A mi, Hallström, també m'ha hipnotitzat!

Amb "El hipnotista" (la paraula no existeix en castellà, per cert) vaig a contracorrent. A mi m'ha agradat força! És un triller fosc i ben ambientat i, sobretot, amb un gran Mikael Persbrandt ("En un mundo mejor", 2010). Està dirigida per Lasse Hallström, que torna a Suècia 28 anys després de "Mi vida como un perro". Des de llavors, la majoria de les seves pel·lícules les ha fetes als Estats Units.

Persbrandt fa d'Erik Maria Bark, un hipnotitzador que passa per moments difícils. Té problemes amb la seva dona (o potser seria més correcte dir que ella els té amb ell) i necessita prendre pastilles per poder dormir. Hi ha alguna cosa del passat que no ha paït bé. Per acabar-ho d'adobar, la policia li demana que intenti interrogar l'únic supervivent del brutal assassinat d'una família: pare, mare i germana petita. De moment, no han trobat cap pista. El noi té 15 anys i es troba en estat de shock.

El comissari Joona (Tobias Zilliacus) és qui està al capdavant de la inverstigació. El trio protagonista el completa la dona de l'hipnotitzador, que interpreta Lena Olin ("El lector", 2008). A més a més de l'assassinat, la trama es complica amb un segrest. No diré de qui, per no fer la guitza a les persones que encara no hagin vist la pel·lícula. Diria que l'únic problema és que la història no pot mantenir el ritme del primer quart d'hora, que és quan hi ha les quatre morts violentes. La del pare, en una pista de bàsquet, em va fer pensar en "Déjame entrar" (2008), d'un altre suec, Tomas Alfredson. Dues hores de cinema negre nòrdic molt interessant.

"VIOLETA SE FUE A LOS CIELOS"

"Violeta se fue a los cielos", d'Andrés Wood, és un drama biogràfic sobre la cantautora xilena Violeta Parra (1917-1967). Ens explica que era una dona autodidacta -amb un món interior molt ric-, molt imprevisible i difícil de portar. Quan va morir la seva filla Rosita Clara (que encara era un nadó) va trigar DOS ANYS a tornar a casa. Estava de gira i no va creure convenient fer-ho abans.

La Violeta deia que l'únic que li va deixar el seu pare va ser "una guitarra plena d'ocells". És per això que va haver de fer-s'ho tot ella sola. Un dia va portar alguns quadres i brodats seus al Louvre, era molt polifacética, i va demanar si podien exposar-los. Van dir-li que sí i va tenir un gran èxit! A la artista xilena la interpreta una magnífica Francisca Gavilán, que s'apropa molt a la veu original de la Parra. Va ser amiga personal de Pablo Neruda i també va tenir relació amb la partera i cantautora Doña Rosa Lorca, coneguda com la "arregladora de angelitos", que cantava als funerals dels nadons morts. A la pel·lícula coincideixen un dia en una entrevista a la ràdio.

Parra va cantar coses com aquesta: "Escribe como quieras, usa los ritmos que te salgan, prueba instrumentos diversos, siéntate al piano, destruye la métrica, grita en vez de cantar, sopla la guitarra y toca la corneta. Odia las matemáticas y ama los remolinos. La creación es un pájaro sin plan de vuelo, que jamás volará en línea recta". L'únic que no m'ha acabat de convèncer és la línia cronològica de la pel·lícula que, en alguns moments, et fa perdre una mica. Un mal menor.

"NEYMAR. OUSADIA E ALEGRIA"

Ja està a la venda el primer llibre sobre el nou crac del Barça, que diu que arriba al Camp Nou per fer Messi encara una mica més gran. Em refereixo a "Neymar. Ousadia e alegria", de Joan Tejedor, periodista de la Cadena SER. L'ha publicat l'Editorial Base. Té 170 pàgines i està molt ben escrit. Tejedor (Sentmenat, 1988) diu que està fascinat pel futbol des que té ulls de raó. Tota una declaració d'intencions.

L'autor feia temps que recollia material sobre Neymar, però no va començar a escriure res fins que va veure l'exjugador del Santos vestit de blaugrana. Més que la biografia d'un crac del futbol, que també ho és, el llibre està plantejat com una novel·la; i aquest és el seu principal encert. Tejedor ho explica tot en el curt espai de temps que va de l'últim partit del brasiler al mític estadi de Maracanà a la presentació com a jugador del Barça. Intenta ficar-se dins de la seva pell i explicar tot allò que Neymar està sentint. Fins i tot s'atreveix a somiar en nom seu. De fet, més que un somni és un malson. Visionari, potser?

M'ha cridat l'atenció, per exemple, que Neymar resi amb la seva germana Nadine la nit abans de cada partit; que es lliurés del servei militar perquè "havia de representar el país a escala internacional" o que viatgés a Barcelona -per passar revisió mèdica, firmar el contracte i ser presentat- en l'avió que li va cedir el cantant Julio Iglesias. Entre d'altres coses, Tejedor també recorda que el jugador va estar quinze diez a prova al Reial Madrid, l'any 2005, quan ell en tenia 13. El títol del llibre és el de la cançó que li va dedicar el seu bon amic Thiaguinho, excantant d'Exaltasamba. Neymar porta la paraula "Ousadia" gravada a la bota esquerra i "Alegria" a la dreta. Les veurem aviat al Camp Nou.

"El sentiment que li provoca el contacte amb la pilota és un lligam cultivat des d'abans de tenir ús de raó. Quan és amb ella és capaç d'aïllar-se del món, de sentir que no necessita res més. Que l'omple com mai ningú ha aconseguit fer-ho. Ha arribat a definir-la com un objecte femení del qual està completament enamorat. La majoria d'aparicions que han fet junts han estat rodejats de gent que anhela compartir-la. Però els seus moments preferits són quan el deixen sol amb ella".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy