Comentari: 'Breaking and entering'. Nota: 6

Hi ha segones oportunitats?

2006 / Regne Unit / 120 minuts / Drama / Director: Anthony Minghella / Intèrprets: Jude Law, Juliette Binoche, Robin Wright Penn, Vera Farmiga, Martin Freeman, Ray Winstone, Mark Benton, Poppy Rogers / ‘Breaking and entering’ ens explica tot un seguit de robatoris en una empresa que es dedica a crear ‘espais verds’ en zones excessivament dures. Està ubicada a King’s Cross que, precisament, diuen que és la zona de regeneració urbana més ambiciosa d’Europa. Farts que se li emportin els ordinadors, en Will (Jude Law) munta guàrdia davant de l’estudi i descobreix com un xavalet, en Miro, intenta entrar per un dels vidres que hi ha a la teulada. El descobreix, ell s’escapa, però aconsegueix seguir-lo fins a casa seva, on viu amb la seva mare, l’Amira (Juliette Binoche), una refugiada bòsnia. En Will comparteix pis amb la seva nòvia, que només està preocupada per la seva filla Bea. Té 13 anys i un preocupant dèficit d’atenció, per dir-ho d’una manera suau. En Will es fa amic de l’Amira per seguir investigant els robatoris, però ràpidament la seva relació dóna un gir inesperat.

Anthony Minghella i Juliette Binoche (amb Òscar inclòs) ja van treballar junts a ‘El paciente inglés’ (1996), que es va emportar nou estatuetes, amb el de millor pel·lícula i millor director al capdavant. Law va treballar per Minghella a ‘El talento de Mr. Ripley’ (1999) i a ‘Cold Mountain’ (2003). Podríem dir que és el seu actor bandera. De la Binoche, res que no se sàpiga a aquestes alçades. Es va fer famosa mundialment amb la interpretació de dues parts de la trilogia de Julie Vignon: ‘Blanco’ (1994), i ‘Azul (1993)’, els colors de la bandera francesa, junt amb el blanc. Darrerament, també l’hem pogut veure en una de les històries de ‘París, je t’aime’ (2006).

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A ‘Breaking and entering’ li falta realisme; o potser el seu director l’evita, no ho sé. És una bona història, però res sembla real. Tot, absolutament tot, està agafat amb pinces. Per començar, sorprèn la facilitat amb què els lladres entren a l’empresa d’en Will; la facilitat i la reincidència… Només hi ha una empresa amb ordinadors nous a tot Londres? En Miro, un saltimbanqui sense ofici ni benefici, puja al taulat i, amb uns prismàtics com a única arma, es fixa com les dones de la neteja introdueixen el codi a l’alarma abans de marxar. Entra, la desconnecta en dos segons, i ja està. Pot emportar-se’n tot allò que vulgui sense cap problema.

Però si aquesta part de la història té poc consistència, la que segueix encara en té menys. En Will està en forma, m’ho crec, però és impossible que pugui perseguir en Miro, que salta per sobre dels edificis com si fos un ‘Spiderman’ qualsevol. Potser aquell dia portava pedres a les butxaques, però en Will arriba a casa del nano quasi al mateix temps que ell. Viu en un barri perifèric, ple de gent amb pocs recursos, però a la seva mare (que fa de modista) no li sorprèn que, de sobte, arribi un ‘yuppie’ com en Will perquè li arregli l’americana. Que no hi ha cosidores en el centre de la ciutat? Ah, i al segon dia ja l’acompanya al supermercat. Tot és normal com la mateixa vida… o això sembla, està clar.

La pel·lícula és va embolicant cada vegada més, la idea és força bona –ho dic de veritat-, però a l’argument li falta realisme. El Will i l’Amira s’emboliquen en un obrir i tancar d’ulls. No se sap ben bé si per amor, per interessos, o per les dues coses… Mentrestant, la nòvia d’en Will segueix tancada dins de la seva bombolla, sense deixar-se ajudar per ningú. La seva filla és mig autista, és veritat, però un cop de mà de tant en tant tampoc no li aniria malament. Què vol d’en Will? Ho sap? Jo crec que no en té ni idea

El final és d’opereta, tot i que el propietari del videoclub de Palamós on l’he llogada entén que és un drama de qüalitat. És un drama, hi estic d’acord, però amb un final que tots voldríem si algun dia tinguéssim problemes. Creus en les segones oportunitats? Jo no; a no sé que hi hagi diners pel mig per ajudar a encarrilar-ho tot. M’explico. La Policia deté en Miro. Quan ho fa, el xavalet porta el portàtil d’en Will a sobre. Calen més proves? Però no sé ben bé perquè, li ofereixen un tracte: si en Will va a veure’l el dia del judici i el perdona de tot cor, podrà marxar. No caldrà que vagi a la presó. No sé si existeix aquest tipus de tracte, la veritat, però això tampoc no és el més difícil de creure.

El que si ho és, és que en Will arribi als jutjats acompanyat de la seva dona, a qui ja li ha explicat prèviament que s’ha ficat al llit amb l’Amira. En Will explica públicament que l’Amira és la seva amant i que el portàtil li havia deixat ell al nen. La dona d’en Will surt de la seva bombolla particular i entra en la conversa amb una implicació espectacular. Assegura que tot és veritat (cornuda, la ‘tía’) i fins i tot s’atreveix a dir que el tall es va fer el noi a la mà, li va curar ella! Increïble. I la Policia s’ho empassa tot, clar. Investigació tancada!

L’Amira i en Miro tornen a Bòsnia i en Will i la seva dona, que el perdona després de quatre crits, presenten la candidatura per parella de l’any. No és ben bé així, però vaja. Tot és massa fàcil i poc creïble… sempre que no es prenguem la pel·lícula com un conte a favor de les segones oportunitats. Quants firmarien, mare meva…