Estafadors de pa sucat amb oli (però amb estil)

David O. Russell sembla haver trobat la fórmula de l’èxit. L’any passat, amb “Silver Linings Playbook”, va aconseguir nou nominacions als Oscar. Entre elles, la de Jennifer Lawrence, que se’n va emportar l’estatueta a la millor actriu. Amb “American Hustle”, suma una nominació més -un total de deu- i Lawrence torna a estar entre les finalistes, ara en la categoria de millor actriu de repartiment.

“American Hustle” està nominada en les sis categories principals; millor pel·lícula, director, actor i actriu principals (Chrisian Bale i Amy Adams), actor i actriu de repartiment (Bradley Cooper i Lawrance) i guió original. La pel·lícula m’ha agradat força, però segueixo apostant per “The Wolf of Wall Street”. Em quedo amb dues de les interpretacions, les de Bale i Adams. Bale està espectacular en el seu paper de timador, amb molta panxa i un cabell que s’enganxa amb pega (està calb del mig) quan té una reunió important. També està genial l’Adams, amb uns escots de vertígen. Fan la parella perfecta. Cooper i Lawrence també treballen molt bé, però diria que estan un nivell per sota dels seus companys... tot i el Globus d’Or que ella ja té a la butxaca.

En Cooper fa de Richie DiMasso, un agent de l’FBI amb ganes de convertir-se en policia estrella. No té clar a qui ha d’agafar ni perquè, però quan més gran i més poder tinguin els detinguts, millor. I per a aconseguir-ho farà servir tots els mitjans que estiguin al seu abast, encara que no siguin ligítims del tot. És per això que demana la seva col·laboració a una parella de timadors, Irving Rosenfeld (Bale) i la guapíssima i seductora Sydney Prosser (Adams), als qui ell mateix ha enganxat intentant aixecar-li la camisa. Immunitat a canvi de logística. Si cauen polítics corruptes, seria genial. La Sydney és l’amant de l’Irving, casat amb la Rosalyn (Lawrence) i amb un fill.

Podríem definir la pel·lícula com un bon thriller polític, ambientat als anys setanta, amb una estètica molt semblant a l’anterior pel·lícula del director. El repartiment també és pràcticament el mateix, amb el gran Robert de Niro, que aquesta vegada fa de mafiós, inclòs. S’ha de veure.

"UNA CUESTIÓN DE TIEMPO"

Feia temps que sentia parlar d'aquesta pel·lícula i encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la. Se'n va emportar el premi del públic al Festival de Sant Sebastià. "Una cuestión de tiempo", de Richard Curtis, s'aguanta per la simpatia de la seva parella protagonista: Domhnall Gleeson i Rachel McAdams, que cauen molt bé des del mateix moment que surten en pantalla. Fan de Tim Lake i de Mary, la noia de qui s'enamora perdudament.

Estem davant d'una pel·lícula còmoda de veure i força positiva, que ens deixa el missatge d'aprofitar la vida mentre ens vingui de cara. Cal gaudir de les coses del dia a dia i no preocupar-se pel que queda fora del nostre control. Tot i que, aquí, precisament, està la gràcia d'aquesta història: En Tim té l'oportunitat de viatjar en el temps -com tots els homes de la seva família- i canviar les coses que no li han sortit bé. En té prou amb entrar en un lloc fosc, tancar els ulls i apretar els punys. Ho aprofitarà, com no, per aconseguir l'amor de la Mary. Des del primer dia que la veu sap que serà la dona de la seva vida. Al pare d'en Tim, que li explica el secret el dia que fa 21 anys, l'interpreta Bill Nighy. Un pèl ensucrada, potser massa, però amb bones interpretacions i una acurada posada en escena.

"LA TERAPEUTA" (GASPAR HERNÁNDEZ)

Gaspar Hernández ha trigat cinc anys per escriure "La Terapeuta" i jo me l'he llegit en un dia. Espero que no em renyi com la meva mare, quan em menjo en deu minuts el sopar que ha fet en dues hores. Tant que costa de fer i tan poc d'acabar-s'ho! El llibre té 255 pàgines i està publicat per Columna. D'en Gaspar, escriptor i periodista, ja havia llegit "El silenci", Premi Josep Pla 2009. M'ha tornar a soprendre molt positivament.

De "La terapeuta" explicaré ben poques coses, perquè s'ha de llegir la novel·la i conèixer als seus dos principals protagonistes a poc a poc, sense que ningú ens expliqui més del que és necessari. Només diré que són un actor català de teatre de prestigi, l'Hèctor Amat, i las seva psicòloga, l'Eugènia Llort. Del que sí puc parlar és del fons de la història, amb l'ansietat com a personatge de luxe. És un dels mals més comuns del segle XXI i només en pot parlar amb propietat qui la coneix perquè l'ha patit o la pateix. "Tenir por de la por", diu en Gaspart en un moment del seu llibre. És molt pitjor esperar l'atac d'ansietat que l'atac en sí mateix. És aquella falta de confiança, aquells dubtes, aquells minuts de bloqueig... A "La terapeuta" tot queda perfectament reflectit.

L'ansietat és la protagonista estel·lar del llibre, però en Gaspar també reflexiona sobre què pot causar-la, més enllà d'intentar definir-la com a malaltia. N'és en part culpable aquesta competitiva societat en què ens ha tocat viure? No seria bo deixar de costat, de tant en tant, el diari, l'smartphone, el Facebook, el Twitter i tot el que faci falta? Podem regalar-li al nostre cervell moments de descans i, per què no, possibilitar que s'humanitzi una mica més? Els EROS a les empreses, que ens tenen a tots preocupats, conseqüència (o no) de la crisi econòmica, tampoc no ajuden a la nostra salut mental. M'ha agradat la definició de persones o llocs "santuari", on els ansiosos es troben més bé, més protegits.

Tres noms m'han cridat l'atenció mentre llegia. El del psicòleg Antoni Bolinches, amb qui vaig coincidir una etapa llarga a Els Matins de TV3, i els de Woody Allen i Carey Mulligan, que estan entre els meus directors i actrius preferits. A ella la vaig descobrir a "An education" (2009) i ja no m'he perdut cap de les pel·lícules en què ha sortit, l'última "Inside Llewyn Davis" (2013). Són moltes les referències cinematogràfiques, teatrals i literàries que fa Gaspart a "La terapeuta", un llibre que es llegeix d'una tirada... en l'època de les teràpies per Skype.

"En una època com l'actual, en què se sobredimensiona el jo, el que penso, el que sento, els meus gustos, les meves fotos, no donar-se importància és tot un descans. Molta gent està preocupada per la seva importància personal. Per la imatge que els altres tenen d'ells. És com si haguessin creat un "jo ideal" en la seva fantasia, del qual han d'estar a l'altura. En aquest sentit, Facebook fa patir. Perquè ningú no està a la altura del "jo ideal" de Facebook.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Drogues i sexe sense límits (el caos total!)

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula (n’he vist sis) em quedo amb “The Wolf of Wall Street”, de Martin Scorsese. Són tres hores d’energia pura en què el director de Queens fa un retrat espectacular del caos financer i de l’addicció al sexe i a les drogues. És per això, sexe i drogues, que no és un títol per a tots els públics... encara que se’ns presenti com una comèdia. És una sàtira duríssima!

Scorsese ens explica la història de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que, començant de zero, aconsegueix convertir-se en multimilionari, creant al seu voltant un imperi d’enganys sense límits. Ven bons escombraria, majoritàriament a persones amb pocs recursos. I ho fa sense cap ètica ni sentiment de culpa. S’allunya massa de la realitat actual? A Belfort l’interpreta un sensacional Leonardo DiCaprio, que torna a merèixer-se l’Oscar al millor actor principal, amb el permís de Christian Bale, impressionant a “American Hustle”. Es dóna la circumstància que Jordan Belfort, que existeix (el seu és un cas real), surt en l’última escena de la pel·lícula... presentant al Belfort que interpreta DiCaprio! Un gag sensacional. És la millor manera d’escenificar que aprova la visió que dóna d’ell Scorsese.

DiCaprio brilla com mai, però també Jonah Hill (“Moneyball”, 2011), candidat a l’Oscar en la categoria de millor actor de repartiment. Està brutal com a mà dreta de Belfort, a la feina i en la seva vida privada. Ells dos i la resta del grup es droguen dia sí i dia també; al matí, al migdia, a la tarda i a la nit. Són addictes i no se n’amaguen davant de ningú. Scorsese no jutja aquest consum exagerat de drogues, amb pastilles de totes les mides i colors, ni les seves conseqüències. De fet, fa la sensació que Belfort i els seus amics tenen el fetge a prova de bombes. L’escena del vol cap a Suïssa és de matrícula d’honor; retrata aquest caos en estat pur. A la segona dona de Belfort la interpreta una guapíssima Margot Robbie, una de les hostesses de la sèrie de televisió “Pan Am”, que es va poder veure no fa massa a TV3.

També mereix una menció especial Matthew McConaughey. El seu personatge surt només uns minuts, al començament de la pel·lícula, explicant les regles del joc al jove Belfort, però n’hi ha més que suficient. Omple la pantalla com mai havia aconseguit fins ara, tot i que ja brillava a “Mud” (2012). La cançó que li canta, picant-se amb el puny al pit, la farà servir sovint un ja més experimentat Belfort, amb uns dircursos motivadors que trenquen totes les regles. Ho tinc claríssim: “The Wolf of Wall Street” és una pel·lícula imprescindible sobre la superficialitat del món en què ens ha tocat viure. L'escena del nan és de les que fan història.

"INSIDE LLEWYN DAVIS"

Sóc fan incondicional dels germans Joel i Ethan Coen des de la seva primera pel·lícula, “Blood simple” (1984), tot i que reconec que alguns dels seus títols, com “Ladykillers” (2004), no em van acabar de fer el pes. “Inside Llewyn Davis” m’ha agradat moltíssim. Potser és la millor des de l’oscaritzada “Fargo”. Té dues candidatures, a la millor fotografia i el millor so.

Aquest cop els Coen ens expliquen la història d'un cantant de folk de Nova York. Es diu Llewyn Davis i busca aquella oportunitat que mai arriba. Els fets passen l'any 1961. En Llewyn vol viure de la música i no hi ha manera. No té feina ni casa i abusa dels amics per seguir perseguint el seu somni. L'interpreta Oscar Isaac. Del seu cercle íntim hi destaquem en Jim i la Jean, un duet que formen Carey Mulligan (una de les meves actrius preferides) i Justin Timberlake. També brilla, i de quina manera, John Goodman, un dels secundaris habituals dels Coen. El viatge en cotxe de Nova York a Chicago que fa el seu personatge amb Llewyn Davis és brutal. Ja fa anys que Goodman està en estat de gràcia.

Estem davant d'una pel·lícula honesta, sobre una colla de perdedors i els seus somnis, amb una banda sonora exepcional. Podríem dir que Davis -que no és un cantant real- no va tenir la sort de Sixto Rodríguez que, encara que fos tard, va rebre el reconeixement que mereixia. Ho vam veure recentment a "Searching for sugar man" (2012). Per què va triomfar Bob Dylan i no Davis? Són preguntes que podem fer-nos però que mai tindran una resposta clara. Un dels encerts dels Coen és que els seus personatges creen empatia i están  molt ben dibuixats. Et poses al seu costat, i pateixes amb ells, des del primer moment que surten en pantalla. És d'aquelles pel·lícules en les quals sembla que no passa res i són moltes les coses que se'ns expliquen. Francament bona.

"RECUERDOS SIN RETORNO"

"Recuerdos sin retorno", de Daniel Vázquez Sallés, és homenatge i no sé si també una venjança. Està publicat per Península i és curtet; només té 154 pàgines. L'homenatge és a Manuel Vázquez Montalbán, que ens va deixar de manera inesperada l'any 2003. La venjança, justa, per deixar escrit, blanc sobre negre, els que han parlat malament del seu pare quan ja no hi era i d'alguns, més valents, que també ho van fer en vida.

Són moltes les coses que en Daniel li explica al seu pare, alhora que es pregunta com reaccionaria a alguns dels episodis que ja no va poder viure. La foto de la portada del llibre, en què surten tots dos, és maquíssima. Li diu, per exemple, que el món està tan malament que gent com Aznar s'ofereix per tornar a la política. Rep Aznar, però també Rajoy, Zapatero i De Guindos, en el seu dia assessor de Lehman Brothers. També critica als periodistes catalans que triomfen a Madrid, precisament, pel seu anticatalanisme, i el canvi de rumb que han fet alguns diaris, com per exemple El Periódico.

A més a més, l'autor fa algunes reflexions al voltant del PSUC, el partit del seu pare, i la trobada amb el matrimoni Carrillo en un dels viatges que van fer els dos homes de la familia. En Daniel es pregunta què pensaria el seu pare del procés d'indepència de Catalunya i lamenta que un culer com ell es perdés la millor época del Barça, l'equip que portava en aquest cor que va fallar abans d'hora. En Daniel també fa un repàs a l'obra de Vázquez Montalbán i considera que alguns llibres i algunes critiques potser se les podia haver estalviat. El cinema, els viatges, la cuina i l'alter ego del seu pare, Pepe Carvalho, també tenen molta presència en aquest llibre imprescindible per als fans de l'escriptor.

El llibre acaba amb un gran tresor, una carta de l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional de México, signada a mà pel subcomandante Marcos. Vázquez Montalbán va tenir una relació molt estreta amb ell.

"El soy catalán pero..." me parece una actitud infame. Renegar de tus orígenes para ser aceptado es un insulto a la inteligencia de ambos bandos, si los hubiera. Una actitud servil que solo ayuda a ahondar en un problema que empieza a extenderse como el aceite: la catalanofobia. Denostar tu país, comunidad o región, y utilizo tres términos para no herir sensibilidades, con la intención de buscar el aplauso en tu lugar de adopción es aceptar el abrazo del oso, y suele conllevar unas consecuencias tan dramáticas que hacen que la neutralidad sea una apuesta inútil en estos años atrincherados".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Res no és tan important i riure no costa tant

Guillem Albà continua en estat de gràcia! El seu nou espectacle, titulat “Marabunta”, és un prodigi d’originalitat, naturalitat i senzillesa. I dic senzillesa perquè ell està acostumat a fer les coses fàcils, jugant amb objectes tan mundans com un bolígraf, un plàtan o una galeta María Dorada Marbú. Actualment, se’l pot veure a El Latino, a La Rambla de Barcelona. La sala (no hi havia estat mai) és espectacular. I, a més a més, mentre rius com un babau tens la possibilitat de fer un entrepà i prendre alguna cosa. Genial!

De què va “Marabunta”? Doncs no ho puc explicar amb massa detall. S’ha de veure. Guillem Albà és un gran showman. Fill de titellaires, ell es defineix com a actor-clown. Podríem dir que fa “teatre de creació”, com explica ell mateix en el seu compte de Twitter. Ja ho va demostrar amb “Trau”, que fins i tot va portar a la Xina. A “Marabunta” fa de mag, de faquir, de pizzer, canta (té molt bona veu) i no para de moure’s. Un gran desgast físic, segur! Tot això ho fa acompanyat per sis músics, molt enrotllats, que formen The All In Orchestra. Toquen, participen en els gags d’humor absurd d’Albà (brutal el de la galeta) i s’ho passen pipa. Com a mínim aquesta és la sensació que transmeten als espectadors. Divendres, ple total.

Com diu en Guillem en un moment de l’espectacle, “res no és tan important i riure no costa tant”. I li dono tota la raó. Les persones que estan a dalt de l’escenari intenten que, en aquella hora i quart, els de baix no pensem en res més que en gaudir del seu esbojarrat xou, amb moltíssimes interaccions. En el meu cas, van aconseguir-ho. És un espectacle basat en la improvisació, molt musical, i amb un punt de divertida malícia. En aquesta ocasió, no sé si és habitual, van rebre Macaco i els Manel. Guillem Albà és l’únic actor que conec capaç de dedicar-li una cançó a una bossa de patates... abans de trepitjar-la com si fossin brases o vidres trencats. Vous voulez de la magie? Oui, Oui, Oui.

“PARAULES PER A GAETA”

Cesc Freixas és un dels músics catalans que més respecto. Les seves cançons, compromeses amb la gent treballadora i amb Catalunya, ja formen part de la meva banda sonora particular. Ell és militant de l’esquerra independentista i transformadora dels Països Catalans. Ara, gràcies a “Paraules per a Gaeta”, també conec el seu vessant literari. Ell llibre té 169 pàgines i està publicat per Tigre de Paper.

Com ens explica en Cesc, “Gaeta és aquell poble mediterrani que queda entre la nostra terra i l’Ítaca que enyorem”. Potser podríem dir que Gaeta representa el nostre camí cap a la llibertat, cap a un món ideal, més just, amb menys corrupció i amb persones que pensin més en les persones. En tots els casos, son textos curts, com a molt de mitja pàgina, en què reflexiona sobre l’amor, la vellesa, les seves idees, la justícia, els músics, la solidaritat i el que faci falta. Són pensaments escrits en els seus viatges, amunt i avall, sol o acompanyat, amb o sense guitarra. Quan vaig parlar amb ell a TV3 em va dir que és un llibre per llegir a poc a poc, mai d’una tirada. La seva intenció és que el lectors reflexionem sobre els missatges que ens deixa caure, per poder analitzar amb tranquil·litat si estem d'acord amb ell o no. Dos exemples:

“No podeu desallotjar les idees, ni desnonar l’esperança que compartim. Vivim, malgrat tot. I aquesta és la vostra gran derrota”.

“La revolució s’estava fent llarga. I els revolucionaris anaven lents. Feien assemblea tres cops al dia. Assemblees obertes. Perquè totes les decisions eren importants. Per això les dones i els homes hi anaven. La revolució no es feia. S’organitzava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Misèries que es claven com ganivets!

No vaig tenir la sort de veure l’obra al Nacional, amb Anna Lizaran i Emma Vilarasau, però la pel·lícula m’ha agradat força. Parlo d’“Agost”, de John Wells, un drama familiar explosiu -amb tocs de fulletó- que es complica a cada escena que passa. Està basada en la peça teatral que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2008. El duel entre Meryl Streep i Julia Roberts és motiu més que suficient per anar al cinema.

Streep interpreta a la mare de la família Weston i Roberts a una de les seves filles. Els seus enfrontaments dialèctics són espectaculars. No arriben a les mans per ben poc! L'escena més dura és la que queda reflactida en el cartell de la pel·lícula. Les altres dues actrius que fan de filles són Julianne Nicholson i una desmillorada Juliette Lewis. Si m’haig de quedar amb alguna altra dona, a banda d’Streep i de Roberts, em decanto per Margo Martindale, que fa de Mattie Fae Aiken, germana de la Violet Weston.

“Agost” ens explica una tensa reunió familiar després que es confirmi la mort d’en Beverly Weston (Sam Shepard). La seva dona, la Violet (Streep), té càncer de boca i només troba refugi en les pastilles, de totes les mides i colors. És per això que està desbocada. Després de l’enterrament del seu marit, perd els papers i critica durament a la majoria de les persones que l’acompanyen. Les misèries personals d’uns i altres, amagades al llarg de molts anys, surten a la superfície i es claven com ganivets. Fa la sensació que en Charlie Aiken, el marit de la Mattie, és l’únic capacitat per posar una mica d’ordre en aquest embolic que sembla no tenir final. L’interpreta un gran Chris Cooper. El millor de la pel·lícula és el repartiment que, completen, entre d’altres, Ewan McGregor i Benedict Cumberbatch.

“Agost” m’ha recordat “Interiors” (1979) de Woody Allen i “Festen” (1989), de Thomas Vinterberg. Streep i Roberts estaven nominades als Globus d’Or, però no l’ha guanyat cap de les dues.

"NYMPHOMANIAC"

Compto els dies que queden perquè s’estreni el segon i últim volumen de “Nymphomaiac”, del danès Lars Von Trier, un dels meus directors de culte. Serà el dia 24 d’aquest mes de gener. El primer volum em va deixar en estat de xoc. És un assaig brutal sobre l’addicció al sexe, el pecat i la culpa; però també sobre la recerca del desig i l’intent desesperat de fugir del dolor. Com sempre, hi ha una dona que pateix!

La pel·lícula comença amb la Joe estirada a terra, al carrer, sense sentit i plena de cops. Fins que la recull en Seligman, que la posa al llit i li ofereix un te. No es coneixen de res. És per aquest motiu que la noia s’obre i comença a explicar-li la seva vida. És nimfòmana i li agradaria explicar perquè. A la Joe la interpreta una sensacional Charlotte Gainsburg, una de les muses de Von Trier. Amb ell ja va treballar a “Melancolía” (2011) i “Anticristo” (2009). És d’aquelles dones que, ja em perdonareu, jo qualifico com una lletja-maca. Sempre m'ha agradat molt! A l’home que l’escolta, li dóna vida Stellan Skarsgard, que també sortia a “Melancolía” i a “Dogville” (2003), del mateix director.

En aquest primer capítol a la Gainsburg només la veiem al llit, explicant-se davant del seu confessor. A la Joe de jove, des que es desvirgada per primer cop, la interpreta Stacy Martin. Al seu costat, actors de la talla de Christian Slater, Shia LaBeouf i Umma Thurman. Més enllà de l’argument i de les interpretacions, “Nymphomaniac” també és molt nova visualment, amb una música contundent i tot un seguit d’elements infogràfics espectaculars. Potser no és una pel·lícula per a tothom (érem sis persones al cinema i dos van marxar abans que acabés), però feia temps que no veia res tan rodó. A mig camí de l’obra mestra? Ben aviat ho sabrem. Jo aposto que sí. I no crec que m'equivoqui.

"THE GRANDMASTER"

L’altra pel·lícula que he vist aquest cap de setmana és “The Grandmaster”, del gran Wong Kar-wai. Potser el xinès no és el millor explicant històries però, visualment, només un director oriental, el coreà Park Chan-wook, està a la seva alçada. Aquesta biopic sobre el professor d’arts marcials del mític Bruce Lee, que no surt en cap moment en pantalla, que quedi clar, és d’una bellesa extraordinària.

A més a més de parlar-nos del desconegut Ip Man (com a mínim per a mi), “The Grandmaster” també és una gran història d’amor i un relat sobre l’honor, el poder, la traïció i la glòria. Està datada a partir de l’any 1936, a les vigilies de la invasió japonesa de la Xina. A Ip Man l’interpreta Tony Leung Chiu Wai i a la guapíssima Gong Er (que guarda el secret de la tècnica de les "64 mans") una trista Zhang Ziyi. Tots dos ja van treballar junts a les ordres de Wong Kar-wai a l'exitosa “2046” (2004). Malgrat tot, a qui no li agradin les arts marcials, enregistrades amb tot detall, es pot estalviar la pel·lícula. A mi m’ha semblat molt interessant. Que m’agraden totes les pel·lícules? No totes, però hi ha un important treball de recerca previ. Així és més fàcil encertar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

*Demà, l'espectacle "Marabunta", de Guillem Albà, i el llibre "Paraules per a Gaeta", de Cesc Freixas.

Una història d'amor total (entre dones)

Hi ha dues pel·lícules que feia temps que perseguia en versió original i que, fins a aquesta semana, no havia tingut l'oportunitat de veure. Sobretot la primera, "La vie d'Adèle", que no ha arribat als grans circuits comercials, encara menys en VO. I això que se'n va emportar la Palme d'Or al Festival de Cannes. La veig triomfant als Oscars.

Per sobre de tot, "La vie d'Adèle", d'Abdellatif Kechiche ("Cuscús", 2007), és una gandíssima història d'amor. Crec que no m'equivoco si la qualifico com la més potent i transgressora de la història del cinema recent. Això per un costat. I, de l'altre, la pel·lícula ens descobreix una actriu extraòrdinaria. Es tracta d'Adèle Exarchopoulos, amb un somriure que omple la pantalla. Té només vint anys i un futur esplendorós per davant. Curiosament, l'Adèle fa d'Adèle, una noia guapíssima que, de cop i volta, perd el cap per una altra. Fins aquell dia, només havia sortit amb nois, però l'Emma li trenca tots els esquemes. S'enamora perdudament d'ella.

A l'Emma (Léa Seydoux) sempre li han agradat les dones. L'Adèle s'enamora d'ella des del mateix dia que la veu pel carrer. Li crida l'atenció, potser pel seus cabells blaus, i ja mai més se la pot treure del cap. La seva primera escena de sexe, que dura més de deu minuts, segur que marcarà un abans i un després en el cinema lèsbic. És explícita, molt explícita, i amb un punt de desesperació que no la fa apta per a tots els públics. I no explico més. Només vull afegir que, a partir que comença a sortir amb l'Emma, l'Adèle és rebutjada per una gran part de les seves amistats, que no entenen perquè ha perdut el cap per una dona. Estem davant d'una pel·lícula, crua i directa, que s'acaba convertint en un assaig sobre l'amor lliure. Totalment imprescindible.

"SPRING BREAKERS"

L'altra pel·lícula pendent que he pogut veure aquestes festes de Nadal és "Spring Breakers", dirigida per Harmony Korine. N'havia sentit a parlar moltíssim, en la majoria dels casos molt bé. Hi estic completament d'acord, però tampoc és un títol agradable a la vista per a tots els públics. Són noranta minuts de festa total, amb sexe, alcohol i drogues, sobretot moltes drogues. Una bogeria sense límits!

Les quatre actrius protagonistes són trencacors d'adolescents: Selena Gómez, Vanessa Hudgens (la Gabriella de la nissaga "High School Musical", aquí de ros), Rachel Korine i Ashley Benson, que diria que és la que té més estil de totes. Ell és un irreconeixible James Franco, que dóna vida a un traficant d'armes i drogues. L'Alien treu a les quatre noies de la presó, en benefici propi, després que les tanquessin per pasar-se de voltes amb les substàncies prohibides. És en aquest punt quan la pel·lícula fa un gir de cent vuitanta graus. L'acció de veritat, més enllà de la música i la ballaruca, encara ha d'arribar. I de quina manera!

"Spring Breakers" és alcohol i drogues, però també atracaments i assassinats. Les aventures de l'Alien amb dues de les noies, aventures criminals i sexuals -n'hi ha de les dues-, són espectaculars. El seu enfrontament amb un exsoci, que ara és el seu màxim rival, treu espurnes i tot sembla indicar que només en pot quedar un... o cap. En el fons, la pel·lícula ens parla de la recerca de la felicitat, tot i que els cinc que la busquen, com tants d'altres, potser han girat cap el costat equivocat. Pistoles, metralletes i trets per donar i per vendre. Novedosa visualment, amb música contundent i un final que, per a mi, és el millor de tota la pel·lícula. Veig que molts blocaires l'han col·locat entre els cinc millors títols de l'any.

"LAS REPUTACIONES" (JUAN GABRIEL VÁSQUEZ)

De Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973), Mario Vargas Llosas en diu que és una de les veus “més originals de la nova literatura llatinoamericana”. Acabo de llegir “Las reputaciones”. És un llibre curtet, només té 141 pàgines, molt intens, i està publicat per Alfaguara. El protagonista principal de la història és Javier Mallarino, el caricaturista més important i respectat de Colòmbia. Respectat i també temut perquè, amb un trist paper i una mica de tinta, és capaç d’enviar qualsevol a la misèria.

Mallarino ja té una certa edat, 65 anys, i el país li està preparant un merescut homenatge, tot i que continua en actiu. Quatre dècades d’èxit total l’avalen. Pel seu sedàs han passat polítics, escriptors, familiars, amics... i tothom qui, en el seu moment, ha cregut que feia falta. Mai no li ha tremolat el pols ni s’ha deixat influenciar per ningú. Potser per la seva dona en els seus inicis com a “pintador de mones”? Però, quan menys s’ho espera, tot el seu món canvia; i no perquè el pressionin de fora. Tot ve de dins! Els seus dubtes coincideixen amb la visita d’una dona desconeguda, tot i que, al final, descobreix que ja l’havia vist un cop. Un sol cop. Segur que ha actuat bé tots aquests anys? Ha estat just amb totes les persones que han caigut per culpa seva?

A “Las reputaciones” Vásquez reflexiona sobre el passat i sobre com canvien algunes coses amb el pas del temps, sota una nova mirada, quan disposem d’un nou punt de vista per analitzar-les. També podríem dir que l’escriptor colombià es refereix als anomenats “judicis paral·lels”, que tant de moda estan avui en dia. El llibre, amb una escriptura directa i molt refinada, passa francament bé. Totalment recomanable. M’he quedat amb ganes de llegir més coses d’ell com, per exemple, "El ruido de las cosas al caer".

“Mire, dijo Mallarino, vivimos en tiempos desorientados. Nuestros líderes no están liderando nada, y mucho menos están contándonos lo que pasa. Lo importante en nuestra sociedad no es lo que pasa, sino quién cuenta lo que pasa. ¿Vamos a dejar que sólo nos lo cuenten los políticos? Sería un suicidio, un suicidio nacional. No, no podemos confiar en ellos, no podemos quedarnos con su versión. Nos toca buscar otra versión, la de otra gente con otros intereses: la de los humanistas. Es eso lo que soy yo: un humanista. No soy un chistógrafo. No soy un pintamonos, Soy un dibujante satírico”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy