'Lo imposible': Tsunami visual i de patiment

S'ha d'estar preparat per veure 'Lo imposible', de Juan Antonio Bayona ('El orfanato', 2007). Feia temps que no patia tant en un cinema. És un drama contundent, explícit al màxim (Calia?) i molt emotiu. El barceloní manipula amb habilitat la consciència dels espectadors. Un noranta per cent no pot parar de plorar! S'acaben els mocadors de paper.

Visualment, 'Lo imposible' és sensacional; i molt realista. Si no aconsegueix posar-te els pèls de punta, potser és que estàs mort, com tants i tants cadàvers provocats pel tsunami de Tailàndia, l'any 2004. Pel meu gust, Bayona ens dóna massa dosis de sang. Hi ha algunes escenes que s'apropen al cinema gore. Sang per donar i per vendre. També va rodar amb mestratge aquesta catàstrofe natural Clint Eastwood, a 'Más allá de la vida' (2010), potser amb una mica menys de sobredosi de líquid vermell.

Els protagonistes principals d'aquesta història esgarrifosa -basada en fets reals- són una família de nord-americans que viu al Japó. És Nadal i han anat de vacances a Tailàndia: Marit (Ewan McGregor), muller (fantàstica Naomi Watts) i tres fills. Tom Holland interpreta al gran, de manera espectacular. Al llarg de quasi dues hores, Bayona ens explica com el tsunami separa la família i les peripècies que viuen en l'intent de retrobar-se. Un dels grans encerts del director és aconseguir que l'espectador es posi en la pell dels afectats, que pateixen fins a punts insospitats.

Per cert, a 'Lo Imposible' també surten Marta Etura i Geraldine Chaplin. Són dos papers petits i sense massa pes. A la primera, que m'encanta, no la vaig reconèixer, estirada en una llitera; plena de sang. La filla del gran Charlot també té una aparició fugaç, fent costat als dos fills petits de la família. Intenta anirmar-los però, personalment, considero que els fa més por que altra cosa. Estic convençut que serà una de les pel·lícules de la temporada. La fórmula del seu èxit és clara: Potència visual + actors coneguts + emocions fortes = èxit assegurat.

'FRANKENWEENIE' (TIM BURTON)

Era necessari reversionar, un cop més, el mite de Frankenstein? En tot cas, Tim Burton estava qualificat per fer-ho. I és que set anys després de 'La Novia Cadáver' (2005), el californià ha fet una nova incursió en el cinema d'animació per regalar-nos 'Frankenweenie'. És la història d'un nen, en Víctor, que intenta ressuscitar el seu gos Sparky, que era el seu principal i únic amic.

'Frankenweenie' -ampliació d'un curt que el mateix Burton va signar l'any 84- és un homenatge a la majoria de criatures obscures de la història del cinema. En un final espectacular, la pel·lícula va de menys a més, hi desfilen monstres que em van fen pensar en 'dràcules, vampirs, mòmies, gremlins i godziles'. A més a més, un dels personatges es diu Van Helsing i la gossa del veí porta un pentinat idèntic al de 'La Novia de Frankenstein' (1935). Per acabar-ho d'adobar, una nit la família d'en Víctor està veient per la tele un dels dràcules de Christopher Lee.

Podem jugar a fer de Déu o ens hem de conformar amb les lleis de la natura? La pregunta és la de sempre. Aquí, Burton, sembla tenir-ho força clar. Com era d'esperar, la pel·lícula té una estètica molt semblant a la de 'La Novia Cadáver', amb uns personatges foscos, tristos i molt desmenegats. A mi, fan incondicional de Burton, m'ha agradat força. Per cert, Burton ja treballa en 'Pinocho', amb Robert Downey Jr. Johnny Depp està de vacances?

'RES NO S'OPOSA A LA NIT'

Tant la Lucile Poirier com la Delphine de Vigan, mare i filla, han estat marcades per duríssimes experiències familiars. La Lucile ja és morta. La Delphine, que va néixer a Boulogne-Billancourt (1966), ha intentat explicar-ho tot (o quasi tot) a ‘Res no s’oposa a la nit’, d'Edicions 62: Premi Renaudot, Premi FNAC, Premi Elle, Premi France Télévision, Gran Premi Madame Figaro i més de 500 mil lectors en els primers mesos.

‘Res no s’oposa a la nit’ no és un llibre fàcil. Més que res perquè la història de la Delphine, però sobretot la de la seva mare, és un reguitzell de desgràcies. I, lògicament, aquestes desgràcies van marcar el seu caràcter i van provocar-li incomptables crisis, al llarg de la seva vida. S'ha d'estar preparat per llegir-lo. Una paraula sobresurt per sobre de la resta: SUÏCIDI. He perdut el compte de quants familiars de la Lucile van decidir treure’s la vida, però tampoc vull donar més dades de les necessàries. Com a mínim dos germans, un cosí, alguna parella... i ella mateixa!

No explico res que no pugui explicar. Mai em passaria pel cap desvetllar el final d’un llibre. ‘Res no s’oposa a la nit’ és una conseqüència del suïcidi de la Lucile. La Delphine se la troba estesa en el llit, morta en cirscumstàncies poc clares, i decideix escriure sobre el tema. L’autora de ‘No i Jo’ -Premi dels Llibreters Francesos del 2008- considera que ha d'explicar la vida de la seva mare, de la manera més fidedigna possible. Ha de reconstruir el trencaclosques que va ser la seva existència. Després d'alguns capítol, tots molt curts, reconeix que remoure el passat li ha fet mal i que va estar a punt de deixar-ho a mitges.

La vida de la Lucile va estar marcada per la desgràcia, amb internaments constants en hospitals psiquiàtrics, però també la de la Delphine, que va créixer amb la por de trobar-se la seva mare morta en qualsevol moment. Ella no va quedar ni amb Monet ni amb Kant, com deia que feia la seva mare, però si que va patir d'anorèxia. Aquesta no és també una forma de suïcidi? Amb 19 anys, feia un metre setanta-cinc d'alçada i només pesava trenta-sis quilos! 'Res no s'oposa a la nit' és un llibre imprescindible. Si voleu saber què va portar la Lucile al costat obscur, heu de llegir-lo.

"Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i ha decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d'anar a viure, és on hem d'anar a morir".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.