diumenge, de novembre 25, 2012

Eastwood continua sent un dels més grans


En sis anys de bloc, ho he dit un munt de vegades. Sóc seguidor incondicional de Clint Eastwood! Té 83 anys i segueix omplint la pantalla com ben pocs actors fan. Com a director, també és un dels grans. Encara recordo l'estrena de 'Cazador blanco, corazón negro' (1990), la primera pel·lícula dirigida per ell, no de l'oest, que vaig veure a cinema. 18 regals, des de llavors.

A 'Golpe de efecto', Eastwood només fa d'actor. La firma és de Robert Lorenz, un dels seus ajudants de direcció en títols com 'Mystic River' (2003) i 'Million dollar baby' (2004). Una bona carta de presentació. No es una gradíssima pel·lícula, però passa molt bé. Podríem dir que és cinema familiar, entretingut i amb un missatge positiu, que sempre s'agraeix. Per què el meu fill era l'únic nen de la sala? Això sí, potser és un pèl tova, amb alguna subtrama -massa casual- que no enganxa ni amb cola. Per variar, Eastwood torna a estar fantàstic. A la seva edat, té molt clar quins papers pot fer i quins no. Aquí dóna vida a un caçatalents de beisbol que està perdent la vista a marxes forçades.

La química d'Eastwood amb Amy Adams, que interprera a la seva estressada filla, és sensacional. És una dona molt atractiva. La recordo pel seu paper a 'The fighter' (2010). Aquí és una advocada a qui el seu pare, quan era petita, va abandonar dues vegades. Mai ho ha superat. Lorenz reivindica les feines fetes a mà. Els ordinadors i els programes informàtics ajuden, però no són garantia de res. Per saber si un jugador és bo o no s'ha de veure'l al camp. És l'única manera de no fallar. A 'Un golpe de efecto', també hi intervenen el gran John Goodman ('Argo', 2012) -un secundari de luxe- i Justin Timberlake ('In time' (2011). La pel·lícula, recomanable, també és un cant a les segones oportunitats.

'TRAU' (DE GUILLEM ALBÀ)

Encara es pot veure 'Trau' a l'Almeria Teatre de Barcelona. Una obra arte-sanal: 65 minuts màgics!

Dirigida per Guillem Albà, 'Trau' reflexiona sobre l'ansietat, els records, l'amistat i l'inexorable pas del temps. El protagonista principal, interpretat pel mateix Guillem, és un vell hipocondríac a qui li fan por que les coses s'acabin. Abans que això passi -i gràcies a un enginy inventat per ell- emmagatzema els bons moments, quan es troben en el punt més àlgid... encara que això li impedeixi gaudir dels finals. Podrà reviure'ls quan vulgui, sempre a mitges, això sí. No hauria d'assumir que, abans o després, tot s'acaba algun dia? Per què perdre's una part de la intensitat que ens regalen diàriament les coses bones? Hi sortiria guanyant.

'Trau' és una obra alegra, trista i molt poètica. Alguns dels moments més divertits els protagonitza Blai Rodríguez, que acompanya Albà a l'escenari. És l'amic disposat a tot. Només dóna. Mai rep res a canvi. Guillem Albà, que es defineix com actor/clown, domina un munt de facetes. Aquest espectacle és un homenatge a la tradició titellaire -els mou de manera espectacular- i a l'il·lusionisme. L'escenes en què es veu enmig de llençols són úniques. També cal destacar la música, que li dóna globalitat a l'obra, i la senzillesa i minuciositat del decorat. Aquell timbre penjat d'un cordill, aquell espiell, aquell pom de la porta inexistent... Aquell carro de 'primers auxilis', amb el termòmetre i el martell per comprovar els reflexos. Pensar un espectacle com aquest no és fàcil.

Vaig conèixer al Guillem a la inauguració dels Paralímpics -tots dos érem banderers- i m'ha encantat veure'l treballar en directe. Quan algú disfruta amb allò que fa, es veu a quilòmetres de distància. Moltes felicitats per 'Trau', la millor obra de teatre que he vist en temps. No hi vaig gaire, però sé què m'agrada i què no. Crec que amb això n'hi ha prou. Seguim en contacte.

'LA MEVA MARE, LES VOSTRES MARES'

No fa massa escrivia sobre l'últim llibre de Delphine de Vigan, 'Res no s'oposa a la nit'. L'escriptora francesa ens parlava de com la va afectar la mort de la seva mare. La mort d'una mare també és l'argument de 'La meva mare, les vostres mares', d'Antònia Blanchart Ribalaigua. L'Antònia no és escriptora. Ella es dedica al món de l'esport i de la dansa. El llibre, que té 192 pàgines, se l'ha editat ella mateixa.

M'ha agradat molt. L'autora no escriu professionalment, però la passió que hi posa ho compensa. És un llibre ple d'amor i fet amb el cor, després de perdre la seva mare accidentalment -quan encara no tocava- en caure per les escales de casa. 'La meva mare, les vostres mares' és un sentit homenatge a Montserrat Ribalaigua, però també a aquelles dones dels anys quaranta que només vivien per intentar fer feliç a la família. Estaven únicament i exclusiva al servei dels altres, sense importar els sacrificis. Però la Montserrat va anar més enllà, obrint un gimnàs de dones, Mont-Gimnàs, a Montornès del Vallès, l'any 1978. Un gimnàs que va marcar la seva vida i la de moltes dones de la localitat.

El llibre també és la història d'un any de dol, des que enterren la mare fins que el calendari dóna una volta sencera. Com exemple de l'encert d'aquest llibre, em quedo amb aquest paràgraf:

"Les dones d'aquesta generació, totes han tingut la seva recaiguda després d'una època de bogeria, amb els nens petits, treballant, estant a tot arreu al 200%, i més tard quan es queden sense feines del dia a dia, es troben buides, i aquesta buidor no la saben omplir, i surten moltes coses del passat que les fan sentir tristes i depressives. La gran majoria el passat és de lluita, foscor i de penes i d'esforç. Mentre lluiten pel dia a dia de la família, no tenen temps de pensar, però quan tot està al seu lloc, la soledat les envaeix i no ho accepten. Les companyies dels marits, la majoria de les vegades, no omplen aquest buit perquè no hi ha diàleg, ni comprensió, no hi ha hàbit d'escoltar a les dones, els seus maldecaps, i moltes dones se senten soles enmig de persones que les estimen, però que no són conscients de les seves necessitats".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

diumenge, de novembre 18, 2012

Intromissió a la família dels 'Rapha'


S'entén que algú desitji allò que no té. S'entén que algú pugui quedar fascinat per la 'família perfecta', encara més si la seva està completament desestructurada. Ho sap perfectament en Claude Garcia, el protagonista principal de 'Dans la maison', la darrera pel·lícula del cineasta francès François Ozon. És una obra mestra!

La mare d'en Claude el va deixar abandonat quan era petit. El seu pare és paralític. El noi, que va a l'institut, té la ment molt desperta. Massa? Interessadament, es fa amic d'en Rapha (Bastien Ughetto) i, amb l'excusa d'ajudar-lo en les matemàtiques, aconsegueix entrar a casa seva. Ja és a dins de la família perfecte: Rapha fill, Rapha pare i una mare preciosa, interpretada per la gran Emmanuelle Seigner ('La escafandra y la mariposa', 2007). Ho té clar. Els 'Rapha' seran els protagonistes de la novel·la per capítols que escriurà, diàriament, per al seu professor de literatura.

Un sensacional Ernst Umhauer dóna vida a Claude i Fabrice Luchini, al professor. A aquest segon, el miro i no em puc treure del cap a Woody Allen. A més a més, en una escena de la pel·lícula se'n va al cinema a veure 'Match Point' (2005). La elecció d'aquest títol del geni de Brooklyn no és casual. 'Dans la maison' no és la història de cap profesor. Que ningú s'espanti. Aquest tema ja està molt vist. Ozon reflexiona sobre l'ofici d'escriure on, molt sovint, és quasi impossible de diferenciar entre la realitat i la ficció. Els capítols que en Claude li passa a en Germain, un escriptor frustrat, sempre acaben amb un 'continuarà' que el deixa sense respiració. El té ben agafat.

En Claude val per escriure. Caram si val! El problema és que potser la situació se li està escapant de les mans. Fins a on arribarà la seva obessíó pels Rapha? Aquesta meravellosa pel·lícula -de la qual no explicaré res més- és un fantàstic joc de miralls amb un protagonista principal amb vida pròpia. És un noi misteriós, fred, calculador i amb un poder de seducció inacabable. Per a les dones. També per als homes? El duel interpretatiu de dones guapíssimes, les dues dels seixanta, el completa la sensacional Kristin Scott Thomas ('Hace mucho que te quiero', 2008). Aquí fa de galerista d'art i de dona del professor. Una pel·lícula d'actors sensacional, amb un final rodó. Què més es pot demanar?

'HOLY MOTORS' (LEOS CARAX)

Aquesta setmana s'ha estrenat 'Holy Motors', guanyadora del Festival de Sitges. És una pel·lícula complexa, d'aquelles que agraden moltíssim o odies profundament. Està dirigida per Leos Carax i, com diu en el cartell, és "una sublime locura". Si 'Dans la maison' reflexionava sobre l'art d'escriure, aquesta ens parla de la vida de l'actor i de les seves mutacions.

El millor d'aquest divertimento és la interpretació de Denis Lavant, que fa de vella pidolaire, de pare de família, de boig, d'assassí i del que faci falta. L'escena amb Eva Mendes -quin cap de setmana d'actrius guapes- és sensacional. Podríem dir que fa d'home-rata, caminant per les clavagueres i menjant flors? També és molt bona l'escena que acaba amb Lavant fent de dos personatges que, després de l'oportuna transformació d'un d'ells, acaben sent exactament iguals. No és una pel·lícula per a tots els públics, tot i l'aparició d'una actriu-cantant com Kilye Minougue. És una història surrealista, experimental i mutant com poques. S'ha de veure.

'QUAN ÉREM FELIÇOS' (RAFEL NADAL)

Feia temps que volia llegir-lo però encara no havia trobat el moment. Parlo de 'Quan érem feliços', Premi Josep Pla 2012. L'ha escrit el periodista Rafel Nadal -amb qui coincideixo algun cop quan ve a la tertúlia d''Els Matins'- i està publicat per Destino. Al llarg de les seves 414 pàgines, ens explica la història de la seva família, sobretot a la Girona dels anys 60 i 70. És una família benestant, amb un amor immens pel mar i per La Fosca de Palamós.

En Rafel es despulla i explica la relació amb els seus pares, el seu munt de germans i, sobretot, amb la baba Teresa, que va finançar els seus petits vicis i va subvencionar l'any i mig que va estar de corresponsal a París. Els mitjans per als quals va treballar en terres franceses no li van pagar ni un duro. És un llibre que parla de pesca, de fruites i verdures i de la passió pels àpats dels Nadal, cofois de celebrar-ho tot al voltant d'una taula. Productes de proximitat, peix pescat per ells mateixos a Palamós i productes de l'horta collits al mas del seu pare. 'Quan érem feliços' és un llibre ple d'anècdotes, retrat de tota una època.

"A primers d'octubre, quan ja havíem tornat a Girona, la baba Teresa i la mare ho aprofitaven per preparar codonyat i amb el sobrant en feien confitura de vidre, en realitat una gelea d'un vermell fosc de tardor, tan dolça i viscosa com la mel; tant, que quan la untaves al pa quedava llisa i fina com un vidre".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, de novembre 12, 2012

'Fènix 11.23': Un cas tan increïble com cert


He de dir la veritat. No m'esperava que 'Fènix 11.23' fos tan bona. Segur que hi haurà qui criticarà que en aquesta pel·lícula tots els catalans siguin molt bons i tots els espanyols molt dolents. En aquest cas particular, però, sembla que va ser així. Està dirigida per Joel Joan i Sergi Lara i rodada gràcies al Micromecenatge i a la col·laboració de TV3.

'Fènix 11.23' ens explica la increïble història de l'Èric Bertran, que es va veure obligat a declarar a l'Audiència Nacional per un cas de terrorisme informàtic. Per quin motiu? Doncs pe demanar a Supermercados Diana -DIA- , amb més o menys gràcia, que també etiquetessin els seus productes en català. Corria l'any 2004 i ell  només tenia 14 anys. Actualment, l'Èric és el sotsecretari d'Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya.

Ens creiem el cas de l'Èric perquè sabem que és real. En el seu dia ell mateix va explicar-lo a 'Els Matins' de TV3 i també va tenir molt de ressò als Telenotícies. A la pel·lícula es veu el meu amic Martí Gironell informant del tema. L'aparició desmesurada de la Policia espanyola a casa de l'Èric, a Lloret, de nit, amb una trentena d'agents, no té cap sentit. Ni tampoc la brutalitat verbal de la Fiscal de l'Audiència quan li prèn declaració. L'acusa, fins i tot, d'ultratge a la bandera espanyola, per tenir una foto on es veu gent cremant-ne una. "Es igual de grave tener la foto -l'ha trobada a Google- que quemarla", assegura el personatge que interpreta magistralment l'Ana Wagener.

Sobta que mentre l'Estat espanyol tracta el noi com un terrorista de pes, els caps rapats de la seva escola continuen atonyinant-lo. No li tenen ni la més mínima por. Com s'entén aquesta diferència de criteris? A l'Èric l'interpreta el 'Polseres vermelles' Nil Cardoner. Aconsegueix que li facis costat des del primer moment i, alhora, pateixis amb ell. Si haig de destacar algun actor més em quedo amb en Lluís Villanueva, que dóna vida a l'advocat d'ofici que defensa a l'Èric en aquest estupidíssim procés. Per cert, "Fènix" pels llibres de Harry Potter, "11" per l'11 de setembre de 1714, i "23" pel dia de Sant Jordi. Així de senzill.

'EL PROFESOR (DETACHMENT)'

Les pel·lícules d'escoles i professors estan de moda. Així de memòria em venen al cap 'En la casa' -que s'ha estrenat aquest cap de setmana-, 'La clase' (2008), 'La ola' (2008) i 'Monsieur Lazhar'. Què aporta de nou aquesta? Doncs la crua visió d'un substitut, amb una vida personal duríssima. Està molt ben interpretada per Adrien Brody i, pel tipus d'alumnes que tracta, m'ha recordat 'Mentes Peligrosas' (1995).

'Detachment', dirigida per Tony Kaye ('American History X', 1998) és una pel·lícula força dura, amb professors que ja han perdut la fe en els estudiants i en ells mateixos. Henry Bathes (Brody) sap com arribar al cervell i al cor dels alumnes però, com que s'està molt poc temps als instituts, intenta no implicar-se massa. A vegades no ho aconsegueix. Ell mateix és una persona contradictòria, capaç de recollir una prostituta del carrer i esbroncar a la recepcionista d'una clínica degradant-la fins a punts insospistats. Una pel·lícula un pèl presumptuosa, però força recomanable.

'L'ÚLTIM ABAT' (MARTÍ GIRONELL)

Aquest dijous surt a la venda el darrer llibre de Martí Gironell. Es titula 'L'últim abat', té 376 pàgines i està publicat per Columna. Per a mi, és el millor de tots els que ha escrit fins ara. Fa un mes, en Martí, amb qui m'uneix una bona amistat, em va pasar l'original i ja he tingut la sort de llegir-lo. És una història àgil, intensa, molt visual i amb uns personatges ben dibuixats. Segur que serà un dels títols que triomfarà el proper Sant Jordi. La promoció comença ja.

Tot i que l'acció comença el 22 d'octubre de 1576, l'argument d'aquesta novel·la històrica és molt actual. Tant el monestir de Sant Benet de Bages com la Congregació Claustral Tarraconense, així com d'altres monestirs catalans, van ser fortament pressionats per la Congregación de la Observanza de Valladolid. A través de l'església, els espanyols van intentar controlar Catalunya i dominar-la políticament. El temps passa, però res canvia. És veritat que Sant Benet planta cara al Rei de Castella però, personalment, penso que ho va fer renunciant a ben poques coses. Qui va pagar, amb impostos abusius i, en alguns casos, fins i tot amb la vida, van ser els pagesos que depenien del mateix monestir.

UN ABAT AMB MÀ DE FERRO

El protagonista principal és l'abat Pere Frigola que, tot i assegurar que no està fet per manar, dirigeix el monestir amb mà de ferro. Hi ha pocs diners, molt pocs diners, però no dubta ni un moment en demanar a un artista de renom, el portuguès Sanxes Galindo, que pinti el retaule de l'església i algunes peces més, com la pica de marbre blanc (amb el seu nom inscrit) que apareix en  la portada del llibre. El gran rival  de Frigola -que té una vida personal obscura- és Monseñor Ceballos, l'abat general de la Congregació de Valladolid. En Martí aconsegueix que agafis ràbia a aquest personatge des del primer moment. També al pobre Faust, el seu braç executor. Segur que el nom d'aquest despietat assassí té a veure amb el Faust, de l'obra alemanya, que entrega la seva ànima al Dimoni, a canvi del coneixement ilimitat i dels eterns plaers de la vida.

'L'últim abat' és un llibre complet. A més de la trama principal, en Martí ens regala dues o tres escenes sexuals molt ben ambientades. En una d'elles, pràcticament t'hi trobes enmig. Real com la vida mateixa. També hi ha una història d'amor molt bonica, dins de les parets del monestir on, suposadament, mai no hi hauria de passar res. Petons enmig de raïm i de barriques de vi. I és que la novel·la també té olors i sabors. Tant el vi com el menjar, amb el fantàstic menú que la cuinera Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula de Girona, prepara per un dinar entre Frigola i Ceballos. Puc tenir un pèl de síndrome d'Estocolm, però el llibre és molt recomanable.

"La política està alliberada de tota servitud moral. El poder polític és impur, està corromput, irremissiblement contaminat i, per tant, cal allunyar-se’n  -va dir amb Contundència el bisbe de Pavia. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica -va pontificar sense por d’equivocar-se, però malgrat això us hi haureu d’embolicar, en política: no teniu una altra alternativa -va avisar-lo per tercer cop consecutiu".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

diumenge, de novembre 04, 2012

Cinquanta anys fent d'agent, i tan jove!


No sóc un gran fan de Bond, James Bond; però si aquest 2012 la nissaga ha complert 50 anys ha de ser per alguna cosa. Són un total de 23 pel·lícules, la primera dirigida per Sam Mendes ('American Beauty', 1999) i la tercera amb Daniel Craig com a 007. Són molts els qui diuen que l'actor britànic, de 44 anys (tenim la meixa edat), ja és el millor Bond de tota la història. S'admeten opinions

Vaig llegir una piulada del còmic Pedro Ruiz dient que, veient 'Skyfall', només havia aguantat vint minuts al cinema. Diu que estava plena de tòpics. No sé si donar-li la raó perquè, de tòpics, en sap un munt. No és la d'adaptació d'una obra de Shakespeare. Ho tenim clar. Qui va veure un James Bond, el NÚMERO 23, hauria de saber, més o menys, amb què es trobarà al cinema. O si no, sempre queda la possibilitat de trucar a un 806, on hi ha aquells vidents, com el meu veí Sandro Rey, que veuen el futur amb certa antelació. I és que les entrades cada dia estan més cares!

Què és el millor de 'Skyfall'? Doncs que Mendes ha sabut adaptar-se als temps, sense renunciar al passat gloriós de l'agent secret. Els efectes especials cada cop són més espectaculars, però també fa broma amb el boli-bomba, recupera Miss Moneypenny o ensenya l'històric Aston Martin. El director, que ja va comptar amb Craig a 'Camino a la perdición' (2002), constueix un Bond obscur, potser influenciat pels Batman de Christopher Nolan. A més a més, el seu malfactor, interpretat magistralment per Javier Bardem, està a l'altura del Joker de 'El caballero oscuro' (2008). És un dolent amb sentiments. Tot el que fa és conseqüència d'un passat molt dur.

'Skyfall' és un thriller visual i molt àgil. I ho havia de ser, perquè dura quasi dues hores i mitja. Impecable Judi Dench en el seu setè (i últim?) Bond i aparició estel·lar de Ralph Fiennes, que m'imagino que encara té molt camí per recórrer. Les 'noies' Bond? Naomi Harris i la guapíssima Bérénice Marlohe. L'argument? Doncs Silva (Bardem) roba un dispositiu que inclou les identitats secretes de tots els agents. Amenaça amb publicar un quants noms cada setmana. I no explico més. Una pel·lícula molt recomanable per a qui li agradi l'acció.

'360' (FERNANDO MEIRELLES)

Mai me'n refio de les crítiques. Això del cinema és molt personal. Per això sempre explico que jo em limito a comentar les pel·lícules que veig. Ho dic perquè, tot i estar molt mal puntuada, m'he atrevit amb '360'. Per què? El brasiler Fernando Meirelles mai m'ha deixat indiferent. Sensacional 'Cidade de Deus' (2002) i molt impactant 'Blindness', basada en l''Ensayo sobre la ceguera', de Saramago.

Si aneu a veure '360', no ho feu pels actors coneguts que hi surten, perquè els seus papers són curtíssims i amb poc pes específic. Em refereixo als d'Anthony Hopkins, Jude Law -que és el doble del meu oculista- i Rachel Weisz. Qui porta un bon pes de la pel·licula és la txeca Lucia Siposová. Dóna vida a una noia txeca que pretén guanyar-se la vida fent de prostituta de luxe. No fa la sensació que sigui la seva última sortida. Li fan unes fotos -després de pagar en espècies- els les publiquen en un catàleg, a internet. Espera tenir èxit molt aviat. La seva germana l'acompanyarà amunt i avall.

'360', basada en la novel·la 'La Ronda', de l'austríac Arthur Schnitzler, és una reflexió sobre la importància que uns i altres donem al sexe. El personatge que interpreta la Lucia el veu com el camí que l'ha de portar a una vida millor. La seva gernama, per exemple, li dóna molt més valor. És una cosa íntima, que no es pot vendre a qualsevol preu. Mereilles també enfoca el sexe des del punt de vista de la infidelitat. Quasi tots els personatges ho són. Tots enganyen algú i son engaxats alhora... fins a donar una volta sencera, de 360 graus. La idea és boníssima, però li falta una mica de profunditat. Salvant les distàncies, hi he vist alguna semblança amb 'Pequeñas mentiras sin importancia' (2010).

'DONDE SE ALZAN LOS TRONOS'

Em falta coneixement històric, però 'Donde se alzan los tronos', d'Angeles Caso (Gijón, 1959), se m'ha fet llarg, tot i que només té 283 pàgines. Està ben escrit, però la història de la Princesa de los Ursinos m'ha semblat llunyana. La vanitat i l'ambició d'aquesta dona pel poder no tenia límits, tot i que era compartida amb altres personatges obscurs. El millor és que tot el que explica l'autora podria traslladar-se a l'actualitat.

Caso ens parla de l'arribada del Duc d'Anjou al tro d'Espanya -amb el nom de Felip V- després que Carles III morís sense descendència. El Duc era el nét del Rei Sol. 'Donde se alzan los tronos' és un llibre ple de conspiracions i d'intrigues, amb tot un seguit de personatges amb interessos molt clars. Només reptant, donant cops a l'espatlla de qui mana i vilipendiant l'enemic, es podia anar pujant, una escala darrera d'una altra, dins d'una política amb massa pudor a podrit. El paper de l'església també estava constantment sota sospita. Massa coses es feien en nom de Déu.

"A la misma hora del 18 de junio de 1706 en que subía al Paraíso de los ángeles carnales, otros muchos miles de soldados morían defendiendo el derecho de sus Majestades Felipe V de España y Luis XIV de Francia a vender negros en África y as fabricarse tronos cada vez más grandes. Los campos de batalla de Flandes, de Italia y de Castilla se iban cubriendo de cadáveres de hombres que pronto serían puro polvo. Polvo humano que nutriría la tierra que alimentaría la hierba que alimentaría a las vacas que alimentarían a otros hombres".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.