Comentari: 'El señor de la guerra'. Nota: 7'9

No podem controlar l'alta política

2005 / Estats Units / 122 minuts / Acció – Drama / Director: Andrew Niccol / Intèrprets: Nicolas Cage, Ethan Hawke, Bridget Moynahan, Jared Leto, Ian Holm, Eamonn Walker / Yuri Orlov és un traficant d'armes d'origen ucraïnès que viu als Estats Units. Entra en el negoci quasi per casualitat, venent-les d'una en una, i acaba convertint-se en un gran magnat, abastint un munt de països en guerra amb guerres sagnants, la majoria liderats per dictadors implacables. Un agent de la Interpol vol detenir-lo, però no a qualsevol preu.

No sóc massa fan de Nicolas Cage però, des d'avui, ja hi ha tres pel·lícules seves entre les meves preferides: 'Leaving Las Vegas' (1985), 'Adaptation' (El ladrón de orquídeas') (2002) i 'El señor de la guerra' (2005). És veritat que al personatge de Yuri Orlov li falta una mica de profunditat però, globalment, el títol és molt alliçonador. Entre d'altres coses, ens recorda que els cinc països més armats del món (Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units) són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU. De fet, en un moment de la pel·lícula se'ns diu amb claredat que el traficant d'armes més poderós del planeta és el president nord-americà. Sent una cinta yankee, que compta amb la col·laboració francesa, no cal dir que aquesta es és una afirmació força valenta.

'El señor de la guerra' té certs paral·lelismes amb 'Gracias por fumar' (excepcional en tots els sentits). Igual que la pel·lícula de Jason Reitman, que és posterior, aquesta també comença de manera espectacular. Aquí, en els rètols inicials, els paquets de cigarretes són un seguit inacabable de bales, que apareixen per tot arreu. És més, els espectadors som testimoni directe del recorregut d'una d'elles, des de la seva fabricació fins que acaba matant algú. A 'Gracias por fumar' es reuneixen periòdicament tres amics que s'autodefineixen com representats del 'esquadrons de la mort'; és a dir, venedors d'alcohol, tabac i armes. No se'n penedeixen de res. Fins i tot fan bromes sobre quin d'ells provoca més víctimes. Humor negre, sens dubte.

Yuri Orlov ho té clar. Ell només s'encarrega de vendre armes. El què la gent faci amb elles no és assumpte seu: 'No podemos controlar lo que hacen', li diu al seu germà en un moment de la pel·lícula. Traficar amb armes és un negoci que no es pot desaprofitar i, ell, afortunadament, n'es el rei. Fins el punt, que un dels dictadors a qui subministra armament el bateja com 'El señor de la guerra'. És ell, amb els seus enviaments, qui decideix quan i qui rep abans les comandes. Per tant, d'alguna manera, també pren partit. En Yuri mai no en té prou. La venda és la seva pólvora i els diners la seva victòria particular.

Orlov no té remordiments, o almenys, això sembla. 'A la guerra el més important és sobreviure, sobretot sobreviure a un mateix', ens explica. Ell és capaç de qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu. Tot el contrari que el policia de la Interpol que interpreta, i molt bé, per cert, l'actor Ethan Hawke. Potser donaria la vida per atrapar el traficant d'armes més perseguit però, això sí, sense sortir-se de la llei. I, d'aquesta manera, és molt més dificil, perquè Yuri Orlov cada cop té més amics. La seva nòmina de contactes augmenta proporcionalment a mida que col·loca armes per tot arreu.

(La resta del comentari explica parta de la pel·lícula)

El final és absolutament brutal. En Yuri, empresonat després de l'assassinat del seu germà, és intocable. Quan el policia de la Interpol li està fent l'interrogatori, li diu que no perdi el temps, que sortirà al carrer en cinc minuts i que ell no podrà impedir-ho. I així és. Surt de la presó i, a més, el compensen econòmicament per les molèsties. La seva feina és necessària. Qui és pitjor qui ven armes o qui ho permet? Quin dels dos té la consciència més bruta? 'El señor de la guerra' és una bona pel·lícula. Excessivament superficial, és veritat, però és capaç d'apropar a tots els públics un problema totalment real. I això crec que sempre és interessant. O no?