Comentari: 'El ilusionista'. Nota: 8

Gran exercici de cinema
2006 / Estats Units / 110 minuts / Intriga – Drama / Director: Neil Burger / Intèrprets: Edward Norton, Paul Giamatti, Jessica Biel, Rufus Sewell, Eddie Marsan / Viena, any 1900. Un mag que es fa dir Eisenheim (Edward Norton) meravella al públic amb els seu espectacle d'il·lusionisme. Els seus suposats poders sobrenaturals, mai reconeguts per ell, incomoden al Príncep Leopold, que segueix els seus trucs amb reserva. En Leopold, que està a punt de casar-se amb una guapíssima duquesa (Jessica Biel), pretén que el mag sigui empresonat per frau. Per aconseguir-ho, busca la col·laboració de l'inspector de policia Uhl (Paul Giamatti), que té el difícil encàrrec de vigilar l'artista d’aprop.

Hi ha qui diu que 'El ilusionista' és previsible. Si és així, jo tinc vista de ratpenat. Són quasi cecs, oi?. Junt amb 'Ficció' és la pel·lícula que més m'ha agradat de les últimes que he vist. El paper de Paul Giamatti (per qui tinc una gran debilitat) és increïble en tots els sentits. Ningú podia haver dibuixat millor el caràcter de l'inspector de policía. Mag frustrat i encarregat de mantenir l'ordre per obligació. A Giamatti el vaig descobir a l'extraordinària 'American Splendor' (2003). L'actor de New Haven també va demostrar el seu gran talent a 'Entre Copas' (2004) i a 'La joven del agua' (2006), una pel·lícula que mai s'ha tarctat com es mereix.

Giamatti brilla, tot i que davant té un gran Edward Norton, que ens regala un mag elegant, solemne, segur de les seves possibilitats, torbador i misteriós com ningú. Els seus trucs són espectaculars. Tots semblen reals com la mateixa vida, agradables a la vista, encisadors i irrepetibles. Màgia en estat pur. Com pura es la bellesa de la duquesa a qui dona vida Jessica Biel. Em va robar el cor a la desconeguda 'London: Historia de una obsesión'(2005) i a 'El Ilusionista' torna a brillar amb llum pròpia. La feminitat i la dolçor que aconsegueix donar al seu personatge acompanyen la seva gràcia física natural. L'únic personatge que no em convenç del tot és el de Leopold, interpretat per Rufus Sewell, que ja havia fet de príncep al 'Hamlet' (1996) de Kenneth Branagh.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

És veritat que l'amor entre una persona de classe baixa i una altra d'aristòcrata no és fàcil, però tampoc no és impossible. L'Eisenheim i la Sophie es fan amics de ben joves, però els pares de la noia tallen la relació d'arrel. No volen que es relacioni amb qualsevol. Quan ell ja és un mag famós i ella duquesa es retroben per casualitat. L'amor que sentien un per l'altre encara no s'ha apagat i posen en marxa un pla per tornar a estar junts, ara per sempre.

El final és espectacular, sobretot per inesperat. És el millor que he vist des del 'Sexto sentido' (1999) i 'Sospechosos habituales' (1995). A més, la successió d'imatges que ens ofereixen per justificar-lo és tan adequat com necessari. Neil Burger aprofita els trucs de màgia per despistar a l'espectador i portar-lo cap a on ell vol. Provoca que ens centrem en els trucs de l'Eisenheim i en la mala baba del Príncep i ens oblidem de la resta. De fet, la màgia és exactament això: la ciència oculta que pretén de produir efectes amb l'ajut d'éssers sobrenaturals o forces secretes de la natura. Una màgia que ens regala un final de focs d'artifici amb Uhl rient com un condemnat. Qui el va parir al mag dels collons! ha de pensar.