'El Norte está lleno de frío. Y siempre llueve en domingo. La policía está en peligro. Y siempre hay detenidos'. La Fada Blanca ni és del Nord ni ha estat mai detinguda, però sap que és molt fàcil que plogui en diumenge, com cantaven els 'Ilegales'. Plou quan menys t'ho esperes, quan necessites que el cel sigui blau i que el sol llueixi com mai. Però el temps és imprevisible, com la vida. En un instant, tot canvia i, el més greu és que, a voltes, no pots fer-hi res.
Temps enrere, la Fada Blanca ho va passar molt malament. No s'ho mereixia. Un tro va estar a punt d'esgarrar-li la vida mentre passejava confiada pel bosc, però va trobar una cova on aixoplugar-se. Instint de supervivència. Des de llavors, ella s'ha acostumat a patir i sap que, amb un somriure d'orella a orella, els problemes s'afronten millor. Només tenim una vida i no seria massa intel·ligent desaprofitar-la. Cal buscar nous objectius, nous amics, trobar-se a un mateix, que no sempre és fàcil. Viure.
La Fada Blanca està obligada a fer el bé, perquè el món necessita persones com ella: maques per fora i per dins, simpàtiques i intel·ligents. En Celso se'n va adonar només veure-la. Va ser un amor a primera vista. La seva vida va canviar en només un instant. No és que la Fada li aplanés el camí, és que abans de conèixer-la no n'hi havia cap per on caminar amb seguretat. Anava d'un costat a un altre desorientat, sense saber quin era el seu paper a la vida. Ara comença a recuperar l'esma.
En Celso mira a la seva Musa i es creu l'amo del món. Sap que pot confiar en ella, que mai més no tornarà a estar sol. Són ànimes bessones? Ningú no ho sap. Ella és una fada bona, ell un simple mortal. De moment, en Celso en té prou amb somniar amb ella, amb recórrer imaginàriament tots i cadascun del racons del seu cos, però està convençut que cada cop necessitarà més. Està pres en les seves pocions; i li encanta. Desitjaria no sortir d'aquest estat letàrgic en tota la eternitat. Ella és una fada de sucre, boja per les gominoles de maduixa, pel sorbet de mandarina, per la mousse d'strataciella, pel batut de maduixes amb nata i pels dàtils. És dolça com la mel.
-Celso!
-Digues, Mama.
-Són les vuit del matí, hora d'aixecar-se per anar a l'escola.
-Ara vinc.
-Fins aquesta nit, Fada blanca. Perquè ... existeixes oi? No em diguis que només ets un miratge? Cada vegada que penso en tu em dóna la sensació de tenir un munt de papallones ballant dins del meu estómac. Gràcies per ser així.
M'agradaria ser una fada blanca ... I a qui no?
ResponElimina"Y Celso tuvo el deseo de viajar a ese mundo que el Hada Blanca comenzaba a descubrirle...
ResponEliminaElla le había relatado miles de veces sus días llenos de color con los duendecillos del bosque... Eran traviesos, charlatanes, pero el Hada Blanca los miraba cada mañana, conmovida por la inocencia infantil que desprendían.
Intentaba pacientemente transmitirles el saber que había ido acumulando durante años... Su tarea era esa, construír un mundo de fantasía un poquito mejor, a través de sus pequeños duendecillos...
Ellos eran el futuro, la dulzura no debía perderse con el tiempo... Tantas veces soñó el Hada Blanca que conseguía permanecer para SIEMPRE en sus corazones...
Ella era un hada temperamental, todos los seres que la conocían, lo sabían... Pero se decía que tenía el don de escuchar con los ojos cerrados, aventuras y desventuras de todo aquel que se acercase a ella, y como consecuencia, sentía en su misma piel, el dolor, la felicidad, la angustia, el amor, la tristeza, la desazón, la alegría, el arrepentimiento, la pasión, la gratitud, el nerviosismo, la excitación... y todo sentimiento de quien relataba su historia. Esa era su virtud, algo así como lo que en el mundo de los mortales llaman, empatía...
Celso se encontró frente a ella por casualidad. El Hada Blanca era muy curiosa y revoloteaba a menudo por mundos paralelos.
Así se conocieron... entre dulces, postres y aromas frutales..."