha fet el millor cinema durant molts anys, en un moment d'absoluta manca d'idees hi hagi una creativitat desbordada en les sèries de TV, el moment més brillant de la història d'aquest gènere. Algo curiós per reflexionar-ho...mentre mirem "prison break", si és que podem fer alguna cosa més que contenir la respiració mentre dura el capítol!
ResponEliminaSort amb el blog. Magnífiques les crítiques de cinema!