Tancar una porta abans d'obrir-ne una altra

Hi ha vida més enllà d'"Ocho apellidos vascos", que segueix polvoritzant rècords. Una cua molt llarga per anar a veure la pel·lícula espanyola de moda; i només una dotzena de persones a la sala on feien la polonesa "Ida", una petita obra mestra. Premiada a Varsòvia, Londres, Toronto i Gijón, Pawel Pawlikowski ens explica una poderosa història sobre una novícia jueva.

Agata Trzebuchowska és l'actriu que dóna vida a Ida Lebenstein, coneguda també com Germana Anna. Fa un paper espectacular! I això que aquest és el seu debut cinematogràfic. A Gijón, se'n va emportar el premi a la millor actriu del festival. Abans de prendre els vots i fer-se monja, a l'Ida -òrfena de pare i de mare- li expliquen que té una tieta, de la qual no en sabia res. Les monges li recomanen que, abans d'ordenar-se, reculli informació sobre la seva família. Potser prefereix deixar el convent i abandonar la vida religiosa. És en aquest precís moment quan comença el viatge iniciàtic de l'Ida, que vol descobrir quines són les seves arrels i, sobretot, per què van abandonar-la. S'ha de tancar definitivament una porta abans d'obrir-ne una altra.

La novícia, que no sabia ni que era jueva, afronta aquesta difícil aventura acompanyada per la seva tieta, una jutgessa que fuma i beu sense aturador. La interpreta una altra Agata, Agata Kulesza, que transmet perfectament l'angoixa que sent la protagonista, entre d'altres coses, pel fet d'haver abandonat la seva neboda tot aquest temps. És una dona rossegada per la culpa, potser per no haver fet les coses ben fetes. I no explico més. "Ida" és una pel·lícula commovedora, rodada amb una exquisida fotografia en blanc i negre, que no pot deixar indiferent ningú. Cinema amb majúscules!

"OH BOY"

També ha rebut molts reconeixements "Oh boy": amb sis premis del cinema alemany al capdavant, inclosos els de millor pel·lícula, director i guió. Està dirigida pel debutant Jan Ole Gerster i només dura 83 minuts. Estem davant d'una història de perdedors, però potser de perdedors voluntaris. Fa la sensació que als seus protagonistes ja els va bé la vida que porten, encara que no sigui ideal.

En Niko (Tom Schilling) mai no ha tingut les idees massa clares. Ha deixat la parella, la universitat i s'arrossega pels carrers de Berlín sense rumb fix. Fins ara, tot ho ha estat pagant el seu pare... que creu que encara està estudiant dret. Però en Niko no és l'únic que no sap quin és el seu lloc en aquest difícil món que ens ha tocat viure. També té problemes importants en Matze -que s'ha passat la vida rebutjant papers d'actor perquè no eren prou bons per a ell, tot i que no té ni un ral- i la Julika, que mai ha pogut deixar enrere el seu passat de noia grossa. Tothom se'n fumia d'ella. Està plantejada com una comèdia, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com "Ida", "Oh boy" també està rodada en blanc i negre. En coses, m'ha recordat el cinema de Woody Allen, sobretot amb els crèdits inicials i la música que els acompanya. També en la defensa del perdedor perquè, com deia en començar, en aquesta història hi ha un elogi de la derrota. No és una pel·lícula rodona, però la seva atmòsfera embolcallant t'atrapa. Hi ha qui compara el cinema d'Ole Gerster amb el de Jim Jarmusch, però potser no cal córrer tant. De fet, "Oh boy" és només la seva primera pel·lícula.

"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)

Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.

Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.

I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.

"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy