diumenge, de desembre 02, 2012
Pi: La supervivència no és matemàtica
Pi és un diminutiu de Piscina. Res a veure amb el 3'1416. Quin nom, mare meva! En Pi -un jove capaç de practicar diverses religions alhora- és el principal protagonista de 'La vida de Pi', del taiwanès Ang Lee ('Brokeback Mountain', 2005). El seu 3D és espectacular. El millor que he vist fins ara en un cinema. No es pot explicar en paraules. S'ha de veure!
Tècnicament, estem davant d'una pel·lícula de matrícula d'honor. És poesia visual, bellesa en estat pur, ambs uns colors fosforescents, únics i irrepetibles. Per moments, el 3D s'extén per tota la sala, submergint l'espectador en una funció de màgia sense precedents. A nivell argumental, no hi ha tantes novetats, tot i que Lee li dóna el seu toc personal en aquesta història sobre la necessitat de creure per, després d'una gran desgràcia, poder seguir endavant. Una història, amb rerefons religiós que et demana que, si és necessari, creguis en allò que és increïble.
En Pi és el fill de l'amo d'un zoo de l'Índia. Per motius econòmics, un dia decideixen tancar-lo i vendre els animals al Canadà. Però el vaixell s'enfonsa i només sobreviuen en Pi i un tigre de bengala. La pel·lícula ens explica quina és la relació que hi ha entre tots dos i com s'ho fan per superar els perills que, dia rere dia, els assolen enmig del mar. La història que està explicant en Pi a un novel·lista és realment veritat? O ara que ja és gran, casat i amb criatures, la recorda com a ell més li interesa? Sigui com sigui, va perdre pare, mare i germà i va patir la desgràcia en pròpia persona. El principal problema que li trobo a 'La vida de Pi' és que és massa llarga. Dues hores clavades. Els últims trenta minuts se'm van fer eterns.
'CÉSAR DEBE MORIR'
"Des que em vaig familiaritzar amb l'art, aquesta cel·la s'ha convertit en una presó". És una de les frases que més m'ha impactat de 'César debe morir', de Paolo i Vittorio Taviani ('Buenos días, Babilonia, 1986). Amb aquesta pel·lícula van guanyar el Festival de Berlín. La frase la pronuncia un dels interns que participa en l'assaig del César de Shakespeare.
La major part de la pel·lícula està rodada en un rigorós blanc i negre. A excepció del moment en què representen l'obra, que és en color. Una bona manera de diferenciar entre la rutina i el seu moment de màxim esplendor. 'César debe morir' -podríem parlar de docuficció- ens explica què representa el teatre per a un grup de presos amb llargues condemnes. Moltes vegades, alguns passatges de l'obra coincideixen amb la dura vida dels protagonistes. S'hi van entregar al màxim. Fins al punt que dos dels presos reals es van convertir en escriptors i un altre en actor. Ben interpretada i molt recomanable.
"PASSI-HO BÉ, SENYOR CHIPS"
Sempre he pensat que la feina de mestre ha de ser vocacional. Jo no sóc mestre, però tinc una opinió formada al respecte. Es nota quan algú fa alguna cosa amb passió; i en l'educació encara més. Doncs bé. L'any 1934, James Hilton va esciure "Passi-ho bé, senyor Chips", un llibre que, amb el pas del temps, s'ha convertit en un merescut homenatge a la professió de mestre.
"Passi-ho bé, senyor Chips" l'acaba de publicar l'editorial Viena, en català, amb traducció de Miquel Desclot. És una petita obra d'art. I dic petita perquè el llibre, que es llegeix d'una tirada, només té 108 pàgines. En James Hilton, que va viure de l'any 1900 al 1954, el va escriure a la memòria del seu pare, mestre i director d'escola. Pel que explica, en Chips era un professor admirable. Intentava ser just, tenia un gran sentit de l'humor i s'entregava al màxim als seus alumnes. Als nous sempre els convidava a prendre te a casa seva. No ho feia amb cap intenció concreta. Li sortia del cor.
Amb el pas del temps, en Chips es va convertir en una institució a Brookfield, on es va passar tota la vida. Potser no era l'escola en la qual li hauria agradat ensenyar, si hagués pogut escollir, però s'hi va deixar la pell per fer-la cada dia una mica millor. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És un clàsssic anglès sobre la vida escolar que ha emocionat milers de lectors durant dècades. Deixo aquest paràgraf a tall d'exemple.
"Prou que recordava aquella terrible primera prova de foc d'haver-se d'encarregar de la permanència: un capvespre de setembre, més de mig segle enrere; la Sala Gran plena de bàrbars vigorosos disposats a llançar-se-li al damunt com a presa legítima que el sentien. La joventut d'en Chips, l'aspecte fresc, el coll alt, les patilles llargues (modes curioses d'aquells anys llunyans), a la mercè de cinc-cents bergants sense escrúpols per a qui el turment dels mestres nous era una de les belles arts, un esport apassionant, i una mena de tradició".
Twitter: @Jordi_Sanuy
Bona setmana a totes i a tots.
Desconeixia aquest llibre, però em sembla interessant. M'ha fet pensar en un llibre de Natsume Soseki, Botxan, no sé per què. Bé, anava d'un professor també, però em sembla que ha de tenir poc a veure.
ResponEliminaOh, Xexu, has llegit el Botxan de Soseki? :))
ResponEliminaJordi, a mi també em sembla que deu tenir poc a veure amb el que ens presentes avui, però dient això del merescut homenatge a la professió de mestre... el cercaré, potser m'ajudarà a inspirar-me en el meu dia a dia. De vegades ho necessito, jeje...
I La vida de Pi no sé si l'aniré a veure. Al 2002 vaig llegir la novel.la de Yann Martel i la vaig trobar molt original i entretinguda. Suposo que el 3D és el plus extra que té la pel.lícula, perquè el resultat d'aquesta tecnologia acostuma a ser molt espectacular i amb la trama argumental... encara més.
I jo que en pensava que el PI era el Partit per la Independència... ;p
ResponEliminaHavia sentit que era el nou Avatar... però crec que potser és exagerat, no?
La vida de Pi impressiona només de veure el tràiler.És espectacular. L'Ang Lee no falla.
ResponEliminaLamentablement no he vist encara cap de les dues, tot i que intentaré fer-ho en els propers dies. En fa una mica de por aquest argument un pel bonista i new age del que tothom parla respecte a la peli de Ang Lee. La dels Tavianni si que la vull veure amb intensitat. Jo el millor 3D que he vist fins ara a la sala es el de Avatar i el de Hugo, les has vites al cinema?, creus que aquesta les supera? Una abraçada.
ResponEliminaGanes de veure les dos pel·lícules, tot i que poc a poc, a meusura que vaig rebent més informació de la pel·li de Lee hem fa més mandra. La de "César debe morir" no me la vull perdre i reafirmes les meves expectatives.
ResponEliminaUna abraçada.
Bona tria,en prenc nota.
ResponEliminaMe gusta Ang Lee pero parece que 'Pi' está oriendado a un público juvenil. No me interesa mucho la trama pero lo cierto es que las imágenes son impresionantes.
ResponEliminaSaludos.
no podia ser un gatet bufó no... havia de ser tot un tigre!
ResponElimina"Botxan" no l'he llegit, XEXU, però aquest estàs francament bé.
ResponEliminaJo crec que t'agradarà, MARION. És molt maco, de veritat. El 3D és espectacular. Em va deixar amb la boca oberta.
Visualment, millora "Avatar". És veritat, 'Pi', el partit de la Rahola i en Colom! Una abraçada, EL PORQUET.
És un dels grans, MARIA.
"Avatar" i "Hugo" les vaig veure al cinema, DAVID AMORÓS. I, per a mi, les millora a totes dues. Jo no sóc massa amant del 3D, em mareja, però hi ha un abans i un després de "Pi". Ja em diràs. Una abraçada.
Totes dues esstan molt bé, DESCUBREPLIS. Una abaraçada.
Un petó, MONTSE.
Saludos, MANDERLY.
I molt gran, PONS007!
Me apunto el libro de Chips.
ResponEliminaCom sempre les teves recomanacions són per a tenir presents. A veure que hi podem fer per anar esborrant de la llista de pendents. El llibre, per la part que em toca, el buscaré ràpid.
ResponEliminaQue buena pinta tiene esta entrada, como siempre.
ResponEliminaEstoy deacuerdo en que el maestro tiene que tener vocación, y en esta época que vivimos más aun. Si no la tienen, no aguantan, tal y como está la cosa.
Un abrazo.
Pot ser una peli increïble a nivell tècnic xò aquesta moralina pròpia del temps de Nadal,... no sé xq em fa certa mandra. Xò bé, ho tindré en compte.
ResponEliminaJo tb penso que ser mestre ha de ser vocacional i és una gran responsabilitat. Poc valorat, xò ensenyar als nens és molt admirable. Llàstima que no tothom s'ho prengui així.
Vull veure 'La vida de Pi', però no tenia clar si valia la pena pagar pel 3D. La veritat és que el recurs em té una mica cansat (per on dir exhaust), però vista la teva crítica m'han tornat les ganes de gaudir-lo, així que a la llista de 3D va.
ResponEliminaUna abraçada, Jordi.
Te gustará, CDS.
ResponEliminaAviam què et sembla, LAURA T. MARCEL.
Te doy toda la razón, TETEALCA. Un abrazo.
Seria perfecte que tots els professors fossin vocacionals, RITS. Un petó.
Ja ens diràs, ALBERT. Una abraçada.
Em fa molta mandra la història de l'indi, el tigre i la barca, però tothom destaca l'ús del 3D, la qual cosa no aconsella esperar a veure-la per televisió. Suposo que caurà aquest pont. Una abraçada.
ResponEliminaUna abraçada, RICARD. Ja ens diràs.
ResponEliminaSi, Massa llarga la dén Pi, aqui cal un Larry Zanuck, aquell productor de la Metro que quan veia avorrir-se a la gent a les pre-estrenes tallava metratge. "César debe morir" en camvi dura el que ha de durar i et deixa amb ganes de més. Salut. Borgo.
ResponEliminaJordi,
ResponEliminade les dues pelis que ens deixes,em quede amb les dues.La de Pi,perquè tots coincidiu en la bellesa visual i eixe aire místic,la segona pel paper del teatre com instrument de salvació personal.
Bsts
todo el mundo habla maravillas de la Vida de Pi, asi que supongo que vale la pena pagar lo que te piden en estos momentos por el 3d
ResponEliminaEstem d'acord, BORGO. Una abraçada.
ResponEliminaJa ens diràs, TROYANA. Besets.
Te gustará, SEO. Un beso.