Coses: El comptador de piscines

Cada dia que nedo em faig la mateixa pregunta: Per què compto les piscines? Quina importància té saber quantes n’he fet? El problema és que segueixo sense contestar-me. I ja fa tres anys que dura la tonteria. Tinc un problema de comunicació amb mi mateix? Les compto només jo, les piscines? Potser m’estic tornant boig? No, la veritat és que no; almenys de moment... crec, vaja. Mai se sap. La meva coartada? Tothom compta les piscines, ab-so-lu-ta-ment tothom. És a dir que és un ‘problema global'; si és un problema, és clar.

Per què, ja que hi som, Què és un problema? Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana és ‘tota qüestió en què partint (que no patint) d’unes dades conegudes cal arribar a uns resultats’. És un problema comptar piscines? Espera que m’ho penso. No, estic convençut que no. Ok. Descartem que sigui un problema. Un tema menys per resoldre. Però per què les compto? Doncs perquè vull, per passar l’estona. Cony; finalment, he trobat la resposta a la pregunta del milió d’euros. Compto piscines perquè vull... i a qui no li agradi que es foti! Parlo clar?

Ara que, pensant-t’ho bé, el meu fill diria que ‘perquè vull’ no és una resposta, que cal desenvolupar-la més. Perquè vull no serveix, papa, em diria. Doncs bé, compto piscines perquè la natació és un esport complet i avorrit a la vegada. És un esport solitari, monòton (vas d’un costat a l’altre com si estiguessis en un tontòdrom), i mentre comptes no penses... que sempre és important. A mi la natació em relaxa una passada i prefereixo comptar que pensar. És un moment meu, que no comparteixo amb ningú, i vull gaudir-lo al màxim. No vull perdre el temps tenint al cap la feina o allò que haig d’anar a comprar després. Vull nedar i ser lliure, encara que sigui comptant piscines.

Que quantes en faig? Depèn del dia. Normalment, entre 40 i 50, entre mitja hora i tres quarts nedant sense aturador. I no em descompto, que quedi clar. Descomptar-se sí que és un problema. De tant en tant, veus algun nedador cap cot, arraulit, agafat amb una mà en un dels extrems de la piscina. Què collons fa? Què li passa? Doncs intentar recuperar el compte! S’ha perdut i mentre amb una mà s’agafa a la piscina amb l’altra fa un senyal d’amunt i avall, d’anada i tornada, simulant les piscines que ha fet, per esbrinar quantes en porta i quantes n’hi falten per arribar al seu objectiu.

Ja ho sabeu. Quan veieu un nedador, mulladet i cansat, li etzibeu a la cara: ‘tio, comptes les piscines que fas?’ M’hi jugo un pèsol que contesta que sí. És el més lògic. I atenció, perquè hi ha gent que compta altres coses... com les braçades que fa a cada piscina; és a dir, cada 25 metres. Això sí que és complicat: piscina 1, 16 braçades; piscina 2, 17... Això síque és per tornar-se boig... o no. A l’aigua hi ha llibertat, com hi hauria d’haver en totes les facetes de la vida. Corres el risc que algú et digui boig o rar. Però com diu un amic meu, el món està dividit en dos grups: els rars i els imbècils. Jo tinc clau que vull formar part del primer; i seguir comptant piscines. Alguna cosa més? No? Doncs ja està. A cagar a la via!