Comentari: 'Thai dragon'. Nota: 6

Tony Jaa en estat pur

2005 / Tailàndia / 109 minuts / Acció – Arts marcials / Director: Prachya Pinkaew / Actors: Tony Jaa, Petchtai Wongkamlao, Charlie Yeung, Xing Jing, Johny Nguyen, Nathan Jones, Bongkoj Khongmalai / En Kham viu tranquil·lament en un poble de la Tailàndia rural. La seva vida canvia radicalment quan una banda mafiosa amb base a Austràlia li roba els seus dos elefants. Per ell i el seu pare, són molt més que dos animals, formen part de la família. La seva intenció era regalar-los al rei del seu país, com a signe de devoció. Per recuperar-los, en Kham s’ha de traslladar a Sydney, una terra desconeguda per ell.

Torna el binomi Prachya Pinkaew-Tony Jaa, director i actor principal de ‘Ong Bak’, la pel·lícula que els va donar a conèixer a tots dos. Fins i tot podríem parlar de triangle, perquè també repeteix Petchtai Wongkamlao. A ‘Ong Bak’ era l’amic ‘jeta’ de Tony Jaa; i a ‘Thai Dragon’ el policia simpàtic. Dos papers molt semblants, sens dubte. És la setena pel·lícula de Tony Jaa en els últims set anys; i la vuitena, ‘Ong Bak 2’ ja està en fase de postproducció. Ja vaig dir fa no massa, en el comentari d’’Ong Bak’, que Tony Jaa és un atleta excepcional, un prodigi de la natura. És una mescla entre el gran Bruce Lee i Jackie Chan, amb qui, en aquesta pel·lícula, xoca casualment en un aeroport. Suposo que és una manera graciosa de passar-li el relleu. Són només uns segons, els suficients per a reconeixe’l com a substitut.

‘Thai Dragon’ és una pel·lícula entretinguda, amb alguna semblança amb el cine de Quentin Tarantino. L’escena final, en què Tony Jaa es desfà d’un número incomptable de rivals, és molt similar a la superlluita d’Uma Thurman contra els ’88 maníacs’ al primer volum de Kill Bill. En la pel·lícula nord-americana hi havia braços, cames i caps tallats per donar i per vendre; a la Tailandesa són braços, cames i caps... trencants. És una batalla brutal, amb Tony Jaa posant sobre la taula totes les seves habilitats en els arts marcials, que no són poques. Potser el problema és que ens queden amb això, amb l’envoltori. Hi ha qui diu que el guió es molt profund, que compara la noblesa dels camperols amb el nihilisme de les grans ciutats, però crec que és anar massa enllà. Pot fer-se aquesta lectura, però em dóna la sensació que no és del tot correcte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L’argument, profund o no, és senzill. Per la família d’en Kham, els elefants són el seu principal i únic tresor. Com que els hi roben i se’ls emporten a Sydney, ha d’anar a buscar-los. Allà és un foraster, però es farà reconèixer ràpidament. Els cops són la seva targeta de presentació. Però no pica per picar –ell mai comença les baralles-, l’únic que fa és defensar-se. El problema, o no, és que davant seu sempre té gent més ben preparada, amb armes (sempre blanques, no n’hi ha ni una de foc), i en número. Són multituds contra ell, que sempre acaba guanyant, clar.

En Tony Jaa, que en aquesta pel·lícula es diu Kham, és el nen bo, aquell que totes les sogres voldrien per les seves filles. Fort, tendre i se suposa, perquè no queda clar, que intel·ligent. Quan descobreix que han matat l’elefant per fer una espècie d’escultura postmoderna amb els seus ossos, embogeix. A més de la lluita final, em quedo amb l’escena en què s’enfronta a un brasiler que sembla el doble de Ronaldinho Gaúcho. Aquest, però, opta per l’espectacular capoeira en lloc del futbol. Una art marcial elegantíssima, tot i que, en aquest cas, no li serveix de res.

Per acabar, una pregunta: On és el drac? No podien haver-la titulat el protector, com es va estrenar a Tailàndia. Perquè, com a mínim, intenta protegir els elefants. De drac no n’hia ha ni un. M’imagino que el drac és ell. A Orient, la gent poderosa, amb força o diners, a voltes se’ls dóna aquest qualificatiu. Tinc un amic xinès que quan vivia al seu país formava part dels ‘deu dracs’, un conegut grup de joves ben situats. Ve d’aquí el títol? O no?