"L'atleta": L'esperit de superació de Bikila

“The Athlete” (L’atleta) és una petita joia. Explica la història d’Abebe Bikila, que va guanyar l’or a la Marató dels Jocs Olímpics de Roma (1960). La imatge de l’atleta etíop, descalç, sobre les llambordes de la Ciutat Eterna, és de les que no s'obliden. Les sabatilles que li havien deixat li feien mal! Bikila es va convertir en el primer africà en penjar-se al coll l'or olímpic. A Tòquio 64 va repetir victòria.

"L'atleta" està codirigida pels etíops Davey Frankel i Rasselas Lawek que, a més a més, interpreta a Bikila. La pel·lícula està gravada en 35 mil·límetres i camina entre el biòpic, el documental i el drama, amb referències a la difícil situació econòmica i política d'Etiòpia. El que més m'ha impactat de la pel·lícula és la seva lluminositat. Tot és molt clar, amb uns colors preciosos. Les imatges de Bikila corrent a l'aire lliure, pels camps i per les muntanyes, són excepcionals. També m'ha fet gràcia que es desplacés amunt i avall amb un Volkswagen "escarbat". Les imatges enregistrades per fer la pel·lícula es barregen amb d'altres d'històriques, sobretot de Bikila a la Marató de Roma i dels seus últims anys de vida...

I és que l'atleta va morir l'any 1973, quan només en tenia 41 anys. Va ser per culpa d'una hemorràgia cerebral, quatre anys després de patir un accident de cotxe, que el va deixar paraplègic. Bikila va ser tot un exemple de superació, com deixa clar la pel·lícula. Després del desencís inicial, va fer tot el possible per fer una vida més o menys "normal". Tenia moltes ganes de seguir competint i, per a aconseguir-ho, va participar en diferents competicions en cadira de rodes, com de tir en arc o de curses en trineu. Ell era un esperit lliure i no volia quedar-se tancat enmig de quatre parets.

EL 20 D'ABRIL ES PROJECTA A BARCELONA

Si encara no heu vist la pel·lícula, l’Associació de Famílies de Nens i Nenes d’Etiòpia (AFNE) la projecta el dissabte 20 d'abril, a les set de la tarda, en versió original subtitulada en català i amb finalitats benèfiques. Serà a l’Auditori Axa de l’Illa Diegonal de Barcelona. El preu de l'entrada és de cinc euros. Els beneficis recaptats es destinaran al projecte Materno-Infantil de la localitat de Muketuri (Etiòpia), gràcies al qual 275 nens i nenes reben educació infantil primària (dels 4 als 6 anys) i dos àpats diaris (esmorzar i dinar). A més a més, 120 dones reben formació en horticultura i nutrició.

"CUANDO SER LA MEJOR NO ES SUFICIENTE"

Podríem dir que l’Anna Tarrés (Barcelona, 1967) està a la cresta de l’onada; en el seu punt més alt. Així no deixem de parlar d’aigua, el seu habitat natural. Fa de jurat a “Splash”, col·labora a “Els Matins” de TV3 i acaba d’escriure “Cuando ser la mejor no es suficiente”, publicat per l'editorial Planeta. És difícil que un títol pugui dir més d’una persona, en aquest cas de l’Anna, convençuda de les seves possibilitats.

Va ser la primera seleccionadora espanyola sincronitzada (fins llavors aquest esport era molt desconegut) i, sota les seves ordres -i mai millor dit- l’equip ha guanyat 55 medalles. Al llarg de les 223 pàgines del llibre, explica com va aconseguir crear un equip guanyador. Assegura que els seus mètodes donen resultats diferents, nous i únics. La sincronitzada no és una ciència però, segons ella, sí que té fórmula matemàtica: Treball + CAR + becas ADO. Després d’assegurar que “educar es difícil; gestionar personas, también, y egos, aún más”, explica que sempre ha tingut debilitat per l’Andrea Fuentes, la nedadora més treballadora de totes. A la Gemma Mengual, segons Tarrés, només li ha faltat “determinación de querer un poco más o la ambicion del oro”.

Tarrés també es defensa de les acusacions que tot un seguit de nedadores li van fer en una carta oberta als mitjans de comunicació, després que Fernando Carpena, president de la Federació Espanyola de la Natació, va decidir, sorprenentment, no renovar-la. Ella encara no ho entén. A les nedadores, explica, els ha fet de mare, d’amiga, de consellera, de psicòloga i de confident. En definitiva, que sempre ha cuidat les seves esportistes com millor ha sabut. Està convençuda que Carpena volia difuminar el seu protagonisme, que considerava excessiu. Al seu superior l'acusa de mala gestió, a les federacions madrilenya i espanyola, i de fer-li la vida impossible. També deixa caure que l’esport és massa masclista i que, en el cas de la sincronitzada, molesta que hi hagi tantes catalanes.

“Para poder hacer realidad el sueño de ganar, lo primero que hay que tener es un equipo de personas que luchen por los mismos objetivos, que paguen todo el precio que vale conseguir esos objetivos y que tanto a las verdes como a las maduras todo el munto tenga certeza de que cada una de nosotras ha dado su máximo. El estado de salud del equipo se mide, sobre todo, por la capacidad de rehacerse en momentos de máxima dificultad, de máximo descanso, cuando surgen las adversidades, o simplemente cuando se ha acabado el entrenameniento y alguien ha salido tocado”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy