Drogues i sexe sense límits (el caos total!)

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula (n’he vist sis) em quedo amb “The Wolf of Wall Street”, de Martin Scorsese. Són tres hores d’energia pura en què el director de Queens fa un retrat espectacular del caos financer i de l’addicció al sexe i a les drogues. És per això, sexe i drogues, que no és un títol per a tots els públics... encara que se’ns presenti com una comèdia. És una sàtira duríssima!

Scorsese ens explica la història de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que, començant de zero, aconsegueix convertir-se en multimilionari, creant al seu voltant un imperi d’enganys sense límits. Ven bons escombraria, majoritàriament a persones amb pocs recursos. I ho fa sense cap ètica ni sentiment de culpa. S’allunya massa de la realitat actual? A Belfort l’interpreta un sensacional Leonardo DiCaprio, que torna a merèixer-se l’Oscar al millor actor principal, amb el permís de Christian Bale, impressionant a “American Hustle”. Es dóna la circumstància que Jordan Belfort, que existeix (el seu és un cas real), surt en l’última escena de la pel·lícula... presentant al Belfort que interpreta DiCaprio! Un gag sensacional. És la millor manera d’escenificar que aprova la visió que dóna d’ell Scorsese.

DiCaprio brilla com mai, però també Jonah Hill (“Moneyball”, 2011), candidat a l’Oscar en la categoria de millor actor de repartiment. Està brutal com a mà dreta de Belfort, a la feina i en la seva vida privada. Ells dos i la resta del grup es droguen dia sí i dia també; al matí, al migdia, a la tarda i a la nit. Són addictes i no se n’amaguen davant de ningú. Scorsese no jutja aquest consum exagerat de drogues, amb pastilles de totes les mides i colors, ni les seves conseqüències. De fet, fa la sensació que Belfort i els seus amics tenen el fetge a prova de bombes. L’escena del vol cap a Suïssa és de matrícula d’honor; retrata aquest caos en estat pur. A la segona dona de Belfort la interpreta una guapíssima Margot Robbie, una de les hostesses de la sèrie de televisió “Pan Am”, que es va poder veure no fa massa a TV3.

També mereix una menció especial Matthew McConaughey. El seu personatge surt només uns minuts, al començament de la pel·lícula, explicant les regles del joc al jove Belfort, però n’hi ha més que suficient. Omple la pantalla com mai havia aconseguit fins ara, tot i que ja brillava a “Mud” (2012). La cançó que li canta, picant-se amb el puny al pit, la farà servir sovint un ja més experimentat Belfort, amb uns dircursos motivadors que trenquen totes les regles. Ho tinc claríssim: “The Wolf of Wall Street” és una pel·lícula imprescindible sobre la superficialitat del món en què ens ha tocat viure. L'escena del nan és de les que fan història.

"INSIDE LLEWYN DAVIS"

Sóc fan incondicional dels germans Joel i Ethan Coen des de la seva primera pel·lícula, “Blood simple” (1984), tot i que reconec que alguns dels seus títols, com “Ladykillers” (2004), no em van acabar de fer el pes. “Inside Llewyn Davis” m’ha agradat moltíssim. Potser és la millor des de l’oscaritzada “Fargo”. Té dues candidatures, a la millor fotografia i el millor so.

Aquest cop els Coen ens expliquen la història d'un cantant de folk de Nova York. Es diu Llewyn Davis i busca aquella oportunitat que mai arriba. Els fets passen l'any 1961. En Llewyn vol viure de la música i no hi ha manera. No té feina ni casa i abusa dels amics per seguir perseguint el seu somni. L'interpreta Oscar Isaac. Del seu cercle íntim hi destaquem en Jim i la Jean, un duet que formen Carey Mulligan (una de les meves actrius preferides) i Justin Timberlake. També brilla, i de quina manera, John Goodman, un dels secundaris habituals dels Coen. El viatge en cotxe de Nova York a Chicago que fa el seu personatge amb Llewyn Davis és brutal. Ja fa anys que Goodman està en estat de gràcia.

Estem davant d'una pel·lícula honesta, sobre una colla de perdedors i els seus somnis, amb una banda sonora exepcional. Podríem dir que Davis -que no és un cantant real- no va tenir la sort de Sixto Rodríguez que, encara que fos tard, va rebre el reconeixement que mereixia. Ho vam veure recentment a "Searching for sugar man" (2012). Per què va triomfar Bob Dylan i no Davis? Són preguntes que podem fer-nos però que mai tindran una resposta clara. Un dels encerts dels Coen és que els seus personatges creen empatia i están  molt ben dibuixats. Et poses al seu costat, i pateixes amb ells, des del primer moment que surten en pantalla. És d'aquelles pel·lícules en les quals sembla que no passa res i són moltes les coses que se'ns expliquen. Francament bona.

"RECUERDOS SIN RETORNO"

"Recuerdos sin retorno", de Daniel Vázquez Sallés, és homenatge i no sé si també una venjança. Està publicat per Península i és curtet; només té 154 pàgines. L'homenatge és a Manuel Vázquez Montalbán, que ens va deixar de manera inesperada l'any 2003. La venjança, justa, per deixar escrit, blanc sobre negre, els que han parlat malament del seu pare quan ja no hi era i d'alguns, més valents, que també ho van fer en vida.

Són moltes les coses que en Daniel li explica al seu pare, alhora que es pregunta com reaccionaria a alguns dels episodis que ja no va poder viure. La foto de la portada del llibre, en què surten tots dos, és maquíssima. Li diu, per exemple, que el món està tan malament que gent com Aznar s'ofereix per tornar a la política. Rep Aznar, però també Rajoy, Zapatero i De Guindos, en el seu dia assessor de Lehman Brothers. També critica als periodistes catalans que triomfen a Madrid, precisament, pel seu anticatalanisme, i el canvi de rumb que han fet alguns diaris, com per exemple El Periódico.

A més a més, l'autor fa algunes reflexions al voltant del PSUC, el partit del seu pare, i la trobada amb el matrimoni Carrillo en un dels viatges que van fer els dos homes de la familia. En Daniel es pregunta què pensaria el seu pare del procés d'indepència de Catalunya i lamenta que un culer com ell es perdés la millor época del Barça, l'equip que portava en aquest cor que va fallar abans d'hora. En Daniel també fa un repàs a l'obra de Vázquez Montalbán i considera que alguns llibres i algunes critiques potser se les podia haver estalviat. El cinema, els viatges, la cuina i l'alter ego del seu pare, Pepe Carvalho, també tenen molta presència en aquest llibre imprescindible per als fans de l'escriptor.

El llibre acaba amb un gran tresor, una carta de l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional de México, signada a mà pel subcomandante Marcos. Vázquez Montalbán va tenir una relació molt estreta amb ell.

"El soy catalán pero..." me parece una actitud infame. Renegar de tus orígenes para ser aceptado es un insulto a la inteligencia de ambos bandos, si los hubiera. Una actitud servil que solo ayuda a ahondar en un problema que empieza a extenderse como el aceite: la catalanofobia. Denostar tu país, comunidad o región, y utilizo tres términos para no herir sensibilidades, con la intención de buscar el aplauso en tu lugar de adopción es aceptar el abrazo del oso, y suele conllevar unas consecuencias tan dramáticas que hacen que la neutralidad sea una apuesta inútil en estos años atrincherados".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy