Paranoia 68: Confrontació innecessària

Hi havia una vegada un país on ningú escoltava. No és que la gent fos sorda, ni molt menys, però la majoria preferia parlar i no parar atenció a allò que deien els altres. Si podien fer servir la llengua a tort i a dret, per què parar l'orella? Parlar pels colzes, parlar per parlar, parlar per dir quantes més coses millor, encara que no fossin certes. Això era el menys important. Evitar el silenci a qualsevol preu. El fet de callar els incomodava; consideraven que, si ho feien, donaven ales als qui intentaven viure de bona lluna, permetent la lògica interactivitat del parlar-escoltar, del donar i rebre; del pur intercanvi, del respecte mutu, d'optar per la tolerància, en definitiva.

El país cada cop estava més dividit i semblava que res impediria que s'arribés al caos. Els que no escoltaven ho sabien, però tot valia per arribar a l'esperada victòria final. Volien governar com fos. Preferien dirigir quatre gats mal comptats, repartits en un terrirori semi-desert, que estar a l'oposició en un país estructurat que mirava obertament cap al futur. Els 'sords' havien governat en el passat i volien tornar a fer-ho en el futur. De fet, encara actuaven com si manessin, sense assumir una derrota clara a les urnes. La manipulació era la seva arma de guerra i creien que els altres, els que escoltaven per principis, també feien servir maneigs fraudulents, subrepticis més propis de rèptils que de les persones.

Com es pot seguir cegament a algú que menteix per sistema? Els 'sords' alteraven la veritat en benefici propi, per perjudicar als qui escoltaven. Puc arribar-ho a entendre. Poder per poder, per recuperar la cadira. Se m'escapa, però, per què van arribar a convèncer tanta gent. Ón era l'opinió particular? On era la independència? Els habitants d'aquest país s'havien oblidat de raonar? Per què optaven pel 'seguidisme' sense analitzar la situació? Era més còmode deixar-se portar? Moltes preguntes i cap resposta, com sempre. A vegades formar part d'un partit, d'un grupuscle determinat, té aquestes coses, disciplina per donar i per vendre.

Els 'sords' ho estaven rebentant tot, parlant sense aturador; manifestant-se sense vergonya, en qualsevol moment, per qualsevol cosa. Van intentar manipular la justícia, la policia, les associacions de víctimes de terrorisme, els ciutadans rasos, tot allò que tenien a l'abast... i més. La seva guerra dialèctica amb les persones partidàries dels qui escoltaven va ser total, desafiant aquell estat de dret amb què, paradoxalment, s'omplien la boca quan parlaven. Per sort, encara hi havia gent que parava l'orella i que abans de decidir, PENSAVA. Fer-ho potser havia quedat desfasat, ja no estava de moda, però no els importava gens ni mica. Consideraven que pensar era una virtut i no volien desaprofitar-la.

Aquest país estava alienat, però encara podia ressuscitar. Calia que els que escoltaven ho continuessin fent, oblidant que els 'sords' estaven intentant monopolitzar-ho tot. Calia seguir treballant perquè s'imposés la lògica, perquè tornés la normalitat. El país estava a un pas de la fallida tècnica, però encara es podia evitar. Per desgràcia, m'expliquen que aquest país imaginari està més a prop del que jo pensava i que l'època de confrontació entre els 'sords' i els que escoltaven està de rabiosa actualitat. I jo que pensava que l'any 2007 això no podia passar. Quina llàstima!