Comentari: 'La Ciudad perdida'. Nota: 6'1

L'Habana es transforma a ritme de música

2005 / Estats Units / 143 minuts / Drama / Director: Andy García / Intèrprets: Andy García, Dustin Hoffman, Bill Murray, Inés Sastre, Tomas Milian, William Marquez, Julio Oscar Mechoso, Enrique Murciano, Elizabeth Peña, Tony Plana, Millie Perkins / A finals dels anys 50, La Habana viu la transició del règim de Batista al de Fidel Castro. Enmig de la convulsió, Fico Fellove, propietari del cabaret amb més classe de la ciutat, lluita per mantenir la família unida, però no ho aconsegueix. A través dels ulls d'en Fico, veiem la desaparició d'una cultura i la transformació de la seva gent. Mor una forma de vida, però la música continua sonant.

Si has estat a Cuba, saps que la música ho impregna tot. És el més important del país, per sobre de tota la resta. Algú fins i tot diria, hi ha alguna cosa més? La música és una religió, sens dubte, i Compay Segundo el seu principal profeta. Andy García és un cubà de pro i, per aquest motiu, la seva pel·lícula està embolicada amb una música excel·lent. Totes les cançons estan interpretades pels artistes originals o pels seus successors. 'La ciudad perdida' és contrària al règim de Castro i, per qüestions òbvies, no va poder ser rodada a La Habana. Després d'estudiar diversos escenaris, es va decidir filmar-la a la República Dominicana.

La idea de la 'Ciudad Perdida' és bona, però considero que està mal desenvolupada. Andy García és millor actor que director. Per començar, la pel·lícula és excessivament llarga (2 hores i 23 minuts) i l'enderrocament de Batista i l'arribada al poder de Castro, que formen l'eix argumental, estan explicats només de passada. La família d'en Fico s'enfonsa poc a poc i, si és així, és pels canvis polítics que viu L'Habana. Un dels seus germans mor en l'assalt al Palau Presidencial i l'altre s'enrola amb els 'barbuts' de Castro.

Andy García broda el paper de Fico (perquè fa d'ell mateix), però segueixo sense entendre quina és la missió del gran Bill Murray ('Atrapado en el tiempo') en aquesta pel·lícula. És amic de Fico? És el seu assessor? Quan apareix per primera vegada en Fico ja el coneixia? Ens dóna la visió de La Habana des del seu punt de vista occidental?. No ho sé. Crec que Murray està desaprofitat i el seu personatge, 'The Writer' (l'escriptor), no té ni cap ni peus.

Andy García no sap treure partit d'un catàleg de secundaris de luxe. Desaprofita a Bill Murray i a un altre dels grans, Dustin Hoffman, que té un paper de mafiós merament testimonial. Inés Sastre és guapíssima, com sempre, però com a actriu està molt verda. Per a mi continua sent una cara maca, maquíssima per ser justos, però res més. Per aquests i altres motius, la 'declaració d'amor' d'Andy García a Cuba es queda en només un intent. Vol explicar massa coses i acaba passant per elles de puntetes. Tot i així, la pel·lícula no s'acaba mai i es fa eterna.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El millor de la 'Ciudad perdida' és el final, quan veiem a Fico Fellove, el gran empresari de La Habana, rentant plats i tocant el piano (dues feines, dos sous) en un petit restaurant de Nova York. Els cubans són supervivents i res els impedeix sortir endavant, sobretot si estan fora del seu país. Com que ja no té més temps, Andy García acaba explicant-nos (en veu en off) que un any després d'arribar als Estats Units en Fico Fellove s'havia refet totalment. Fins al punt que va obrir el seu 'Trópico' a Nova York.

La història entre en Fico i l'Aurora és excessivament freda i no convenç en cap moment, tot i la sang hispana de tots dos actors. Al començament, m'imagino que l'amor que hi havia entra tots dos era platònic, ja que ella estava casada amb el germà d'en Fico. La mort d'aquest fa que, a poc a poc, es converteixi en real, sobretot per a ell. Fins ara era fruita prohibida, perquè la família estava per sobre de tot. Ella prefereix fama, diners i protecció i, tot i estimar-lo (no el suficient, crec jo), prefereix quedar-se amb els castristes, que li ofereixen molt més.

La repetida escena del sopar familiar dels diumenges, cada setmana, a les sis és punt, és molt significativa. Al començament de la pel·lícula la taula està plena de gent i de vida, però es buida a mida que passa el temps. Cada cop hi ha menys persones (un fill i un tiet mort, un altre fill fent costat a Castro...). Tot i això, el pare espera pacientment, cada diumenge, fins a les sis en punt, amb el seu rellotge de butxaca a la mà. Un rellotge que després de passar fugaçment per en Fico, acaba requisat pel castrisme. Tristíssim.